Com a gran orador que era, va participar en mítings i conferències arreu de Catalunya.
Rirette
Maîtrejean i Victor Serge en 1917 es feren molt amics de Salvador Seguí
i d’una parella empordanesa que tenia una mena de pensió al carrer
Hospital, formada per Teresa Montaner i Cabarrocas, de Palamós, i del
compositor, sardanista i barber anarquista Tonet Puig i Artigas, de l’Escala, on
s’amagava
Seguí, que dormia en una mena de rebost, segons relatà Serge, que junt amb Maîtrejean anaven sovint al pis en reunions del
Comitè Revolucionari que preparava la vaga general revolucionària
de l’estiu de 1917 o bé per parlar amb Seguí. En aquell pis de
l’anarquisme empordanès s’hi redactava la premsa obrera i llibertària,
si reunien els comitès superiors de la
CNT en moments de clandestinitat, ja que el creixement de la CNT,
amb els seus grans moviments reivindicatius d’aquells anys, en certa
mesura, va tenir el seu punt de gravetat en aquest habitatge de Montaner
i Puig, parella que es separà, Tonet
Puig establí una barberia a l’Escala, i Teresa Montaner fou parella de
Salvador Seguí fins al seu assassinat.
Victor Serge explica que en aquest pis es gestà la vaga general revolucionària de 1917, on el
Comitè Revolucionari volia fer una insurrecció proletària per fer caure la monarquia borbònica.
Salvador Seguí i Rubinat:
El 23 de desembre de 1886,
altres fonts diuen el 33 de setembre de 1887 o 1889, neix a Tornabous (Urgell) Salvador Seguí i Rubinat, conegut com
El Noi del Sucre,
un dels militants més destacats del moviment anarcosindicalista català
de principis del segle XX. Quan té un any sa família es trasllada a
Barcelona i va assistir a escola fins als 12 anys, que entra a fer feina
d'aprenent de pintor.
A
causa del seu tarannà intranquil canvia sovint de taller i comença a
militar en el moviment anarquista. De professió pintor, ja des de molt
jove
va mostrar inquietud per les idees llibertàries. Fou seguidor de l’Escola
Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, en la seva formació
autodidacta també va relacionar-se amb personatges culturals i polítics
de l’època, com Francesc Layret i Foix, fundador de l’Ateneu
Enciclopèdic Popular. Va donar un fort impuls a la formació i
educació de les classes obreres des dels sindicats, i postulà com a
eines socials revolucionàries la preparació cultural, intel·lectual i
tècnica dels treballadors. En aquest sentit, va ser
president de l’Ateneu Sindicalista del carrer de Ponent de Barcelona, on va organitzar la biblioteca i lloc on es van assumir funcions de
Centre Superior d’Estudis sindicalistes i anarquistes.
En
1902 es detingut per la seva participació en una vaga del metall i ben
aviat actuarà amb els grups anarquismes més durs (com ara el grup «Els
Fills de Puta»). En 1904 va fer servir per primer cop el pseudònim que el farà famós (El Noi del Sucre) en discursos i en articles, que publicarà en el periòdic
El Pintor. Sembla que un costum tan poc transcendent com el de
menjar-se els terrossos de sucre que li servien als bars amb el cafè va
donar aquest sobrenom a Seguí.
En 1907, en el marc de les lluites contra el lerrouxisme, es veu involucrat en els fets del
Teatre Comtal, on va resultar mort el lerrouxista Soteres, i passa nou mesos empresonat.
Va intervenir en la fundació de
Solidaritat Obrera, formant part del consell directiu com a
vocal, i va ser delegat en el Congrés de 1908 en representació dels
pintors de Barcelona. En abril de 1909 va ser membre de la Junta de
Solidaritat Obrera i en la de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --fundada amb el nom de
Confederació General del Treball (CGT) però que pel fet de la revolucionària
Carta d’Amiens el 1906 de la francesa CGT (boicot,
sabotatge) i la participació cegestista en la revolta vinyataire a
Catalunya Nord i Occitània de 1907 per imperatiu legal va haver de
canviar “general” per “nacional” d’Espanya-- encara que no
va assistir al Congrés de 1910.
No sabem molt de la seva participació en la
Setmana Roja o de Glòria Proletària de la vaga general revolucionària obrera catalana de finals de juliol de 1909, que la burgesia i els acadèmics en diuen
Tràgica, però va haver de refugiar-se a Gualba (Vallès Oriental).
Aquesta vaga general contra la guerra del Rif va inspirar-se en gran
part en la revolta insurreccional vinyataire nord-catalana i occitana de
1907, puix aleshores hi havia moltes famílies
obreres del Principat de Catalunya que tenien familiars i amics a la
Catalunya Nord i Occitània, un fet que va fer viure com a seva aquella
insurrecció armada obrera i popular a l’altra banda de la frontera del
Pirineu.
Va participar en les campanyes contra l'expulsió d'anarquistes americans en 1910 i en la vaga de l'any següent.
En 1911 va representar la
CNT en una reunió internacional obrera a Marsella (Boques del
Roine, Provença-Aups-Còsta d'Azur) i va representar els pintors
barcelonins en el congrés d'aquell any.
Convertit en una gran figura de l'anarcosindicalisme, va participar en la campanya de Queraltó de 1913 i en el «Motí de la Fam» de 1914. En
1915 va ser president del cenetista Sindicat de la Construcció de Barcelona i va participar en el Pacte de Saragossa de 1916. Com a gran orador que era, va participar en mítings i conferències arreu de Catalunya. En 1916 va ser elegit secretari
de la Confederació Regional del Treball de Catalunya de la CNT i membre del comitè de la vaga de 1917.
El 1916 va iniciar negociacions per a un pacte d’unitat conjunta d’acció entre la
CNT i la Unió General dels Treballadors (UGT) com a front
únic del moviment obrer, que convocaren plegats inicialment una vaga
general de 24 hores com a protesta per l’augment de preu dels
comestibles, que va continuar amb una vaga general indefinida,
el 1917, com a petició al Govern espanyol per tal que garantís a la
població obrera una mínima qualitat de vida i activitats emancipadores.
Es va aconseguir la jornada laboral de 8 hores.
La
parella anarquista de Rirette Maîtrejean i Victor Serge, establerta a
la Barcelona de 1917, s’allotjà en una habitació a la Gran Via (núm.
416),
i militaven al Sindicat d’Impressió de la CNT. Es feren
molt amics de Salvador Seguí i d’una parella empordanesa que tenia una
mena de pensió en el segon pis del núm. 82 del carrer Hospital, formada
per Teresa Montaner i Cabarrocas, de Palamós
(Baix Empordà), i del compositor, sardanista i barber Tonet Puig i
Artigas, de l’Escala (Baix Ter, Alt Empordà), on s’amagava
Seguí [Agustí Cabruja i Auguet, Antoni Puig, el barber de l’Escala, a
Polítics i escriptors gironins durant la Segona República, Ajuntament de Salt i
Diputació de Girona, Girona (1987), pàgines 136-142]. També si
allotjava el barber Agustí Castellà i Trulls, de Sant Vicenç de
Castellet, tots ells de la CNT [Josep Maria Huertas Claveria,
El Noi del Sucre, Revista Triumfo, Madrid (30/02/1973),
pàgines. 31-35]. Seguí dormia en una mena de rebost, segons relatà més
tard Víctor Serge, que junt amb Rirette Maîtrejean anaven sovint al pis
en reunions del
Comitè Revolucionari que preparava la vaga general revolucionària
de l’estiu de 1917 o bé per parlar amb Seguí. Segons Frederica Montseny
en aquell pis del carrer Hospital aleshores s’hi redactava la premsa
obrera i llibertària, si reunien els comitès
superiors de la CNT en moments de clandestinitat, tot afirmant aquesta militant anarquista que el creixement de la
CNT, amb els seus grans moviments reivindicatius d’aquells anys,
encerta mesura, va tenir el seu punt de gravetat en aquest habitatge de
Teresa Montaner i Antoni Puig [Frederica Montseny,
En el cincuenta aniversario de la muerte de Salvador Seguí. Lo que fue la represión de los años 20, al setmanari de la
CNT-AIT en l’Exili Espoir, Tolosa de Llenguadoc
(11/03/1973), pàgines. 3 i 4]. Victor Serge explica que en aquest pis es
gestà la vaga general revolucionària de 1917, on el
Comitè Revolucionari volia fer una insurrecció proletària per fer caure la monarquia borbònica [Victor Serge,
El nacimiento de nuestra fuerza, Ediciiones Amargord,
Madrid (2017)]. La parella Teresa Muntané i Antoni Puig es separà,
aquest anarquista establí una barberia a l’Escala, i ella fou parella de
Salvador Seguí fins al seu assassinat [Josep Maria
Huertas Claveria, op. cit. ]. Sobre la vida i activitats de Tonet Puig
hi ha el llibre de Rafel Bruguera Batalla
Antoni Puig, Tonet. Barber, àcrata i savi. L’anarquisme i la Guerra Civil a l’Escala,
CCG Edicions (Girona, juny 2012).
En 1918 va participar activament en el Congrés de Sants, advocant pel
Sindicat Únic (ram o indústria), on fou escollit secretari general de la
Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), i va proposar que fos permesa l’actualització de mestres racionalistes (pedagogia llibertària seguidora de l’Escola
Moderna) dins aspectes sindicals.
Durant
el Congrés de 1919 es va mostrar contrari a adherir-se sense matisos a
la Internacional Sindical Roja, de caire bolxevic-leninista. Juntament
amb Joan Peiró i Ángel Pestaña, va oposar-se a accions insurgents
portades a terme per altres membres de la CNT. També va donar suport a
la retirada de la
CNT de la Internacional Sindical Roja, a congressos posteriors com el del
Teatre de la Comèdia o el ple de Regionals de Saragossa.
Durant la vaga de
La Canadenca va tenir un paper predominant i va ser un dels que va defensar la tornada a la feina des de la
Comissió Mixta de Treball, fet que el va portar les crítiques revolucionàries que l'acusaven d'apetències polítiques.
Va ser detingut moltes vegades per la seva activitat anarcosindicalista. Durant la vaga de
La Canadenca es trobava pres, però va ser alliberat el dia que es
va desconvocar i va poder parlar a l’assemblea organitzada pel comitè
de vaga a la plaça de braus
Les Arenas. El novembre del 1920, va ser deportat juntament amb
Lluís Companys, l’anarcosindicalista de la Bisbal d’Empordà (Baix
Empordà)Martí Barrera i 36 persones més al castell de la Mola de Maó
(Menorca, Illes Balears).
Una mostra del seu catalanisme va ser la conferència que va fer com a secretari regional de la
CNT. Aquest es realitzà a l’Ateneu de Madrid l’1
d’octubre del 1919. Planteja la relació dels treballadors catalans amb
la llibertat nacional de Catalunya, segons el relat reconstruït per Pere
Foix: «A Catalunya, els elements reaccionaris
del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions
catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els
moments en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si
cerquessin la intervenció de les autoritats de
l’Estat espanyol per abatre els treballadors catalans. Nosaltres, ho
dic ací a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a
aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per
assolir la llibertat de Catalunya, sinó per
poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a
malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc
assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el
que més temen és el redreçament nacional de Catalunya,
en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que
Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la
política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors,
com sigui que amb una Catalunya independent no hi
perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de
la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que
m’escolteu, que si algun dia és parlés seriosament d’independitzar
Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser
els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren
els capitalistes de la
Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.
Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tan se val
que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics
quan són a Barcelona. Si pensen que es troben
en perill els interessos particulars de la seva classe benestant,
enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d’oferir els seus
serveis a la Monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut
veure vestint la casaca de ministre. ¿És, per ventura,
amb la col·laboració ministerial com es poden afermar les aspiracions
de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista i
enemiga de l’emancipació del pobles hispànics? Sortosament la Catalunya
vexada i injuriada, privada de la seva llibertat
nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els
seus veritables amics i defensors. Una Catalunya, alliberada de l’Estat
espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de
tots els pobles de la península hispànica
i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters
del catalanisme, temen una entesa fraternal i duradora amb les altres
nacionalitats peninsulars. Per tant és falsa la catalanitat dels qui
dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta
gent avant posa els seus interessos de classe, és a dir els interessos
del capitalisme, a tot interès o ideologia. Estic tan cert del que dic,
que sense pecar d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya
conquesta la seva llibertat nacional, els
primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de
la Lliga Regionalista, perquè, a Catalunya com arreu, el
capitalisme està mancat d’ideologia». Aquesta conferència ha estat
reivindicada per l’esquerra independentista per apropar
la figura de Salvador Seguí cap al catalanisme. També pel sector
partidari d’una CNT dels Països Catalans i, sobretot, per
l’anarcoindepentisme, no solament català, també d’arreu on hi ha lluites
d’alliberament nacional amb participació llibertària (Occitània,
Sardenya, Sicília, Galícia, Euskal Herria, Illes Canàries i altres
nacions sense Estat propi). La conferència d’octubre de 1919 a Madrid
(Castella la Nova)
va ser recollit per Pere Foix, destacat militant de
la CNT i els anys trenta d’ERC, al seu llibre Apòstols i mercaders, publicat a Mèxic en 1957. El diari
Nueva España va recollir un discurs del mateix Seguí el 4
d’octubre d’aquell any en el qual expressava postures ben distintes del
discurs recollit per Pere Foix: “A Catalunya no hi ha problema català,
perquè allí solament sent aquest problema la burgesia
organitzada […], amagant el que va dir sobre la qüestió nacional
catalana en el context de la revolució proletària autoemancipadora.
Segons Jordi Martí Font [Llibre Negre, volum I, pàgines 276-293, Tarragona, 2018] es destacable la implicació de Seguí
en la qüestió catalana en el seu homenatge a la figura de Josep Llunas en La Tramontana (edició del 15 de febrer de
1913, pàgines 258-261 del Llibre Negre), personatge que conegué en vida i influí en la formació i pensament d’aquest anarcosindicalista.
En
1920 es va retirar a Tarragona (Tarragonès), desgastat per la seva
defensa de les comissions mixtes de treball, que li van portar nombroses
crítiques
revolucinàries.
Va formar part del
Comitè Regional de Catalunya clandestí i va assistir al Ple Regional
de Tarragona d'octubre de 1920 que el va comissionar per assistir a la
llarga vaga de Minas de Riotinto (Cuenca Minera, Huelva, Andalusia),
viatge que va aprofitar per fer una
intensa i dilatada gira de propaganda per Andalusia, País Basc i
Llevant.
El 22 de novembre de 1920 va ser detingut a Barcelona i deportat a la fortalesa de La Mola (Maó, Menorca, Illes Balears).
L'abril
de 1922 serà alliberat i desenvoluparà una extensa tasca de propaganda
--les seves intervencions a les Illes Balears durant el setembre van
aixecar polèmica pel seu tractament de l'apoliticisme sindical--.
En
1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, subscrivint el famós
document que diferenciava entre apoliticisme i antipoliticisme, i fa una
gira
per Andalusia amb Paulino Díez.
En
plena maduració per promoure entre els treballadors la idea de
l’emancipació com a motor social, va ésser assassinat d’un tret el 10 de
març de
1923 a la cantonada dels carrers de la Cadena i Sant Rafael, el barri
del Raval de Barcelona --que a finals de la dècada dels anys 1990 es van
enderrocar les illes de cases entre els carrers Hospital i Sant Pau,
Sant Geroni i Cadena, creant la Rambla de Raval,
que a diferència de les Rambles, la Rambla del Poblenou o la Rambla
Prim no té l’origen en una riera, sinó en una reforma urbanística-- per
una conjura policiacopatronal: assassinat a mans de pistolers blancs del
Sindicat Lliure de la patronal catalana sota protecció del governador civil de Barcelona Martínez Anido, agrupada al voltant de la
Lliga Regionalista. En el mateix tiroteig els pistolers de la
patronal van deixar malferit el també anarcosindicalista Francesc Comas
Pagès, conegut com a Perones, que moriria pocs dies després.
Home
bohemi, força perseguit --empresonat en 1907, 1916, 1917, 1919 i 1920;
va patir altres dos atemptats en 1919 i 1920--, va ser un dels
personatges
més importants de la primera CNT.
Gran organitzador, orador mític, col·laborador de la premsa llibertària (Cultura y Acción, Los Nuevos, L'Opinió, Páginas Libres, Solidaridad Obrera,
La Tierra, Vida Nueva, etc.), es va sentir atret pel periodisme i va voler rellançar el periòdic en català
La Tramuntana en 1913.
La
seva trajectòria va ser molt discutida per certs sectors (Urales,
Maqueda, García Oliver) que li van atribuir vel·leïtats politicistes i
possibilistes,
però, de fet, l'únic que va fer va ser seguir una estratègia
d'acostament als altres sectors obrers socialistes i republicans (Macià,
Casanova, Soriano, Layret, Companys) en uns anys molt durs per al
sindicalisme atacat pel pistolerisme de la patronal.
És autor d'Episodios
de la lucha (1922), Los mártires del sindicalismo (1922), Escuela de rebeldes (1923),
Sindicalismo y anarquismo (1923), entre altres.
Ha
rebut molts homenatges després de mort, com l’organització i posada en
marxa de la Fundació Salvador Seguí en 1986 a Barcelona, amb arxius
també
a València i Madrid. La Fundació Salvador Seguí, vinculada a la Confederació General del Treball (CGT), guarda la seva memòria.
Havia nascut en 1896 a Sabadell.
En 1911, joves anarquistes il·legalistes freqüentaven, com el nord-català
Élie Monnier, guillotinat el 21 d'abril de 1913 i nat a Estagell (Rosselló), la redacció a París del periòdic
L’Anarchie,
que ella dirigia junt amb Victor Serge.
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 13 de març de 1923 mor a l'hospital de la Santa Creu de Barcelona, de resultes d'un atemptat comès tres dies abans, l'anarcosindicalista Francesc Comas i Pagès, també conegut com Paronas.
Havia nascut en 1896 a Sabadell.
En 1922 assistí a la Conferència de Blanes en representació dels vidriers de Barcelona.
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 14 d'agost de 1887 neix a Sent Maissenç la militant anarcoindividualista Anna Henriette Estorges, més coneguda com Rirette Maîtrejean
En 1911, joves anarquistes il·legalistes freqüentaven, com el nord-català
Élie Monnier, guillotinat el 21 d'abril de 1913 i nat a Estagell (Rosselló), la redacció a París del periòdic
L’Anarchie,
que ella dirigia junt amb Victor Serge.
La
parella, Rirette Maîtrejean i Victor Serge, establerta a la Barcelona
de 1917, es feren molt amics
de Salvador Seguí i d’una parella empordanesa que tenia una mena de
pensió en el segon pis del núm. 82 del carrer Hospital, formada per
Teresa Montaner i Cabarrocas, de Palamós, i del compositor, sardanista i
barber Tonet Puig i Artigas, de l’Escala, on s’amagava
Seguí i que servia per coordinar els preparatius de la vaga general revolucionària de 1917.
MEMÒRIA
PROLETÀRIA DEL NORD-EST El 30 d’abril de 1886 neix a l’Escala el
destacat anarquista individualista, barber i músic compositor sardanista
Antoni Puig Artigas, conegut com a Tonet
Durant la seva estada a Barcelona fou amic de Salvador Seguí, Víctor Serge i altres revolucionaris
![[GarciaOliver.jpg]](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjzHJIw3w4Iv5SE-_J3pqEnUc_OrlfxrD_tWLu7hyphenhyphenrQvCQrbDXlAyMkatcC2ZrMgpoJbS-EjMbu1oq4bD5_N5ZI50FLsOYvC6SuhbLnuF_BRiEY4roTdFRjLXcZprYTymiAX3VUkh1VtIo/s200/GarciaOliver.jpg)
Assistí
en representació de la CNT de Reus a la Conferència de Saragossa i a la
reunió de les Planes d'Hostoles, a la Garrotxa, on demanà l'assalt al
poder i criticà durament el reformisme sindical de Salvador Seguí,
alhora que les passava magres econòmicament per València i el
Barcelonès.
Més informació »
Juntament amb el
destacat anarquista i anarcosindicalista Hermós Plaja Saló (1889-1882), es
convertí, el juliol de 1909, en el líder de la revolta social a Palamós i altres municipis del Baix Empordà en el
decurs de la denominada Setmana Tràgica.
La seva casa fou amagatall de moltes persones perseguides.
Al
llarg de la Guerra Civil ocupà el càrrec de regidor de cultura en representació
de la CNT-AIT en tots els consistoris que es varen anar succeint, portant a
terme diverses iniciatives com la creació d’un museu biblioteca escola de
belles arts a càrrec de l’escultor Ramir Rocamora.
Entre el bombardeig de l’Escala del dia 23 de gener i l’entrada i ocupació del
poble per part de les tropes franquistes, el 8 de febrer, s’exilià per tercera
i definitiva vegada, després
de
passar per diversos camps de concentració com els d’Argelers de la
Marenda, Bram i Gurs, va recalar definitivament a Montauban.
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 22 de gener de 1883 neix a l’Escala el barber anarquista Pere Puig Artigas
Durant la seva estada a Barcelona fou amic de Salvador Seguí, Víctor Serge i altres revolucionaris
Formà part d’un grup anarquista d’afinitat a l’Escala, amb el seu germà Tonet
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 20 de gener de 1902 meix a Reus el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Joan Garcia Oliver
![[GarciaOliver.jpg]](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjzHJIw3w4Iv5SE-_J3pqEnUc_OrlfxrD_tWLu7hyphenhyphenrQvCQrbDXlAyMkatcC2ZrMgpoJbS-EjMbu1oq4bD5_N5ZI50FLsOYvC6SuhbLnuF_BRiEY4roTdFRjLXcZprYTymiAX3VUkh1VtIo/s1600/GarciaOliver.jpg)
Assistí
en representació de la CNT de Reus a la Conferència de Saragossa i a la
reunió de les Planes d'Hostoles, a la Garrotxa, on demanà l'assalt al
poder i criticà durament el reformisme sindical de Salvador Seguí,
alhora que les passava magres econòmicament per València i el
Barcelonès.
A
finals d'octubre de 1926 va anar a parar a Iruña, fou detingut per la
Guàrdia Civil i empresonat a Tafalla, després de fracassar la temptativa
de Prats de Molló i gairebé al mateix temps que la policia va descobrir
el «Complot de Vallecas».
El
febrer de 1936, amb els companys del grup «Nosotros», formà part del
Comitè de Defensa Confederal de Catalunya i realitzà nombrosos mítings a
Barcelona, Granollers, Montcada, Lleida, Vic i Igualada.
Més informació »
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada