Últims versos de Genís Cano, l'àngel de la contracultura catalana

El llibre que ara ha publicat el Pont del Petroli segueix la línia poètica habitual de Genís Cano, però la seva visió del moment en què viu fa que aquest darrer llibre sigui superior als anteriors






Ferran Aisa 


Les Edicions del Petroli de Badalona que coordinen Francesc Fanés i Joan Puche han publicat recentment tres reculls poètics: ‘I això no cal’, de Carles Hac Mor, ‘Memòria banal’ de Jordi Cervera, i ‘Taps de llum zenital’, del malaguanyat Genís Cano Soler. Els dos primeres llibres van ser presentats recentment al Bar Horiginal de Barcelona. El recull de Genís Cano (Barcelona, 1954-2007) ha estat publicat pòstumament gràcies a la gentilesa de la seva companya, Isabel Chavarria.
David Castillo, per una altra banda, ha realitzat un emotiu pròleg on retrata els darrers temps del poeta quan la seva malaltia, una leucèmia contra la qual va combatre durant més de deu anys, l'havia portat a un carreró sense sortida.  
Els poemes que conformen ‘Taps de llum zenital’ són el testimoni més clar de la valentia, la força i l'humor en què va viure Genís Cano els seus darrers mesos. Castillo, afirma: “El Genís es barallava amb el tractament, però els acatava i relativitzava sobre les fronteres entre la vida i la mort, la realitat i la ficció. En aquesta conjuntura, la poesia va mantenir-li l'ànim com un instrument de plaer.” 
Vaig conèixer Genís Cano als anys vuitanta a l'Ateneu Enciclopèdic Popular a la seu de la Casa de Caritat i, posteriorment, a l'inici del nou segle, el David Castillo em va tornar a posar en contacte amb ell perquè col·laborés en l'exposició que estava preparant el Genís sobre la Contracultura per a la Virreina, una mostra que no es va realitzar, però de la qual va quedar un interessant testimoni al volum ‘Barcelona, fragments de la contracultura’, que va editar i divulgar el servei de publicacions de l'Ajuntament de Barcelona. El Genís ja estava malalt però els projectes li donaven força per viure. Fruit de la seva vitalitat, entre l'any 2003 i el 2006 no solament va publicar quatre reculls poètics (‘Rebaixin endins’, ‘Gran xona ganxona, Deixar-se de xarxes’ i ‘Els traus postmoderns’) sinó que va fer d'editor de poetes marginals desapareguts en plena joventut com Pau Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats, dins de dos volums que va presentar l'editora de la Universitat de Barcelona. Va col·laborar en diverses exposicions del Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols i va participar en els seminari de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, incidint en el tema del grafits, que l'apassionava. I a més va fer el possible perquè Jordi Herralde publiqués a Anagrama ‘Nosotros los malditos’, recull d'articles de Pau Malvido (Pau Maragall) publicats a final dels setanta principalment a la revista ‘Star’.
El llibre que ara ha publicat el Pont del Petroli segueix la línia poètica habitual de Genís Cano, però la seva visió del moment en què viu fa que aquest darrer llibre sigui superior als anteriors, millor dit, ‘Taps de llum zenital’ és el millor poemari d'aquest malaguanyat poeta barceloní i patriota de Sant Feliu de Guíxols. Genís escriu epigrames, epitafis on les paraules formen imatges convertides en vers per explicar-nos coses concretes de la seva vida i de la seva malaltia. Genís Cano en un dels seus versos escriu: “Som lletracultors / que pasturen paraules / com munyim mots i termes / i fem formatges semàntics / i brossats sense sentit / tot conreant verbs / embrancats i verds / de fulla en fulla / Al·leluia!!!”.

Nota de Nord-est llibertari 

(*) El poeta, novel·lista i escriptor David Castillo a CULTURA del diari AVUI EL PUNT (07/02/2014), que acaba de publicar la novel·la ‘Barcelona no existeix’ (Empúries), ens recorda que fa 7 anys ens va deixar l’estimat amic i company Genís Cano (Barcelona 1954-2007), que en faria seixanta. Castillo considera que en Genís va ser un revulsiu i un autèntic instigador poètic, fins i tot quan la leucèmia el tenia contra les cordes, doncs feia projectes constructius. Castillo també afirma que Barcelona no seria la mateixa sense la petja, efímera però fonamental, d’aquest poeta desaparegut. Cano pertanyia, al seu entendre, a una nissaga de poetes al marge. A molts d’ells com Pere Marcilla, Pau Maragall i Albert Subirats, no es va cansar ell de reivindicar-los ni d’editar-los, malgrat les dificultats o el compromís econòmic personal.

Aquests quatre poetes desapareguts durant el tardofranquisme van encapçalar, amb altres companys i amics poetes i músics, el front de la revolució universitària catalana contracultural i de les comunes jovenívols dels col·lectius clandestins d’Estudiants Llibertaris, com ara el fet de que la franquista Direcció General de Seguretat va fer difusió en el telediari de les tres de la tarda i la premsa vespertina del dissabte 20 de març de 1974 així com la dominical de l’endemà al matí, ara farà 40 anys, de la seva fotografia del DNI, junt amb altres joves acusats de continuar el combat comunista llibertari de Salvador Puig Antic, garrotat a la Model el 2 de març d’aquell trist any. Altres fotografies de DNI en recerca i captura com en Genís, que va ser amagat durant mesos per l’amic i company Pau Maragall, eren les de Felip Solé Sabaté, Miquel-Dídac Piñero Costa, Ignasi Solé Sugranyes, entre altres. Això va marcar en Genís, doncs el seu delicte era ser un poeta que vivia en una comuna al Vallès amb militants actius d’Estudiants Llibertaris de Catalunya i Balears. Altres poetes d’aquest col·lectius de la revolució cultural estudiantil eren Pere Marcilla, Albert Subirats i Enric Casasses, l’únic d’aquest poetes que va ser detingut pel Quart Grup de la Segona Brigada d’Investigació Social i processat pel TOP, cosa que el va obligar a exiliar-se trobant-se en llibertat provisional. 
En el canvi de segle, Genís Cano estava molt interessat en el moviment de les ‘zones temporals autònomes’ (TAZ, en anglès). Hi ha un assaig escrit per Hakim Bey de 1991 (traduït al castellà i publicat per Virus) que descriu una tàctica sociopolítica de crear espais temporals que eludeixin las estructures formals de control social. En aquest assaig s’exposen exemples històrics i filosòfics, una manera de crear un sistema de relaciones socials antiestatistes  concentrar-se’n en el present i alliberar la pròpia ment dels mecanismes que ens han imposat sobre ella. Un referent de anarquista postesquerranista, del moviment hacker i gran part de la cultura tecno-rave i cyberpunk. Cano va aconseguir fer llegir aquest assaig a molta gent llibertària de diferents sensibilitats anarquistes.

Seguint amb el relat de Castillo a CULTURA del 7 de febrer, després d’aquesta nota del Nord-est llibertari, ja d’una manera o altre tots els amics i companys esmentats han tingut una vinculació amb l’Empordà, uns altres poetes d’aquesta nissaga com Xavier Sabater, Leo Segura, Arturo Monfort, Jordi Pope, Enric Casasses Figueres, J. M. Calleja i Paco Fanés van ser a prop, sovint van rescatar i publicar l’obra de Cano.
Segons Castillo, en Genís apareixia i desapareixia com el Guadiana, va estar involucrat en mil col·lectius i va mantenir l’activitat amb la Universitat de Barcelona (UB) pràcticament fins a l’últim moment. Després de la traïció que va suposar que la UB es negués a publicar el poemari pòstum del seu veterà professor -el van tornar al seus amics fins tot corregit aquest-, la seva vídua Isabel Chavarria i els editors badalonins d’El Pont del Petroli han facilitat poder tenir a les mans els extraordinaris poemes pòstums del nostre mestre Genís Cano.
El passat dimecres, 5 de febrer, David Castillo i altres poetes amics d’en Genís van presentar a l’Horiginal aquest poemari. Castillo escriu que “tots els que havien de ser hi eren, el mag continua mantenint-los fidels.”