’El crepúsculo de las máquinas’, de John Zerzan

“La civilització implica una doble història de dominació: si la primera manifestació d’aquesta s’exerceix sobre la naturalesa, la segona afecta a les dones” 








Carlos Taibo (*) 

S’ha dit moltes vegades que John Zerzan és un pensador desmesurat. Per moments tinc la impressió, no obstant això, que només els pensadors desmesurats ens obren els ulls davant allò que està per darrere del que veiem –i creiem entendre- amb excessiva comoditat. Aquesta circumstància, per si sola, obliga a concloure que hem de lamentar l’escàs ressò que l’obra de Zerzan ha aconseguit, fins ara, entre nosaltres. Tinc la confiança que la traducció d’aquest llibre, que crec que aporta un més que raonable recull de les opinions del nostre autor, obrirà el camí a discussions que són cada vegada més urgents.
En ’El crepúsculo de las máquinas’ (Catarata, 2016) s’ofereix, per sobre de tot, una crítica de la civilització, en el ben entès que aquesta última no precisa d’adjectius acotadors. No està de més que rescatem sis dels elements que recorren l’esforç corresponent. El primer d’ells és una crítica, paral·lela, del llenguatge. Als ulls de Zerzan, aquest últim ens allunya del “flux de la vida”, al mateix temps que promou la dominació, la jerarquia i la repressió. En la rebotiga es revela la certesa que la comunicació i la societat existien ja abans de l’aparició del simbòlic, acompanyada de la certificació que les maneres de vida indígenes segueixen sent infeliçment assetjades per la civilització. El llenguatge “estableix regles i límits, i imposa unes ulleres de graduació única per a tots”. En aquest ordre de coses s’aprecia, per afegiment, una relació expressa entre “el desencantament tecnològic i social” que ens assetja, d’una banda, i el propi llenguatge, per l’altre.
Però Zerzan agrega, en segon lloc, que la civilització implica també una doble història de dominació: si la primera manifestació d’aquesta s’exerceix sobre la naturalesa, la segona afecta a les dones. No es perdi el lector, en el que concerneix a això últim, la molt suggeridora observació que inicia el capítol segon d’aquest llibre i que subratlla la saludabilíssima dimensió que acompanya a la defensa de les “barraques de palla” construïdes per les dones, obstinades aquestes a resistir davant l’opressió, la destrucció i la tecnologització. Des de la perspectiva de Zerzan, la imposició de la cultura simbòlica i d’una vida basada en el gènere –un i un altre factor no vénen donats, de cap manera, per la naturalesa- està en l’origen de les múltiples estratègies de jerarquització i dominació que patim.
Hi ha en aquests textos, en un tercer estadi, una suggeridora consideració del fenomen de la guerra i, també, dels orígens d’aquesta. Zerzan posa l’accent en la idea que els éssers humans que van viure en l’etapa precivilitzatòria ho van fer, cridanerament, en absència de la violència organitzada. La institucionalització de la guerra va semblar guardar relació, per la seva banda, amb la domesticació, en termes generals, i amb fenòmens precisos com el desig d’ocupar noves terres o l’assentament de l’agricultura. La domesticació en qüestió va portar amb si, en particular, l’aparició de “especialistes en coerció a jornada completa” la condició de la qual es va veure apuntalada per la institució Estat. En la rebotiga va guanyar terreny, també, el comportament ritualitzat, un dels reflexos majors, i més eficients, del que significa l’autoritat.
No falta en aquestes pàgines tampoc, i en quart lloc, una reflexió sobre la religió, entesa, en primera instància, com una poderosíssima eina de control i de repressió. Les religions que van sorgir en el que Zerzan anomena “era axial” van permetre tallar els nexes amb un món, l’anterior, profà i divers, i li van conferir a les societats corresponents una condició sobrenatural i antinatural. D’aquesta sort, la identitat religiosa es va imposar al que es feia valer amb anterioritat: la inserció de l’ésser humà al món natural. El procés que m’ocupa va guardar una relació evident, segons Zerzan, amb la consolidació de sistemes tecnològics i imperis, de la qual van ser elements articuladors la massificació i la divisió del treball. De resultes, “el pluralisme dels petits productors, basat a la terra i lligat als costums politeistes locals, va ser transformat pel creixement urbà i l’estratificació”. Entre els grans perdedors es troben la llibertat, l’autosuficiència i, en suma, les relacions humanes directes, en un procés ratificat, molts segles després de l’era axial, pel pensament il·lustrat.
Una altra matèria, la cinquena, que sobresurt en aquests textos és la relativa al paper exercit per les ciutats. Zerzan assevera que allò “humà” va experimentar una completa deformació al calor de les ciutats, al mateix temps que subratlla que aquestes últimes han permès un aberrant procediment d’uniformització d’espais, costums i conductes: “El supermercat, el centre comercial, la sala d’espera dels aeroports, tots són idèntics a tot arreu, de la mateixa manera que l’oficina, l’escola, el bloc de pisos, l’hospital i la presó són amb prou feines distingibles entre ells a les nostres ciutats”. En paral·lel, els centres urbans han vingut a ratificar la divisió del treball, l’especialització i la complexització, i, per descomptat, la despersonalització. Zerzan recorda que Tocqueville va tenir a bé subratllar que qui habita a la ciutat, immers en una voràgine de dependència, solitud i trastorns emocionals, se sent inequívocament “aliè a la destinació dels altres”. No oblidem, en suma, que moltes ciutats es van erigir, cridanerament, com a capitals dels Estats i que la pròpia paraula civilització remet de manera expressa a la condició d’aquelles.
Rematem el nostre recorregut per algunes de les tesis que Zerzan utilitza en aquesta obra amb un recordatori més: el dels arguments que el nostre autor va emprar amb profusió en l’únic dels seus llibres que ha tingut genuí ressò entre nosaltres. Parlo de ’Futur primitiu’. A to amb moltes de les idees abocades per antropòlegs com Marshall Sahlins i Pierre Clastres, Zerzan desenvolupa una idea a la qual, aquí, m’interessa atorgar relleu en el marc d’un debat precís. I és que sovint he escoltat que les pràctiques anarquistes amb prou feines han trobat ressò en la història, constrenyides com han quedat –ens diuen- a l’àmbit d’un grapat de fets cronològicament fitats: les revolucions russes de principis del XX, els consells obrers que van despuntar en moments precisos en països com Itàlia, Alemanya o Hongria, o, en fi, les col·lectivitzacions durant la guerra civil espanyola. Zerzan ens recorda que, molt al contrari, la pràctica del que avui anomenem autogestió, democràcia directa i suport mutu ha estat comú, i profunda, en moltes comunitats humanes des de temps immemorial. Això ha estat així fins al punt –afegeixo jo- que, amb una mica de provocació, no està de més concloure que el que és excepcional és la misèria present articulada al voltant del capitalisme, de la societat patriarcal i de l’Estat. Per ventura no està de més agregar, en aquest terreny, el renaixement que en aquestes hores estan experimentant el que anomenaré “anarquismes del Sud”, moltes vegades inserits en perspectives com les que han rescatat Sahlins, Clastres i el propi Zerzan.
Vaig concloent. El lector podrà apreciar amb facilitat que en diversos trossos d’aquest llibre es desplega una crítica, perfectament suscribible, del que suposa l’esquerra que no contesta la civilització industrial, la tecnologització i les societats complexes. Una esquerra que, per si l’anterior fos poc, es mostra desesperantement inconscient del que suposa un col·lapse que s’intueix molt més proper del que alguns estimen. Enfront d’aquesta tràgica inconsciència, indeleblement acompanyada d’una acceptació del gruix de la misèria existent, Zerzan aprecia un visible renaixement de moviments que no dubta a descriure com a “anarquistes”. De moviments obstinats, bé és cert, a rebutjar orgullosament l’expansió dels mitjans de producció i el desenvolupament de la tecnologia. En aquest ordre de coses, “el gir cap a una política luddita anticivilitzatòria cobra cada vegada més sentit”, afirma el nostre autor.
En aquest gir han d’exercir papers fonamentals –són el seient del projecte primitivista- la descentralització, la recuperació d’una relació no dominadora amb la naturalesa, la cerca de societats menys complexes i, clar, un rebuig frontal del que impliquen la tecnologia i el capital. Una de les justificacions polítiques de tot això és el fet que, encara que el gir en qüestió és de ben segur molt difícil i onerós, els costos derivats d’un col·lapse imminent ho són, amb tota evidència, encara més.
Salta a la vista que les opinions de Zerzan no poden ser sinó polèmiques. Confessaré que jo mateix no estic en condicions de discutir amb criteri –em falten inequívocament coneixements- moltes de les tesis que maneja el nostre autor. I agregaré que tot apunta al fet que serà molt difícil desaprendre la domesticació o, el que és el mateix, desprendre’ns del que el sistema ha col·locat, eficientment, dins del nostre cap. Però menys serem capaços de fer-ho si no sabem a què ens enfrontem. John Zerzan ens ajuda, sens dubte, en aquesta última tasca.
(*) Aquest escrit de Carlos Taibo és el pròleg del llibre ’El crepúsculo de las máquinas’ de John Zerzan publicat per l’editorial Catarata.