Els Amics de Durruti van ser una nombrosa agrupació
anarquista, una branca més del moviment llibertari, amb membres de la Columna
Durruti oposats a la militarització i/o anarquistes crítics respecte a
l’entrada de la CNT en el Govern republicà i el de la Generalitat
Agustín Guillamón
Els Amics de Durruti van ser una nombrosa agrupació
anarquista, fundada el març de 1937, que podríem caracteritzar com una branca
més del moviment llibertari, molt semblant al que era en aquell moment Dones
Lliures. Els seus membres eren milicians de la Columna Durruti oposats a la
militarització i/o anarquistes crítics respecte a l’entrada de la CNT en el Govern
republicà i el de la Generalitat.
La importància històrica i política de l’Agrupació dels
Amics de Durruti rau en el seu intent, sorgit (el 1937) del mateix interior del
moviment llibertari, de constituir una avantguarda revolucionària, que posés fi
a l’abandonament dels principis revolucionaris, i al col·laboracionisme amb
l’Estat capitalista, de manera que la CNT defensés i aprofundís les
"conquestes" de juliol de 1936, en lloc de cedir-les poc a poc a la
burgesia.
El 21 de juliol de 1936 els dirigents anarcosindicalistes
van decidir col·laborar amb la resta d’organitzacions antifeixistes i amb el
govern de la Generalitat en un nou organisme de col·laboració de classes,
batejat com Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA), en lloc d’impulsar
la revolució social dels comitès que es desenvolupava al carrer, expropiant
fàbriques, formant milícies populars, gestionant els mil problemes d’una gran
ciutat en què el comerç estava col·lapsat, creant menjadors populars per
alimentar les famílies dels milicians voluntaris, els aturats i necessitats,
traient endavant els hospitals plens de ferits, guardant les barricades,
enfrontant-se als franctiradors, i imposant una nova situació revolucionària
que reflectia el poder dels treballadors en armes.
El 26 de setembre de 1936, tres anarquistes van entrar al Govern
de la Generalitat de Catalunya: Domènech, Fàbregas i García Pispen.
L’1 d’octubre de 1936 es va produir la dissolució del CCMA.
El balanç real deixat pel CCMA en les seves nou setmanes d’existència era
desastrós per als revolucionaris:
1.- S’havia passat d’uns comitès locals revolucionaris, que
exercien tot el poder al carrer i les fàbriques, a la seva dissolució en
benefici exclusiu del ple restabliment del poder de la Generalitat.
2.- S’havia passat d’unes Milícies obreres de voluntaris
revolucionaris a un exèrcit burgès de tall clàssic, sotmès al codi de justícia
militar monàrquic, dirigit per la Generalitat.
3.- S’havia passat de les expropiacions i el control obrer
de les fàbriques a una economia centralitzada, controlada i dirigida per la
Generalitat.
El 9 i 12 d’octubre es van emetre uns decrets de supressió
dels comitès locals i la seva substitució per ajuntaments frontpopulistes. El
24 d’octubre es van emetre els decrets de militarització de les Milícies i el
de Col·lectivitzacions i control obrer.
A més, el govern de
la Generalitat es va plantejar com a objectiu prioritari el desarmament de la
reraguarda, impulsant una campanya de propaganda contra els anomenats
"incontrolats", que es va plasmar en el repetitiu eslògan:
"armes al front".
La forta resistència de la base anarcosindicalista a la
militarització de les milícies, al control de l’economia i de les empreses
col·lectivitzades per la Generalitat, al desarmament de la reraguarda i a la
dissolució dels comitès locals es va manifestar en un retard de diversos mesos
al compliment real dels decrets del govern de la Generalitat sobre tots aquests
temes. Resistència que, a la primavera de 1937, va cristal·litzar en un gran
malestar, al qual es va sumar el descontentament per la marxa de la guerra, la
inflació i la penúria de productes de primera necessitat, per desembocar
llavors en una crítica generalitzada de la militància cenetista de base a la
participació dels comitès superiors de la CNT-FAI al govern, i a la política
antifeixista i col·laboracionista dels seus dirigents, als quals s’acusava de
la pèrdua de "les conquestes revolucionàries del 19 de juliol".
A la ciutat de Barcelona el decret de dissolució dels
comitès locals afectava teòricament als comitès revolucionaris de barriada,
encara que en la pràctica van continuar funcionant com sempre. Encara eren massa
forts i, a més, estaven armats.
El 4 de novembre de
1936, quatre ministres anarquistes van ingressar en el govern de la República:
Garcia Oliver, Federica Montseny, Joan Peiró i Juan López. La posició de
Durruti es va expressar en un discurs radiofònic, de gran impacte entre els
obrers barcelonins, en el qual s’oposava al decret de militarització de les
Milícies Populars, amenaçava amb baixar a Barcelona per frenar els avenços
contrarevolucionaris de la burgesia i imposar als capitostos de rereguarda la
disciplina que s’exigia al front, criticava la burocratització de la CNT, i
advocava per un major compromís i sacrifici de la rereguarda per guanyar la
guerra.
L’endemà (5 de novembre) es va convocar una reunió del
Consell de la Generalitat, ampliada a totes les organitzacions antifeixistes,
en què s’acusava veladament a Durruti d’incontrolat que encarnava una creixent
i generalitzada oposició a la militarització, la dissolució dels comitès, la
desnaturalització de les col·lectivitzacions i el control de l’economia per la
Generalitat. Tots els reunits, inclosos els cenetistes, van acordar col·laborar
per aconseguir que es complissin els decrets de la Generalitat, i que no
quedessin sempre en paper mullat.
El 6 de novembre, el govern de la República (amb els quatre
nous ministres anarcosindicalistes acabats d’incorporar) va fugir de Madrid i
es va establir a València. El poble de Madrid va respondre amb el crit de
"Visca Madrid sense govern!". El 20 de novembre de 1936 Durruti moria
a Madrid, a causa de la ferida d’una bala rebuda el dia anterior al front de la
Ciutat Universitària.
A finals de novembre de 1936, el Comitè Regional del Treball
de Catalunya (CRTC) qualificava als comitès de barri, que s’oposaven a lliurar
les armes, com "als seus pitjors enemics". Els sindicats van decidir
hivernar els comitès de defensa, perquè ja existien les patrulles de control,
que eren la policia creada pel CCMA, en què els cenetistes compten amb un 50
per cent d’efectius.
El 6 de desembre Balius va publicar a ‘Solidaridad Obrera’
un article titulat ‘El testament de Durruti’ en què afirmava: "Durruti va
afirmar rotundament que els anarquistes exigim que la Revolució tingui un
caràcter totalitari".
El 16 de desembre de 1936 el POUM era exclòs del Govern de
la Generalitat. Nin i Fàbregas sortien del Govern. Fàbregas, economista
cenetista, havia estat el conseller d’Economia que havia impulsat el Decret de
Col·lectivitzacions.
Al gener de 1937, Josep Tarradellas emetia 58 decrets de
caràcter financer i tributari , coneguts com Decrets de S’Agaró, mitjançant els
quals dominava tots els ajuntaments de Catalunya (i els comitès locals que es
resistien a formar aquests ajuntaments frontpopulistes) i sotmetia a totes les
empreses col·lectivitzades al control del Govern de la Generalitat. El despatx
guanyava al carrer.
El 26 de gener de 1937, Balius va ser nomenat director de ‘La
Noche’.
Del 5 al 8 de febrer de 1937 es va reunir a València una
assemblea plenària de les columnes confederals i anarquistes, per tractar el
tema de la militarització, que finalment va ser acceptada.
A finals de febrer Pablo Ruiz va abandonar la 4a Agrupació
de Gelsa de la Columna Durruti , baixant a Barcelona amb 800 homes armats.
El 2 de març de 1937, el diari La Noche va publicar una nota
en què es feia una presentació dels objectius, característiques i forma
d’associar-se a l’Agrupació dels Amics de Durruti, que el 17 de març es va
fundar formalment. Jaume Balius, el seu principal promotor, va ser nomenat
vicesecretari .Pablo Ruiz i Francisco Carreño eren membres de la junta
directiva.
El diumenge 11 d’abril es van produir esbroncades i xiulets
durant el discurs de Federica Montseny, en el míting de la plaça de toros
Monumental. Els Amics de Durruti portaven una pancarta que exigia la llibertat
de Maroto i dels presos antifeixistes. Els Amics de Durruti van ser acusats, en
les reunions del CRTC, del boicot a la ministra.
El dilluns 12 abril 1937 es va desenvolupar, a la Casa
CNT-FAI , una sessió del ple local de Grups Anarquistes de Barcelona, amb
assistència dels Comitès de Defensa confederal i de les Joventuts Llibertàries,
que va acordar retirar tots els cenetistes de qualsevol càrrec en els estaments
antifeixistes governatius, anar a la formació d’un Comitè revolucionari per a
la coordinació de la lluita armada i socialitzar immediatament la indústria, el
comerç i l’agricultura.
Aquesta reunió se li havia escapat de les mans a la
burocràcia. En aquest Ple havien intervingut els Comitès de Defensa de
Barcelona, o el que és el mateix, la delegació dels comitès revolucionaris de
barriada, i també les Joventuts Llibertàries, radicalitzant, sens dubte, els
acords presos.
I aquesta FAI de Barcelona, al costat de les seccions de
defensa dels comitès revolucionaris de barri i les Joventuts Llibertàries,
malgrat l’escàndol i la histèrica oposició d’alguns buròcrates presents, com
Toryho, havia decidit acabar amb el col·laboracionisme, retirar als consellers
anarquistes del Govern de la Generalitat i constituir un Comitè Revolucionari
que dirigís la guerra contra el feixisme. Era un pas decisiu cap a la
insurrecció revolucionària, que desbordant als comitès superiors va esclatar el
3 de maig.
En aquesta reunió havia participat Pablo Ruiz, un dels
fundadors dels Amics de Durruti , i Santana Calero que es va afiliar a
l’Agrupació després dels Fets de Maig
Aquesta radicalització era fruit d’una situació cada vegada
més insostenible al carrer.
El 14 d’abril, una manifestació de dones, que aquesta vegada
no estava manipulada pel PSUC, va partir de La Torrassa per recórrer els
diferents mercats de Coll-blanc, Sants i Hostafrancs, protestant pel preu del
pa i dels productes alimentaris. Les manifestacions i protestes es van estendre
a gairebé tots els mercats de la ciutat. En dies posteriors es van reproduir,
amb menor virulència, aldarulls i manifestacions a diversos mercats. Algunes
botigues i forns van ser assaltats. La fam dels barris obrers de Barcelona
havia sortit al carrer per manifestar la seva indignació i exigir solucions.
Aquest mateix dia es va distribuir un ‘Manifest’ d’Els Amics
de Durruti contra la celebració de l’aniversari de la proclamació de la
República.
El diumenge 18 d’abril de 1937 l’Agrupació van fer un míting
al Teatre Poliorama, presidit per Romero, en què van intervenir Francisco
Pellicer, Pablo Ruiz, Jaume Balius, Francisco Carreño i Vicente Pérez ‘Combina’.
A finals d’abril un cartell de l’Agrupació va ser encolat en
arbres i murs per tota la ciutat de Barcelona, difonent el seu programa:
"Tot el poder a la classe treballadora. Tot el poder econòmic als
sindicats. Davant la Generalitat, la Junta revolucionària".
Els Amics de Durruti
havien definit el CCMA, constituït després de la victòria de la insurrecció
obrera del 19 i 20 de juliol de 1936, com un organisme de col·laboració de
classes. I el concepte clau del pensament revolucionari de l’Agrupació és el de
Junta Revolucionària (en el pol contrari al del CCMA), que és entesa com un
organisme revolucionari únic de la classe obrera , oposat a la col·laboració de
classes, sense participació de la burgesia ni dels estalinistes, que destrueix
les estructures estatals, assumint totes les funcions que aquest exercia.
El diumenge 2 de maig van fer un míting al Teatre Goya, en
què es va projectar el film ‘19 de juliol’, glossat per Jaume Balius, i en què
van intervenir, a més, Liberto Callejas i Francisco Carreño.
El 5 de maig del 1937 (dimecres) Els Amics de Durruti van
distribuir una octaveta a les barricades. La CNT va desautoritzar per ràdio a
l’Agrupació. Joan García Oliver i Federica Montseny van parlar per ràdio,
cridant a deixar les armes, desfer les barricades i refer la unitat
antifeixista.
El dijous 6 de maig ‘La Batalla’ va reproduir l’octaveta
dels Amics de Durruti. En aquest mateix número, ‘La Batalla’ feia una crida per
a la retirada dels treballadors. ‘Solidaridad Obrera’ va desautoritzar aquesta
octaveta dels Amics de Durruti.
El dissabte 8 de maig
del 1937 es van desfer les barricades, excepte les del PSUC, que van romandre
fins al juny, com a signe de la seva victòria. Els Amics de Durruti van
distribuir un Manifest que feia balanç de les Jornades de Maig. En el Manifest
es parlava de "la traïció" dels dirigents de la CNT. El diumenge 9 de
maig ‘Solidaridad Obrera’ qualificava aquest ‘Manifest’ de demagògic i als
membres de l’Agrupació de provocadors.
El 19 de maig es va publicar al número 1 de ‘El Amigo del
Pueblo’, a color i en gran format, però brutalment censurat.
El 22 de maig es va reunir el Ple de les Federacions locals
i comarcals de la CNT, que va proposar l’expulsió dels Amics de Durruti.
L’Ajuntament de Sabadell va acordar el cessament del regidor (i delegat
comarcal d’Economia de la Generalitat) Bruno Lladó, per haver penjat al seu
despatx un cartell d’Els Amics de Durruti.
El 26 de maig va aparèixer clandestinament, sense previ pas
per censura, el número 2 de ‘El Amigo del Pueblo’. Balius va ser empresonat,
dies després, per haver publicat un article crític amb Negrín, prèvia denúncia
del PSUC.
El 28 de maig es va clausurar ‘La Batalla’ i l’emissora de
ràdio del POUM, així com la seu social dels Amics de Durruti a la Rambla. Va
aparèixer un nota a la primera pàgina de ‘Solidaridad Obrera’ exigint
l’expulsió de l’Agrupació.
L’Agrupació, en el seu òrgan ‘El Amigo del Pueblo’, va anar
desenvolupant les seves reflexions sobre les causes de la pèrdua de la guerra i
de la revolució.
Al gener de 1938 es
va publicar el fullet ‘Hacia una nueva revolución’, redactat per Balius, i
editat per Els Amics de Durruti. L’1 de febrer de 1938 es va publicar el número
12 i últim de ‘El Amigo del Pueblo’. L’Agrupació va passar a una clandestinitat
que la va fer ja inoperant.
En l’exili francès es va fundar el Grup francoespanyol d’Els
Amics de Durruti, que va publicar a la premsa un magnífic anàlisi de
l’experiència revolucionària viscuda durant la Guerra civil. L’inici de la
Segona Guerra Mundial va dispersar finalment a tots els seus components.
La importància històrica i política de l’Agrupació rau en el
seu intent de construir una avantguarda revolucionària en el si de la CNT, que
posés fi a l’abandonament dels principis àcrates i revolucionaris, al
col·laboracionisme amb organitzacions burgeses i estalinistes, o la participació
en tasques de govern i de reconstrucció de l’Estat.
Les conquestes fonamentals dels Amics de Durruti van ser:
1.- La necessitat d’un programa revolucionari, clar i
precís, defensat pels fusells. Tot el poder econòmic és gestionat pels
sindicats.
2.- Les revolucions són totalitàries o fracassen.
Totalitària significa que abasta tots els camps: polític, social, econòmic,
cultural. I també assenyala la necessària repressió violenta de la
contrarevolució burgesa.
3.- La substitució del govern de la Generalitat per una
Junta Revolucionària, que és entesa com un organisme revolucionari únic de la
classe obrera, oposat a la col·laboració de classes, sense participació de la
burgesia ni dels estalinistes, i destructor de les estructures estatals.
Per a un coneixement més profund del tema es pot consultar
el text "Los Amigos de Durruti. Historia i antología de textos",
editat per Aldarull, que ofereix una selecció molt extensa i acurada dels
textos fonamentals de l’Agrupació.
Mira també:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada