dilluns, 1 d’octubre de 2018

Classe i Lluita de classes

Resultat d'imatges de Classe i Lluita de classesLa lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern.  Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ... 


Agustín Guillamón 
 
El proletariat no és una cosa, ni una identitat, ni una cultura, ni un col·lectiu estadístic que té uns interessos de classe propis que defensar. El proletariat es constitueix en classe mitjançant un procés de desenvolupament i formació que només es dóna en la lluita de classes. El proletariat, reduït en el capitalisme a l’estatus de productor i consumidor en la societat capitalista, es converteix en una categoria passiva, sense consciència pròpia; és una classe per al capital, sotmesa a la ideologia ca pitalista. No és res, ni aspira a res, ni pot res. Només en la intensificació i agudització de la lluita de classes sorgeix com a classe i adquireix consciència de l’explotació i domini que pateix sota el capitalisme i, en el procés mateix d’aquesta guerra de classes es manifesta com a classe autònoma i es constitueix com a proletariat antagònic i enfrontat al capitalisme, com COMUNITAT DE LLUITA. Enfronta ment total i a mort, sense possibilitats ni aspiracions reformistes o de gestió d’un sistema avui ja obsolet i caduc.

Aquesta noció de la classe com “una cosa que passa”, que brolla i floreix del sòl dels explotats i oprimits, és clau. La classe no es refereix a alguna cosa que les persones són, sinó a allò que fan. I una vegada que entenem que la classe és fruit de l’acció, podem comprendre que qualsevol intent de construir una noció existencialista o cultural i ideològica de classe, és falsa i està condemnada al fracàs.

La classe no és un concepte estàtic, sòlid o permanent; sinó dinàmic, fluid i dialèctic. La classe només es manifesta i reconeix a si mateixa en els breus períodes en els quals la lluita de classes arriba al seu punt culminant. 

El proletariat es defineix com la classe social que no té cap tipus de propietat i que per sobreviure necessita vendre la seva força de treball per un salari. Formen part del proletariat, siguin o no conscients, els assalariats, els aturats, els precaris, els jubilats i els familiars que en depenen. A Espanya formen part del proletariat els gairebé quatre milions d’aturats i els gairebé dinou milions d’assalariats que temen engrossir les files de l’atur, a més d’una xifra indefinida de marginats, que no apareixen en les estadístiques, perquè han estat exclosos del sistema. 

A quins interessos serveix aquesta aberració ideològica neosituacionista que considera que el proletariat és només el proletariat industrial, excloent-hi a aturats, jubilats, treballadors precaris, emigrants, sense-papers, marginats, estudiants o joves sense feina, dones discriminades o sense drets laborals, i a tots aquells sotmesos a decisions polítiques alienes, que afecten profundament a tots els aspectes de la seva vida quotidiana? La classe obrera és una classificació social OBJECTIVA, que designa tot aquell que manté una relació SALARIAL amb un patró (ja sigui privat o estatal) al qual ven la seva força de treball (els seus braços i la seva intel·ligència). 

La classe obrera forma part del proletariat, que inclou a més a aturats, jubilats i marginats. Els proletaris no són propietaris de mitjans de producció. El salari és la principal forma d’esclavitud moderna. LA RELACIÓ SALARIAL (o la seva absència) no és només de caràcter social i econòmic, sinó també po lítica, ja que determina la manera d’existència dels que no tenen cap poder de decisió sobre la seva pròpia vida. 

La classe mitjana inclou, avui, a alguns treballadors “autònoms”, és a dir, treballadors independents i “autoexplotats”, alguns tècnics i professionals altament qualificats i als empresaris sense assalariats. L’alta classe mitjana estaria formada per empresaris amb alguns treballadors assalariats, però sense influència política decisiva. 

Capitalistes serien tots els propietaris de mitjans de producció, o alts gerents amb poder de decisió (encara que fossin assalariats) de grans corporacions privades o estatals. Constitueixen menys de l’un per cent de la població, però la seva influència política és absoluta, i determinen les línies econòmiques que s’apliquen i afecten la vida quotidiana de la totalitat de la població. El seu lema seria: “Tots els governs al servei del capital; cada govern contra el seu poble “. Alguns estudiosos parlen de la classe corporativa com a nova classe dominant. Estaria formada pels gestors de les grans corporacions multinacionals i del capi- tal financer. 

La democràcia parlamentària europea s’ha transformat ràpidament, des de l’inici de la depressió (2007), en una partitocràcia “nacionalment inútil”, autoritària i mafiosa, dominada per aquesta classe corporativa dirigent apàtrida, que està al servei de les finances internacionals i les multinacionals. Es produeix una profunda i extensa proletarització de les classes mitjanes, una massificació del proletariat i l’erupció violenta i intermitent d’irrecuperables col·lectius, suburbis i comunitats marginades, antisistema (no tant per convicció, com per exclusió). 

Els Estats nacionals es converteixen en instruments obsolets (però encara necessaris, en quant garants de l’ordre públic i la defensa armada/terrorista de l’explotació) d’aquesta classe capitalista apàtrida dirigent, d’àmbit i interessos mundials. La seva forma de govern és el totalitarisme democràtic: una democràcia formal reduïda a la mínima expressió de votar cada ics anys, per triar entre representants dolents o pitjors del capital, gairebé sense capacitat alguna d’intervenció, influència o decisió en la vida social o política. El dret a la vida (a no morir-se de fam), a la seguretat (enfront dels atacs del capital especulatiu) i a la dignitat (a uns recursos suficients o a un habitatge), així com les llibertats individuals i col·lectives d’expressió, associació, manifestació, sindicació i insurrecció, nascudes amb la Revolució Francesa (1789-1793), han estat ignorades i criminalitzades. 

El totalitarisme democràtic redueix totes les llibertats i drets al ridícul i inútil vot en una urna per elegir representants que no representen a ningú. No guarda ja ni tan sols les aparences formals d’un govern del poble i per al poble. La corrupció universal, el frau permanent i l’objectiu únic de ràpid enriquiment de la casta política i les elits econòmiques destrueixen la menor il·lusió democràtica i igualitària entre els governats. 

L’oposició política o la mínima dissidència són criminalitzades i perseguides judicialment. Ens enceguen les vies democràtiques d’acció i reivindicació. El domini polític de l’Estat per les oligarquies i les multinacionals s’implanta com l’única “democràcia” possible. El totalitarisme democràtic és una dictadura amb aparença i pretensions democràtiques; és la ideologia i el govern efectiu d’un imperi mundial, sense banderes ni territori, que necessita amagar la seva pròpia naturalesa. Els mètodes socialdemòcrata i feixista tendeixen a fusionar-se. 

L’EXPLOTACIÓ del treball assalariat és la ESSÈNCIA de la societat capitalista. Tots els esclaus assalariats pateixen l’explotació capitalista. Com més desenvolupada és la productivitat del treball col·lectiu d’una societat, major grau d’explotació experimenten els seus treballadors, encara que puguin consumir més mercaderies. La lluita ferotge entre els capitalistes per superar i sobreviure al competidor, impulsa l’increment de l’explotació dels treballadors, al marge de la bona voluntat o ètica de cada empresari individual. Els capitals es fusionen i concentren, atacant sense límits les condicions de vida i laborals dels treballadors, amenaçant amb anar-se’n a un altre país o amb contractar més barat entre els milions d’aturats sense recursos. A cada país un grapat de transnacionals efectua vendes anuals que superen àmpliament els pressupostos nacionals i empunyen el poder de donar feina, o no, a milions de desposseïts. 

La classe mitjana pateix una fortíssima degradació i descomposició, amb amplis sectors de professionals (en l’àmbit de la medicina, arquitectura, ensenyament, comerç, tecnologies i serveis socials), funcionaris i mitjans o petits empresaris (col·lectius que fa cinc anys percebien elevats ingressos) que es proletaritzen, o fins i tot queden marginats econòmica i socialment. Són la clientela dels populismes de tota mena, des de Podem i Ciutadans fins a l’independentisme. 

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...

Cap comentari:

Publica un comentari