Notícia sobre el processament de Jean Braman aparegut en el diari parisenc La Dépêche del 15 de gener de 1931
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 22 de novembre de 1894 neix a Niça (País Niçard, Aups Maritims, Provença-Aups-Còsta d'Azur, Occitània) l'anarquista i sindicalista, després populista i finalment gaullista, Jean François Braman
En 1936 va fer un viatge d'informació a Barcelona on va ser rebut pel POUM i per la FAI. En tornar d'aquest viatge per la frontera del Pirineu Oriental, el 17 d'octubre de 1936 va fer un discurs al Savoy de Niça, fet pel qual va ser processat i inculpat d'«apologia del crim», però finalment, en el judici del 17 de desembre d'aquell any, el cas va ser sobresegut. Mentre, El 31 d'octubre de 1936 havia dirigit una operació de contraban d'armes per al suport de la República Espanyola al port de Niça en conxorxa amb els mariners del vapor valencià Turia
El maig de 1938 era a València i entrevistà al premi Nobel de literatura Jacinto Benavente y Martínez per al periòdic Petit Niçois
Jean Braman: El 22 de novembre de 1894 neix a Niça (País Niçard, Aups Maritims, Provença-Aups-Còsta d'Azur, Occitània) l'anarquista i sindicalista, després populista i finalment gaullista, Jean François Braman, conegut com Fribourg. El seu pare es deia Joseph Braman, guarda de la Pau, i la seva mare, Thérèse Delserre.
Treballava d'ajustador mecànic en la Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i al Mediterrani (PLM), a les cotxeres de Saint-Roch de Niça.
En 1912 va ser destinat a les cotxeres dels equipatges de la flota i durant la Gran Guerra lluità voluntari com a contramestre mecànic.
En 1919 prengué part, juntament amb el nord-català André Marty, en els motins del mar Negre i la Prefectura el va inscriure en el «Carnet B» dels antimilitaristes.
Fou membre de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC), de la qual va ser el seu president federal, i secretari de la secció de Niça dels «Alliberats de la Gran Guerra», col·laborant en Le Libéré, el seu òrgan d'expressió.
El 7 de desembre de 1920 es va casar a Niça amb Cécile Felicité Eliotrofe.
Segons un informe policíac del 31 d'octubre de 1925 formà el Grup d'Estudis Socials a les cotxeres de Saint-Roch, amb François Laura i Fredéric Stackelberg, contra les maniobres del naixent stalinisme del Partit Comunista Francès (PCF). Aquest mateix any animà el Comitè Local de Lluita contra la Guerra del Marroc.
En 1926, amb François Laura i Fredéric Stackelberg, engegà un projecte de creació de la Universitat Proletària de Niça.
En 1927 col·laborà en La Provence ouvrière et paysanne.
En 1930 fou responsable de la redacció de À toute vapour, òrgan del Sindicat Unitari dels Ferroviaris del PLM, on lluità contra les directrius stalinistes.
El juliol de 1930 presidí una conferència de Sébastien Faure.
Durant els anys trenta del segle XX participà en nombrosos mítings i reunions contra l'expulsió de la República francesa de militants italians i espanyols. Després d'una d'aquestes reunions, va ser apallissat per partidaris del feixisme italià i acabà a l'hospital.
El 14 de gener de 1931 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Niça per «crida a la desobediència i al crim amb la finalitat de propaganda anarquista», però va ser absolt.
En 1934 va ser nomenat delegat de Propaganda de l'ARAC.
Partidari de la reunificació sindical, fou membre del Comitè d'Unitat i d'Acció del PLM.
En un informe de la Prefectura de Policia del 19 de novembre de 1936 es cita erròniament la seva pertinença al Partit Obrer Internacional (POI) trotskista i precisa que va fer un viatge d'informació a Barcelona on va ser rebut pel Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En tornar d'aquest viatge per la frontera del Pirineu Oriental, el 17 d'octubre de 1936 va fer un discurs al Savoy de Niça on declarà que la destrucció d'esglésies per part dels revolucionaris a la República Espanyola era un «benefici social», fet pel qual va ser processat i inculpat d'«apologia del crim», però finalment, en el judici del 17 de desembre d'aquell any, el cas va ser sobresegut.
El 31 d'octubre de 1936 dirigí una operació de contraban d'armes per al suport de la República Espanyola al port de Niça en conxorxa amb els mariners del vapor valencià Turia.
En 1937 esdevingué president de la Federació Departamental de l'ARAC, de la qual també fou comptable. Aquest mateix any va ser criticat pels stalinistes per haver acceptat cartells del POUM en una exposició de l'ARAC sobre la revolució col·lectivista autogestionària.
El maig de 1938 era a València (l'Horta de València, País Valencià) l entrevistà al premi Nobel de literatura Jacinto Benavente y Martínez (Madrid, 12/08/1866-Madrid, 14/07/1954) per al periòdic Petit Niçois.
Fitxat per la policia com a llibertari, també va ser considerat per aquesta com a «favorable a la Unió Soviètica», de fet va participar en els anys trenta en actes d'amistat franco-soviètics i del Front Popular i en 1935 va fer una necrològica elogiosa d'Henri Barbusse.
Després de la mort d'un dels seus fills de 18 anys, abandonà la militància.
Durant la Segona Guerra Mundial interimperialista com antic sindicalista en rancúnia contra els stalinistes s'acostà al filofeixista Partit Popular Francès (PPF) i va fer costat el govern col·laboracionista i reaccionari de Vichy, tot posicionant-s'hi contra l'imperialisme stalinista de la URSS i el capitalisme imperialista nord-americà. En aquesta època va ser integrat en el cos diplomàtic francès i nomenat president del Tribunal Militar de Rastatt (Baden-Württemberg, Alemanya). De tota manera, pel seu suport als cridats a files insubmisos, va ser detingut pels nazis.
Després de la Guerra Mundial va ser depurat per les noves autoritats franceses.
Acostat al general Charles de Gaulle, esdevingué, a proposta de André Malraux, propagandista del Reagrupament del Poble Francès (RPF), partit polític pel qual es presentà en 1951 a les eleccions legislatives.
En 1952 abandonà l'RPF per dedicar-se a fer més de vuit-centes conferències contra els stalinistes entre aquest any i 1956 enquadrat en «Paix et Liberté».
Es presentà novament a les eleccions legislatives del 2 de gener de 1956 pel departament del Gers (Occitània). Sense ser elegit diputat, abandonà definitivament la carrera política parlamentària.
Jean Braman va morir el 14 de novembre de 1987 a Bourron-Marlotte (Seine-et-Marne, Illa de França) i va ser inhumat al cementiri d'aquesta localitat.
