Albert Camus hauria complert avui cent anys

Existència, guia d'ús.   
El Bogart de la filosofia existencial continua seduint noves fornades de lectors joves que mantenen viva la seva obra. 



[07/11/2013] Valèria Gaillard

Anomenat el James Dean de la filosofia per la seva desaparició sobtada en un accident de cotxe -es va matar en el Facel Vega de Michel Gallimard el 4 gener del 1960 en una carretera del Yonne, tenia 46 anys-, Albert Camus continua sent una figura indispensable del segle XX, un intel·lectual que exhortava a la revolta i que va formular la famosa tercera via, la “nova esquerra”, ras i curt, un camí alternatiu davant del comunisme i el capitalisme. Renegar del comunisme li va costar l'enemistat del seu etern rival, Jean-Paul Sartre, que malgrat totes les evidències procedents del bloc soviètic, continuava defensant cegament la política de l'URSS. Camus, en canvi, es malfia del radicalisme polític i hi oposa les “revolucions relatives”.

Per damunt de tot, però, el que preocupa Camus com a pensador no són tant les ideologies sinó l'existència de l'home en un món desertat per Déu, un món absurd. Un dels seus biògrafs, Virgile Tanase, defineix la seva filosofia com “un humanisme sense il·lusió ni engany”. Michel Onfray, que acaba de dedicar-li un monogràfic (L'Ordre libertaire), sosté que no es pot encasellar dins el sac dels existencialistes -com tradicionalment s'ha fet-, sinó que més aviat es tracta d'un pensador “existencial”: “Encarna a la vegada la lucidesa -el diagnòstic del nihilisme europeu- i el coratge, a través de la voluntat de superar aquest nihilisme mitjançant una filosofia positiva i afirmativa.”

La pregunta metafísica pel Ser de Heidegger (Per què Ser en lloc de no-res?), Camus l'acota a escala humana: Per què no suïcidar-se? Va ser en el recull d'assaigs El mite de Sísif on, contra les tesis existencialistes que aboquen l'home a l'angoixa d'un món sense sentit, Camus assenyala la possibilitat de ser feliç, tot subratllant la consciència dels límits.

Orígens menorquins

Camus era un home de bon veure, un seductor nat i un conversador divertit i brillant. En la gira que va fer pels Estats Units, el 1946, la revista Vogue el va comparar amb el mateix Humphrey Bogart. De glamur, doncs, no li'n faltava. Darrere d'aquest posat d'home solitari i un pèl insegur s'amagava, però, un origen familiar humil que sempre va arrossegar per la Rive Gauche parisenca amb una visible incomoditat. Albert Camus, nascut tal dia com avui a Mondovi (actual Dréan, Algèria) era el segon fill d'una família de potes negres instal·lada a Alger. La seva mare, Catherine Hélène Sintès, era la segona de nou fills d'una família d'origen menorquí. Era parcialment sorda i no sabia ni llegir ni escriure. De fet, va ser l'àvia, Cathérine Cardona, qui va educar el jove Albert Camus: el pare va morir a la Gran Guerra tot just el 1914. D'aquesta àvia dominant en parla a l'obra de joventut L'envers et l'endroit (1937), tal vegada la més autobiogràfica, i on relata, (com en els seus Carnets) l'estiu que va passar entre Mallorca i Eivissa amb 22 anys, el 1935. Curiosament, però, no va visitar Menorca.

 De seguida el jove Albert Camus va destacar com a estudiant i va obtenir diverses beques que li van permetre estudiar, tot i els recursos escassos de la família. Va ser així com, ajudat per un professor, Jean Grenier, va poder estudiar fins a treure's un diploma a la universitat algeriana. Ara bé, no va poder continuar fent carrera universitària al continent i es va dedicar al periodisme. Va començar treballant a diferents quotidians algerians fins que, al 1940, es va traslladar a París, on el seu amic, Pascal Pia, periodista com ell i crític literari, li va aconseguir un lloc al Paris-Soir. Durant la guerra, Albert Camus, que va ser reformat per tuberculós, va escriure al diari Combat, un dels òrgans més importants de la premsa clandestina amb un tiratge, el 1943, de tres-cents mil exemplars.

 Paral·lelament va publicar, el 1942, L'estranger i El mite de Sísif amb la prestigiosa Gallimard, i de seguida va rebre molt bona crítica.

 Va ser en aquest moment d'ebullició que va conèixer, en l'estrena de Les mosques, Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir. Ràpidament els dos homes van congeniar parlant tant de filosofia com de dones (Castor tenia la mosca al nas), tot i que de seguida es van fer paleses les diferències entre els dos pensadors, entre un Sartre burgès i normalien, i un Camus popular a qui li agradava parlar de futbol i ho feia amb l'accent dels barris baixos.

 Tot es va estroncar quan aquests intel·lectuals que en el fervor de la lluita contra el nazisme sumaven esforços, van veure com els seus somnis de revolució no es realitzaven un cop acabada la guerra, tal com analitza Michel Winock a Le siècle des intellectuels: “L'alegria de l'Alliberament queda enrere. La revolució no es realitzarà.” Aleshores les esquerdes i les divergències d'opinió es fan evidents: Camus professa “la reforma, la moderació”, mentre que Sartre, “exhorta la revolta i no deixarà de radicalitzar el seu pensament”.

Pel que fa a la creació literària, destaca La pesta, una novel·la al·legòrica sobre l'ocupació ambientada a l'Orà encara francès. La població es veu assotada per una estranya malaltia que es revela ser la pesta i davant la qual només hi poden oposar l'ésser humà. El 1956 va publicar La caiguda, una novel·la sobre la falta o la tergiversació dels valors, la innocència i la culpa. D'altra banda, quan Camus va morir, duia al cotxe l'original d'El primer home (juntament amb El gai saber, de Nietzsche), una obra que va ser publicada pòstumament el 1994, igual que la novel·la inacabada La mort heureuse (1971).

Pel conjunt de la seva obra, entre assaig, teatre i novel·la (traduïda majoritàriament al català), va rebre el Premi Nobel de Literatura el 1957 “per la seva important producció literària, que amb sinceritat il·lumina els problemes de la consciència humana de la nostra època”.