divendres, 27 de setembre de 2013

‘DE SOLDAT DE LA REPÚBLICA A PRESONER DE FRANCO’, Josep Farrés i Baqués.Testimoni d'un soldat republicà

Josep Farrés va deixar escrites les seves memòries entre el 1936 i el 1942


 













[27/09/2013] FERRAN AISA PÀMPOLS 

Josep Farrés i Baqués (Vallirana, 1919-l'Hospitalet de Llobregat, 2009), l'home del puro, com el coneixíem a l'Ateneu Enciclopèdic Popular, va deixar escrites les seves memòries d'uns anys crucials de la història del nostre país, que van del juliol del 1936, amb el començament de la Guerra Civil, passant per la seva detenció per part de militars el desembre del 1938, fins que va ser alliberat el novembre del 1942. Gràcies a l'editorial Cossetània i a l'edició que ha fet Josep Maria Figueres, ara podem gaudir del testimoni d'un jove milicià català anarcosindicalista. Josep Farrés confessa que només va anar dos anys a escola i que, per necessitat econòmica de la seva família, va començar a treballar als deu anys. Primer ho féu en una empresa serradora del poble i després d'aprenent dels que serien els seus oficis: paleta i pintor de parets. Des de ben jove va abraçar les idees llibertàries i va afiliar-se a la CNT, sindicat del qual va arribar a ser secretari general de la local del seu poble en plena etapa revolucionària. A partir del juliol del 1936, va prendre les armes per defensar la República, primer formant part de patrulles de control a Vallirana, treballant pel sindicat, i després allistant-se a una unitat de milicians confederals. Farrés, amb només 16 anys, el febrer del 1937 va ser enviat al front via València per cobrir la defensa de les terres de Castella la Nova, mentre la unitat confederal Tierra y Libertad de Cipriano Mera conqueria Guadalajara. Més endavant va lluitar al Front d'Aragó formant part de la Brigada 119 de la 26a Divisió (antiga Columna Durruti). Farrés va viure la desfeta de l'exèrcit republicà i la retirada cap a Catalunya. Mentre l'exèrcit franquista prenia Lleida, els republicans estenien una xarxa fortificada de defensa a l'altre costat dels riu Segre i la Noguera Pallaresa. A finals de desembre del 1938, va caure presoner de l'exèrcit feixista i, des d'aleshores, va viure el calvari de passar per presons, camps de concentració i camps de treball.

El testimoni de Josep Farrés d'aquests anys de privació de llibertat impressiona, sobretot al camp de concentració de San Marcos (Lleó), on els presoners catalans i llibertaris són tractats pitjor que bèsties sota la vigilància de capos inhumans, entre els quals hi ha el català, passat al franquisme, Jaume Rovira, fill de Vallirana com ell, que li farà la vida impossible durant anys, fins i tot en llibertat.

Josep Farrés va lluitar perquè les noves generacions poguessin viure dignament amb llibertat i justícia social. Crític amb els polítics que han malmès la democràcia i que han amagat la història, escrivia: “És trist, però és veritat, la joventut actual sap poc o res del que van patir els seus avis. La història està distorsionada de tal manera que, segons ella, els causants de la diàspora i de l'alçament militar contra la República només van ser els idealistes, a més de ser els responsables dels assassinats dels sacerdots i altres herbes. Temps al temps, els núvols s'acumulen amb aires de tempesta, però quan passen el cel està clar i es veu la veritat.”

[27/09/2013] FERRAN AISA PÀMPOLS  

Sobre el llibre:
‘DE SOLDAT DE LA REPÚBLICA A PRESONER DE FRANCO’, Josep Farrés i Baqués.  Editorial Cossetània Valls, 2013. Pàgines: 364. Preu: 18,70 euros.

Lobra és laplec, ordenat pels fills, dels quaderns que va escriure Farrés a les diverses presons i camps de concentració on va estar internat en el període del 1938 al 1942, destacant el període del convent de San Marcos de León i de la presó de Terol. Sense ser acusat de cap delicte de sang ni haver tingut cap càrrec polític, simplement per la ideologia i per lluitar defensant el govern legal, fou represaliat durant la dura venjança del franquisme contra els vençuts. La seva prosa, directa i viva, neta i àgil, amb una prodigiosa fidelitat pels detalls, que recorda vívidament i transcriu amb detall, ens ofereix un retaule acurat i molt descriptiu de les pèssimes condicions de vida dels gairebé tres centenars de milers de presoners que, durant la guerra i la postguerra, llarga, foren castigats pel franquisme. Lobra no conté descripcions de la seva ideologia ni comentaris polítics del moment, sinó que es limita, i aquest és un mèrit per a la força del relat, les vivències dun de tants dels milers danònims presoners del franquisme. Potser, ultra el valor exemplar del testimoni, un dels alts valors del document autobiogràfic és constituir un relat de la vida interior als camps de concentració, dels quals no hi ha gaire testimonis escrits que shagin preservat davant els més habituals de presons i penals. Els camps de concentració, una memòria esvaïda a la societat actual, foren el destí de molts militants, voluntaris, soldats, reclutats forçadament, etc., on no només sels classificava per conèixer les anomenades"responsabilitats", sinó també un espai en el qual el vençut havia daprendre immediatament la seva posició futura que havia de ser: silenci social, obediència pública absoluta a les noves autoritats i renúncia als ideals pels quals lluità.

Cap comentari:

Publica un comentari