divendres, 20 de gener del 2017

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 20 de gener de 1902 meix a Reus el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Joan Garcia Oliver

[GarciaOliver.jpg]Assistí en representació de la CNT de Reus a la Conferència de Saragossa i a la reunió de les Planes d'Hostoles, a la Garrotxa, on demanà l'assalt al poder i criticà durament el reformisme sindical de Salvador Seguí, alhora que les passava magres econòmicament per València i el Barcelonès. 
A finals d'octubre de 1926 va anar a parar a Iruña, fou detingut per la Guàrdia Civil i empresonat a Tafalla, després de fracassar la temptativa de Prats de Molló i gairebé al mateix temps que la policia va descobrir el «Complot de Vallecas».
El febrer de 1936, amb els companys del grup «Nosotros», formà part del Comitè de Defensa Confederal de Catalunya i realitzà nombrosos mítings a Barcelona, Granollers, Montcada, Lleida, Vic i Igualada. 


Intervencions de garcia Oliver a partir del minut 20.20 



Joan Garcia Oliver: 
El 20 de gener de 1902 meix a Reus (Baix Camp) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Joan Garcia Oliver. Fill d'una família d'obrers tèxtils, el seu pare, Josep García Alba, de Xàtiva (Costera, País Valencià), paleta de professió, i la seva mare, Antònia Oliver Figueres, de Reus, era pagesa, i ambdós treballaven 11 hores diàries a la Fabril Algodonera (El Vapor Nou) de Reus. Quan tenia 11 anys, un cop acabat el període d'escolarització, començà a fer feina a la Casa Lluís Quer, empresa de distribució vinícola, i, després, d'aprenent de cuiner i de cambrer a Reus i Tarragona, el seu ofici més freqüent.
En 1917 marxà a Barcelona en busca de feina, on visqué la vaga general d'aquell any i va fer de cambrer a l'Hotel Jardí de la plaça del Pi. Durant la primavera de 1918 treballà a la Colònia Puig de Montserrat.
En 1919 s'afilià a la Societat de Cambrers «L'Aliança», acostada a la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Després s'introduí en els cercles anarquistes i anarcosindicalistes i participà en la fundació del Sindicat de Cambrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la seva federació. En aquesta època s'integrà en el «Grupo Regeneración» (Rico, Bover, Romà, Pons, Alberich), al qual representà en la Federació Local de Grups Anarquistes Bandera Negra.
Després d'un temps tancat a la presó Model de Barcelona --on conegué destacats militants anarquistes, com ara Ramon Archs Serra, Llibert Callejas, Tomás Herreros, els germans Playans, Suñer, etc.-- arran d'una vaga, en 1920 marxà a Reus comissionat per la CNT per a crear Sindicats Únics al Baix Camp i organitzar grups d'acció. En contacte amb Ramon Archs, aconseguí diners d'Evarist Fàbregues, important empresari reusenc, per comprar la moto amb la qual s'atemptarà posteriorment contra el president del Govern espanyol Eduardo Dato a Madrid -també va aixecar el mapa de l'edifici de la Presidència de Govern per preparar l'acció-. Durant la primavera de 1921 va fer-se càrrec del Comitè Provincial de Tarragona i a finals d'any va ser empresonat.
A partir de 1922 participà en la creació a Barcelona del grup d'acció «Los Solidarios» (Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Aurelio Fernández, Ricard Sanz, Gregorio Jover, etc.) i participarà en nombroses accions, a més d'editar la revista Crisol. Aquest mateix any assistí en representació de la CNT de Reus a la Conferència de Saragossa (Aragó) i a la reunió de les Planes d'Hostoles (la Garrotxa), on demanà l'assalt al poder i criticà durament el reformisme sindical de Salvador Seguí, alhora que les passava magres econòmicament per València (l’Horta, País Valencià) i el Barcelonès.
En 1923 representà Reus en el Ple Regional de Catalunya de la CNT. En aquesta època s'enfrontà al Comitè Nacional cenetista, poc inclinat a convocar la vaga general demanada pels grups anarquistes. Assabentat que José Luis Laguía, del Sindicat Lliure, sospitós d'haver preparat l'atemptat contra Salvador Seguí, s'amaga a Manresa (Bages), el 6 d'abril de 1923 el tiroteja al bar Alhambra de la ciutat. Laguía sortí il·lès, però els seus tres guardaespatlles caigueren ferits. Per aquest fet fou jutjat i condemnat en rebel·lia el 23 d'octubre d'aquell any juntament amb els reusencs Joan Figueres i Francesc Roig, ambdós del Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT de Manresa. A partir d'aquest fet, el grup «Los Solidarios» decideix deixar d'enfrontar-se directament amb els pistolers del Sindicat Lliure i preparar allò que García Oliver denominarà «gimnàstica revolucionària», començant per recaptar fons per a preparar la revolució proletària. 
El 7 d'agost de 1923 participà en l'atracament de la Fonda de França i l'endemà en el de l'Empresa Arrendatària de Contribucions del carrer d'Avinyó de Barcelona.
El maig de 1924 assistí al Ple confederal de Sabadell (Vallès Occidental). Poc després va ser detingut i passarà un any tancat al penal de Burgos (Castella la Vella). 
En sortí de la presó, marxà a l’hexàgon francès. A París (Illa de França) treballà d'envernissador i, amb un grup format per Alfonso Miguel, Arroyo, Pérez Combina i «Los Solidarios», decideix preparar un atemptat contra Benito Mussolini, projecte que fou abandonat per inhibició dels fuorusciti (exiliats polítics) italians, i altre contra Alfons XIII el juliol de 1925, que l'obligà a amagar-se amb l'ajuda de Aurelio Fernández i Manuel Pérez. Després residí una curta estada de temps a Brussel·les (Bèlgica) amb Aurelio Fernández.
El maig de 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella (Boques del Roine, Provença, Occitània), que abandonà quan la seva proposta de pacte insurreccional amb el dirigent independentista català Francesc Macià fou rebutjada. En plena dictadura de Primo de Rivera, Macià liderà una conspiració anomenada Comitè d’Acció de la Lliure Aliança. Organitzada des de París, tenia per objectiu un alçament independentista al Principat de Catalunya i a Euskadi, i havia de rebre patrocini estranger suficient com per armar un exèrcit que comptés fins i tot amb aviació. Hi participaren des de venedors d’armament fins a banquers i especuladors de diverses nacionalitats, però sobretot un variat ventall d’opositors a la Dictadura: l’aleshores dirigent d’Estat Català Manuel Carrasco i Formiguera, membres de grups armats d’acció anarquistes com Joan Garcia i Oliver, separatistes bascos i socis d’uns clubs secrets implantats entre l’emigració catalana a Amèrica.
A finals d'octubre de 1926 va anar a parar a Iruña (Conca de Pamplona, Navarra, Euskal Herria), fou detingut per la Guàrdia Civil i empresonat a Tafalla (Merindad d'Olite, Navarra, Euskal Herria), després de fracassar la temptativa de Prats de Molló (Vallespir) i gairebé al mateix temps que la policia va descobrir el «Complot de Vallecas». Jutjat per un «intent frustrat de regicidi», fou condemnat el desembre de 1928 a 10 anys de presó i tancat al penal de Burgos (Castella la Vella).
En 1931, amb la proclamació de la Segona República, fou alliberat. El Primer de Maig d'aquell any participà activament en la manifestació convocada sota el lema «1 de Maig. Festa internacional de la gimnàstica revolucionària» davant el Palau de Belles Arts i que marxà fins a la plaça de Sant Jaume de Barcelona --aleshores de la República--, realitzant dures arengues revolucionàries on reivindicava que la República es transformés en un «règim sindical» i que acabarà amb forts enfrontaments amb la policia quan els manifestants intentaren assaltar el Palau de la Generalitat.
En aquesta època, com a secretari general del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'enfrontarà amb la Cambra de la Propietat Immobiliària catalana per l'augment del preu dels lloguers i la carestia de l'habitatge.
Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 defensarà la revolució i combaté l’estratègia de constituir les federacions cenetistes nacionals d'indústria en el Congrés del Conservatori a Madrid de la CNT-AIT, on fou delegat per Alforja, Duesaigües, Reus, Riudecols i Riudecanyes, al Baix Camp.
El 2 d'agost de 1931 participà en l'assemblea popular celebrada al Saló de Belles Arts de Barcelona on es va debatre la repressió del governador civil Anguera de Sojo contra els obrers catalans, que omplien la presó Model. L'octubre d'aquest any entrà com a redactor del periòdic Solidaridad Obrera, on escriurà fins a la seva clausura en 1934. El 30 de novembre de 1931 fou detingut, però va ser alliberat poc després. El 27 de desembre parlà en un míting amb Durruti, Arturo Parera i Josep Corbella al Gran Kursal de Manresa.
A petició del Comitè Regional de Catalunya de la CNT-AIT s'encarregà de formar part del grup organitzador de la insurrecció proletària de gener de 1932, on es proclamà el Comunisme llibertari a diversos pobles de la conca minera de l'Alt Llobregat i per aquest fet fou detingut i tancat a la presó Model de Barcelona.
El 10 de març de 1932 signà, des de la presó i juntament amb la majoria dels reclosos cenetistes, la resposta contra el «Manifest Trentista», tot demanant l'expulsió de la CNT-AIT d'Ángel Pestaña i de la resta de sindicalistes signants d'aquest document.
El maig de 1932 fou alliberat i participà en una gira de mítings arreu de Catalunya. El 20 de setembre d'aquell any fou de bell nou detingut en una batuda policíaca al Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona.
Com a membre del Comitè Revolucionari, fou un dels organitzadors de la vaga general de ferroviaris de caràcter insurreccional que es declarà el 8 de gener de 1933, fel pel qual fou detingut immediatament, a més de durament apallissat amb Gregorio Jover i altres --la mare de Joan García Oliver morir de l'esglai en saber que el seu fill estava mig mort a la Prefectura Superior de Policia de Barcelona--. Restà empresonat fins pocs dies abans de les eleccions de novembre d'aquell any.
En aquesta època, amb antics companys de «Los Solidarios», crearà el grup «Nosotros», que no s'integrà en la FAI fins a ben entrat 1934.
A causa de les contínues clausures del periòdic Solidaridad Obrera, marxà a Madrid durant els mesos d'abril a juny de 1934 per llançar una campanya de denúncia des de la publicació CNT per les arbitrarietats de les mesures governatives de la Generalitat de Catalunya, alhora que demanà la llibertat dels presos i l'amnistia.
El febrer de 1936, amb els companys del grup «Nosotros», formà part del Comitè de Defensa Confederal de Catalunya i realitzà nombrosos mítings arreu del país: Barcelona, Granollers (Vallès Oriental), Montcada (Vallès Occidental), Lleida (Segrià), Vic (Osona) i Igualada (Anoia).
El maig de 1936 assistí com a delegat del Sindicat Fabril i Tèxtil al Congrés de Saragossa, on defensà la reincorporació a la CNT-AIT dels Sindicats d'Oposició, que durant l'anterior Congrés de Madrid s'havien separat de l'organització confederal, en nom de la unitat sindical, alhora que exposà tesis sobre Comunisme llibertari. En aquells anys defensava la dictadura autogestionada del proletariat en el decurs dels procés insurreccional vers el Comunisme llibertari.
El maig de 1936 va fer un míting, amb Torres i Frederica Montseny, a Sevilla. En aquesta època defensà la creació d'una organització paramilitar llibertària urbana per lluitar contra una possible insurrecció reaccionària colpista militar de la burgesia i les oligarquies, opinió contrària a la de Durruti, partidari de la formació de guerrilles llibertàries.
El 19 de juliol de 1936, durant els enfrontaments contra els militars colpistes, dirigí l'assalt a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, on s'havien parapetat tropes franquistes en els primers moments de l'aixecament reaccionari.
L'endemà, juntament amb Mariano Rodríguez Vázquez, dit Marianet, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT-AIT, i Jacinto Toryho, director de Solidaridad Obrera, va confiscà en nom de la CNT de l'edifici del Foment Nacional de la Via Laietana barcelonina, nova seu de l'organització («Casa CNT-FAI»). Immediatament després fou nomenat secretari del Departament de Guerra del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CCMAC) i, en un Ple Regional de Catalunya defensà «anar a per totes», que alguns anomenaren «dictadura anarquista» de caire revolucionari del proletariat, opinió que no fou assumida per la CNT-AIT.
Intervingué en la creació de l'Escola Popular de Guerra i en l'Escola de Militants. També organitzà la Columna «Los Aguiluchos», amb la qual lluità a Aragó durant els mesos de juliol i d'agost.
El 10 d'agost de 1936 parlà en el primer míting després del triomf revolucionari al Teatre Olímpia de la Ronda de Sant Pau barcelonina, juntament amb els cenetistes Francesc Isgleas i Marianet.
Després assumí importants càrrecs a la reraguarda, com ara la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya.
El novembre de 1936 acceptà formar part del govern republicà de Francisco Largo Caballero i es va fer càrrec del Ministeri de Justícia.
Arran dels «Fets de Maig de 1937», viatjà a Barcelona per intentar calmar els ànims i immediatament dimitirà del Govern de la República com la resta de ministres cenetistes.
El 28 de juny de 1937 fou nomenat Conseller de Serveis Públics de la Generalitat de Catalunya, càrrec que no acceptà com tampoc cap dels companys cenetistes. Aquell mateix estiu, entrarà a formar part de la Comissió Assessora Política (CAP) del Comitè Regional de Catalunya de la CNT-AIT, que s'encarregà de dirigir la «política anarquista» durant la guerra, enfront de Juan Negrín López i els seus sequaços stalinistes.
En 1937 publicà els discursos i conferències Dos meses de actuación en el Ministerio de Justicia, El fascismo internacional y la guerra antifascista española i Mi gestión al frente del Ministerio de Justicia. Durant aquesta època assistí als plens de regionals centetistes d'abril de 1937, a l'extraordinari de maig i, amb caràcter informatiu, al de setembre de 1937 --on formà part de la ponència que redactà un dictamen dit «liquidacionista» i suggerí la redacció d'un manifest als vells militants per fer-los comprendre la necessitat d'adaptar-se als nous temps-- i s'integrà en el Comitè Executiu CNT-FAI-FIJL d'abril de 1938.
A finals de 1938 intentà organitzar la defensa militar de Barcelona, però el projecte fou un fracàs en la pràctica. El 27 de gener de 1939 creuà el Pirineu --el 3 de febrer va retornar al Principat de Catalunya per contactar amb el Comitè Nacional de la CNT-AIT i intentar organitzar el pas de militants anarcosindicalistes a l’Estat francès-- i a París fou nomenat vocal del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE).
Després, amb el suport del sindicat anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i del Servei als Refugiats Espanyols (SERE), es traslladà a Suècia. Durant la seva estada al país nòrdic es dedicà a mantenir correspondència (Jover, García Vivancos, Domènech, etc.) i a proposar la creació del Partit Obrer del Treball (POT), projecte que no reeixí.
En 1940 marxà a Mèxic via Moscou, Vladivostok i Estats Units. Establert Mèxic des del gener de 1941, continuà amb les seves activitats confederals, defensant la unitat republicana antifranquista, posició que provocà una escissió en la CNT a l’exili de Mèxic. També estigué interessant en la participació en el Govern republicà en l'Exili de Giral.
En aquests anys es guanyà la vida, patint penúries econòmiques, treballant com a representant de l'empresa química Imperial Chemical Industries (ICI).
Desconeixem si es va iniciar en la francmaçoneria a Barcelona abans de l’exili --tenia amistat amb molts llibertaris i també independentistes catalans que eren maçons progressistes, com ara Joan Cornudella Barberà--, o fou en una lògia a Mèxic. Segons sembla, a causa de la seva relació amb el Gran Orient de França (GODF), algunes lògies d’aquesta federació progressista varen recollir diners per ajudar a Defensa Interior (DI) el 1962, igualment que l’ajuda aleshores per aquest òrgan idoni del Moviment Llibertari contra el franquisme lògies de Veneçuela i de Mèxic, segons esmenta en una ponència d’història presentada per Octavio Alberola en unes jornades sobre el moviment llibertari en la clandestinitat, cosa que fa deduir que aquells anys estava afiliat a una lògia del Gran Orient de Mèxic (GODM) o una altra federació maçònica. 
Amb la reunificació confederal durant els anys seixanta, tornà a Europa per ocupar un lloc de responsabilitat en Defensa Interior (DI), però l'abandonà aviat convençut de la seva poca eficàcia, segons algunes fonts.
El 19 de gener de 1964 morí en accident automobilístic son únic fill Joan i en 1968 ell mateix fou atropellat per una moto conduïda per un oficial del Departament de Trànsit de Léon (Guanajuato, Mèxic) que el deixà gravíssim, fets que el deixaren força desolat. 
En morir el dictador Franco es negà a cobrar la pensió de ministre si no li pagaven els endarreriments.
En 1978 publicà en Ruedo Ibérico les seves memòries sota el títol El eco de los pasos. Durant la seva vida va publicar articles en nombrosos periòdics anarquistes, com ara CNT, Fructidor, Libre-Studio, El Luchador, Tierra y Libertad, etc.
Joan Garcia Oliver va morir a Guadalajara (Jalisco, Mèxic) el 13 de juliol de 1980.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada