Assistí
en representació de la CNT de Reus a la Conferència de Saragossa i a la
reunió de les Planes d'Hostoles, a la Garrotxa, on demanà l'assalt al
poder i criticà durament el reformisme sindical de Salvador Seguí,
alhora que les passava magres econòmicament per València i el
Barcelonès.
A
finals d'octubre de 1926 va anar a parar a Iruña, fou detingut per la
Guàrdia Civil i empresonat a Tafalla, després de fracassar la temptativa
de Prats de Molló i gairebé al mateix temps que la policia va descobrir
el «Complot de Vallecas».
El
febrer de 1936, amb els companys del grup «Nosotros», formà part del
Comitè de Defensa Confederal de Catalunya i realitzà nombrosos mítings a
Barcelona, Granollers, Montcada, Lleida, Vic i Igualada.
Intervencions de garcia Oliver a partir del minut 20.20
Joan
Garcia Oliver:
El 20 de gener de 1902 meix a Reus (Baix Camp) el
destacat militant anarquista i anarcosindicalista Joan Garcia Oliver.
Fill d'una família d'obrers tèxtils, el seu pare, Josep García Alba, de
Xàtiva (Costera, País Valencià), paleta de professió, i la seva mare,
Antònia Oliver Figueres, de Reus, era pagesa, i ambdós treballaven 11
hores diàries a la Fabril Algodonera (El Vapor Nou) de Reus. Quan tenia
11 anys, un cop acabat el període d'escolarització, començà a fer feina a
la Casa Lluís Quer, empresa de distribució vinícola, i, després,
d'aprenent de cuiner i de cambrer a Reus i Tarragona, el seu ofici més
freqüent.
En
1917 marxà a Barcelona en busca de feina, on visqué la vaga general
d'aquell any i va fer de cambrer a l'Hotel Jardí de la plaça del Pi.
Durant la primavera de 1918 treballà a la Colònia Puig de Montserrat.
En
1919 s'afilià a la Societat de Cambrers «L'Aliança», acostada a la
socialista Unió General de Treballadors (UGT). Després s'introduí en els
cercles anarquistes i anarcosindicalistes i participà en la fundació
del Sindicat de Cambrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
de la seva federació. En aquesta època s'integrà en el «Grupo
Regeneración» (Rico, Bover, Romà, Pons, Alberich), al qual representà en
la Federació Local de Grups Anarquistes Bandera Negra.
Després
d'un temps tancat a la presó Model de Barcelona --on conegué destacats
militants anarquistes, com ara Ramon Archs Serra, Llibert Callejas,
Tomás Herreros, els germans Playans, Suñer, etc.-- arran d'una vaga, en
1920 marxà a Reus comissionat per la CNT per a crear Sindicats Únics al
Baix Camp i organitzar grups d'acció. En contacte amb Ramon Archs,
aconseguí diners d'Evarist Fàbregues, important empresari reusenc, per
comprar la moto amb la qual s'atemptarà posteriorment contra el
president del Govern espanyol Eduardo Dato a Madrid -també va aixecar el
mapa de l'edifici de la Presidència de Govern per preparar l'acció-.
Durant la primavera de 1921 va fer-se càrrec del Comitè Provincial de
Tarragona i a finals d'any va ser empresonat.
A
partir de 1922 participà en la creació a Barcelona del grup d'acció
«Los Solidarios» (Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Aurelio
Fernández, Ricard Sanz, Gregorio Jover, etc.) i participarà en nombroses
accions, a més d'editar la revista Crisol. Aquest mateix any assistí en
representació de la CNT de Reus a la Conferència de Saragossa (Aragó) i
a la reunió de les Planes d'Hostoles (la Garrotxa), on demanà l'assalt
al poder i criticà durament el reformisme sindical de Salvador Seguí,
alhora que les passava magres econòmicament per València (l’Horta, País
Valencià) i el Barcelonès.
En
1923 representà Reus en el Ple Regional de Catalunya de la CNT. En
aquesta època s'enfrontà al Comitè Nacional cenetista, poc inclinat a
convocar la vaga general demanada pels grups anarquistes. Assabentat que
José Luis Laguía, del Sindicat Lliure, sospitós d'haver preparat
l'atemptat contra Salvador Seguí, s'amaga a Manresa (Bages), el 6
d'abril de 1923 el tiroteja al bar Alhambra de la ciutat. Laguía sortí
il·lès, però els seus tres guardaespatlles caigueren ferits. Per aquest
fet fou jutjat i condemnat en rebel·lia el 23 d'octubre d'aquell any
juntament amb els reusencs Joan Figueres i Francesc Roig, ambdós del
Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT de Manresa. A partir d'aquest fet, el
grup «Los Solidarios» decideix deixar d'enfrontar-se directament amb
els pistolers del Sindicat Lliure i preparar allò que García Oliver
denominarà «gimnàstica revolucionària», començant per recaptar fons per a
preparar la revolució proletària.
El
7 d'agost de 1923 participà en l'atracament de la Fonda de França i
l'endemà en el de l'Empresa Arrendatària de Contribucions del carrer
d'Avinyó de Barcelona.
El
maig de 1924 assistí al Ple confederal de Sabadell (Vallès Occidental).
Poc després va ser detingut i passarà un any tancat al penal de Burgos
(Castella la Vella).
En
sortí de la presó, marxà a l’hexàgon francès. A París (Illa de França)
treballà d'envernissador i, amb un grup format per Alfonso Miguel,
Arroyo, Pérez Combina i «Los Solidarios», decideix preparar un atemptat
contra Benito Mussolini, projecte que fou abandonat per inhibició dels
fuorusciti (exiliats polítics) italians, i altre contra Alfons XIII el
juliol de 1925, que l'obligà a amagar-se amb l'ajuda de Aurelio
Fernández i Manuel Pérez. Després residí una curta estada de temps a
Brussel·les (Bèlgica) amb Aurelio Fernández.
El
maig de 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella (Boques del
Roine, Provença, Occitània), que abandonà quan la seva proposta de pacte
insurreccional amb el dirigent independentista català Francesc Macià
fou rebutjada. En plena dictadura de Primo de Rivera, Macià liderà una
conspiració anomenada Comitè d’Acció de la Lliure Aliança. Organitzada
des de París, tenia per objectiu un alçament independentista al
Principat de Catalunya i a Euskadi, i havia de rebre patrocini estranger
suficient com per armar un exèrcit que comptés fins i tot amb aviació.
Hi participaren des de venedors d’armament fins a banquers i
especuladors de diverses nacionalitats, però sobretot un variat ventall
d’opositors a la Dictadura: l’aleshores dirigent d’Estat Català Manuel
Carrasco i Formiguera, membres de grups armats d’acció anarquistes com
Joan Garcia i Oliver, separatistes bascos i socis d’uns clubs secrets
implantats entre l’emigració catalana a Amèrica.
A
finals d'octubre de 1926 va anar a parar a Iruña (Conca de Pamplona,
Navarra, Euskal Herria), fou detingut per la Guàrdia Civil i empresonat a
Tafalla (Merindad d'Olite, Navarra, Euskal Herria), després de
fracassar la temptativa de Prats de Molló (Vallespir) i gairebé al
mateix temps que la policia va descobrir el «Complot de Vallecas».
Jutjat per un «intent frustrat de regicidi», fou condemnat el desembre
de 1928 a 10 anys de presó i tancat al penal de Burgos (Castella la
Vella).
En
1931, amb la proclamació de la Segona República, fou alliberat. El
Primer de Maig d'aquell any participà activament en la manifestació
convocada sota el lema «1 de Maig. Festa internacional de la gimnàstica
revolucionària» davant el Palau de Belles Arts i que marxà fins a la
plaça de Sant Jaume de Barcelona --aleshores de la República--,
realitzant dures arengues revolucionàries on reivindicava que la
República es transformés en un «règim sindical» i que acabarà amb forts
enfrontaments amb la policia quan els manifestants intentaren assaltar
el Palau de la Generalitat.
En
aquesta època, com a secretari general del Comitè Peninsular de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'enfrontarà amb la Cambra de la
Propietat Immobiliària catalana per l'augment del preu dels lloguers i
la carestia de l'habitatge.
Entre
l'11 i el 16 de juny de 1931 defensarà la revolució i combaté
l’estratègia de constituir les federacions cenetistes nacionals
d'indústria en el Congrés del Conservatori a Madrid de la CNT-AIT, on
fou delegat per Alforja, Duesaigües, Reus, Riudecols i Riudecanyes, al
Baix Camp.
El
2 d'agost de 1931 participà en l'assemblea popular celebrada al Saló de
Belles Arts de Barcelona on es va debatre la repressió del governador
civil Anguera de Sojo contra els obrers catalans, que omplien la presó
Model. L'octubre d'aquest any entrà com a redactor del periòdic
Solidaridad Obrera, on escriurà fins a la seva clausura en 1934. El 30
de novembre de 1931 fou detingut, però va ser alliberat poc després. El
27 de desembre parlà en un míting amb Durruti, Arturo Parera i Josep
Corbella al Gran Kursal de Manresa.
A
petició del Comitè Regional de Catalunya de la CNT-AIT s'encarregà de
formar part del grup organitzador de la insurrecció proletària de gener
de 1932, on es proclamà el Comunisme llibertari a diversos pobles de la
conca minera de l'Alt Llobregat i per aquest fet fou detingut i tancat a
la presó Model de Barcelona.
El
10 de març de 1932 signà, des de la presó i juntament amb la majoria
dels reclosos cenetistes, la resposta contra el «Manifest Trentista»,
tot demanant l'expulsió de la CNT-AIT d'Ángel Pestaña i de la resta de
sindicalistes signants d'aquest document.
El
maig de 1932 fou alliberat i participà en una gira de mítings arreu de
Catalunya. El 20 de setembre d'aquell any fou de bell nou detingut en
una batuda policíaca al Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona.
Com
a membre del Comitè Revolucionari, fou un dels organitzadors de la vaga
general de ferroviaris de caràcter insurreccional que es declarà el 8
de gener de 1933, fel pel qual fou detingut immediatament, a més de
durament apallissat amb Gregorio Jover i altres --la mare de Joan García
Oliver morir de l'esglai en saber que el seu fill estava mig mort a la
Prefectura Superior de Policia de Barcelona--. Restà empresonat fins
pocs dies abans de les eleccions de novembre d'aquell any.
En
aquesta època, amb antics companys de «Los Solidarios», crearà el grup
«Nosotros», que no s'integrà en la FAI fins a ben entrat 1934.
A
causa de les contínues clausures del periòdic Solidaridad Obrera, marxà
a Madrid durant els mesos d'abril a juny de 1934 per llançar una
campanya de denúncia des de la publicació CNT per les arbitrarietats de
les mesures governatives de la Generalitat de Catalunya, alhora que
demanà la llibertat dels presos i l'amnistia.
El
febrer de 1936, amb els companys del grup «Nosotros», formà part del
Comitè de Defensa Confederal de Catalunya i realitzà nombrosos mítings
arreu del país: Barcelona, Granollers (Vallès Oriental), Montcada
(Vallès Occidental), Lleida (Segrià), Vic (Osona) i Igualada (Anoia).
El
maig de 1936 assistí com a delegat del Sindicat Fabril i Tèxtil al
Congrés de Saragossa, on defensà la reincorporació a la CNT-AIT dels
Sindicats d'Oposició, que durant l'anterior Congrés de Madrid s'havien
separat de l'organització confederal, en nom de la unitat sindical,
alhora que exposà tesis sobre Comunisme llibertari. En aquells anys
defensava la dictadura autogestionada del proletariat en el decurs dels
procés insurreccional vers el Comunisme llibertari.
El
maig de 1936 va fer un míting, amb Torres i Frederica Montseny, a
Sevilla. En aquesta època defensà la creació d'una organització
paramilitar llibertària urbana per lluitar contra una possible
insurrecció reaccionària colpista militar de la burgesia i les
oligarquies, opinió contrària a la de Durruti, partidari de la formació
de guerrilles llibertàries.
El
19 de juliol de 1936, durant els enfrontaments contra els militars
colpistes, dirigí l'assalt a l’edifici històric de la Universitat de
Barcelona, on s'havien parapetat tropes franquistes en els primers
moments de l'aixecament reaccionari.
L'endemà,
juntament amb Mariano Rodríguez Vázquez, dit Marianet, secretari del
Comitè Regional de Catalunya de la CNT-AIT, i Jacinto Toryho, director
de Solidaridad Obrera, va confiscà en nom de la CNT de l'edifici del
Foment Nacional de la Via Laietana barcelonina, nova seu de
l'organització («Casa CNT-FAI»). Immediatament després fou nomenat
secretari del Departament de Guerra del Comitè Central de Milícies
Antifeixistes de Catalunya (CCMAC) i, en un Ple Regional de Catalunya
defensà «anar a per totes», que alguns anomenaren «dictadura anarquista»
de caire revolucionari del proletariat, opinió que no fou assumida per
la CNT-AIT.
Intervingué
en la creació de l'Escola Popular de Guerra i en l'Escola de Militants.
També organitzà la Columna «Los Aguiluchos», amb la qual lluità a Aragó
durant els mesos de juliol i d'agost.
El
10 d'agost de 1936 parlà en el primer míting després del triomf
revolucionari al Teatre Olímpia de la Ronda de Sant Pau barcelonina,
juntament amb els cenetistes Francesc Isgleas i Marianet.
Després assumí importants càrrecs a la reraguarda, com ara la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya.
El
novembre de 1936 acceptà formar part del govern republicà de Francisco
Largo Caballero i es va fer càrrec del Ministeri de Justícia.
Arran
dels «Fets de Maig de 1937», viatjà a Barcelona per intentar calmar els
ànims i immediatament dimitirà del Govern de la República com la resta
de ministres cenetistes.
El
28 de juny de 1937 fou nomenat Conseller de Serveis Públics de la
Generalitat de Catalunya, càrrec que no acceptà com tampoc cap dels
companys cenetistes. Aquell mateix estiu, entrarà a formar part de la
Comissió Assessora Política (CAP) del Comitè Regional de Catalunya de la
CNT-AIT, que s'encarregà de dirigir la «política anarquista» durant la
guerra, enfront de Juan Negrín López i els seus sequaços stalinistes.
En
1937 publicà els discursos i conferències Dos meses de actuación en el
Ministerio de Justicia, El fascismo internacional y la guerra
antifascista española i Mi gestión al frente del Ministerio de Justicia.
Durant aquesta època assistí als plens de regionals centetistes d'abril
de 1937, a l'extraordinari de maig i, amb caràcter informatiu, al de
setembre de 1937 --on formà part de la ponència que redactà un dictamen
dit «liquidacionista» i suggerí la redacció d'un manifest als vells
militants per fer-los comprendre la necessitat d'adaptar-se als nous
temps-- i s'integrà en el Comitè Executiu CNT-FAI-FIJL d'abril de 1938.
A
finals de 1938 intentà organitzar la defensa militar de Barcelona, però
el projecte fou un fracàs en la pràctica. El 27 de gener de 1939 creuà
el Pirineu --el 3 de febrer va retornar al Principat de Catalunya per
contactar amb el Comitè Nacional de la CNT-AIT i intentar organitzar el
pas de militants anarcosindicalistes a l’Estat francès-- i a París fou
nomenat vocal del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE).
Després,
amb el suport del sindicat anarcosindicalista Sveriges Arbetares
Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i
del Servei als Refugiats Espanyols (SERE), es traslladà a Suècia. Durant
la seva estada al país nòrdic es dedicà a mantenir correspondència
(Jover, García Vivancos, Domènech, etc.) i a proposar la creació del
Partit Obrer del Treball (POT), projecte que no reeixí.
En
1940 marxà a Mèxic via Moscou, Vladivostok i Estats Units. Establert
Mèxic des del gener de 1941, continuà amb les seves activitats
confederals, defensant la unitat republicana antifranquista, posició que
provocà una escissió en la CNT a l’exili de Mèxic. També estigué
interessant en la participació en el Govern republicà en l'Exili de
Giral.
En
aquests anys es guanyà la vida, patint penúries econòmiques, treballant
com a representant de l'empresa química Imperial Chemical Industries
(ICI).
Desconeixem
si es va iniciar en la francmaçoneria a Barcelona abans de l’exili
--tenia amistat amb molts llibertaris i també independentistes catalans
que eren maçons progressistes, com ara Joan Cornudella Barberà--, o fou
en una lògia a Mèxic. Segons sembla, a causa de la seva relació amb el
Gran Orient de França (GODF), algunes lògies d’aquesta federació
progressista varen recollir diners per ajudar a Defensa Interior (DI) el
1962, igualment que l’ajuda aleshores per aquest òrgan idoni del
Moviment Llibertari contra el franquisme lògies de Veneçuela i de Mèxic,
segons esmenta en una ponència d’història presentada per Octavio
Alberola en unes jornades sobre el moviment llibertari en la
clandestinitat, cosa que fa deduir que aquells anys estava afiliat a una
lògia del Gran Orient de Mèxic (GODM) o una altra federació maçònica.
Amb
la reunificació confederal durant els anys seixanta, tornà a Europa per
ocupar un lloc de responsabilitat en Defensa Interior (DI), però
l'abandonà aviat convençut de la seva poca eficàcia, segons algunes
fonts.
El
19 de gener de 1964 morí en accident automobilístic son únic fill Joan i
en 1968 ell mateix fou atropellat per una moto conduïda per un oficial
del Departament de Trànsit de Léon (Guanajuato, Mèxic) que el deixà
gravíssim, fets que el deixaren força desolat.
En morir el dictador Franco es negà a cobrar la pensió de ministre si no li pagaven els endarreriments.
En
1978 publicà en Ruedo Ibérico les seves memòries sota el títol El eco
de los pasos. Durant la seva vida va publicar articles en nombrosos
periòdics anarquistes, com ara CNT, Fructidor, Libre-Studio, El
Luchador, Tierra y Libertad, etc.
Joan Garcia Oliver va morir a Guadalajara (Jalisco, Mèxic) el 13 de juliol de 1980.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada