Als 93 anys de la vaga general de Petrograd del 24 de febrer de 1921 i la matança bolxevic de la comuna comunista revolucionària de Kronstadt el març

A Kronstadt es va demostrar el veritable caire burocràtic i reaccionari del Partit Comunista de la URSS i el paper de Lev Trotski, que amb el seu exèrcit, va reprimir a sang i foc de canons les reivindicacions de la comuna comunista de Kronstadt, la vanguardia de la revolució dels soviets de 1917 


Miquel-Dídac Piñero

A Kronstadt es va demostrar el veritable caire burocràtic i reaccionari del Partit Comunista de la URSS i el paper de Lev Trotski, que amb el seu exèrcit, va reprimir a sang i foc de canons les reivindicacions de la comuna comunista de Kronstadt, la vanguàrdia de la revolució dels soviets de 1917. El govern de la URSS l’any 1921 ja tenia un caire contrarevolucionari i el nou estat mantenia una nova forma de capitalisme. I Kronstadt va ser un abans i després de la revolució dels soviets que finalment va degenerar en la Rússia d’economia neoliberal imperialista actual de Vadímir Putin.
A principis de 1921 la guerra civil russa havia acabat i va ser derrotat pels soviets Wragel, la darrera esperança intervencionista militar de l’Entente i la contrarevolució imperialista occidental. La gent, molt atropellada a causa de la guerra interimperialista de 1914, la guerra civil i aquell intervencionisme militar de l’Entente contra els soviets, pensava que la severitat del govern bolxevic es relaxaria aleshores, es traurien les restriccions del temps de guerra, hi hauria algun tipus de llibertat d’expressió i reunió, que el dia a dia seria quelcom normal encara que calgui cooperar per reconstruir la societat en el socialisme. En canvi, desgraciadament pel triomf de la revolució socialista, aquestes expectatives del dia a dia no es van complir, ja que l’Estat va seguir la política de guerra, la militarització de la mà d’obra, creant nous nivells d’opressió estatal i tirania burocràtica des del nou poder militaritzat. En aquest context, quasi tothom pensava, com ara els sectors llibertaris i els més revolucionaris de cada soviet, que el partit bolxevic, ara anomenat Partit Comunista, tenia més ganes de mantenir-se al poder que no pas treballar per a la salvaguarda de la revolució socialista. Així, els sectors obrers més revolucionaris de Rússia, els de Petrograd, van ser els primers en protestar, tot denunciant, entre altres qüestions, la centralització bolxevic, la burocràcia i l’actitud autocràtica del govern vers pagesos i obrers, uns factors que eren directament responsables de gran part de la misèria i el patiment de les masses. Per això, el moviment obrer de Petrograd va autoorganitzar assemblees proletàries per analitzar la situació, però el govern bolxevic les va prohibir. Aquest proletariat, que havia encapçalat la lluita revolucionària i ell mateix havia aturat l’atac contrarevolucionari de Yudenich, es va ofendre davant aquesta actitud governamental. Cada assemblea obrera convocada era prohibida. No hi havia cap concessió per part del partit bolxevic.

La vaga general de Petrograd  del 24 de febrer 

Una assemblea del Soviet de Petrograd, 1917

El proletariat de Petrograd, Trubotechny (que seria tancada pel govern el 26 de febrer), Baltiyski i Lefermes es va declara en vaga el 24 de febrer de 1921. El govern bolxevic va crear un comitè específic, de caire militar i presidit per un element odiat, Zinoviev, per poder reprimir el moviment obrer. Aquest bolxevic va enviar militars de l’acadèmia militar d’oficials, els anomenats ‘kursanti’, que van dispersar els vaguistes del districte de Vasilevsky Ostrov, als quals s’havien aplegat els obrers d’Admiralty i els dels molls de Galernanya. El 27 de febrer, els proletaris dels districtes obrers de Petrograd van proclamar que era necessari un gir significatiu a l’esquerra en les polítiques governamentals a favor dels drets de la classe obrera i la pagesia, que en comptes d’haver de viure a cops de decret governamental volien autogestionar-se, cosa que obligava el proletariat defensar l’ordre revolucionari, amb resolució i d’una manera organitzada. També s’exigia l’alliberament de tots els socialistes i obrers sense partit empresonats, l’abolició de la llei marcial, la llibertat d’expressió, premsa i reunió per tothom que treballi, eleccions lliures en els comitès e taller i de fàbrica (zahvkomi), en els sindicats i de representants en el Soviet de Petrograd, així com poder convocar assemblees, aprovar resolucions i enviar delegats obrers a dialogar amb les autoritats i poder treballar a favor de que aquestes reivindicacions siguin acceptades pel Govern. En canvi, el Govern va reprimir el moviment obrer practicant nombroses detencions de vaguistes i il·legalitzant organitzacions obrers. En aquest context, van sortir propostes reaccionàries de caire oportunista, com ara un manifest socialdemòcrata al districte de Nevsky, el qual feia una crida parlamentarista a favor d’una assemblea constituent i l’enderrocament del poder obrer dels soviets de 1917-1918.
El govern bolxevic va concentrar tropes a Perograd i va portar-hi des dels fronts quadres militars fidels a la direcció del partit mentre decretava una llei marcial “extraordinària” a la ciutat i els seus entorns. S’acabà la vaga i la protesta obrera va ser durament reprimida.

El moviment revolucionari dels marins de Kronstadt 

En aquest marc polític i social d’excepció surt el moviment revolucionari dels marins de Kronstadt, una gent veritablement revolucionària, de sentiment i d’acció, la més ferma defensora del poder dels soviets però oposada a la dictadura de qualsevol partit. Era molt conscient que el proletariat revolucionari de Petrograd, ara reprimit i empresonat, havia activat, des d’un primer moment el procés revolucionari de 1917, després havia lluitat contra la reacció de Yudenitch i, pacientment, havia aguantat les privacions i la misèria de la guerra civil. Al mateix temps, Kronstadt rebutjava les maquinacions reaccionàries d’aquells que volien tornar al lliure comerç (el que ara hi ha a Rússia) o al sistema burgès parlamentari (dit “assemblea constitucional”). D’aquesta manera, els marins, que havien encapçalat amb els seus vaixells de guerra la revolució del 7 de novembre de 1917, ara manifestaven la seva solidaritat amb el proletariat vaguista de Petrograd. Així, des dels vaixells Petropavlovsk i Sevastopol aquest moviment solidari es va estendre a tota la flota de guerra de Kronstadt i els regiments de l’Exèrcit Roig de la zona.
El 28 de febrer els marins del Petropavlovsk van aprovar una resolució conjunta amb els del Sevastopol , on s’exigia al Govern, entre altres coses, la lliure elecció del Soviet de Kronstadt, ja que estava a punt d’expiar el seu mandat, i es va enviar una comissió de mariners a Petrograd per conèixer la situació a la ciutat.
L’1 de març hi va haver una assemblea general a Kronstadt, oficialment convocada  per la primera i segona flota de l’esquadra naval del Bàltic, a la que també es va adherir setze mil marins, soldats de l’Exèrcit Roig i obrers, que hi van participar-hi. La comissió de marins enviada a Petrograd va informar negativament sobre el govern bolxevic i l’assemblea va aprovar-lo. També es va llegir la resolució dels vaixells Petropavlovsk i Sevastopol del 28 de febrer. El partit bolxevic va reaccionar contra aquests informes i resolucions tot rebutjant els obres del Petrograd i els marins de Kronstadt. La resolució del 28 de febrer s’havia aprovat per unanimitat en l’assemblea general de l’1 de març de la tripulació de la primera i segona flota del Bàltic.
A Kronstadt es va constituir un comitè revolucionari provisional al mateix temps que s’editava una ‘Izvetia’ pròpia. Aquest comitè gaudia del suport de tota la població de Kronstadt. La secció de Kronstadt del Partit Comunista també condemnava l’actitud del Govern Central i aprovava les mesures del comitè revolucionari provisional. Altres bolxevics abandonaven el seu partit com a resposta política a la corruptela i la corrupció del Partit Comunista a Rússia. Alguns antics bolxevics de Kronstadt consideraven que la seva consciència comunista els impedia “pertànyer al partit del botxí Trotski” en escrits publicats en aquesta edició del periòdic ‘Izvetia’.

A Kronstadt, igual que a Catalunya ELS AMICS DE DURRUITI en les jornades de maig de 1937 a Barcelona, es defensava UNA TERCERA REVOLUCIÓ i s’afirmava que ja s’havia iniciat en la flota naval dins el marc d’un procés gradual l’emancipació de l’espècie humana, cosa que necessitava, com a primer pas, la lliure elecció de soviets independents, fora del control de qualsevol partit polític i que això fos l’expressió dels desitjos i els interessos de la gent. També es van fer crides dirigides al proletariat mundial a fi d’aplegar més força per mitjà d’un combat comú, cosa que asseguraria el triomf de la seva causa emancipatòria.  
Però, Trotski anava concentrant tropes de la seva confiança personal, que feia venir a Petrograd des dels fronts soviètics. D’aquesta manera, els grans experts militars russos van planificar el bloqueig i l’atac a Kronstadt, mentre Tukhaschevski era nomenat comandant en cap del setge del govern bolxevic a Kronstadt.
El 7 de març, al capvespre, les bateries comandades per Tukhaschevski van obrir foc contra Kronstadt. D’aquesta manera el 8 de març, dia internacional de la dona treballadora i efemèride de les jornades revolucionàries de 1917 a Rússia, Kronstadt era assetjat i atacat militarment, sense que a aquesta comuna soviètica lliure es pugui celebrar aquesta diada en ambdós sentits. No obstant, des de Kronstadt es va enviar un ràdiograma en que es saludava totes les dones treballadores del món, un fet que demostra la psicologia de la comuna de Kronstadt.
El bomdareig artiller va ser seguit d’un atac militar a les bandes nord i sud de Kronstadt per cossos selectes de l’Exèrcit Roig, el quals havien estat enganyats pel govern bolxevic amb l’argument que els marins s’havien tornat reaccionaris i feien una contrarevolució. Paral·lelament, la classe obrera de Petrograd es va espantar i d’aquesta manera Kronstadt va quedar aïllat del món, sense cap suport armat directe des de l’entorn.
A Kronstadt hi havia catorze mil habitants, dels qual deu mil eren marins. La guarnició havia de defensar un ampli front al golf de Finlàndia. 
L’11 de març el comitè revolucionari provisional va fer una crida als camarades obrers i pagesos, sense aconseguir una resposta positiva.
Cada nit hi havia nous atacs de l’Exèrcit Roig, enganyat. El 16 de març aquest va atacar per tres bandes, la nord, la sud i la de l’est. El matí del 17 de març la majoria dels forts de Kronstadt van caure en mans de les tropes de Trotski i per les portes anomenades de Petrograd de la base naval l’Exèrcit Roig va iniciar una brutal matança. La lluita al carrer era de cos a cos. El combat va durar fins altes hores de la nit. La resistència de la comuna de Kronstadt havia durat dues setmanes.
El 18 de març de 1917, efemèride de la Commune de París de 1871, ofegada per Gallifet i Thiers, era també una victòria reaccionària, aquesta vegada del govern burocràtic bolxevic rus contra la revolució socialista. Cada nit, a Kronstadt, piquets de la Txeca s’emportaven marins arrestats que eren assassinats. Entre aquests comunistes revolucionaris assassinats hi ha Perepelkin, membre del comitè revolucionari provisional de Kronstadt.
L’any 1923 a les presons russes i als camps de concentració d’Arcàngel o Turkestan morien, lentament, els revolucionaris de Kronstadt que no havien estat assassinats el 1921.