dilluns, 19 de març de 2018

El sometent falangista Abel Rocha ha mort sense haver estat mai processat per l’assassinat de Quico Sabaté Llopart, quan aquest estava ferit

Fou cap local de FET i de las JONS, fill del cos de la Guàrdia Civil i regentava una gestoria a Sant Celoni, on disparà contra l’anarquista.   
"El segon tret m’arriba al pit i impacta en la bomba de mà que jo duia a la butxaca de l’americana. Per sort, no va explotar", afirmava Rocha en una entrevista tot mostrant l'artefacte que sempre conservà com un talismà.  
 









TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 19/03/2018   

Sant Celoni (Baix Montseny, Vallès Oriental).-  



Imatge relacionada
Quico Sabaté, assassinat a Sant Celoni   
El sometent falangista Abel Rocha ha mort sense haver estat mai processat per l’assassinat de Quico Sabaté Llopart, quan aquest estava ferit. Fou cap local de FET i de las JONS, fill del cos de la Guàrdia Civil i regentava una gestoria a Sant Celoni (Baix Montseny, Vallès Oriental), on disparà contra l’anarquista.
 


"Jo vaig matar l'anarquista Quico Sabaté"  

Abel RochaJo vaig matar l’anarquista Quico Sabaté. Vaig sortir al carrer. Hi havia un pobre home que cridava “auxili, auxili”. Vaig mirar d’ajudar-lo. N’hi havia un altre al seu costat que el duia agafat pel coll amb una mà. Amb l’altra em dispara un tret que em fereix la cama. El segon tret m’arriba al pit i impacta en la bomba de mà que jo duia a la butxaca de l’americana. Per sort, no va explotar.
Va ser en legítima defensa. El vaig matar, sí, però ell venia de matar un guàrdia civil a Girona. Havia mort més gent, ell. No, no me n’he penedit mai, i esclar que no. Jo era sometent de la Guàrdia Civil, treballava al sindicat (vertical) i mirava d’ajudar la gent. Jo era franquista, i Franco, un patriota.

El falangista Abel Rocha ens ha rebut, tranquil, assegut a la saleta de casa seva. És amable, fuma en pipa, enfosqueix la veu quan admet que va matar el maquis, però gairebé crida quan reclama el dret d’haver-ho fet. Té 88 anys i mira el passat suaument a través dels vidres que donen al pati, ple de plantes i flors, olor d’hivern.
És la primera vegada que estic davant d’un home que admet haver-ne matat un altre; que clarament, sense embuts i sense creure que ho hagi d’argumentar gaire, defensa Franco i el franquisme. Franco era un patriota, i va fer el que va poder, m’acaba de dir.
Ressonen aquestes paraules dins del meu cap, quan m’esforço per entendre el personatge.
Aparentment tot és molt senzill. Viu a Sant Celoni, al carrer Major. A casa tenen una gestoria. Cinquanta metres més enllà hi ha un rètol clavat que diu: “Aquí fou assassinat Quico Sabaté. 5 de gener de 1960”. El 1960 feia més de vint anys que s’havia acabat la guerra.
Al cap dels anys, tot conviu amb harmonia. Potser és això?, em pregunto.

No es reprimia cap llibertat del poble, no, no. Si ens posem en pla antifranquista, però què passa! Però si aquí als rojos no se’ls va perseguir! Jo tenia amics de tots colors. Molts de comunistes, afegeix.
Miri, jo vaig néixer en una caserna de la Guàrdia Civil. Ho entén? Era la meva obligació actuar. Si surts al carrer amb armes, les has de saber fer servir. Jo sabia totes les informacions i, evidentment, l’anarquisme no m’entusiasmava.
Amb la democràcia hem millorat, però no he pensat mai si calia que el franquisme durés tant, no senyora. I del que estic més orgullós a la meva vida és d’haver aconseguit que cent vells (diu vells) poguessin cobrar la pensió.
Vaig ser regidor de Sant Celoni molts anys perquè l’alcalde m’ho demanar i llavors no es cobrava res, no com ara. Tot ho vaig fer per ajudar la gent. Cent vells, cent, van passar a cobrar. Vostè sap com n’és d’important això?
I esclar que crec en Déu i reso, però no he resat mai per l’ànima d’ell, no
, em respon i gairebé s’enfada perquè jo he situat aquell i ell en un mateix pla igualitari.

Tancarem l’ordinador on li hem gravat la veu, cridarà la seva dona, que es diu Pilar, i li farà acostar aquella bomba de mà. Gairebé l’acarona quan me la mostra. Fa cinquanta anys qu
e la guarda. Li va salvar la vida. Tot és fàcil, humà i inhumà.
M’adono que ha anat col·locant aquest record en una mena de prestatge anestesiat i íntim. Em pregunto si en el fons n’està una mica orgullós, d’aquesta mort. Potser no, però no ho puc dilucidar. Al Quico Sabaté li fan homenatges. S’alça per poder-nos donar la mà, dret.
He volgut anar a veure’l a casa seva per entendre’l més bé, per veure si se n’avergonyia. I marxo pensant que, destil·lats els records, tot es redueix enormement.
Micromón.
Un gest, una mort.  
 


Cap comentari:

Publica un comentari