Ramon Rufat Llop (1937)
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 28 de desembre de 1916 neix a Maella (Matarranya) l'anarquista, anarcosindicalista, agent del serveis secrets republicans i lluitador antifranquista Ramon Rufat Llop
Militant de les Joventuts Llibertàries i de la CNT, el 27 de setembre de 1958 sortí en llibertat condicional, després del seu empresonament en 1945, i amb una breu estada a la seva Maella natal, marxà a Barcelona, on conegué Xesca Perelló, amb qui es casà sis dies després d'haver-la conegut. Poc després passà clandestinament la frontera del Pirineu Oriental, on aconseguí la carta de refugiat polític i s'establí a París
Ramon Rufat Llop: El 28 de desembre de 1916 neix a Maella (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista, anarcosindicalista, agent del serveis secrets republicans i lluitador antifranquista Ramon Rufat Llop. El seu pare es deia Antoni Rufat, mestre d'obres, i la seva mare, Pilar Llop. Quan tenia 21 mesos perdé la seva mare, com a conseqüència de la tristament famosa l'epidèmia de grip de 1918.
En 1926 el seu pare l'envià intern al col·legi que els pares dominics tenien a Calanda (Baix Aragó, Tergüel, Aragó) i on estudià Humanitats i Filosofia, dedicant-se especialment a la filologia semítica.
Instal·lat a València (l'Horta de València, País Valencià), on amplià els estudis, poc abans de les eleccions de febrer de 1936, en les quals vencé el Front Popular, va fer contacte amb les Joventuts Llibertàries i s'hi adherí.
Quan el juliol d'aquell any esclatà la guerra, es traslladà a Barcelona i s'integrà en les columnes de milicians de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) que partiren als fronts d'Aragó, lluitant sobretot a la zona d'Alcubierre (Monegres, Uesca, Aragó).
L'octubre de 1936 s'incorporà en un grup especial que, encara que integrat en la Columna Durruti, depenia del cap de l'Exèrcit de la República Espanyola a Aragó, el coronel José Eduardo Villalba Rubio; aquest grup tenia per missió realitzar accions de guerrilla i serveis d'informació a la zona enemiga (obtenir informacions militars, realitzar sabotatges, capturar presoners, rescatar companys atrapats a les línies franquistes i altres missions. Amb la creació del Servei d'Informació Especial Perifèric (SIEP), serveis secrets republicans, a instàncies del Consell d'Aragó, s'integrà en un grup de 17 agents (Francisco Ponzán, Agustín Remiro, Vicente Moriones, Saturní Carod, Enrique Casaña, etc.), membres d'una Secció Secreta, que depenia directament de l'Estat Major de l'Exèrcit de la República Espanyola. Va realitzar, entre octubre de 1936 i el 18 de desembre de 1938, data de la seva captura per les tropes franquistes, més de 50 missions a les línies enemigues a Aragó i a Catalunya. Una missió important que se li assignà fou la preparació de la presa de la ciutat de Zaragoza (Zaragoza, Aragó) per les forces republicanes durant els mesos d'octubre i de novembre de 1936. La seva primera missió com a agent del SIEP fou infiltrar-se a Zaragoza el 15 d'octubre de 1936 disfressat d'alferes de l'exèrcit franquista i amb documentació falsa a nom de Ramón Rafols Llop per obtenir informació valuosa (objectius a bombardejar, ubicació exacta d'unitats militars feixistes, etc.). Les seves informacions foren vitals durant l'ofensiva republicana sobre Belchite (Campo de Belchite, Zaragoza, Aragó) i Quinto (Ribera Baja del Ebro, Zaragoza, Aragó), l'agost de 1937, i durant la batalla de Tergüel (Comunidad de Tergüel, Tergüel, Aragó) i la seva posterior conquesta per tropes republicanes el 8 de gener de 1938.
Quan la ciutat de Tergüel fou reconquistada pels feixistes el 22 de febrer de 1938, s'entrevistà amb Valentín González (El Campesino) amb la finalitat d'adoptar mesures per contenir l'avanç enemic.
Després actuà durant la batalla d'Aragó i per la serra de Cuenca (Castella la Nova).
En aquesta època també participà en la preparació d'un atemptat a Salamanca (Campo de Salamanca, Salamanca, León) contra el general Franco.
L'última de les seves missions fou a la Serra d'Albarrassí (Tergüel, Aragó) però, després de produir-se una filtració, van ser detinguts diversos enllaços seus i ell mateix el 18 de desembre de 1938. Jutjat, fou condemnat a dues penes de mort el 4 de març de 1939 per «espionatge» i per «perversitat». Passà per diversos camps de concentració i presons: Santa Eulalia del Campo (Comunidad de Tergüel, Tergüel, Aragó), Calatayú (Comarca de Calatayú, Zaragoza, Aragó), Torrero (Barrio de Torrero de Zaragoza), a més de dos simulacres d'afusellament.
El gener de 1941 la sentència de mort li fou commutada per la de cadena perpètua i fou traslladat, reclamat pel Jutge Especial de la Causa General, al penal madrileny de Yeserías, on va fer feina a les oficines com a escrivent. Aprofitant aquesta feina, falsificà el seu expedient carcerari, gràcies a la qual cosa se li pogué aplicar la llibertat condicional i pogué sortir de la presó el 10 d'agost de 1944. Aquesta falsificació mai no fou descoberta per la burocràcia penitenciària franquista.
El mateix dia que sortí de la presó va fer contacte amb el Comitè Nacional de la CNT, el secretari del qual era Sígfrid Català, i amb el qual no havia perdut contacte durant la seva estada a la presó. Fou elegit responsable de l'organització del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, que a causa de les dificultats hagué de fer-se amb aragonesos de fora d'Aragó. També entrà com a membre del Comitè Nacional del Moviment Llibertari (ML) i fou nomenat el seu vicesecretari de Premsa i Publicacions, encarregant-se, amb el suport del Sindicat d'Arts Gràfiques de Madrid (Comunidad de Madrid, Castella la Nova), d'imprimir i de difondre la premsa clandestina confederal.
El 6 d'octubre de 1945, en una agafada policíaca que implicà la caiguda de tot el Comitè Nacional de la CNT, fou detingut.
D'antuvi a la presó d'Alcalá de Henares (Comarca de Alcalà, Comunidad de Madrid, Castella la Nova), on fou jutjat en consell de guerra el 21 de març de 1947 i condemnat a 20 anys de presó, el maig de 1947 fou traslladat al penal d'Ocaña (Mesa de Ocaña, Toledo, Castella la Nova) fins a l'octubre d'aquell any, que fou enviat a la presó d'El Dueso (Barrio del Dueso de Santoña, Cantàbria), on restà 11 anys.
El 27 de setembre de 1958 sortí en llibertat condicional, després d'haver redimit part de la condemna treballant com a escrivent, mestre, peó de taller i infermer, per al Patronato para la Redención de Penas por el Trabajo (el ladronato).
Després d'una breu estada a la seva Maella natal, marxà a Barcelona, on conegué Francesca Perelló (Xesca), amb qui es casà sis dies després d'haver-la conegut.
Poc després passà clandestinament la frontera del Pirineu Oriental, on aconseguí la carta de refugiat polític.
Establert a París (Illa de França), on nasqueren les seves dues criatures Pierre i Hélène, treballà en diversos oficis (construcció, química, magatzem de paper i algun altre) fins que aconseguí un lloc de feina en l'Oficina de Refugiats Polítics del Ministeri d'Assumptes Exteriors, que mantingué fins a la seva jubilació.
Alhora realitzà estudis de filologia i d'història contemporània, col·laborant en investigacions de la Universitat de Nanterre, publicant treballs històrics en revistes especialitzades. També s'interessà per la filosofia.
Partidari d'una acció unitària de tota l'oposició antifranquista per acabar amb la Dictadura, participà en actes polítics en aquest sentit.
A més de col·laborar en la premsa llibertària (Anthropos, Asturias, Materiaux, Suplemento de Solidaridad Obrera i altres), en aquests anys fou corresponsal del periòdic argentí El Correo de la Tarde.
El 29 de gener de 1966 participà en l'homenatge a Albert Camus i el 25 de maig de 1966 en altre tribut a l'intel·lectual jueu Émile Khan.
En 1966 publicà a Mèxic el llibre En las prisiones de España, que, amb un pròleg de Diego Abad de Santillán, narra els seus 20 llargs anys de presó.
A partir de 1976 visqué a cavall entre París, Vilanova i la Geltrú (Garraf) i Barcelona.
En 1977 fou guionista i protagonista de la pel·lícula de Francisco Periñán Larga noche.
En 1986 va escriure un important treball sobre la seva actuació en el SIEP titulat Entre los Hijos de la Noche, el qual obtingué el Primer Premi Juan García Durán sobre memòries de la Guerra Civil, organitzat pel Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona. Aquest treball fou publicat en 1990 a París sota el títol Espions de la République. Mémoires d'un agent secret pendant la guerre d'Espagne.
En 1993 publicà «La reconstrucción de la CNT-ML en el Interior después de la guerra» en el llibre conjunt La oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975).
Entre 1986 i 1993 fou membre del consell de redacció de la revista llibertària Polémica.
També va fer treballs sobre Joan Peiró i Ramón J. Sender.
Ramon Rufat Llop va morir d'una neoplàsia el 3 de novembre de 1993 a l'Hospital Residència Sant Camil de Sant Pere de Ribes (Garraf) --en aquesta època passava a l'ordinador el seu estudi acabat sobre la clandestinitat llibertària entre els anys 1939 i 1951, que més que una autobiografia es tracta d'un testimoni, amb moltes referències i entrevistes--. Incinerat al cementiri de Collserola de Moncada i Reixac (Vallès Occidental), les seves cendres van ser escampades als voltants del mausoleu romà de Favara de Matarranya.
En 2003 el seu llibre En las prisiones de España fou editat per la Fundació Bernardo Aladrén de Zaragoza.
