100 anys de l'assassinat del colós de l'anarquisme català i universal Salvador Seguí Rubinat, el Noi del Sucre

100 anys de l'assassinat del colós de l'anarquisme català i universal Salvador Seguí Rubinat, el Noi del Sucre 

A Girona a l'Ateneu Popular Salvadora Catà avui divendres 10 de març a les 19 hores i a Barcelona a la Lleiatat Sanssenca  el dilluns 13 de març a les 18 hores 

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL Girona (Gavarres, Gironès) 10/03/2023.- A Girona a l'Ateneu Popular Salvadora Catà avui divendres 10 de març a les 19 hores i a Barcelona a la Lleiatat Sanssenca  el dilluns 13 de març a les 18 hores: 100 anys de l'assassinat del colós de l'anarquisme català i universal Salvador Seguí Rubinat, el Noi del Sucre. 

Us hi esperem. 

Cent anys de l'assassinat d'en Salvador Seguí (10 de març de 1923, 10 de març de 2023), un dels colossos de l'anarquisme català i universal. El fet de l'assassinat per part de la patronal catalana amb la concomitància amb el poder del moment governador civil i militar, reactivà la lluita de classes a la Barcelona dels anys 20 i 30 del segle passat. 

SEMPRE, SALVADOR SEGUÍ RUBINAT 

Parlar de Salvador Seguí Rubinat, és parlar amb majúscules de l'anarcosindicalisme català, d'aquelles organitzacions obreres que van fer possible tant al Regne d'Espanya com a l'altra banda de l'Atlàntic, els catalans emigrants, de què la lluita obrera, estava molt present i que es podia inclús guanyar amb arguments, i això és el que feia el Noi del Sucre, Salvador Seguí Rubinat, nascut a Lleida (a Tornabaus) el 23 de setembre de 1887, els seus pares el portaren a Barcelona com tanta gent a les hores per emigrar i guanyar-se la vida, perquè al fi i cap, a les capitals de província de l'interior estava molt difícil dignificar les vides i tenir un sou digne. 

Un cop a Barcelona, la família s'instal·la per al barri xinès, l'aleshores districte Vè. 

De ben jovenet, la gent parla de com li va sorgir la llegenda del Noi del Sucre i una de les versions, parla de què acompanyava a sa mare, per les cantines i terrasses del Paral·lel i pels carrers del voltant, la mare, venent flors i tota classe de productes, mentre que ell de complement oferia un torró de sucre, o més aviat caramels de sucre. 

Fos com fos, el Noi del Sucre va anar-hi creixent, i el món que l'envoltava segur que el va fer decidir, i entendre clarament el que significava, cada una de les injustícies del seu entorn i com era una de les persones que el seu coneixement i el cervell actuava amb reflexió va ser capaç de saber, el que volia i el més important, saber comunicar tot allò que l'envoltava, en definitiva, explicar-se-hi la mar de bé. 

La primera vegada que va pujar a una tarima per dir la seva, va ser a principis del segle XX al Poble Sec, al carrer Rosal núm. 33, a l'Asiàtic, també conegut com el Teatro Lope de Vega o Teatre Lara, és a dir, va ser durant uns anys, teatre i després l'Asiàtic, un lloc dels pocs de referència per xerrades del món antisistema del moment, a on aleshores es podia trobar un amb la seva gent i dir alguna cosa, en un context a on en aquell moment el principal orador era Alexandre Lerroux, que aleshores no feia gaire havia aterrat a Barcelona pagat per l'Estat espanyol per manipular els catalans i fer front a la Lliga i també altres iniciatives socials, i que es creia l'emperador del Paral·lel, aquell dia davant de tots aquells lerrouxistas i d'alguns llibertaris, més aviat enganyats o almenys desorientats amb les manipulacions de Lerroux i els seus col·legues, Seguí sobre la tarima va fer un discurs a favor de Julio Camba, que acabava de ser expulsat de l'Argentina per estranger indesitjable, una llei feta a mida per als anarquistes que arribaven a ultramar.