Celso Bendanti

Foto policíaca de Celso Bendanti

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 15 de juny de 1902 neix a Mordano (Bolonya) l'anarquista Celso Bendanti 

En 1931 viatjà, amb l'anarquista Ugo Guadagnini, a Barcelona, passant la frontera del Pirineu Oriental, en busca de feina, però dos mesos després ambdós retornaren a Brussel·les 

Celso Bendanti: El 15 de juny de 1902 neix a Mordano (Ciutat metropolitana de Bolonya, Emília-Romanya) l'anarquista Celso Bendanti. El seu pare es deia Giovanni Bendanti i la seva mare, Eugenia Galassi.  

Acabà els estudis primaris i durant la seva vida exercí diferents professions (pagès, miner, obrer de la construcció, encofrador, cuiner i algun altre), entrant en el moviment llibertari quan era molt jove.  

En 1920, durant la inauguració del monument a Andrea Costa a Bagnara di Lugo (Ravenna, Emília-Romanya), un escamot de carrabiners, ocults entre la multitud, intentà impedir l'acte i ell participà en el tiroteig que es desencadenà, morint al seu costat el company i amic anarquista Leo Bianconcini.  

Escorcollat el seu domicili en diverses ocasions --en un d'aquests escorcolls se li va segrestar Il Programma Anarchico d'Errico Malatesta, editat per la Unió Anarquista Italiana (UAI)--, en 1923, fugint de la pressió de les autoritats i dels escamots feixistes, es va veure obligat a expatriar-se.  

Després de set anys anant i venint per l'Estat francès i per Bèlgica, d'antuvi a Côte-d'Or (Bourgogne-Franche-Comté) i a Reims (Marne, Gran Est), on treballà de paleta, i després a Bèlgica, on va fer de miner a Gosseliers i a Tramines i a Charleroi (Hainaut, Valònia), per retornar a territori francès, a Saint Quentin (Aisne, Alts de França), i en 1930 s'establí a Brussel·les, ciutat on restarà amb Madeleine Dhyne la resta de la seva vida.  

Constantment vigilat per les autoritats italianes pels seus «constants sentiments hostils al règim», en 1930 obtingué el passaport i en 1931 viatjà, amb l'anarquista Ugo Guadagnini, a Barcelona, passant la frontera del Pirineu Oriental, en busca de feina, però dos mesos després ambdós retornaren a Brussel·les.  

En aquesta època la policia italiana el qualificà de «capaç de realitzar accions criminals i actes terroristes».  

A Brussel·les participà activament en els actes organitzats per la comunitat anarquista italiana, juntament amb altres companys, com ara Giuseppe Bifolchi, Vittorio Cantarelli, Mario Mantovani, Eugenio Nastini, Adelino Paini i altres.  

En 1932 mantingué correspondència amb anarquistes francesos i nord-americans i s'encarregà de difondre material de propaganda, sobretot per la zona de Charleroi.  

En 1935 va ser acusat d'haver atemptat al Pavelló Italià de l'Exposició Internacional contra el ministre italià Giuseppe Bottai, de visita a Brussel·les.  

Sempre present a totes les iniciatives antifeixistes, en 1935 participà en una reunió contra la campanya imperialista d'Etiòpia en la qual van intervenir alguns socialistes (Dino Rondani), anarquistes (Vittorio Cantarelli, Adelino Paini, Pietro Bianconi, Ugo Guadagnini i Agostino Barison), stalinistes i trotskistes.  

Quan esclatà la Guerra Civil a la República Espanyola la seva activitat es centrà en la recaptació de fons econòmics i en afavorir l'enrolament de voluntaris anarquistes per a lluitar als fronts contra les tropes franquistes. En aquests mesos, l'anarquista Enrico Ercolani, que combatia amb les milícies anarquistes al front i que, segons la policia, tenia importants sumes de diners fruit d'un robatori, va ser detingut sota la sospita de preparar, juntament amb Bendanti, un cop econòmic contra el secretari del rei de Bèlgica.  

Constantment implicat amb la lluita contra els feixistes a la República Espanyola, amb Vittorio Cantarelli i Mario Montavani, promogué l'organització «Pro Spagna Rossa» (Pro Espanya Roja) a Brussel·les, que organitzà conferències, mítings, reunions, etc., on acudien els militants més destacats de l'anarquisme internacional (Leo Campion, Hem Day i d'altres).  

En 1938 falses informacions belgues informaren que, amb Carlo Lelli i Aldo Rossi, havia retornat a Itàlia per a atemptar contra Benito Mussolini.  

En 1939 formà part del grup anarquista italià que es creà a Brussel·les i que tingué la seva primera reunió el 4 de març amb la finalitat d'organitzar l'emigració a Amèrica dels anarquistes veterans de la guerra d'Espanya.  

Arran de l'ocupació nazi de Bèlgica, l'11 de setembre de 1940, va ser detingut a Brussel·les per la policia alemanya i el 14 de novembre d'aquell any va ser lliurat a la policia de fronteres italiana.  

Durant l'interrogatori que patí a la presó de Bolonya, admeté haver conegut i freqüentat l'anarquista Michele Casadio, qui, amb Enrico Ercolani, era sospitós d'haver realitzat nombroses expropiacions  

a Bèlgica.  

Després d'un breu període d'empresonament, el 6 de desembre de 1940 va ser condemnat a tres anys de confinament per «activitats antifeixistes a l'estranger» i el gener de 1941 va ser enviat a l'illa de Ventotene (Latina, Laci).  

Quan va caure el feixisme, es trobava al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Anghiari, Arezzo, Toscana) i un cop retornat a Imola (Ciutat metropolitana de Bolonya, Emília-Romanya), s'ajuntà amb els companys locals en lluita contra el nazifeixisme.  

A començament de 1944 va ser detingut novament.  

Després de la Segona Guerra Mundial interimperialista milità activament en el grup anarquista d'Imola i en 1947 retornà, amb Vittorio Cantarelli, a Bèlgica, on participà en la reconstrucció del grup anarquista italià.  

Celso Bendanti va morir el setembre de 1983 a Brussel·les.