Mariano Costa Iscar
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 26 de maig de 1883 neix a Iruña (Iruñeko Merindadea, Nafarroa) l'anarcoindividualista Mariano --també citat Manuel-- Costa Iscar, també conegut com Antonio Faciabén Esquer
En 1912 marxà a peu a París, passant la frontera del Pirineu Oriental, i es posà a treballar de repartidor de pastissos i en una impremta. A París conegué la seva futura companya, Juliette Hart, belga que s'havia refugiat en 1914 a la ciutat a causa de l'esclat de la Gran Guerra interimperialista. En 1914, amb un altre company anarquista, retornà a Barcelona a peu; poc després, també a peu i tota sola, Hart marxà també a Barcelona, passant el Pirineu Oriental
Mariano Costa Iscar: El 26 de maig de 1883 neix a Iruña (Iruñeko Merindadea, Nafarroa, Euskal Herria) l'anarcoindividualista Mariano --també citat Manuel-- Costa Iscar, també conegut com Antonio Faciabén Esquer. El seu pare fou un metge gallec i la seva mare, Mercedes Iscar, havia nascut a Valladolid (Campiña del Pisuerga, Castella la Vella). A Iruña realitzà els estudis primaris i secundaris i el seu pare desitjà que estudiés medicina, però es decantà per les lletres.
Cap al 1901 marxà, amb dues germanes, a Barcelona a viure amb una tia. Aleshores, s'introduí en el moviment anarquista i començà a col·laborar en la premsa llibertària, sobretot Tierra y Libertad, periòdic dirigit per Tomás Herreros Miquel, i El Sembrador. Intimà amb nombrosos militants anarquistes, com ara Francesc Ferrer i Guàrdia, Ángel Pestaña, Salvador Seguí, Federico Urales i altres.
En 1912 marxà a peu a París (Illa de França), passant la frontera del Pirineu Oriental, i es posà a treballar de repartidor de pastissos i en una impremta.
A París conegué la seva futura companya, Juliette Hart, belga que s'havia refugiat en 1914 a la ciutat a causa de l'esclat de la Gran Guerra interimperialista.
En 1914, amb un altre company anarquista, retornà a Barcelona a peu; poc després, també a peu i tota sola, Hart marxà també a Barcelona, passant el Pirineu Oriental.
En 1916 edità la traducció del llibre El anarquismo individualista. Lo que es, puede y vale, d'Émile Armand, a Barcelona, i aquest mateix any sortí el seu fullet Generalidades educativas, editat pel Grup d'Investigació Pedagògica amb el qual participava, que cridà l'atenció d'Eleuterio Quintanilla. A Barcelona treballà de carter.
En 1917 participà en el grup barceloní «Juventud Ácrata», amb Salvio Aiguaviva Vila i Saturnino Meca González.
A Barcelona també mantingué contactes amb Gaston Leval i amb Victor Serge.
El juny d'aquell any Hart i Costa Iscar s'uniren sentimentalment i en 1920 retornaren plegats a París i després marxaren a Brussel·les, ciutat natal de Juliette Hart.
Sense diners, decidiren partir cap a Vigo (Rías Baixas, Vigo, Pontevedra, Galícia) i ell ho va fer com a polissó en un vaixell. Descobert en alta mar, fou desembarcat a Exeter (Devon, Anglaterra) i tancat durant dos mesos a la presó. Aconseguí la llibertat gràcies al suport dels quàquers i d'un pastor protestant que el volgué convertir.
Després embarcà en un vaixell espanyol i aconseguí arribar a Vigo i la seva companya hi arribà amb tren.
A Vigo va fer amistat amb l'anarquista José Villaverde Velo i participà en l'edició galaica de Solidaridad Obrera. Després la parella s'instal·là a A Coruña (A Coruña, A Coruña, Galícia).
En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (Estudios, Proa, La Revista Blanca i altres), a més de militar en la Lliga d'Educació Racionalista.
En 1920 ambdós decidiren emigrar al Brasil. Com que anaven curts de cabals, ell embarcà clandestinament en un vaixell i en aquesta ocasió arribà sense problemes a Rio de Janeiro (Estat de Rio de Janeiro, Brasil), i poc després, Hart hi arribà pagant el seu bitllet en una altra nau. Al Brasil va treballar de tipògraf.
El 23 d'octubre de 1923 s'embarcà a bord del vaixell «Araguaya» al port de Santos (São Paulo, Brasil) cap a Buenos Aires (Argentina) i Hart partí el 24 de desembre d'aquell any del port de Rio de Janeiro per a reunir-se amb el seu company.
A l'Argentina, fugint de ser molestat per les autoritats, prengué el nom d'Antonio Faciabén Esquer, ja que el seu estava força marcat com a anarquista a la Península.
En aquests anys començà a introduir a Sud-amèrica i a la Península el pensament i la filosofia anarcoindividualista de Han Ryner i d'Émile Armand, traduint al castellà nombrosos articles i fulletons seus --de Han Ryner traduí, entre d'altres, Pequeño manual individualista (1928) i La sabiduría riente (1935).
A llarg de la seva vida col·laborà en publicacions franceses (Umbral, Cenit i altres) i mexicanes (Tierra y Libertad i altres), i fou redactor de La Protesta.
A Buenos Aires treballà en diverses feines (tipògraf, monotipista, corrector, traductor i altres oficis) per a revistes, entre elles Caras y Caretas. La seva darrera feina, en la qual treballà 15 anys, fou la de gerent de l'Institut Argentí de les Arts Gràfiques.
Força il·lustrat en literatura i ciències socials, animà nombrosos projectes educatius racionalistes.
En 1949 realitzà conferències sobre Han Ryner a la Biblioteca José Ingenieros i l'Associació Racionalista Jueva de Buenos Aires.
Trobem articles seus en Al Margen, Cenit, Estudios, Ética, Helios, Humanidad, Iniciales, Nervio, Nosotros, Proa, La Revista Blanca, Salud y Fuerza, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral i altres.
Entre les seves obres destaquen El feminismo (1914), Generalidades educativas (1916), Crítica y concepto libertario del naturismo (1923), La paz mundial y las condiciones de su realización (1950, amb altres) i La enseñanza laica ante la racionalista (1960, amb altres).
Durant la seva vida mantingué una interessant correspondència amb nombroses personalitats de l'època, com ara Han Ryner, Émile Armand, Pau Casals, Dr. Diquiera, Florencio Escardó, Vicente Fatone, Pedro Herrera, Panaït Istrati, Louis Lecoin, Gérard de Lacaze-Duthiers, Gérard Leretour, Eugèn Relgis, Eduardo Zamacois i altres.
Mariano Costa Iscar va morir el 28 de juliol de 1966 a Buenos Aires.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada