Errico Malatesta (1891)
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 4 de desembre de 1853 neix a Santa Maria Maggiore (Càpua, Campània) l'agitador, propagandista i teòric anarcocomunista Errico Malatesta, una de les figures més importants de l'anarquisme
Entre finals de 1891 i inicis de 1892, després de passar la frontera del Pirineu Oriental i passà una temporada a la Vila de Gràcia. des on va fer una gira propagandista per la Península
Errico Malatesta: El 4 de desembre de 1853 neix a Santa Maria Maggiore (Càpua, Campània) --actualment Santa Maria Capua Vetere (Campània)-- l'agitador, propagandista i teòric anarcocomunista Errico Malatesta, una de les figures més importants de l'anarquisme italià i internacional. Fou fill d'una família de la petita burgesia comercial i terratinent d'idees liberals- El seu pare, Federico Malatesta, i la seva mare, Lazzarina Rastoin, de Marselha (Boques del Roine, Provença, Occitània), posseïen una pròspera fàbrica de pells assaonades.
D'antuvi va fer estudies en una escola dels pares escolapis i després es matriculà a la Universitat de Nàpols (Campània), on estudià medicina durant tres anys, però sense aconseguir la graduació.
En aquests anys juvenils fou partidari de les idees republicanes de Giuseppe Mazzini.
El 25 de març de 1868 la Comissaria de Nàpols li demanà explicacions sobre una carta de caràcter considerat subversiu, on criticava les injustícies locals, que havia dirigit a Víctor Manuel II, però gràcies a la seva curta edat no tingué conseqüències.
El 19 de març de 1870 fou detingut a resultes d'un incident organitzat per un cercle estudiantil republicà de la Universitat de Nàpols.
A partir de 1871, any en el qual fou expulsat de la Universitat per agitador, després de veure la repressió de la Comuna de París, abandonà les idees republicanes i abraçà l'anarquisme social. Aquest mateix anys s'afilià a la Federació Local de Nàpols de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual acabarà exercint de secretari de la Secció Italiana.
En aquesta època aprendrà l'ofici de mecànic i d'electricista, del qual viurà la resta de la seva vida.
Entre el 15 i el 16 de setembre de 1872 participà en el Congrés de Saint-Imier (Berna, Romandia, Arpitània, Suïssa) de l'AIT antiautoritària, on va fer una forta amistat amb Mikhail A. Bakunin.
Orador de primera categoria, durant els anys següents realitzà una gira propagandística i d'agitació per diversos països (Suïssa, la península ibèrica, Egipte, Romania, l'hexàgon francès, Bèlgica i Regne Unit). En 1874 fou detingut a Bolonya (Emília-Romanya).
El 19 d'octubre de 1875 entrà en la Francmaçoneria amb la finalitat de difondre el pensament llibertari, però en sortí el 18 de març de 1876, indignat per la decisió de la seva Lògia d'organitzar una recepció d'honor a Giovanni Nicotera, que acabava de ser elegit ministre de l'Interior.
En 1876, en el Congrés de Florència de la Federació Italiana de l'AIT antiautoritària, amb Andrea Costa, Carlo Cafiero i Emilio Covelli, proclama el comunisme anarquista. Aquesta declaració toparà amb la posició oficial col·lectivista bakuninista i oficial de l'AIT antiautoritària.
En 1877 participà en la temptativa insurreccional al Matese (Campània), on proclamà el comunisme llibertari en diverses localitats; malgrat el fracàs i la seva detenció, aconseguí la seva absolució i la dels seus companys, aconseguint un gran popularitat entre la classe obrera.
En 1882 a Egipte lluità contra el colonialisme anglès.
Es partidari de la independència de Cuba.
El març de 1885, per evitar la persecució a Europa, fugí a l'Argentina.
En aquest país promourà l'organització proletària, fundarà sindicats (com ara la Societat de Resistència Cosmopolita d'Obrers Forners en 1887) i participarà en el fort debat ideològic amb el anarcoindividualistes.
En 1886 intentà desastrosament trobar oro a la Patagònia.
Enquadrat en els grups anarquistes italians de l'exili, com ara el Cercler Comunista Anàrquic, formarà part de la redacció del periòdic en llengua italiana La Questione sociale.
En 1888 serà falsament acusat de falsificar moneda i prendrà la decisió, després d'una curta estada a Montevideo (Uruguai), de retornar a Europa.
En 1889 arribà a Itàlia, on es dedicarà a fundar periòdics i revistes llibertàries: L'Associazione (1889), L'Agitazione (1897), L'Internazionale (1901), La Rivoluzione Sociale (1902), Volontà (1913), Umanità Nova (1920), Pensiero e Volontà (1924) i altres; les tres últimes seran força importants en el moviment llibertari internacional d'aleshores, aconseguint gran prestigi i popularitat.
El gener de 1891, en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa italiana), fundà el Partit Socialista Anàrquic Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Pietro Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati i altres).
Entre finals de 1891 i inicis de 1892, després de passar la frontera del Pirineu Oriental i passà una temporada a la Vila de Gràcia.
Aleshores va fer una gira propagandística per Catalunya i la península ibèrica amb el seu amic Pere Esteve i participà en la revolta popular de Jérez de la Frontera (Campiña de Jérez, Cádiz, Andalusia).
Buscat per la policia, retornà a Londres, on en 1896 assistí al Congrés Socialista Internacional.
En 1897 entrà clandestinament a Itàlia.
En 1898, a resultes dels motins del pa, va ser condemnat a set mesos de presó a Ustica (Sicília) i a arrest domiciliari a l'illa de Lampedusa (Sicília), d'on aconseguí fugir cap al Regne Unit, via Tunísia, i després passar als Estats Units.
En 1900 visqué a l'Havana (Cuba) i després marxà a Nova York (Nova York, EUA) i a Londres (Anglaterra), on va fer feina de mecànic electricista durant 13 anys, sempre, però, al dia de les lluites socials i dels debats sorgits en el pensament social.
Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam (Països Baixos), on va debatre sobre la necessitat o no d'organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme.
Aquest mateix any publicarà diversos articles atacant el sindicalisme com a meta de l'anarquisme, segons la seva opinió els anarquistes havien de participar en els sindicats, però com a un instrument i no com a l'objectiu final, que per a ell sempre era l'Anarquia i el Comunisme, i per això calia crear organitzacions polítiques anarquistes.
En 1914 intervingué en el Congrés del Fascio Comunista Anarchico i en la campanya insurreccional dirigida contra la monarquia de la Casa de Savoia i el Vaticà.
Aquest any també prengué part en la «Setmana Roja» d'Ancona (Marques), fets pels quals es va veure obligat a exiliar-se.
Quan esclatà la Gran Guerra, es mostra absolutament partidari d'oposar-se activament a la guerra interimperialista a tots els països, ja que aquella lluita fratricida a nivell proletari només fomentava els interessos de les classes explotadores; opinió que topava directament amb Piotr Kropotkin, partidari de l'alineació amb les «democràcies» (República francesa i Regne Unit de Gran Bretanya). Aquesta separació ideològica entre Malatesta i Kropotkin es concretarà en l'oposició directa del primer al «Manifest dels Setze», patrocinat pel segon.
En 1919 tornà a Itàlia i ajudà a la creació de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i va fer contactes amb els «Arditi del Popolo».
Entre 1919 i 1920 participà, amb Gabriele D'Annunzio, en l'episodi de la Regència Italiana del Carnaro.
En 1920 formà part del moviment d'ocupacions de fàbriques per part dels treballadors que es donà a Itàlia, fomentant el desenvolupament de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI).
Amb l'arribada de Mussolini al poder, fou processat pels seus articles antifeixistes publicats en diverses publicacions, especialment en Umanità Nova. A la presó de San Vittore realitzà, amb Armando Borghi i altres companys, una vaga de fam i finalment seran alliberats el 30 de juliol de 1921.
Confinat al seu domicili pel feixisme, completament aïllat i malalt d'una afecció pulmonar, Errico Malatesta va morir a causa d'una greu crisi respiratòria el 22 de juliol de 1932 a Roma, al costat de la seva companya, Elena Melli, i la seva filla Gemma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada