Nord-est Llibertari: Juan Peñalver Fernández

dimecres, 13 d’octubre del 2021

Juan Peñalver Fernández

El 3 d'octubre de 2020 es publicà que "el 3 d'octubre de 1905 neix a Corvera Alta (Corvera, Campo de Cartagena) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Peñalver Fernández". Ara tenim més dades: neix el 13 d'octubre de 1905.

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

El 13 d'octubre --algunes fonts citen erròniament el 3 d'octubre-- de 1905 neix a Corvera Alta (Corvera, Campo de Cartagena) l'anarquista i anarcocosindicalista Juan Peñalver Fernández

Membre dels comitès cenetistes de Defensa, el 21 de juliol de 1936 assistí al Ple Regional cenetista on els delegats del Baix Llobregat, entre els quals es trobava, sol·licitaren la presa del poder al Principat de Catalunya per part de la CNT-AIT

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i patí el camp de concentració d'Argelers de la Marenda, establert pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier. Després fou destinat a les tasques de construcció d'un arsenal a Angulema (Poitou-Charentes) enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers

Juan Peñalver Fernández: El 13 d'octubre --algunes fonts citen erròniament el 3 d'octubre-- de 1905 neix a Corvera Alta (Corvera, Campo de Cartagena, Múrcia) l'anarquista i anarcocosindicalista Juan Peñalver Fernández. El seu pare es deia Antonio Peñalver i la seva mare, Dolores Fernández.

Emigrà a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat), on va fer de pagès i s'introduí en la literatura anarquista.

Juan Peñalver Fernández va morir el 29 d'abril de 1983 al seu domicili de Grenoble (sera, Delfinat, Ôvèrgne Rôno-Arpes, Arpitània).

Si vols llegir la seva biografia:

[https://nordestllibertari.blogspot.com/search?q=Juan+Pe%C3%B1alver+Fern%C3%A1ndez].

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...