Foto policíaca d'Ernesto Danio
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 4 d'octubre de 1880 --algunes fonts donen dates distintes-- neix a Pagani (Salern Campània) l'anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Ernesto Danio
A principis de 1934 preparà, amb Pietro Foglio i Guglielmo Gennari, a Barcelona, una vegada passà la frontera del Pirineu Oriental, un atemptat a Itàlia contra Benito Mussolini en conxorxa amb «Giustizia e Libertà», però es van veure obligats a renunciar-ne
Ernesto Danio: El 4 d'octubre de 1880 --algunes fonts donen dates distintes-- neix a Pagani (Salern, Campània) l'anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Ernesto Danio, conegut com U Spasaro i que va fer servir el pseudònim Mario Duval.
Cisteller de professió, s'adherí al moviment anarquista de molt jove. El febrer de 1909 va córrer el risc de ser amonestat per les autoritats per l'activa propaganda llibertària que desenvolupà entre els obrers. En aquesta època va ser nomenant secretari de la Lliga de Cistellers de Pagani.
Es casà amb Giuseppina Aversa, amb qui tingué tres criatures (Luisa, Anarciso i Libero).
Milità activament en la Cambra del Treball de Nocera Inferiore (Salern, Campània), on conegué l'obrera, 15 anys més jove que ell, Emilia Buonacosa, i entre 1914 i 1915 van ser amants.
En 1917, després de participar en una manifestació, va ser condemnat a tres anys de presó.
Es mostrà força actiu en l'onada de vagues de 1920. El juny de 1920 va ser denunciat per difondre Umanità Nova i fullets anarquistes.
El gener de 1921 va ser acusat per un obrer, implicat en un enfrontament amb feixistes, per tràfic d'explosius i va haver de desaparèixer un temps.
En aquests anys participà activament en la campanya en suport dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti condemnats a mort.
El febrer de 1924, després d'haver complert cinc mesos de presó per «falsificació documental», reprengué l'activitat sindicalista, organitzant els obrers cistellers per al Primer de Maig.
L'agost de 1924 fundà a Pagani, amb Stefano Tipaldi i Alfonso Tortora, dos exfeixistes expulsats del Partit Nacional Feixista (PNF), el «Sindicato Lavoratori Apolitico» (SLA, Sindicat de Treballadors Apolítics).
El 30 d'abril de 1925 va ser detingut per propaganda de la vaga en ocasió del Primer de Maig.
Denunciat per «possessió d'armes», en 1925 fugí cap a l'Illa de França. A París sembla que reprengué la seva relació amb Emilia Buonacosa.
El 28 d'abril de 1927 va ser detingut a Sant'Egidio del Monte Albino (Salern, Campània) i va ser empresonat quatre mesos.
Un cop sortí de la presó, el 5 de novembre de 1928 va ser enviat confinat durant cinc anys a l'illa de Lipari (illes Eòlies, Messina, Sicília), on visqué de la venda ambulant de gelats i gasoses.
Un cop lliure, el 6 d'agost de 1932 tornà a Sant'Egidio del Monte Albino on reprengué les seves activitats, pintant de roig alguns vagons del ferrocarril i organitzant emboscades contra els feixistes locals.
Fugint de la repressió feixista, el febrer de 1933, després d'un temps a Suïssa, s'exilià a París (Illa de França), on freqüentà la seu de la «Concentrazione Antifascista» (Concentració Antifeixista) i entrà en contacte amb l'anarquista Emilio Lussu.
A principis de 1934 preparà, amb Pietro Foglio i Guglielmo Gennari, a Barcelona, una vegada passà la frontera del Pirineu Oriental, un atemptat a Itàlia contra Benito Mussolini en conxorxa amb «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), però es van veure obligats a renunciar-ne.
S'establí a Tunis (Tunísia), però el 9 d'agost de 1934 va ser enviat de tornada a Marselha (Boques del Roine, Provença, Occitània).
El gener de 1935, desesperat per la mort del seu fill Anarciso, assassinat pels feixistes en un intent de creuar clandestinament la frontera, pensà en el suïcidi i sobrevisqué gràcies a l'ajuda de Carlo Rosselli i altres companys.
Amb Gino Bibbi, Pietro Foglio, Guglielmo Gennari i Vincenzo Perrone, projectaren un atemptat contra Mussolini, que finalment fracassà a causa d'una detenció.
L'abril de 1935 va ser detingut a Grassa (Aups Maritims, Provença-Aups-Còsta d'Azur, Occitània) sota el nom de Mario Duval i va ser expulsat de l'Estat francès.
Després d'un temps a Barcelona, s'establí a Gandia (Safor, País Valencià), on els anarquistes italians Gino Bibbi i Baldassare Londero havien creat una fàbrica de concentrats vegetals («Industrias Valencianas de Productos Agrícolas Vital, SA»; «La Vital»); però finalment la feina de conserge de la fàbrica que volia aconseguí no es va materialitzar i es va veure obligat a portar una existència miserable com a venedor ambulant de rosquilles i gelats, i de modestes ajudes dels companys.
La policia feixista italiana el mantingué estretament vigilat gràcies al confident policíac Giovanni Angiolucci i l'agent espanyol Agapito, encarregats de la vigilància dels anarquistes Bibbi i Londero.
En la manifestació del Primer de Maig portà una bandera roja cridant «Visca l'Anarquia! Mort a Mussolini!».
Poc després es va veure implicat en l'atemptat contra els locals de Cercle Catòlic i de la Dreta Regional Valenciana de Gandia, però aconseguí sortint-se'n i va fer contacte amb Alberto Cianca i Carlo Rosselli amb la finalitat d'anar a Itàlia per atemptar contra Mussolini. El cop militar feixista de juliol de 1936 trencà els plans i es va allistar voluntari a les milícies, primer al Batalló «Octubre Núm. 11», encapçalat per l'antifeixista italià Fernando De Rosa a Madrid (Madrid, Castella la Nova), i després, a conseqüència d'alguns desacords amb el comandament, en la força expedicionària enviada per la Generalitat de Catalunya per a la conquesta de Mallorca (Illes Balears) a mans franquistes.
El 28 d'agost de 1936 va ser ferit al cap al front de Manacor (Mallorca, Illes Balears) i va ser obligat a tornar a la Península i ingressar en un hospital valencià.
El 6 de novembre de 1936 tornà al front i obtingué el grau de capità.
El febrer de 1937 acompanyà Gino Bibbi a la comissaria de València (l'Horta de València, País Valencià) per a demanar notícies d'alguns companys i va ser immediatament detingut. Gràcies a aquesta detenció la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) s'assabentà de les captures dels militants italians Alfredo Cimadori (espia feixista), Giovanni Fontana, Giobbe Giopp i Umberto Tommasini, contribuint d'aquesta manera a la salvació de les seves vides.
Romangué a zona republicana fins al final de la guerra.
Després de la Segona Guerra Mundial interimperialista s'establí a Sant'Egidio del Monte Albino.
Per les seves gestions, la població de Sant'Egidio del Monte Albino aconseguí en 1946 la seva autonomia administrativa d'Angri (Salern, Campània), després d'una forçada agregació en 1929 en temps feixistes.
Assistí, en representació de la part de Salerno al IV Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat entre el 8 i el 10 de desembre de 1950 a Ancona (Ancona, Marques), i envià la seva adhesió al Congrés Nacional de la FAI celebrat entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 a Senigallia (Ancona, Marques).
Ernesto Danio va morir el 10 d'agost de 1966 en una casa de repòs de Siano (Salern, Campània). Algunes fons citen erròniament que va emigrar als Estats Units, on morí. Un carrer de Sant'Egidio del Monte Albino porta el seu nom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada