Fernand Planche segons una xilografia de Jean Lébédeff
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 12 de febrer de 1900 neix a Sant Remic dau Montelh (Puèi Domat) l'escriptor i militant anarquista Claude-Fernand Planche, també conegut com Fernand Granier
Des de París, a finals de 1936 marxà a Barcelona, passant per la frontera del Pirineu Oriental, per fer costat la revolució col·lectivista autogestionària que s'havia engegat el juliol d'aquell any
Fernand Planche: El 12 de febrer de 1900 neix a Sant Remic dau Montelh (Puèi Domat, Alvèrnia, Occitània) l'escriptor i militant anarquista Claude-Fernand Planche, també conegut com Fernand Granier. Fill d'un modest artesà ganiveter de La Gran Roulière, Benoît Planche, que morí poc després del seu naixement. També va perdre la seva mare, Marguerite Barge, quan tenia set anys i va ser recollit pels avis materns.
El seu avi el ficà com a aprenent de polidor de vidres a les moles del riu Durolle, al seu pas per Thiers (Puèi Domat, Alvèrnia, Occitània).
Cap al 1919, quan els seus avis ja eren morts, s'instal·là a París (Illa de França).
Després va fer el servei militar obligatori com a mecànic d'aviació a Dijon (Côte-d'Or, Bourgogne-Franche-Comté) i a Alemanya, on la misèria feia estralls. Tota aquesta experiència va fer que esdevingués antimilitarista.
Quan tornà a la vida civil va treballar de ganiveter i començà a freqüentar els cercles anarquistes.
Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 assistí a Levallois-Perret (Hauts-de-Seine, Illa de França) al III Congrés de la Unió Anarquista (UA).
Durant les eleccions legislatives d'abril i maig de 1924 es presentà com a candidat abstencionista per la llista llibertària de la IV Circumscripció electoral de Saint-Denis (Seine-Saint-Denis, Illa de França) i Sceaux (Yonne, Illa de França).
Entre desembre de 1923 i març de 1925 col·laborà en Le Libertaire i, a partir del 8 de gener de 1928, en La Voix Libertaire, òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA).
Fou un dels promotors de la cooperativa creada per a subministrar diners per a l'adquisició d'un terreny amb la finalitat de construir la «Maison Anarchiste», que finalment fou edificada a París.
En 1934, amb Émile Bidault, fundà La Conquête du Pain, periòdic obert a totes les tendències de l'anarquisme («Síntesi anarquista») i del qual s'editaren 45 números fins al 1935.
També col·laborà en La Brochure Mensuelle.
En una botiga del barri parisenc de Boulogne-Billancourt venia tota mena d'estris tallants, que també reparava i esmolava.
Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 assistí a París al Congrés de la Unió Anarquista («Congrés de la Unitat»).
En 1936 fou nomenat secretari de la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF), que s'havia creat arran del congrés tingut a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) entre el 15 i el 16 d'agost d'aquell any en oposició a la Unió Anarquista, la qual pertanyia a l'anarcocomunisme de la Plataforma Archinov.
Entre març i agost de 1937 fou el responsable de l'administració i de la redacció de Terre Libre, òrgan de la FAF.
A finals de 1936 marxà a Barcelona, passant per la frontera del Pirineu Oriental, per fer costat la revolució col·lectivista autogestionària que s'havia engegat el juliol d'aquell any.
Havent tornat a París, en 1939 durant els inicis de la guerra amb l'Alemanya hitleriana va ser inculpat de complicitat en un delicte de deserció i tancat durant l'hivern de 1939 i 1940 a la presó parisenca de la Santé, per, després, ser internat com a «mesura administrativa» al camp de concentració francès de Maisons-Laffitte (Yvelines, Illa de França). Quan la desfeta de l'Exèrcit francès davant Alemanya, els detinguts al camp van ser evacuats cap a Pau (Pirinèus-Atlantics, Occitània).
Després del bombardeig de Meung-sur-Loire (Loiret, Centre-Val de Loire) aconseguí escapar furtant una bicicleta i retornà a París, on retrobà la seva companya, Laure, i es posà a treballar en una fàbrica.
El seu cas es va reobrir i, sota l'amenaça de ser detingut, s'allistà per un any com a treballador a Alemanya i marxà a Berlín (Berlín, Alemanya).
En 1942, encara fugat, fou inculpat de provocació a la insubmissió al servei militar obligatori i fou cridat a comparèixer davant un tribunal correccional, però no s'hi presentà. Aleshores va ser condemnat a sis mesos de presó que estaven coberts preventivament.
Quan acabà el seu allistament a Alemanya, tornà a París.
El seu nou domicili al III Districte fou lloc de reunió del moviment anarquista clandestí sota l'Ocupació alemanya.
Amb l'Alliberament esdevingué el representant de les ganiveteries d'Alvèrnia i participà activament en la reconstrucció del moviment anarquista, col·laborant en Le Libertaire, L'Unique i Pensée et Action.
Durant l'hivern de 1945 i 1946, entre París i Martinet-sur-Durolle, va escriure el seu primer assaig, La vie ardente et intrépide de Louise Michel (1946 i 2005).
En 1947 ajudà en l'edició de La Révolution inconue, de Volin.
El febrer de 1948 publicà Durolle --llibre reeditat en 1986 sota el títol Durolle au pays des coutelliers-- i l'octubre Kropotkine, en col·laboració amb Jean Delphy.
El novembre de 1948 reedità L'unique et sa propriété, de Max Stirner --redactà el pròleg i Émile Armand el prefaci--.
La fallida de la seva editora (Slim) va posar fi a la seva carrera d'escriptor i aleshores esdevingué presentant.
En 1950, davant el perill d'una nova guerra interimperialista mundial, emigrà amb la seva companya a Nova Caledònia amb una màquina de fer maons, amb la idea d'elaborar totxos per a la construcció; però el projecte fou un fracàs ja que la sorra canac no era idònia per a l'artefacte.
Laura, que mostrava signe de desequilibri mental arran de la Segona Guerra Mundial interimperialista, va ser internada en un hospital psiquiàtric de l'illa Nou, on finà, i ell tornà al seu antic ofici de polidor de vidres.
A Oceania continuà amb la propaganda anarquista, distribuint cinc números de Défense de l'Homme, periòdic fundat per Louis Lecoin.
Entre 1954 i 1957 realitzà i edità tot sol un periòdic mimeografiat, La Raison. Organe de l'Association des Libres Penseurs de Nouvelle Calédinie et dépendances.
En aquests anys realitzà programes radiofònics, entre els quals destaquen el del cinquantenari de l'aniversari de la mort de Louise Michel i el del centenari de la Comuna de París el març de 1971.
A Nova Caledònia s'oposà al règim colonial francès, defensant, com ja va fer Louise Michel, el poble canac.
Havia comprar uns terrenys al sud de l'illa amb la intenció de practicar la ramaderia, però el projecte fou un fracàs a causa de les constants baralles que tenia amb els nadius melanesis de l'illa Ouen situada davant de la seva propietat.
Finalment es lliurà a la pesca i la venda de petxines, que compaginà fent de vigilant nocturn.
Fernand Planche va morir e 20 d'abril de 1974 a Nouméa (Nova Caledònia), atropellat per un cotxe quan circulava amb bicicleta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada