Antoni Vidal Dalmau

Necrològica d'Antoni Vidal Dalmau apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1972

 

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 12 de febrer de 1898 neix a Valls (Alt Camp) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Vidal Dalmau 

Històric militant de la CNT i cofundador en 1927 de la FAI, en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i patí els camps de concentració de la platja d'Argelers de la Marenda, Ribesaltes i Vernet d'Arièja) establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier. Finalment, com "anarquista perillós" va ser deportat amb altres quadres reconeguts de la CNT-AIT a l'Àfrica de Nord, on va reclòs als camps algerians de Djelfa i Colomb-Béchar 

Antoni Vidal Dalmau: El 12 de febrer de 1898 neix a Valls (Alt Camp) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Vidal Dalmau, conegut com Vidalet de la Fusta i Florehlio. El seu pare es deia Antoni Vidal i la seva mare, Maria Dalmau.  

Començà a militar en el moviment llibertari en l'adolescència. Bon lector, aconseguí una remarcable cultura.  

Fuster de professió, en 1918 s'afilià al Sindicat Únic de la Fusta de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sorgit, després d'una vaga de quatre mesos, de la unió de les Societats obreres de fusters i d'ebenistes, i en el qual ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica.  

Durant els anys de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera i del pistolerisme de la patronal, va ser empresonat en diferents ocasions, on ensenyà a llegir i a escriure a companys analfabets tancats a la presó, i en 1925 es va veure obligat a amagar-se a Manresa (Bages).  

Amic d'Ángel Pestaña Núñez i de Joan Peiró Belis, l'1 de gener de 1926 signà el manifest fundacional del grup editor del periòdic Vida Sindical, que sortí publicat en el número 1 del 16 de gener d'aquell any. Aquest manifest va ser firmat per un grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans, que va tenir molt de ressò, i que alguns han interpretat com a un precedent directe del trentisme, per mor de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones.  

Aquell mateix any fou delegat al Ple Intercomarcal clandestí de l'Alt Llobregat i en 1927 assistí com a delegat del Principat de Catalunya a la fundació a València (l'Horta de València, País Valencià) de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).  

El 31 de gener de 1933, durant la vaga d'ebenistes per aconseguir la setmana laboral de 44 hores i que ja portava una durada de dos mesos, fou detingut junt amb Manuel Hernández Rodríguez (vicepresident del Sindicat Únic de la Fusta de Barcelona de la CNT-AIT).     

El novembre de 1932 va ser nomenat secretari del Sindicat Únic de la Fusta de Barcelona i va ser detingut arran de la insurrecció comunista llibertària proletària de gener de 1933.  

Membre de la redacció de Solidaridad Obrera, hi col·laborà sota el pseudònim Florehlio, síntesi del nom de sos dos fills.  

Duran la revolució col·lectivista autogestionària, participà en la col·lectivització de la indústria de la fusta i va ser nomenat president del Sindicat de Construcció de Barcelona.  

L'agost de 1937 va fer a Barcelona la conferència «Misión y responsabilidad de la militància confederal y anarquista».  

En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i patí els camps de concentració de la platja d'Argelers de la Marenda (Costa Vermella, Rosselló), Ribesaltes (Vall d'Aglí, Rosselló) i Vernet d'Arièja (Arièja, Occitània) establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier. Finalment, com "anarquista perillós" va ser deportat amb altres quadres reconeguts de la CNT-AIT a l'Àfrica de Nord, on va reclòs als camps algerians de Djelfa i Colomb-Béchar.  

Posteriorment fou forçat per les autoritats franceses a treballar en la construcció de la línia ferroviària transsahariana.  

Després del desembarcament aliat al Nord d'Àfrica, milità en la Federació Local del Moviment Llibertari Espanyol-CNT d'Alger (Algèria).  

Quan les lluites intestines cenetistes entre les tendències que donarien lloc a l'organització del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exterior i la del Moviment Llibertari Espanyol-CNT en l'Exili (CNT-AIT) després del Congrés cenetista celebrat a París l'any 1945, després de publicar un fullet (La emancipación de los trabajadores ha de ser de los trabajadores mismos) i optar per la defensa la participació cenetista en els governs a l'Exili de la República Espanyol, va ser exclòs de la Federació Local d'Alger de la CNT que no combregava amb la seva línia considerada políticament «reformista» i orgànicament «col·laboracionista amb la República Espanyola», però acabà reintegrant-se en l'estructura del Moviment Llibertari Espanyol-CNT. i després CNT-AIT en l'Exili. Va ser un dels amics Frederic Arnau Peiró. 

En 1963 encara vivia a Alger, on col·laborava en el setmanari tolosà Espoir amb secció pròpia («Al compás de las hores»).  

Repatriat a l'hexàgon francès en 1964, el setembre de 1968 es retirà, amb la seva companya, Enriqueta Raimundo Vila, al Centre Geriàtric Beauséjour d'Ieras (Var, Provença, Occitània), on continuà col·laborant en Espoir i exercint de secretari de la Federació Local de la CNT-AIT en l'Exili.  

Antoni Vidal Dalmau va morir el 26 d'abril --algunes fonts citen erròniament altres dates-- de 1972 al Centre Geriàtric Beauséjour d'Ieras. Deixà textos i una novel·la inèdita i llegà tots els seus bens a la subscripció confederal «Pro Espanya Oprimida».