La periodista Anna Maria Martínez Sagi (anys trenta)
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 16 de febrer e 1907 neix a Barcelona la poetessa, periodista, atleta, anarcofeminista i independentista catalana Anna Maria Martínez Sagi
En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental
Durant el postfranquisme Visqué uns vint anys a Mallorca) i, després, s'apartà de la vida pública instal·lant-se a Moià (Moianès)
Anna Maria Martínez Sagi: El 16 de febrer e 1907 neix a Barcelona la poetessa, periodista, atleta, anarcofeminista i independentista catalana Anna Maria Martínez Sagi, coneguda com La Sagi i L'Aristòcrata. El seu pare es deia Josep Martínez Tatxé, industrial tèxtil progressista, i Consol Sagi Barba, dona molt conservadora.
Filla d'una família de l'alta burgesia barcelonina, va ser educada exquisidament a l'escola de les Germanes de Saint Josep de Cluny, estudiant en castellà i en francès, però no en català, llengua que la seva família no considerava culta.
En l'adolescència patí un desequilibri hormonal que l'estava fent engreixar sense límit i la seva família la portà al doctor Gregorio Marañon Posadillo, que li va receptar tintura de iode, dieta i esport.
Entre 1929 i 1932 mantingué una relació sentimental amb l'escriptora Elisabeth Mulder Pierluisi, amb qui realitzà durant la setmana santa de 1932 un viatge a Alcúdia (Mallorca, Illes Balears), i la seva família, en assabentar-se'n, les separà violentament. Aquesta relació fou en gran part la inspiració de la seva poesia.
Amb Josefina Carabias Sánchez-Ocaña, va ser una de les periodistes més importants en els anys de la República. Fou periodista del Servei de Premsa de l'Ajuntament de Barcelona i col·laborà en nombroses capçaleres, com ara Crónica, Deportes, La Libertad, Mediterráneo, Mujeres Españolas, La Noche, El Tiempo, Las Noticias, La Rambla i altres.
Entrevistà tota mena de personatges (vagabunds, prostitutes, polítics, dones destacades i treballadores, etc.) i destacà especialment en els seus reportatges sobre el sufragi femení.
En 1930 va ser entrevistada per César González-Ruano i el seu testimoni publicat en el llibre Caras, caretas y carotas.
Molt atreta pel feminisme francès, fundà el primer club de dones treballadores de Barcelona i destacà en l'alfabetització d'aquestes.
En 1932, després de la mort del seu pare, s'independitzà de la seva família.
Com a esportista destacà en el llançament de javelina (en 1931 fou campiona d'Espanya) i de disc, l'atletisme, la natació, el basquet, el tennis i l'esquí, el rem i algun altre esport.
En 1928 fou una de les fundadores del Club Femení i d'Esports de Barcelona i en 1931 va ser nomenada secretària de la seva Comissió de Cultura.
En 1934 va ser triada membre de la directiva del Futbol Club Barcelona, encapçalada per Josep Suñol Garriga, esdevenint la primera dona que aconseguia una posició destacada en esport dominat pels homes, i intentà crear una secció femenina en aquest club, projecte que fracassà i que la va portar a dimitir en 1935 del seu càrrec.
Per a ella l'esport era una manera d'acostar les dones a la modernitat.
En 1934, després d'escoltar Buenaventura Durruti Domínguez en un míting al Palau de Pedralbes, s'acostà al moviment llibertari, col·laborant en la seva premsa (CNT, El Combate, La Noche, Nuevo Aragón, Solidaridad Obrera i altres capçaleres), això sense deixar de banda la seva pertinença al Front Únic Femení Esquerrista de Catalunya, al voltant d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), on militava des de 1932.
Mantingué relació amb destacats intel·lectuals i artistes de la seva època, com ara Mario Arnold, Pío Baroja Nessi, Federico García Lorca, César González Ruano, Santiago Rusiñol Prats, Miguel de Unamuno Jugo, Margarita Xirgu Subirà i altres.
En 1936 participà en l'organització de l'OlimpíadaPopular de Barcelona.
Quan esclatà la Guerra Civil, abandonà la seva plaça de mecanògrafa a l'Ajuntament de Barcelona, i marxà com a reportera en la «Columna Durruti», on mantingué una estreta amistat amb Buenaventura Durruti Domínguez i on era coneguda com L'Aristòcrata. Al front, sempre en primera línia, va ser ferida en diferents ocasions.
Els seus articles d'aquesta època van ser enaltidors de la Revolució.
En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental.
Exiliada, s'establí a la regió parisenca i a Chartres (Eure-et-Loir, Centre- Val de Loire), on treballà en diversos oficis (dependenta en una peixateria, traductora, lectora i assessora d'editorial i algun altre).
Durant l'Ocupació alemanya participà en la Resistència, sobretot en les xarxes d'evasió, que salvaren molts de jueus entre la territori francès i Península, i en 1942, quan va caure el seu grup clandestí, va estar a punt de ser detinguda per la Gestapo.
Després de la Segona Guerra Mundial interimperialista va ser condecorada per Moshe Dayan, en representació de l'Estat d'Israel, per les vides jueves que salvà.
En aquests anys, després de llicenciar-se en filologia francesa i espanyola, es guanyà la vida com pogué, fent classes de castellà --entre els seus alumnes comptà André Maurois--, treballant en editorials i com a locutora de l'exili republicà espanyol.
En 1947 marxà cap a Canas (Aups Maritims, Provença-Aups-Còsta d'Azur, Occitània), on vivia venent pels carrers quadres i fulards que pintava i va conèixer Yvonne Blanche Labrousse (La Begum Om Habibeh Aga Khan), l'esposa de l'Aga-Khan III, i acabà decorant la seva mansió i la d'altres adinerats de la zona.
Amb els diners guanyats, que van ser bastants, es va retirar a Montaurós (Var, Provença-Aups-Còsta d'Azur, Occitània), on es construí una casa al camp i conreà flors aromàtiques (lavanda i llessamí) per a la fabricació de perfums.
En aquesta època mantingué un romanç amb un enginyer de camins anomenat Claude, amb qui tingué una filla (Patrícia), però que morí de meningitis amb sis anys.
Després d'una breu estada a Suècia marxà cap a Amèrica.
En els anys cinquanta del segle XX s'establí als Estats Unit d'Amèrica, on va fer classes de castellà i de francès en el prestigiós centre privat d'elit Knox College d'Illinois i en la Universitat d'Illinois a Urbana-Champaign.
En tots aquests anys mai no deixà d'escriure.
En 1969 va fer un viatge a la Península i en 1977, després de la mort del dictador Francisco Franco i un cop jubilada, retornà al Principat de Catalunya.
Visqué uns vint anys a Mallorca (Illes Balears), on tenia familiars, i després, fugint de Barcelona, s'apartà de la vida pública instal·lant-se a Moià (Moianès, Catalunya).
L'any 1999 l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya li va atorgar el Premi Rosa del Desert, junt amb Rosa Murià, com a reconeixement a la seva trajectòria professional com a periodista.
Des del punt de vista poètic publicà poemaris, molt influenciats per l'estil de poetesses americanes (Juana de Ibarbourou, Gabriela Mistral, Alfonsina Storni i altres), marcats per la desesperació i l'angoixa i que van tenir molt d'èxit. Entre els seus poemaris podem destacar Caminos (1929), Inquietud (1931), Estiu (1932, l'únic que va escriure en català), Canciones de la isla (1932-1936), País de la ausencia (1938-1940), Amor perdido (1933-1968), Jalones entre la niebla (1940-1967), Los motivos del mar (1945-1955), Visiones y sortilegios (1945-1960) i Laberinto de presencias (1969).
Anna Maria Martínez Sagi va morir el 2 de gener de 2000 a la residència de gent gran Sant Francesc de Santpedor (Bages) on passà la darrera part de la seva vida.
L'escriptor Juan Manuel de Prada l'havia entrevistat en diferents ocasions des del 1997 i tres mesos després de la seva defunció publicà la novel·la Las esquinas del aire. En busca de Ana María Martínez Sagi, recuperant la seva memòria i traient-la de l'anonimat.
En 2019 es va publicar La voz sola, recull de les seves obres inèdites, i s'estrenà el documental La Sagi, una pionera del Barça, de Francesc Escribano Royo i Josep Serra Mateu.
Un carrer de Barcelona porta el seu nom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada