H
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
L'11 de gener de 2008 va morir a Canet de Mar (Alt Maresme) l'independentista de simpaties llibertàries Ramon Subirats i Coral, nascut l'agost de 1941 a Barcelona. Fill d'un anarcosindicalista, aquest tret llibertari el feia una persona molt imaginativa i alhora vital
Tot essent militant del FNC, EPOCA i MDT, era essencialment un independentista anarquista que preconitzava que el col·lectivisme era l'objectiu social bàsic i fins la regla a assolir en una Catalunya independent i autogestionària, però amb tot, el país havia de començar per desfer-se del franquisme que l'oprimia
De cara a lluita clandestina feia provisió de mapes no solament de les Guilleries, el Cadí i el Pirineu català, sinó d'arreu, del Montsant, Prades, els Ports i altres indrets de muntanya. Sempre que podia se n'hi anava (preferentment cap el nord) per conèixer barrancs i indrets solitaris. Uns anys més tard se n'aniria a viure a Campdevànol (Ripollès) amb la seva parella, la Rosa Naval i ja amb el seu primogènit en Ramonet; el meu fillol. Allí tenia encara més a l'abast els passos, senders i amagatalls cap a l'altra banda del Pirineu
Des del Ripollès va estendre tot el seu detallat coneixement muntanyenc cap a la Cerdanya, el Pallars Sobirà, l'Urgell, la Garrotxa i l'Alt Empordà
Ramon Subirats i Coral: L'11 de gener de 2008 va morir a Canet de Mar (Alt Maresme) l'independentista de simpaties llibertàries Ramon Subirats i Coral, nascut l'agost de 1941 a Barcelona. Fill d'un anarcosindicalista, aquest tret llibertari el feia una persona molt imaginativa i alhora vital.
El cas d'en Ramon Subirats i Coral i els seus amics, representa de forma clara la incorporació dels que no havien fet la guerra, per edat eren massa joves, a la lluita contra una dictadura que ens ofegava com a nació i com a treballadors. En la societat d'aleshores caracteritzada pel silenci imposat pels militars, policies, guàrdies civils, falangistes, espietes, i l'Església catòlica, es començaven a generar petits nuclis d'oposició, que en alguns casos pogueren connectar amb militants polítics, que havien participat a la guerra, i que amb una formació política sòlida els pogueren orientar i així reprendre la lluita. El grup d'en Ramon Subirats giravolta a l'entorn del Front Nacional de Catalunya (FNC), però com a "franctiradors" com a activistes.
La trajectòria política d'en Subirats abasta des de la represa del FNC als anys seixantes del segle XX, fins al Moviment de Defensa de la Terra (MDT) dels anys vuitanta, és a dir el naixement de l'independentisme actual, després de la derrota del 1939, tot el període del que en podríem dir l'independentisme combatiu contemporani. En Subirats era d'aquells resistents que fan la feina i no esperen ni reconeixements ni medalles, era dels treballadors silenciosos, que sempre que poden es mantenen a l'ombra, ell tenia un toc llibertari que li venia de part del pare que era anarcosindicalista, aquest tret el feia una persona molt imaginativa i alhora vital, una mica bohemi en el seu comportament.
Els seus personatges històrics preferits eren tots els que, per enfrontar-se a les situacions injustes, havien optat per la via armada. Els maquis i els partisans, en Carrasclet, en Serrallonga, en Francesc Sabater, els contrabandistes.
En 1959 constituí amb Robert Bargalló i de la mà d'en Joan Cornudella i Feixa una cèl·lula del FNC. Diverses vegades va sostenir opinions contràries (a les que els altres del FNC tenien) per tal que els seus interlocutors s'enrabiessin i cerquessin tota mena d'arguments provatoris que anava errat. Al final en Ramon concloïa, somrient sorneguerament, que l'havíen convençut. Aplicava el mètode socràtic de discussió i sempre ho feia amb una finalitat positiva, car acabava dient: ara ja ho tinc ben clar: teníeu raó. Era tota una lliçó per als presents, que cal reflexionar amb fermesa els arguments donant-los tots els tombs possibles i fer-los realment incontrovertibles. Interessat i apassionat no sols per la situació social i política, sinó també per la tecnologia, la ciència, l'art i la història. I de tot en sabia més que no semblava i llegia tot el que li passava pel davant. Sempre, però, presentava un posat inquisitiu i humil, alhora que adelerat, demostrant que respectava el mètode científic i l'experimentació, tot assegurant que eren els únics dispositius que permetien acostar-se a la realitat.
Una altra característica seva fou l'afecció a l'acordió. Potser no era un virtuós d'aquell instrument, però sí que el dominava i tenia prou repertori per amenitzar una tarda sencera.
Tant ell com Bargalló estaven arrenglerats amb els Cornudella (el FNC) i era en part, per simple exclusió de tots els altres partits. No li plaïa gens tenir una obediència total a cap grup polític ni a cap organització sindical, per llibertària que fos. Precisament perquè en Ramon era essencialment un independentista anarquista. Preconitzava que el col·lectivisme era l'objectiu social bàsic i fins la regla a assolir en una Catalunya independent i autogestionària. Però amb tot, el País havia de començar per desfer-se del règim franquista que l'oprimia. Aquesta prioritat ens feia companys a tots: no sols amb els seus amics del FNC sinó també amb la totalitat de lluitadors clandestins contra la Dictadura. Considerava que calia seguir fil per randa la tasca del guerriller Che Guevara. Somniava de refer tots els seus passos en els Països Catalans.
Un altre tret era l'obsessió per estar en forma durant la lluita que esperava. El moviment antifranquista era tota una aventura ateses les incommensurables dificultats que havia de comportar. Calia, per tant, estar a punt per a les adversitats que la tasca, de ben segur, emmenaria. Preparar-se físicament. Conèixer els secrets camins del maquis era una necessitat evident. Igualment tenir notícia de coves, balmes, aixoplucs, masies i fonts d'aigua potable que un guerriller preparat hagués d'utilitzar abans i després de l'atac. El guerriller, deia, actua i fuig. Els camins rutinaris de soldats i guàrdia civils calien ser memoritzats per no topar-s'hi en cap cas. Fruits boscans, arrels, bolets, gra, peixos de riu o d'embassament, menjar per no dependre de ningú més, la supervivència. Posava èmfasi a conèixer les masies compromeses en el tràfic del contraban i fins proposava d'afegir-s'hi a aquestes expedicions il·legals per aprendre'n per a l'activitat clandestina. Per aquest motiu, feia provisió de mapes no solament de les Guilleries, el Cadí i els Pirineus, sinó d'arreu; del Montsant, Prades, els Ports i altres indrets de muntanya. Sempre que podia se n'hi anava (preferentment cap el nord) per conèixer barrancs i indrets solitaris. Uns anys més tard se n'aniria a viure a Campdevànol (Ripollès) amb la seva parella, la Rosa Naval i ja amb el seu primogènit en Ramonet; el meu fillol. Allí tenia encara més a l'abast els passos, senders i amagatalls cap a l'altra banda del Pirineu.
Des del Ripollès va estendre tot el seu detallat coneixement muntanyenc cap a la Cerdanya, el Pallars Sobirà, l'Urgell, la Garrotxa i l'Alt Empordà. Feia esquí a l'hivern i pesca o cacera de bolets i de perdius quan s'esqueia. Va establir coneixences amb diverses masies que podien representar itineraris d'escapada, com una de la serra de Milany.
Una de les primeres accions en 1959 fou llençar amb Bargalló voleiades de fulls volanders en què es denunciava la cruel dictadura, tant dins com a fora del mercat de Santa Caterina, a Barcelona. Anaven sols i ja havien fet diversos escampalls, quan uns quatre o cinc individus malcarats, més grans i grossos que ells, primer els van escridassar, després els van perseguir, i finalment els van encerclar a la cruïlla dels carrers Carders i Pallicer amb l'evident propòsit d'estossinar-nos i tal vegada denunciar-nos, potser detenir-nos, o per ventura les tres coses. Bargalló va plantar-los cara i es va avançar lentament cap al que semblava el capitost. Bargalló duia les mans planes prement les cuixes, el cos molt tens, els genolls lleugerament inclinats i procurant fer cara de molt perillós. Els perseguidors es van retirar de seguida.
De voleiades i pintades en van fer moltes i sempre amb bon resultat i mai amb detencions dels que hi participaven. En Ramon preparava molt bé cada detall.
Amb la incorporació de Pere Mascareñas i Rubiés aviat es va ampliar la migrada cèl·lula activista i també amb dos o potser tres altres companys més.
A principis de 1963, varen decidir penjar una senyera just al pas de la cavalcada dels Reis Mags de Barcelona. La data i l'indret escollits foren pensades d'en Ramon, que va considerar que la cavalcada de Reis del 5 de gener, com que era molt concorreguda i tradicional, n'era l'oportunitat ideal. La policia, una vegada assabentada de la presència de la bandera catalana, no la podria treure sense dispersar i fer fracassar la molt arrelada cerimònia causant un gran enuig a la ciutadania. Abans de dissoldre-la el governador civil s'ho pensaria molt: era la data perfecta, només calia cercar el punt més idoni.
Per sostenir una estrella amb cua i tot farcida de bombetes enceses, l'Ajuntament havia instal·lat un cable llarguíssim, estès des del número 2 del carrer de Balmes, que travessava perpendicularment el carrer Pelai. Com a resultat, a la part baixa de la catenària hi penjava la dita estrella coincidint amb el centre de Pelai, just per on passaria la comitiva. En Ramon i en Bargalló van col·locar, en l'extrem més alt del cable al terrat de l'edifici de Balmes, un dispositiu automàtic que avui encara es podria qualificar d'enginyós. Era un petit carretó fet amb un llistó que duia la senyera enrotllada i anava proveït d'unes politges i d'una guia. Tant la sortida de l'enginy des del citat terrat fins l'estrella, com el desplegament posterior anaven comanats per sengles porcions de metxa lenta del tipus emprat en els encenedors de seguretat. En condicions normals aquesta metxa crema a raó d'un centímetre per minut aproximadament. Moments després s'havia d'activar, també amb una altra metxa, una traca pirotècnica posada al mateix terrat amb la missió de cridar l'atenció del públic incitant-lo a alçar la vista. Finalment un fort cadenat i unes armelles van mantenir ben tancada la porta del terrat on havíem instal·lat els artilugis. L'acció va reeixir totalment, llevat de la baixada d'ambdós per l'escala de l'edifici que va obligar en Ramon a establir una discussió enutjosa amb el porter enfurismat que ens havia descobert al darrer moment. La polèmica va servir de distracció, fent passar el temps necessari per tal que es posessin en marxa tots els dispositius. Per això, durant la disputa, en Ramon no parava de consultar el seu rellotge. Tot anava calculat al segon i havia de durar tres minuts. Finalment, l'escapada no va comportar cap altra dificultat. La premsa burgesa convencional no va reflectir cap notícia, però en els cercles clandestins o els simplement crítics del franquisme es va considerar una acció espectacular, molt reeixida i exemplar. Es conserva una fotografia de l'acció, que va fer algú del carrer.
Entre els diversos plans de preparació ideats per en Ramon hi havia el d'adquirir habilitats nàutiques i junt amb Bargalló i en Pere va començar per seguir en un curs de socorrisme aquàtic al Club de Natació Barcelona. Així en Ramon, en Pere i Bargalló, en ple hivern, van obtenir el títol d'experts en salvament nàutic. Després de les classes, en Ramon mirant la mar des del club solia expressar el desig de posseir una barqueta o, millor encara, un patí de vela com els tan populars de les costes de Badalona (Barcelonès Nord) i del Maresme.
A l'estiu del mateix 1963 en Ramon, sempre a punt per preparar simulacres de maniobres guerrilleres, va proposar de fer una baixada en rai pel riu Ter amb no cap altre menjar ni beguda que la que ens oferís la natura. La idea era començar des d'aigües amunt de Manlleu (Osona) i mirar d'arribar a l'Estartit (Torroella de Montgrí, Baix Ter, Baix Empordà), el desguàs a la mar. En Ramon, en Pere i en Bargalló van construir un rai amb quatre càmeres de pneumàtic de camió formant un quadrat més una cinquena posada de manera que s'assemblava a una proa. Damunt hi van col·locar un tauler de fusta amb tres respatllers: un al davant per al capità de jorn que havia de marcar el rumb i dos més enrere reservats als grumets, els encarregats de la propulsió de l'embarcació mitjançant sengles rems. La popa estava ocupada per les motxilles més o menys ben estibades.
El dia de començar l'expedició va comparèixer en Ramon molt satisfet dient-nos: "Tal com us havia promès, aquí teniu l'última peça que necessitàvem: l'àncora. Ara ja podem aturar el rai quan el corrent del riu sigui massa impetuós", i els hi va mostrar un estri de ferro i els va dir que procedia de la reixa d'un convent de monges de Sarrià. Aquella nit hi havia anat amb una serra i a la matinada havia soldat i esmolat les peces donant lloc a una magnífica àncora com les dels vaixells de l'armada britànica. Llàstima que la corda d'aquella àncora es trenqués precisament a la primera singladura; cinc minuts després d'iniciar la marxa. Això ho portaren a terme prop de les Masies de Voltregà (Osona) i varen navegar aigües avall del Ter durant tres dies per paisatges meravellosos i plàcids, però també per trams ràpids i amenaçadors. Varen haver de saltar nou rescloses jugant-se evidentment la pell. L'expedició va haver de plegar uns quilòmetres més avall de Sant Romà de Sau (Vilanova de Sau, Osona) --el pantà encara no existia-- atès que un espantós remolí els va xuclar i el rai va quedar inservible. Uns nois que es vantaven de ser salvadors nàutics els van ajudar a sortir de l'aigua. En Pere va rebotar contra una roca i va sortir disparat fora del riu 200 metres més enllà, però en Ramon i en Bargalló van romandre submergits i giravoltant en el xuclador durant un temps que els va semblar inacabable fins que, abraçats i exhausts van sortir a la superfície. Durant el descens havien menjat alguns fruits no gens coneguts, uns peixets que es van deixar capturar posant un sac entremig dels còdols del riu i unes patates a la cendra que varen desenterrar d'un camp abandonat. Això sí, d'aigua no ens en va faltar. Tot un pla de supervivència. En Ramon no va qualificar pas aquella aventura de fracàs, al contrari, era un assaig de com viatjar ràpidament sense ser vistos en el curs d'una imaginària fugida imprevista. Si més no podia ser això que ara se'n diria un pla B. També, durant aquells escassos 30 quilòmetres de trajecte vam descobrir un grapat d'amagatalls, coves i revolts del riu que des d'una altra perspectiva era impossible de veure. En Ramon insistia: el bon guerriller actua i fuig.
Es va preparar la rebuda del dictador Franco amb l'anomenada "operació oreneta". L'operació tindria dues fases: a) Una molt important cremada de banderes espanyoles que els comerciants barcelonins estaven obligats a penjar a les seves botigues com a homenatge al tirà i b) Una ensulsiada o acte de rebuig durant la cerimònia de te deum i sortida sota pali de Franco que la catedral de Barcelona estava obligada a fer-li. Això darrer va consistir en un llançament massiu de gasos lacrimògens, preparats per nosaltres, per entre les tropes que vigilaven i els ciutadans franquistes que volien honrar Franco. El resultat va ser espectacular. Les aclamacions al general Franco van durar sols uns segons, i tot d'una aquells aplaudiments inicials van esdevenir xiscles, renecs i protestes. Una desbandada immediata, convulsa, desordenada i a cegues de públic, soldats, cavalls i policies. L'èxit de l'acció del grup fou clamorós. Quant a la fase de cremada de banderes espanyoles va ser esplèndida, de diversos centenars. Una de la cremada fou filmada en 8mm per en Pere i en Bargalló des del museu de la Catedral. A la Casa de l'Ardiaca onejava una enorme bandera espanyola i, en l'escena, hi havia d'aparèixer en Ramon d'esquena, tot fixant-li, amb un ham de pescar, el dispositiu incendiari comanat per una metxa lenta. La pel·lícula es va haver d'enviar a revelar a París (Illa de França), M. Viusà s'encarregà que la pel·lícula fos vista per força exiliats.
L'any 1964 quatre membres de la cèl·lula van llençar un petard enorme al jardí de la seu barcelonina de la Jefatura del Movimiento, on després s'hi establí la Delegació del Govern espanyol, davant mateix de la seu del Col·legi d'Advocats de Barcelona. Es tractava d'un paquet de pólvora i clorat potàssic encès per mitjà de metxa lenta tallada per a un retard d'un minut. Dos membres del grup, fent veure que conversaven tranquil·lament, vam passar primer i veient que no hi havia cap risc vam fer el senyal convingut de procedir. Uns metres més enrere en Ramon, aparentant encendre una cigarreta, va fer-ho a la metxa i el va llençar discretament al citat jardí. L'espetec va ser formidable.
La idea de saltar a un nivell superior i constituir-s'hi en lluitadors antifeixistes els va portar a preparar explosius més potents o més pràctics, així com els còctels Molotov d'encesa automàtica. L'escalada els va dur al punt de repartir armes i a emprar-les en simulacres d'atac celebrats en indrets ben discrets, com ara el massís del Garraf. Joan Cornudella Barberà (FNC) es posà novament en contacte amb el grup d'acció, ja que Jaume Martínez Vendrell (FNC) volia conèixer els qui en formaven part. Martínez Vendrell els explicà el projecte de creació d'una organització armada i els indicà que ja hi havia tres persones preparades per a fer el «salt» si tot es posava en marxa i que els qui formessin part de l'organització haurien d'estar alliberats. Subirats optà per aquest camí i s'integrà en el primer nucli que intentava començar a funcionar. Trigà uns anys a engegar algunes accions, que van ser de proveïment de material per a l'organització, i posteriorment passà a prestar suport exterior de la Casa --nom simbòlic de l'organització armada d'alliberament nacional que s'ha conegut com a EPOCA--, sense estar integrat en cap dels grups, sinó com un actiu satèl·lit que feia els treballs que li demanaven.
En Ramon, en Pere i en Bargalló van tornar les armes curtes al FNC i establiren molts contactes amb grups pacifistes a dins i a fora de Catalunya i, després d'estudiar-nos les vides i esdeveniments de Ghandi, Toreau, Luther King i altres, vam donar unes quantes conferències i col·loquis en diversos centres eclesials. Tot això els va obrir una sèrie de portes noves i facilitar el contacte amb persones de caire ben divers i, per tal de donar exemple, varen arribar a fer una vaga de fam contra la guerra del Vietnam a l'abadia de Montserrat que va aplegar pocs participants, però aconseguí una certa difusió en l'àmbit excursionista. Aquella vaga els va permetre conèixer en Jaume, un industrial antifranquista i seguidor de la no violència preconitzada per Lanza del Vasto. El cert és que es va associar amb ells posant a la seva disposició una seva botiga a una planta baixa de la cruïlla dels carrers Sepúlveda i Borrell de Barcelona. Allà van muntar una papereria i llibreria amb el nom de La Clau. Amb el pretext de distribuir informació de les darreres publicacions editorials per les bústies del veïnat, vam instal·lar una multicopista a l'altell del cau. Així els permetia confeccionar, a més d'aquelles llistes divulgatives, fulls amb propòsits antifranquistes. Darrere el taulell hi va haver Rosa durant un temps, fins que la seva gestació (la primera) li ho va impedir i va ser substituïda pels fills d'en Jaume. Aquella operació iniciada amb grans esperances d'èxit va fracassar en poc més d'un any. Les causes podríem atribuir-les a defectes de coordinació.
En 1964, a través d'en Pere, vam establir una forta amistat amb el cantautor Quico Pi de la Serra, fins a l'extrem que tots quatre es van constituir en grup autònom no adscrit a cap moviment religiós ni polític. L'anomenaren Organització Pacifista de Catalunya (OPC) i, volent que la causa de la no-violència s'estengués al màxim i els seus mètodes fossin adoptats pel mon antifranquista, es van dedicar a pintar aquelles sigles per les parets dels carrers de Barcelona. L'efectivitat va ser gran i per això prou reeixit com, per un costat alertar la policia i per l'altre els va fer perdre les precaucions necessàries a l'hora d'efectuar més les pintades. Una nit en què en Ramon i en Quico pintaven OPC's pels voltants de l'Escola Industrial la policia els va donar l'alto i, després d'una persecució novel·lesca, els van detenir dalt d'un terrat del carrer París. L'interrogatori acompanyat de pallisses, els va fer cantar i l'endemà a primera hora del matí van ser detinguts els altres dos components d'aquell col·lectiu pacifista. Tots varen ingressar als calabossos de la Prefectura Superior de Policia, a Via Laietana, i als despatxos van ser objecte de plantofades, propostes de traïció als altres i de provocacions aterridores. Finalment alguns membres del Col·legi d'Advocats de Barcelona, encapçalats per l'advocat Agustí de Semir entre d'altres, van aconseguir demostrar al jutge de la causa que aquella gent detinguda era un grup de somiatruites pacifistes amb vel·leïtats pastorals. Van quedar lliures per sobresseïment judicial. El grup va quedar tocat amb aquella detenció i també les circumstàncies personals de tots i cadascú varen canviar.
En Ramon havia fet el servei militar obligatori a les anomenades Milícies Universitàries atès que havia estudiat peritatge mecànic i en va sortir sergent d'artilleria. No obstant això, quan va anar a complir els quatre mesos de pràctiques, el seu comportament i la seva recent detenció per formar part de l'OPC --tot i que sobresseïda-- van constituir raons suficients a ulls de l'autoritat militar com per ser degradat al grau de soldat ras. L'adversitat li va comportar haver de fer tota una mili sencera de 12 o 14 mesos sense cap convalidació del temps que ja portava servint.
Després en Ramon es va instal·lar a Campdevànol on va exercir la seva professió de mecànic. En Quico Pi de la Serra, en Pere i Bargalló van seguir viaranys diferents igualment per motius de feina. Cadascú es mantingué fidel als principis que ens havien agrupat, mantenint ara aquella tasca amb perspectives individuals i en l'àmbit professional respectiu.
El 26 d'octubre del 1980 en Ramon va ser detingut juntament amb nou independentistes més que van ser acusats de formar part de l'ExèrcitPopular Català (EPOCA). Entre la gent detinguda hi havia la seva muller, Rosa Naval. El 6 de gener de 1981 va sortir de la presó Model de Barcelona sota fiança de cinquanta mil pessetes.
En 1984 al seu taller de serigrafia confeccionava fulards i samarretes amb anagrames i lemes antifeixistes i independentistes per a l'MDT.
L'11 de gener de 208 en Ramon va morir a la platja de Canet de Mar mentre navegava amb un patí de vela.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada