Hilario Borau Díez
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
L'11 d'octubre de 1906 neix a Canfranc (Valle de Canfranc, A Chacetania) l'anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista Hilario Borau Díez
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí passar a Occitània i, després d'un dies refugiat a Auloron e Senta Maria (Alt Bearn, Gasconha), retornà a la Península per la frontera del Pirineu Oriental i es desplaçà a Barcelona
En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental amb Beltrán i patí els camps de concentració, establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier
Hilario Borau Díez: L'11 d'octubre de 1906 neix a Canfranc (Valle de Canfranc, A Chacetania, Osca, Aragó) l'anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista Hilario Borau Díez.
De família acomodada, era agent de duanes i regentava un comerç i una oficina de canvi a Canfranc.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) de Canfranc, va estar molt lligat a Antonio Beltrán Casaña (El Esquinazau).
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí passar a Occitània i, després d'un dies refugiat a Auloron e Senta Maria (Alt Bearn, Gasconha, Pirinèus-Atlantics, Nova Aquitània, Occitània), retornà a la Península per la frontera del Pirineu Oriental i es desplaçà a Barcelona, on l'agost de 1936 s'allistà a l'expedició comandada pel capità Alberto Bayo Giroud, que volia alliberar l'Illa de Mallorca (Illes Balears) del poder feixista, que anà malament.
En tornar-hi, es reuní a Yésero (Alto Galligo. Osca, Aragó) amb un grup de companys de Chaca (A Chacetania, Osca, Aragó) i de Canfranc per a formar l'anomenat «Batalló Alt Aragó» o «Batalló Cinco Villas», comandat pel militar professional Mariano Bueno Ferrer.
El novembre de 1936 participà en el primer intent republicà d'ocupació de Gavín (Biescas, Alto Galligo. Osca, Aragó).
A mitjans de 1937 s'integrà en la 130 Brigada Mixta de la 43 Divisió d'Infanteria («La Gloriosa») de l'Exèrcit Popular de la República Espanyola, on hi havia de tinent el seu amic Antonio Beltrán Casaña.
Va ser ferit i evacuat a Bujaraloz (Monegros, Saragossa, Aragó).
El setembre de 1937, quan Beltrán ja era cap de la 72 Brigada Mixta, passà a ser el seu ajudant, amb el grau de tinent, i el maig de 1938, per mèrits de guerra, després d'acabada la batalla de la «Bossa de Bielsa», va ser ascendit al grau de capità.
En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental amb Beltrán i patí els camps de concentració, establerts pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier.
Després d'un temps treballant per a la Societat Auxiliar d'Empreses Elèctriques i Obres Públiques per a construir un embassament a la zona de Banhèras de Bigòrra (Nauts Pirenèus, Occitània), intentà, amb Beltrán, partir cap a la Unió Soviètica, però el Partit Comunista d'Espanya (PCE) rebutjà la sol·licitud per la seva militància anarquista.
Durant l'Ocupació alemanya, amb Francisco Cavero Caveri (El Taxista de Canfranc) i Ricardo Sánchez (El de Bayona; tinent de la 43 Divisió i cunyat de Cavero), s'integrà en la X Brigada de Guerrillers, formant part del XIV Cos de Guerrillers de nacionalitat espanyola que operà a Occitània.
En 1944, després de la mort de Francisco Cavero Caveri, va ser encarregat per les Forces Franceses de l'Interior (FFI) de la coordinació del maquis a la zona dels Pirineus Occidentals, especialment a la zona de Col de Marie-Blanque.
Les seves activitats en la resistència van ser condecorades després del conflicte bèl·lic amb la Creu de Guerra.
Durant la tardor de 1944 ajudà al passatge de guerrillers en el marc de l'anomenada «Operació Reconquesta d'Espanya».
Després de la Segona Guerra Mundial interimperialista, especialment entre els anys 1947 i 1948, va fer costat a títol individual al seu amic Antonio Beltrán Casaña, responsable aleshores de la infraestructura de passatges clandestins pel Pirineu Central del PCE, així com en el moment en el qual començaren els problemes de Beltrán amb els stalinistes, després de la seva sortida del PCE.
S'instal·là a Pau (Bearn, Gasconha, Pirinèus-Atlantics, Nova Aquitània, Occitània), al número 6 del carrer Émile-Ghimener, on es guanyava la vida en la confecció i venda ambulant de gènere de punt i calceteria.
En 1970 les autoritats franquistes li donaren permís per visitar el seu poble i anys després s'hi instal·là a casa de la seva família.
Hilario Borau Díez va morir el 28 de desembre de 1995 a Saragossa (Saragossa, Aragó).
El 17 de maig de 2003 l'Ajuntament de Canfranc el va declarar fill predilecte de la localitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada