Ildefonso González Gil
MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST
El 15 de setembre de 1909 neix a Las Cabañas de Castilla (Tierra de Campos) el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Ildefonso González Gil
En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i fou tancat al camps de concentració de Sètfons, establert pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier, del qual sortí enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers on romangué fins que pogué fugí i s'uní a la Resistència antinazi
Ildefonso González Gil: El 15 de setembre de 1909 neix a Las Cabañas de Castilla (Tierra de Campos, Osorno la Mayor, Palència, Castella la Vella) el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Ildefonso González Gil, conegut simplement com Ildefonso.
En 1912 emigrà amb la seva família a Buenos Aires (Argentina).
Després de cinc anys d'assistir a l'escola, amb 11 anys venia periòdics i després treballà en diversos oficis (venedor de dolços, enllustrador de sabates i algun altre).
En 1924 entrà com a aprenent de jardiner i l'any següent s'afilià a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), en la qual destacà fent mítings, organitzant vagues i protestes i altres activitats. Per aquestes activitats de militant llibertari va ser detingut en diverses ocasions, la primera en 1925.
Després participà activament en la campanya de suport als anarquistes Sacco i Vanzetti, especialment des de les pàgines d'El Obrero Albañil.
En aquesta època va ser secretari de l'AteneuObrer Cultural del barri de La Boca-Barracas de Buenos Aires, fundà una biblioteca i el grup dramàtic «Arte y Naturaleza» --en els assaigs d'aquest grup conegué Benigno Mancebo Martín--, va ser corresponsal de La Revista Blanca i formà part dels grups d'acció enfrontats als escamots feixistes de la Lliga Patriòtica que actuaven en els conflictes portuaris.
El setembre de 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu i de la prohibició de les activitats anarquistes i de la FORA, va ser empresonat uns mesos a Villa Devoto i posteriorment deportat.
En 1931, amb Diego Abad de Santillán i Francisco Carreño, fundà a Montevideo (Uruguai) el periòdic La Tierra.
També en aquesta ciutat uruguaiana fou secretari de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA), membre de l'Ateneu Lliure i del Centre Ariel, i secretari de la Universitat Popular.
En 1933 va ser deportat pel Govern de l'Uruguai a la Península. El novembre d'aquell any desembarcà a A Corunya (A Corunya, A Corunya, Galícia), on començà a militar immediatament i per la qual cosa hagué de refugiar-se a Barcelona.
A Barcelona participà en les activitats del «Grupo Nervio» (Diego Abad de Santillán, Pedro Herrera, Fidel Miró, Germinal de Sousa i altres) de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i l'estiu de 1934 fou nomenat secretari de la Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA) en substitució de Josep Peirats Valls.
A Barcelona dirigí el periòdic FAI i col·laborà en Tierra y Libertad.
Arran dels Fets d'Octubre de 1934 fugí a A Corunya, on va se nomenat secretari de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) de Galícia i dirigí, sota el pseudònim de Gregorio Quintana, el periòdic Brazo y Cerebro, alhora que va fer feina de paleta per subsistir.
El 2 de març de 1935 va ser detingut, amb altres companys (Valeriano Luis Simón, Consuelo Roca Castillo, Josep Maria Guàrdia Augustí i Sebastià Caparrós Clarés), en un taller d'enquadernació de Barcelona quan enllestien el fullet clandestí Documentos para la historia. La represión de Asturias y León, confiscant la policia els 15.000 exemplars de l'edició i processant els implicats per un delicte d'«excitació a la rebel·lió».
El febrer de 1936 retornà a Barcelona, encarregant-se de la vicesecretaria de la FAI catalana, a més de ser delegat sindical de la CNt-AIT a la fàbrica de cerveses on treballava.
El juliol de 1936 participà activament en la resposta obrera i popular barcelonina contra l'aixecament militar feixista, prenent part en el setge de la caserna de Sant Andreu i desenvolupant diverses tasques al barri de l'Horta.
No fou partidari de la creació de les Patrulles de Control i s'enrolà en la Bateria Sacco-Vanzetti, lluitant als fronts fins a la militarització de les milícies, mesura que no acceptà.
En 1937 entrà a treballar en una fàbrica barcelonina.
En el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, passà la frontera del Pirineu Oriental i fou tancat al camps de concentració de Sètfons (Tarn e Garona, Occitània), establert pel Govern francès presidit pel primer ministre Édouard Daladier, del qual sortí enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) on romangué fins que pogué fugí i s'uní a la Resistència antinazi.
Amb l'Alliberament s'establí a Bordèu (Garona, Nova Aquitània, Occitània) i continuà amb la seva tasca llibertària, participant en tasques orgàniques de la FAI, de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), de la renaixent Unió Sindical Italiana (USI) i altres tasques de militant llibertari.
Amb els altres membres del «Grupo Nervio» (Juan Giménez Arenas, Muñeza i altres), fundà l'editorial «Tierra y Libertad».
En 1945, amb Felipe Alaiz de Pablo, fundà la revista Impulso, creada per defensar l'anarquisme social revolucionari contra tot reformisme anarcosindicalista.
L'agost de 1946, com a secretari de Relacions Exteriors, assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT-AIT en l'Exili.
Arran de la Conferència de París (Illa de França) de 1947 s'integrà en el Secretariat Provisional de Relacions Internacionals (SPRI) i també en la CRIA, creada en la Conferència anarquista d'aquell any.
En 1947 també, com a membre de l'SPRI, assistí al Congrés de Tolosa del Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) del Moviment Llibertari Espanyol-CNT (MLE-CNT).
En 1949 intervingué en l'organització del Congrés de la FAI en l'Exili i assumí la responsabilitat de la secció bibliogràfica de la CRIA i dels seus arxius i edicions.
Durant la crisi de Defensa Interior/Consell Ibèric d'Alliberament (DI/CIL) amb el «Grupo Nervio» mantingué una posició de no barrejar les qüestions de la FAI amb les de CNT-AIT o de la FIJL. Hi havia diferents posicions en la FAI en l'Exili.
En 1967 fou representant de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU) al Congrés de l'AIT de Bordèu.
No obstant tota aquesta tasca orgànica, finalment entrà en conflicte amb els responsables del MLE en l'Exili i va ser expulsat de la FAI, adherint-se posteriorment a la tendència del grup editor de Frente Libertario.
En 1974 assistí a la Conferència Anual de Narbona (Erau, Occitània) del citat grup.
Durant els últims anys, una paràlisi l'obligà a minvar la militància.
A més dels periòdics citats, col·laborà, fent servir en ocasions diversos pseudònims (Sacha Yegulef, Enrique Castanyeda, Ion, Alceste, Osnofdelig, Gregorio Quintana, Ildeion i algun altre), en CeNit, Le Combat Syndicaliste, Esfuerzo, Frente Libertario, L'Internazionale, Nueva Senda, Polémica, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, Volontà i altres.
És autor de Material de discusión pera los militantes de la CNT de España (1945-1946), Il movimento libertario spagnuolo (1953), Notes brèves sur le mouvement ouvrier anarchiste en Argentine (1955), El hombre y su obra. La pasión de Ugo Fedeli (1964) i A las federaciones, grupos y publicaciones de todos los paises y de todas las tendencias del anarquismo militante (1974).
Ildefonso González Gil va morir el 27 d'octubre de 1989 a París.
Important documentació seva es troba dipositada a la Biblioteca Pública Arús de Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada