Assalt a la Caserna dels Veterans. Foto de Català colorejada i retocada per La Actualidad del 26 de setembre de 1910
El 28 de juliol del 1909, alguns dels manifestants que protestaven contra la guerra colonial espanyola del Rif van incendiar l'església de Sant Joan Baptista, al municipi de Sant Feliu de Guíxols. La ira popular també es va dirigir el col·legi Sant Josep dels Germans de la Doctrina Cristiana, que va ser saquejat i incendiat: L'estiu del 1909, Sant Feliu de Guíxols (Vall d'Aro, Baix Empordà) i altres poblacions del país s'han convertit en una caldera a punt d'explotar. A la crisi de la indústria del suro, que deixa molts obrers a l'atur, s'afegeixen un increment dels preus dels productes de primera necessitat i, per damunt de tot, la crida dels reservistes per a la guerra colonial espanyola del Rif, que condemna moltes famílies a la misèria o la mort.
Des de fa mesos, la premsa republicana i el periòdic sibdicalista Solidaridad Obrera clama en contra de la guerra. La campanya s'intensifica la setmana de l'11 al 18 de juliol, quan apareixen pasquins en què es convoca els treballadors a una vaga general per al 27 de juliol. Aquell dia, els aparells de l'estació telegràfica ganxona són destrossats, el tren no circula i els carrers de la població resten a les fosques.
La situació, doncs, és de calma tensa. Malgrat tot, en un primer moment, la manifestació té un caràcter pacífic i recorre els carrers de la vila per tal d'intentar sumar els obrers de les fàbriques. L'únic incident remarcable es produeix quan els manifestants arriben a la fàbrica de suro de Charles Panzin i aquest se'ls encara fent ús d'una arma de foc. De resultes de la topada, alguns vaguistes són ferits amb projectils de cacera i només la intervenció de la Guàrdia Civil evita el linxament del fabricant.
A les tres de la tarda, la manifestació, cada vegada més nodrida, arriba a la plaça de l'ajuntament. A l'edifici consistorial ganxó, les autoritats estan reunides en sessió permanent i els representants dels obrers els fan lliurament d'un manifest en què es protesta contra la crida dels reservistes i es reclama una reacció enèrgica contra l'actitud de l'empresari Panzin. L'alcalde, el destacat republicà i ja mestre mestra maçó aleshores Josep Irla i Bosch i que més endavant seria 124è el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya (1940–1954) en l'Exili, els demana que es dissolgui pacíficament la manifestació, se solidaritza amb els manifestants i els promet que farà justícia contra l'empresari surer.
El dilluns 26 de juliol de 1909 comença una vaga general antimilitarista catalana. A Barcelona es viu l'inici de la «Gloriosa Setmana Roja», anomenada per la reacció burgesa i clerical «Tràgica, Trista, de Dol, de Passió», també coneguda com «Revolució de Juliol» de 1909.
La decisió del ministre de la Guerra del govern d'Antonio Maura, a través d'un decret de l'11 de juliol, d'enviar prop de 40.000 reservistes --molts d'ells catalans i, a més, pares de família--, al Rif per controlar els insurgents rifenys, va provocar una reacció antimilitarista de la classe obrera i les clapes populars catalanes, encapçalades per l'organització de societats d'ofici Solidaritat Obrera i per militants socialistes i del Partit Radical del jacobí republicà i francmaçó Alejandro Lerroux García, que va començar amb una vaga general arreu del Principat de Catalunya i va generar una revolta obrera i popular de caire anticlerical i antimilitarista.
L'11 de juliol va començar al port de Barcelona l'embarcament de tropes cap a Melilla (Rif), fet que es va repetir el dia 14 i va continuar en els dies successius.
Durant l'embarcament del 18 de juliol es va produir una important manifestació i protesta al port amb trets a l'aire i algunes detencions de familiars dels joves mobilitzats.
En aquest marc Solidaritat Obrera recollí la reivindicació anarcosindicalista de la vaga general contra el reclutament injust i contra la guerra mateixa, vaga que va haver de preparar d'amagatotis ja que la recent Llei de Vaga exigia un anunci previ de vuit dies i prohibia expressament les mobilitzacions polítiques.
La vaga general havia d'iniciar-se en dilluns, després que els obrers haguessin cobrat la setmanada i abans no comencessin una nova setmana laboral.
A última hora del 24 de juliol a Barcelona es va constituir formalment el Comitè de Vaga, format pel socialista Antoni Fabra Ribas, l'anarquista José Rodríguez Romero --o Francisco Miranda Concha segons altes versions-- i l'anarcosindicalista José Sánchez González (Miguel Villalobos Moreno), que convocà per al dilluns 26 de juliol la vaga general antibel·licista --desmarcant-se de la convocatòria d'una propera vaga promoguda a tot l'Estat pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i per la Unió General de Treballadors (UGT) per al 2 d'agost-- i que finalment no portaria, per no comprometre les societats de resistència ni l'organisme confederal, l'aval oficial de Solidaritat Obrera.
El 25 de juliol es va produir un degoteig d'uns 250 delegats procedents dels diferents subcomitès locals i de barriada cap a la seu del Comitè Central de Vaga per preparar l'aturada de l'endemà.
A primeres hores del 26 de juliol els piquets començaren a exhortar els obrers a la vaga, realitzant-se mítings espontanis sobretot de dones i produint-se les primeres detencions, especialment de militants anarquistes (Mercedes Monje Alcázar, Trinidad de la Torre Dehesa, Maria Llopis Bergés, Tomàs Herreros Miguel, Francisco Cardenal Ugarte, Mariano Castellote Targa i altres).
Uns 250 metal·lúrgics de la Hispano-Suïssa s'escamparen pel barri de les Drassanes tot incitant la vaga als treballadors de les fàbriques de la zona.
Encara que la majoria dels treballadors d'antuvi entraren a la feina, la vaga s'escampà ràpidament al Poblenou, Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sant Andreu, les Corts i Sants.
Ángel Ossorio Gallardo, governador civil de Barcelona, davant la magnitud de la vaga, va fer sortir la Guàrdia Civil a cavall i manà segrestar els diaris.
Durant tot el matí es produïren enfrontaments entre vaguistes i tramviaires, que continuaven treballant atiats pel marquès Mariano de Foronda, director gerent de la companyia «Les Tramways de Barcelone», de capital belgoalemany. També els piquets tancaren les botigues i els magatzems.
A mig matí, Ossorio reforçà la Guàrdia civil amb escamots de guàrdies de Seguretat, armats amb màusers en comptes de l'arma blanca habitual.
A les 12 del migdia Ossorio es reuní amb Luis de Santiago Menescau, capità general de la regió militar, i amb Elpidio Abril García, president de l'Audiència Provincial de Barcelona, i aquesta Junta d'Autoritats decidí proclamar la Llei Marcial --decisió que permetia la disposició de les tropes de l'Exèrcit (1.500 soldats i oficials, a més de 600 cavalls i 12 peces d'artilleria), a més de la policia (700 guàrdies civils i 800 guàrdies de Seguretat, a més de guàrdies municipals i de guàrdies urbans), per restaurar l'ordre púbic, i que conferia la màxima autoritat de la província al capità general--, alhora que Ossorio presentà la seva dimissió--.
Aquest Estat de guerra duraria fins al 17 d'agost d'aquell any.
A migdia la vaga s'havia generalitzat completament i dels enfrontaments en resulten dos morts i 11 ferits greus.
A partir de les 15 hores es fixà arreu Barcelona el ban del capità general proclamant l'Estat de guerra, però aquest no utilitza les forces militars per reprimir la vaga, limitant-se a apostar homes de vigilància als edificis oficials i al cor de la ciutat i a esperar que arribessin més contingents d'infanteria i de cavalleria. També obligà el marquès de Foronda a retirar els tramvies de la circulació, alguns ja destruïts completament, i a retornar els combois a les cotxeres, fet que va permetre encara més col·lapsar tota activitat econòmica.
A les 15.30 hores un escamot de vaguistes dirigit per Carme Alauch i Jèrida, «dama roja» del Partit Radical, atacà la comissaria del Clot amb la intenció d'alliberar el companys detinguts i en l'acció resulten morts dos homes i una dona entre els atacants i nou agents ferits.
Els anarquistes Jaume Aragó García i Francisco Miranda Concha, fillastre del destacat anarquista Anselmo Lorenzo i autèntic dirigent a l'ombra de la vaga general, intentaren organitzar un grup a la Rambla per assaltar la comissaria de policia.
A les 16 hores s'organitza una manifestació de protesta, encapçalada per dones i infants portant un llacet blanc al pit, que marxà des de la Rambla fins a Capitania.
Les tropes, comandades pel general d'origen alemany Germán Brandeis Gleichauf, es negaren a disparar, però no els guàrdies de Seguretat i hi haurà molts de ferits i algun mort.
A les 17 hores la Guàrdia Civil tancà la lerrouxista Casa del Poble.
A les 19 hores els directors dels diaris barcelonins en reunió decidiren no publicar-los l'endemà.
Mentrestant, el Comitè Central de Vaga es reuní i decidí prosseguir la vaga --que d'antuvi havia de ser de 24 hores--, tallar les comunicacions, declinar l'oferiment d'obrers armats que van fer uns delegats de Sabadell (Vallès Occidental) i demanar novament al lerrouxista i francmaçó Emiliano Iglesies la seva unió al comitè de vaga.
Al final del dia el Patronat Obrer de Sant Josep, dirigit pels maristes, al Poblenou fou incendiat.
Fora de Barcelona, el lloc de màxima tensió d'aquest primer dia va ser la ciutat de Sabadell, on l'aturada va prendre un caràcter de rebel•lió general, i també la vaga reeixí a altres centres tèxtils i a viles industrialitzades (Terrassa, Mataró, Granollers, Badalona, Sant Feliu de Llobregat, Sitges, Vilanova i la Geltrú, Palamós, Palafrugell, Sant Feli de Guíxols i tot un seguit), produint-se incendis a les casetes dels burots, talls de línies telefòniques i telegràfiques, aixecaments de rails i altres estralls.
No obstant tots aquests aldarulls, el capità general Luis de Santiago aconseguí aquest primer dia de vaga embarcar un vaixell de tropes i un altre d'armament cap a Melilla.
L'endemà, dia 28, la vaga segueix amb la mateixa dinàmica. I, novament, la plaça de l'ajuntament ganxó es converteix en el centre neuràlgic de les protestes. En aquells moments, ja han arribat a la ciutat les notícies sobre la crema d'edificis religiosos a la ciutat de Barcelona. A poc a poc, la ira popular s'incrementa i la mobilització deriva en una revolta oberta, amb un to marcadament no sols republicà, també anticlerical. Els manifestants exigeixen la presència de l'alcalde de Guíxols, que s'adreça a la multitud en un intent d'apaivagar els ànims.
Mentre el gros de la gent es manté al davant de la casa de la vila, alguns vaguistes es concentren al davant de l'església de Sant Joan. Prop de les deu del matí van incendiar la porta de l'església ruixant-la amb petroli, de què s'havien apropiat al magatzem del comerciant Jaume Vives Puig, la van partir a destralades i van atiar el foc amb feixines i estelles que van treure de forners. L'incendi provocarà la destrucció de la sagristia, els altars, les cadires, les imatges i el confessionari. Només se'n salvaran alguns ornaments sagrats i el sagrari, el que un veí el va portar a casa del rector. Després alguns dels manifestants es dirigeixen al col·legi dels Germans de la Doctrina Cristiana, que, en aquells moments, només està ocupat pel cuiner i un altre persona. En aquest cas, l'edifici serà saquejat i incendiat.
El dimecres 28 de juliol de 1909 a Barcelona i a rodalies s'intensifiquen els enfrontaments entre revoltats i forces de l'ordre públic. De bon dematí alguns mercats i botigues van obrir en una mena de treva fins a les 9 hores.
A les 8 hores, Luis de Santiago Menescau, capità general de la regió militar, publicà un segon ban on ordenava que la gent es retirés dels carrers, dels balcons i dels terrats o se li dispararia sense previ avís; és a dir, que serien tractats com a combatents.
Una hora després, Antoni Fabra Ribas es reuní amb els nacionalistes esquerrans Jaume Carner Romeu, Laureà Miró i Josep Llari, els quals es negaren a fer-se càrrec del moviment fins que no hi hagués aixecaments a altres llocs de l'Estat espanyol.
Mentrestant, durant tot el matí, les lluites entre revolucionaris, que oscil·laven entre els vint i trenta mil insurrectes, i forces d'ordre públic es multiplicaren, però els béns patrimonials de la burgesia no van ser atacats, com tampoc no hi va haver agressions als particulars, ni assalts i saquejos a les botigues, ni violacions de domicili, ni ocupacions o destrucció de fàbriques o de tallers, ni retenció d'ostatges.
L'intent de la policia i de la Guàrdia Civil de desmantellar algunes barricades va ser replicat per la forta resistència dels insurgents.
A les 10 hores la caserna dels Veterans de la Llibertat --milícia formada per una colla de vells soldats del general Joan Prim i que s'havien ofert al capità general per reprimir la revolta social--, a les Drassanes, fou assaltada i les aixecats obtingueren moltes armes, que van ser emprades seguidament per atacar la comissaria del carrer Nou de la Rambla. D'aquesta acció i de la defensa de les barricades del carrer de Sant Pau en van resultar uns quans morts i ferits tant insurgents com forces d'ordre públic.
Una nova onada de cremes d'edificis religiosos (col·legis, seminaris, escoles i orfenats) esclatà i, a més a més, van ser saquejats alguns edificis abans assaltats, amb exhibició de les mòmies d'algunes monges.
A les 11 hores el cos consular de Barcelona es reuní i exigí al general Luis de Santiago la protecció dels estrangers i dels seus béns.
També al matí començaren els atacs a les forces d'ordre públic des dels terrats.
A les 16 hores tingué lloc una nova reunió entre el lerrouxista Emiliano Iglesias i el Comitè Central de Vaga, que també resultà infructuosa i, una hora després, una nova reunió de diputats a casa del republicà i francmaçó Josep Maria Vallès Ribot tampoc no tingué resultats.
A la tarda, un grup dones desenterrà una quinzena de cadàvers de monges jerònimes i n'arrossegà uns quants i taüts primer fins a l'ajuntament i després fins al davant de les cases de Claudio López Bru, marquès de Comillas --empresari i terratinent que tenia interessos, entre molts altres, a les mines del Rif, en els vaixells de transport i en les companyies d'assegurances contra el servei militar-- i d'Eusebi Güell Bacigalupi, comte de Güell, casat amb la filla de l'anterior i fundador de la Societat Hispano-Africana amb inversions en les obres públiques del Marroc.
Al Clot va haver combats a peu de barricada, amb morts i ferits en el tiroteig, i es van destruir un asil de les paüles i un patronat obrer dels jesuïtes, i a Sant Andreu del Palomar va haver espectaculars barricades construïdes pels metal·lúrgics i els ferroviaris, i amb armes furtades al sometent, van assaltar la caserna de la Guàrdia Civil i van controlar tota la vila fins a la matinada.
Al final del dia Emiliano Iglesias s'entrevistà amb l'anarcosindicalista José Sánchez González (Miguel Villalobos Moreno), qui reconegué la davallada del moviment i ambdós acordaren publicar un manifest demanant el retorn a la feina. Iglesias, per la seva part, ordenà als militants radicals que abandonessin les barricades.
Fora de Barcelona, a Arbeca (les Garrigues), un grup de vilatans, tenint clar que el tren era l'instrument efectiu de deportació dels reservistes, marxaren cap a l'estació de les Borges Blanques (les Garrigues) i, prenent la direcció de la Floresta, van anar destrossant la via, fet que paralitzà un tren que anava cap a Lleida (Segrià) i que acabà incendiat.
A Madrid, mentrestant, el ministre de Governació, Juan de la Cierva Peñafiel, suspengué les garanties constitucionals a tot l'Estat, detingué els líders socialistes Pablo Iglesias Posse, Francisco Mora Méndez i Francisco Largo Caballero, francmaçó, i clausurà els centres obrers.
Els actes a Sant Feliu de Guíxols contra l'Església catòlica no s'aturaran aquí aquella setmana d'agost i, el 21 de setembre de 1909, el governador civil de Girona informarà el Ministre de la Governació que "la porta de l'església del convent de les Germanes de la Divina Pastora ha estat ruixada amb petroli [...] trobant-se escampades algunes restes de suro i flocs". La intervenció de la Guàrdia Civil i els carrabiners no aconseguirà evitar aquests actes, però sí ofegar les protestes populars ganxones a base de "dispersar els carrers a trets", segons el relat del governador civil. El dia 1 d'agost de 1909, un destacament de 60 guàrdies civils recorre els pobles del Baix Empordà per tal d'intentar restablir l'ordre. Hores després, el Govern començarà una repressió ferotge que es traduirà a la ciutat de Guíxols en 25 treballadors detinguts i la clausura del Centre Instructiu Obrer i l'Escola Horaciana.
El barber, compositor i anarquista escalenc establert aleshores a Palamós (Gavarres mar, Baix Empordà) Antoni Puig Artigas juntament amb el destacat anarquista i anarcosindicalista Hermós Plaja Saló (1889-1882), es convertí, el juliol de 1909, en el líder de la revolta social a aquesta ciutat en el decurs de la setmana de vaga general. Els principals líders del moviment local: Puig, Plaja, Vilà, Mestres, etc, emprengueren el camí de l'exili cap al Rosselló el diumenge 30 de juliol, passant la frontera per l'Albera. Al cap d'un tems al Rosselló embarcares a Portvendres cap Alger, on restaren fins la seva tornada a Palamós al cap de tres mesos i tres dies. Prop de la frontera, contemplant de matinada les gotes de gebrada lliscant per les fulles del arbres, comentà a Plaja que aquell moment l'estava inspirant per a composar la seva primera sardana, la qual li dedicaria. Hermós Plaja, en les seves memòries explica que, efectivament, "...temps després m'ensenyà la solfa on hi havia uns signes inintel·ligibles per a mi, i el títol al company de fugida, l'Hermós Plaja". En tornar de l'exili foren detinguts i ràpidament alliberats sense càrrecs per la forta reacció popular que s'originà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada