Domingo Ascaso Abadía

Domingo Ascaso Abadía

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

El 10 de juny de 1895 neix a Almudébar (La Violada, Plana de Uesca) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Domingo Ascaso Abadía

Durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera fou perseguit durant la gran batuda contra els cercles llibertaris i el 24 de març de 1924 aconseguí eludir el cercle policíac a Barcelona. Va viure amagat al cementiri del Poblenou de Barcelona fins que Joan García Oliver el pogué passar a l'altra banda de la frontera del Pirineu Oriental per mitjà de la xarxa d'evasió llibertària transpirinenca. El seu germà Francisco el novembre de 1923 ja havia fugit per mar des de l'Escala, gràcies al nucli local llibertari, igual que abans Lluis Nicolau Fort i la seva companya Llúcia Fors Felip

Domingo Ascaso Abadía: El 10 de juny de 1895 neix a Almudébar (La Violada, Plana de Uesca, Osca, Aragó) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Domingo Ascaso Abadía. Fou membre de la famosa família anarquista dels Ascaso, germà major de Francisco i d'Alejandro.

Forner de pa de professió a Saragossa (Aragó), ben aviat s'adscrigué als grups d'acció anarquistes aragonesos i se li atribuí la participació directa en la mort del redactor en cap d'El Heraldo de Aragón, a qui s'acusà d'haver denunciat diversos soldats aixecats a la caserna d'El Carmen el gener de 1920.

Membre del grup «Los Justicieros», a començaments de 1921 s'instal·là a Barcelona, on s'entrevistà amb Buenaventura Durruti Domínguez durant la primera visita que aquest efectuà a la ciutat i mostrà la seva oposició a la creació d'una federació anarquista.

Molt unit al seu germà Francisco, l'octubre de 1922 s'integrà en el grup anarqusta d'acció «Los Solidarios».

Durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera fou perseguit durant la gran batuda contra els cercles llibertaris i el 24 de març de 1924 aconseguí eludir el cercle policíac a Barcelona. Va viure amagat al cementiri del Poblenou de Barcelona fins que Joan García Oliver el pogué passar a l'altra banda de la frontera del Pirineu Oriental per mitjà de la xarxa d'evasió llibertària transpirinenca. El seu germà Francisco el novembre de 1923 ja havia fugit per mar des de l'Escala (Baix Ter, Alt Empordà), gràcies al nucli local llibertari, igual que abans Lluis Nicolau Fort i la seva companya Llúcia Fors Felip. Segons alguns s'exilia arran de l'execució de l'inspector de policia Antonio Espejo Aguilar.

A París (Illa de França) serví d'enllaç amb Durruti i el seu germà Francisco i tots plegats intentaren accelerar el moviment revolucionari que preveia una acció guerrillera al Pirineu que havia de crear un clima revolucionari a l'interior de la Península. Formà part de la comissió encarregada d'organitzar l'expedició i d'obtenir l'armament necessari per a l'expedició de Bera de Bidasoa (Bortziriak. Iruñeko Merindadea, Nafarroa, Euskal Herria) que es produí el desembre de 1924.

A començaments de 1929 va viure l'exili a Brussel·les (Brussel·les Capital, Bèlgica), on per sobreviure venia mocadors i objectes d'escriptori.

Després de la caiguda del general dictador, retornà al Principat de Cataluny. Com a membre del grup «Los Indomables» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou detingut després de la insurrecció proletària pel Comunisme llibertari de Fígols (Berguedà) i de Cardona (Bages) i desterrat el 21 de gener de 1932 a Villa Cisneros (actual Dakhla, Sàhara Occidental) fins al setembre d'aquell any.

Durant els anys següents es dedicà al camp sindical i, com a pastisser, milità enquadrat en el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), sense participar en els grups d'acció.

Quan esclatà la revolució col·lectivista el juliol de 1936 fou ajudant de Joan García Oliver en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Poc després, amb Cristóbal Aldabaldetrecu Irazábal, dirigí la «Columna Ascaso» al front d'Aragó, especialment a la comarca del Somontano de Barbastro (Osca, Aragó), que abandonaren quan la militarització de les milícies i aquesta columna es transformà en la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la República Espanyola --encara que el motiu sembla no haver estat la militarització, ja que la van defensar sense reserves en l'assemblea de milicians del 9 de març de 1937 a Barcelona, sinó l'oposició de Miguel García Vicancos, de Gregorio Jover i de Josep Joan Domènech que en continuessin al front--.

Com a delegat del Front d'Aragó havia participat el 24 de setembre de 1936 en el Ple de Federacions Locals i Comarcals del Comitè Regional de Catalunya de la CNT-AIT que se celebrà a Barcelona.

De tornada a Barcelona, Domingo Ascaso Abadía fou abatut per les bales stalinistes i republicanes burgeses el 4 de maig de 1937 davant la seu del Secretariat de Patrulles de Control, a la Travessera de les Corts de Barcelona, durant les lluites de barricades contra les forces contrarevolucionàries del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i la burgesia republicana durant les «Jornades de Maig del 37» i fou enterrat l'11 de maig al cementiri barceloní de Montjuïc.