Nord-est Llibertari: Antonio Romero García

dimecres, 10 de juny del 2020

Antonio Romero García

Necrològica d'Antonio Romero García publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 26 de juliol de 1981

Necrològica d'Antonio Romero García publicada en el periòdic tolosà Espoir del 26 de juliol de 1981

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST

El 10 de juny de 1911 neix a Ariza (Comunidad de aldeas de Calatayud) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Romero García

Militant de les Joventuts Llibertàries i de la CNT-AIT, en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, creuà amb Guadalupe Victoria Royo Falcón, la seva companya, la frontera del Pirineu Oriental. Va ser internat en diversos camps de concentració i integrat en Companyies de Treballadors Estrangers

Antonio Romero García: El 10 de juny de 1911 neix a Ariza (Comunidad de aldeas de Calatayud, Saragossa, Aragó) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Romero García. El seu pare es deia Mariano Romero i laseva mare, Máxima García. Quan tenia dos anys quedà orfe i va ser criat per un avi despòtic. Fugí i vagabundejà per Saragossa i per Madrid. Es guanyà la vida venent aigua durant les corregudes de toros i quan tenia set anys entrà en un seminari catòlic.

Més tard aprengué l'ofici de barber i s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT).

A Escatrón (Ribera Baixa de l'Ebre, Saragossa, Aragó) conegué la seva futura companya, Guadalupe Victoria Royo Falcón.

Quan el cop militar de juliol de 1936 va ser detingut pels feixistes, però aconseguí fugir i arribar a la zona republicana.

S'enrolà en la «Columna Durruti» i lluità al front d'Aragó, a Farlete (Monegros, Saragossa, Aragó), Osera de Ebro (Comarca Central, Saragossa, Aragó), El Burgo de Ebro (Comarca central, Saragossa, Aragó), Bujalaroz (Monegros, Saragossa, Aragó), Belchite (Campo de Belchite) i altres llocs.

En 1938 es casà amb Guadalupe, amb qui en el decurs de la Retirada republicana de febrer de 1939, camí de l'exili, creuà la frontera del Pirineu Oriental. Va ser internat en diversos camps de concentració i integrat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE).

Quan esclatà la Segona Guerra Mundial interimperialista es trobava a Solhac (Òlt, Occitània), amb la seva companya i el seu primer infant. Néstor, que acabava de néixer.

Després de l'Alliberament milità a Virçac (Gironda, Nova Aquitània, Occitània) i a Bordèu (Gironda, Nova Aquitània, Occitània), on en 1946 nasqué el seu segon fill.

Posteriorment s'instal·là amb la seva família a París (Illa de França), on continuà militant en la CNT-AIT en l'Exili.

Antonio Romero García va morir el 2 de juliol de 1981 a Les Archers (Solhac, Òlt, Occitània).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...