La resposta popular a la sentència

SEDICIÓ

 

Butlletí irregular dels CADRC. Nº1 Octubre/Novembre de 2019

 

Editorial:

 

La resposta popular a la sentència.

 

Mesos d'especulacions en el món polític del processisme sobre la resposta a l'estúpida venjança que s'estava cuinant han saltat pels aires per la imprevista reacció popular. Demostrant diferents coses: D'una banda el fracàs de les anàlisis i la temporalització del PSOE i ERC que han saltat pels aires a les portes d'una nova crisi econòmica. La por del cap d'Estat borbònic que va sortir en tromba fa dos any i que ara calla quan és més contestat i aïllat que mai. La Generalitat i el seu govern són dos cadàvers insepultes, que no cal preservar ja que d'una banda estan buits de contingut, més enllà de les respectives indignes menjadores, i a més han evidenciat un cop més que són entregats als poders fàctics i a l'estat dirigint la repressió contra les masses populars catalanes.

 

Els jerarques dels partits i sindicats, com la major part dels intel·lectuals i líders d'opinió del país han estat paralitzats i superats per la reacció als carrers. Mentre que els cossos repressius estatals, inclosos els mossos d'esquadra -fidels a la seva trajectòria fundacional- han gaudit de l'autonomia salvatge d'actuar sense mida i control per atemorir fent  sortir les seves tares psíquiques. Pobres mercenaris barats que cal erradicar i expulsar dels nostres pobles i ciutats!

 

Els aspectes més positius d'aquesta resposta sostinguda i espontània als nostres ulls són : que ha estat més gran del que ningú no esperava, amb la incorporació de nous activistes joves no alineats en cap organització, la recuperació al mateix temps d'antics militants que semblaven retirats, la reaparició en les lluites i en l'agitació de l'anarquisme social trencant de fet amb les arnades  proclames del vell anarquisme de síntesi unionista, que continua parlant de Pujol i del maligne nou estat que es vol construir, defensant de facto l'únic estat existent i emparant la repressió als carrers. Aquest anarquisme ha quedat en gran part anul·lat pel seu mateix caràcter reaccionari, estatista i inoperant.

 

Aquest canvi ha estat detectat pels àmbits repressius i la premsa del règim, com La Vanguardia, que han cercat d'explicar el que està passant al·ludint a suposades direccions de l'independentisme en mans d'anarquistes violents, a la presencia fantasmagòrica i massiva d'anarquistes vinguts de tot el món i fent comparances inversemblants entre el que estava passant a mitjans d'octubre amb la Setmana Tràgica!, per a nosaltres La Setmana Gloriosa.

 

El que està succeint a Catalunya ara mateix és el despertar d'una consciència col·lectiva que ha entès que vivim en un regim colonial, ja que en tot estem supeditats a la metròpoli, a les seves institucions, lleis i som explotats econòmicament i se'ns vol anorreats social i culturalment. És a dir els no castellans a l'estat espanyol estem supeditats i som ciutadans de segona. Per això és tan important la conscienciació individual i sobtada de tanta gent aquests dies. Això ha impulsat la reacció espontània col·lectiva. I en això els feixistes jutges del Suprem i l'Audiència General han fet una tasca immensa han deixat clar que tots podem ser acusats de sedició i terrorisme pel fet simple de no sentir-nos espanyols i pensar en canviar l'estatus polític de la transició. Així doncs preu per preu potser paga la pena ser sediciosos de veritat!

 

El colonialisme es pot mantenir mentre els oprimits i explotats per la metròpoli accepten el seu paper de subalterns, de nens en mans del poder que pensa per ells, legisla, programa i decreta pel seu be. Quan això no és acceptat queda la repressió i la propaganda. Ara això ha quedat esquerdat i estem en els moments de la revolta i camí de la revolució. Ara tots volem ser protagonistes de la nostra pròpia existència i volem canviar aquesta burgesia ben pensant , capaç de plorar per quatre contenidors de brossa i obviar la violència que buida ulls!

 

Ara està arribant l'hora de caminar amb la voluntat de canviar aquesta societat de veritat, descobrint les eines de la solidaritat, les capacitats individuals per ser eficients i amb talent per aprendre com guanyar les pròximes batalles que caldrà lliurar per vèncer!  Comitè de Redacció.

 

Ull amb el Tsunami Democràtic!

 

Davant moments com els que ara vivim, solament veiem possibles tres  formes per poder passar de la revolta a la revolució, bé a través d'organitzacions ben travades de base assembleària amb un gran us de les vies digitals de comunicació, o des de l'espontaneïtat màxima dels individus, que teixint les pròpies xarxes de relació on cadascú va coneixent els seus límits i possibilitats i assumeix el nivell de les seves accions sense supeditar-s'hi a elits externes que els injecten ideologies alienes des de fora d'ells mateixos. O la creació de Fronts Amplis d'organitzacions polítiques i socials amb un programa de consens entorn l'alliberament nacional  i social. Desconfiem doncs del Tsunami Democràtic més enllà de l'èxit d'algunes de les seves mobilitzacions pels següents motius: Més enllà de l'anonimat de qui dirigeix TD, explicable en temps de repressió, no sabem quina o quines organitzacions poden ser darrera. Amb quines ideologies ni programes.

 

En algunes de les seves mobilitzacions apareixen mostres del llirisme processista que cal elimina d'una vegada: musiques, performances, poemes, etc.

Com que no hi ha comunicació ni participació la gent es convocada i desmobilitzada sense explicacions, sense explotar l'èxit i sense fer valoracions amb cara i ulls.

Es continua fomentant el manteniment d'una massa amorfa sense iniciativa, que ha de restar a l'espera de rebre ordres. Ja sabem a on va portar això l'octubre del 2017.

Genera confusió quan qualifica les seves mobilitzacions com de desobediència civil, quan aquestes en cap moment qüestionen la legalitat, o és que els taxistes, camioners, controladors aeris feien desobediència civil sense saber-ho?  Resumint el Tsunami pot ser la darrera comporta del processisme. C.T.A.

 

Entenem la vaga i marxes del 18 d'octubre com una passa en la gimnàstica revolucionaria que ha d'acabar, més aviat que tard en una vaga general revolucionaria, de durada indefinida per acabar amb el règim neofranquista de la transició. El que hem viscut el dia 18 per la seva la magnitud global, per l'esperit de lluita i per la voluntat expressada per les masses. Tot i els previsibles dubtes, passes enrere i manipulacions i el pes de la repressió, ara per ara no ens semblen  suficients per aturar aquest clam per la república socialista catalana.

 

Des dels CADRC proposem uns mínims transitoris a assolir  en aquest camí revolucionari:

 

Ampliar la cerca de suports solidaris externs que hem començat a veure  sorgir a diferents indrets peninsulars i europeus.

Reclamar l'amnistia general a la totalitat de presos polítics a les presons de l'estat, amb el reconeixement explícit de no haver comés cap delicte i exigir les justes reparacions.

Reclamar la dissolució dels sindicats reformistes, corruptes i unionistes CC.OO, UGT, USO, etc. I la dels partits unionistes i no democràtics.

Depuració del Mossos progressiva fins la seva substitució per una milícia cívica popular. Immediata dissolució de la BRIMO i l'ARRO, veritables mercenaris psicòpates al servei del neofranquisme.

Expulsió de Catalunya de la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i l'Exercit espanyol.

Liquidació de totes les organitzacions oligàrquiques i les seves estructures de poder.

Limitar l'acció de les esglésies i confessions a l'àmbit no públic. Que siguin sostingudes pels seus associats i trencar amb qualsevol pacte o tracte de favor de que disposin fins ara. C.A.E.