Un petit recordatori per als no cinèfils: Zelig és una pel·lícula de Woody Allen estrenada l'any 1983, en format d'aparent documental rodat en blanc i negre i color. El seu protagonista, Leonard Zelig, és una mena d' home camaleó: en presència d'un gras, s'engreixa; al costat d'un negre, el seu color s'enfosqueix; entre els metges, sosté haver treballat a Viena amb Freud, etcètera. És clar, els metges s'interessen pel seu cas sense trobar-ne el secret. Ara ja veieu de que anem a parlar.
Governa Barcelona l'Ada Colau la més gran revolucionaria i feminista política que mai han conegut els temps. El primer mandat aquella amazona que volia conquerir els cels i renovar la casa gran, va arribar a l'alcaldia del bracet dels socialistes que hi havien manat al llarg de tres dècades. Ara en el segon mandat hi ha afegit també els Cs del Manuel Valls. Tots hem vist com es transforma com en Zelig constantment. Si rep gent feminista ella ja ho era fa dècades, si parla amb el col·lectiu LGTIB ella al mateix temps resulta ser lesbiana, heterosexual i bisexual. S'abraça sense problemes a causes impossibles de conjuminar, un dia defensa el sionisme, el següent la causa palestina, reprimeix treballadors del metro i els autobusos municipals però es considera inventora i renovadora del sindicalisme revolucionari, baixa del pedestal el negrer Antonio López, però persegueix els manters. Es compara poc menys que amb Durruti perquè la direcció de la Caixa l'ha rebuda, però no explica que han parlat. Oblidant que els revolucionaris no haurien demanat cita sinó que hi haurien anat a prendre'n possessió.
Recentment en un mateix dia va enviar el grup d'antidisturbis de la Guàrdia Urbana a dissoldre l'acampada de la plaça Universitat, unitat que havia jurat i teòricament eliminat, sense miraments com una cap de la Brimo reprimeix i menteix. Al migdia es negava a reclamar la retrocessió del palauet Albèniz a la Casa Reial, cedit durant la transició, i al vespre reclamava que la casa dels horrors de Via Laietana, seu de la policia, esdevingués museu de la memòria històrica. Quina productivitat!
La poliglota, estoica, anticapitalista, exlíder de la Plataforma contra els Desnonaments, exactriu, esposa, amant, mare de família, cantant i equilibrista des de fa un temps ha decorat el seu despatx amb un assortiment de fotografies de grans dones del país, entre les quals creu el futur la col·locarà fent justícia. Entre aquesta nova iconografia ha incorporat un retrat de la Federica Montseny, a la qual no arriba ni a la sola de les sabates, ni per les seves dots intel·lectuals, ni pel que significava lluitar els anys 20 i 30 del segle passat pels drets socials en general, ni per la presa de decisions arriscades ni pels patiments, vivències. Una, la Federica tot i la distància que hi puguem posar és un exemple real i efectiu de dona revolucionaria, avançada i compromesa. L'altra, l'Ada Zelig és una oportunista política del tres al quatre. Si un dia rep a la gent de Vox al despatx, segurament trobaran que també hi ha la foto de Pilar Primo de Rivera i la de Franco penjades en el seu despatx.
CADRC. Barcelona Vella.
[5 de desembre 2019]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada