Fernando
Garrido Tortosa:
El 6 de gener de 1821 neix a Cartagena (Camp de
Cartagena) el socialista revolucionari i francmaçó Fernando Garrido
Tortosa. Establert amb la
seva família a Cadis (Badia de Cadis, Andalusia) quan tenia setze anys,
es dedicà amb veritable passió a l'exercici de la pintura, i quatre
anys més tard, sense abandonar aquell art, va iniciar la seva carrera
política i literària a
La Estrella, La Caricatura, El Infierno
i altres periòdics de la ciutat gaditana, alguns d'ells autonomistes.
Després es va traslladar a Madrid (Castella la Nova) i va publicar en 1846 la revista desenal
La Atracción,
que només va viure tres mesos,
però que va atreure al costat de Garrido diversos demòcrates
socialistes, entre els quals figuraven Sixto Cámara, José Ordax Avecilla
i altres. Un any més tard va fundar
La Organización del Trabajo, periòdic
destinat a propagar i enaltir la teoria societària de Charles Fourier,
però que no va viure dotze mesos. Va ser tancat pel govern de Narváez.
Al periòdic tancat el va reemplaçar
El Eco de la Juventud, que va prosseguir
Garrido amb entusiasme la seva propaganda socialista, així com després en
La Asociación, i, censurat aquest, en els fulletons
Propaganda democrática de los viejos partidos políticos i Defensa del socialismo.
Defensa del socialismo va ser la primera ensopegada de
Garrido, que per aquest fulletó va passar a la presó del Saladero
(Cárcel de la Villa), a Madrid, catorze mesos, al cap dels quals fou
condemnat a l'expatriació, no sense haver elaborat
en aquest temps el fullet La Democrácia y las elecciones de 10 de mayo.
Es
va establir a Londres (Anglaterra), on va representar a la democràcia
espanyola en el comitè europeu, del que formaven part Giuseppe Mazzini,
Lajos Kossuth i Ledru-Rollín,
i allí va romandre fins que la revolució de 1854 li va permetre tornar
al Regne d’Espanya.
Res
més arribar va imprimir un fulletó que va provocar un rebombori
extraordinari on gosava demostrar que, donat el caràcter de la revolució
vencedora, Isabel II no era
ni podia ser reina, i que el veritable cap de l'Estat era el general
Espartero, aclamat per les masses populars.
Garrido
va ser empresonat novament al Saladero, se li va instruir procés i va
comparèixer una vegada més davant del jurat. Emilio Castelar, el seu
defensor, va pronunciar
amb aquest motiu un brillant discurs. L'extraordinària eloqüència,
l'argumentació incontrastable de l'orador, van posar la convicció de tal
manera en l'ànim dels jutges, que Garrido fou absolt per unanimitat.
Després va publicar amb Antonio J. Cervera el periòdic
Las Barricadas, que no va fer altra cosa
sinó esplanar el que s'ha dit en el fulletó. Els vint-i-vuit nombres publicats de
Las Barricadas li van valer vint-i-vuit
causes, però en fou absolt de totes elles.
A
La Voz del Pueblo, a
La Democracia i fins a en una peça teatral,
titulada Un día de revolución (1854) va accentuar les
seves idees l'incansable propagandista durant el bienni (1854-56). En el fullet
La República democrática federal universal, publicat a Lleida
(Segrià) en 1855, del que es van esgotar diverses edicions, va confirmar les seves teories, i altre titulat
La Democracia i sus adversarios
li va valer el bandejament
a Lisboa (Portugal). Després va sortir inesperadament bé del judici
sumari que se li havia instruït per suposar-lo complicat en la
conspiració que va costar la vida a Sixto Cámara.
Durant
un temps va publicar a Barcelona alguns toms de prosa i vers, diverses
produccions teatrals i una discreta biografia de la seva infortunat amic
Sixto Cámara. Però
li fou atribuïda una proclama contra Isabel II que va circular per
Barcelona quan la reina va visitar la ciutat i va haver d'emigrar,
primer a París (Illa de França) i després a Londres (Anglaterra). Durant
la nova emigració va escriure:
La Democracia y el Socialismo, amb un pròleg de Mazzini, i
La España contemporánea, publicada en francès i posteriorment
traduïda al castellà, alemany, danès, polonès i rus. Les obres Historia de las persecuciones políticas y religiosas desde los tiempos antiguos hasta nuestros
días en todos los países de Europa, la
Historia de las asociaciones obreras en Europa i la
Historia de los crímenes del despotismo, publicades per
Garrido de 1865 a 1866 sota el pseudònim Alfonso Torres de Castilla, van precedir a
La Humanidad y sus progresos, llibre que va valer al seu
autor l'excomunió del bisbe de Barcelona.
Quan
triomfà la revolució de 29 de setembre de 1868, es va presentar a
Madrid tres o quatre dies més tard i va publicar un document republicà,
El nuevo rey de España, i abans d'acabar aquell any, va
començar a imprimir a Barcelona l'obra en tres toms El último Borbón.
Al cap de dos anys va donar a llum la seva Historia de las clases trabajadoras.
L’any següent va iniciar la publicació del diari La Revolución Social, pel qual va ser condemnat per tercera vegada al
Saladero i després de nou a Portugal, tornant en formar-se el govern provisional de Manuel Ruiz Zorrilla, format l’octubre 1868.
La
internacionalista llibertària, ensenyant lliurepensadora i francmaçona
Isabel Vilà i Pujol --nascuda a Calonge (Gavarres, Baix Empordà) en
1843-- va rebre a finals
de l’any 1968 al Casino de Llagostera Élie Reclus, Aristide Rey, Giuseppe Fanelli i Fernando Garrido Tortosa, entre retrats de Garibaldi, Lincoln, Orsini i la
Taula Sinòptica dels drets i deures dels ciutadans, com
explicarà astorat el mateix Reclus. De Llagostera (Gironès) van anar
tots quatre, acompanyats per Isabel Vilà, a visitar contactes a San
Feliu de Guíxols (Vall d’Aro, Baix Empordà), on
va reunir més de tres mil persones al crit de “Visca la República
Federal”. El dirigent republicà federal insurgent de Guíxols Pere Caimó,
antic emigrant a Cuba i lliurepensador, els va rebre fraternalment a
casa seva.
A
les eleccions generals espanyoles de 1869 fou escollit diputat per
Cadis i a les de 1872 va ser diputat per Sevilla (Andalusia). Tot just
proclamada la República (1873),
va ser nomenat Intendent General de les illes
Filipines, d'on va tornar a Cadis després del cop d'estat de 3 de gener
de 1874. Va passar llavors voluntàriament a Lisboa, dedicant-se allí a
la pintura. Va decretar el govern portuguès la seva
expulsió, però va romandre ocult a Porto (Gran Porto, Nord, Portugal)
alguns mesos, d'on marxà cap a París, va viure allí de la pintura i
escrivint articles de política espanyola a diversos periòdics francesos.
Tornà al Regne d’Espanya en 1879, va publicar el fulletó
La Cooperación, sobre les societats cooperatives, i l'obra
històrica Restauración teocrática; alhora col·laborava
en el periòdic autonomista La Unión. Després veure la llum
La Revolución en la Hacienda del Estado, de las provincias y de los municipios;
¡Pobres Jesuitas!, i un gran nombre d'articles i cartes
en periòdics d'arreu del món.
Es va iniciar en la Francmaçoneria en 1881, al 60 anys, en la lògia
La Estrella Flamígera del Gran Orient d’Espanya (GODE), en Còrdova (Andalusia). Adoptà el nom simbòlic de
Graco. Aquesta lògia cordovesa es fundà en 1871 amb el número 324 del
Gran Orient Lusità Unit (GULU) i en 1873 passa al Gran Orient d’Espanya [Arxiu Històric Nacional
de Salamanca, lligall 753, A Expedient 4, 5, 11 i 15].
El 31 de maig de 1883 va morir a la ciutat de Còrdova Fernando Garrido Tortosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada