MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 6 de gener de 1858 neix a Sant-Etiève (Loire, Ôvèrgne Rôno-Arpes, Arpitània) l'intel·lectual, lliurepensador, francmaçó, pedagog, propagandista i militant anarquista Auguste Louis Faure, més conegut com Sébastien Faure o, familiarment, Sébast

Durant la guerra, viatjar a Catalunya i al front d’Aragó. Essent un dels membres del comitè de padrinatge de Solidaritat Internacional Antifeixista es donà el seu nom a l’empordanesa Granja Escuela Sébastien-Faure a la colònia d’infants de Llançà.  


 

Sébastien Faure:  

El 6 de gener de 1858 neix a Sant-Etiève (Loire, Ôvèrgne Rôno-Arpes, Arpitània) l'intel·lectual, lliurepensador, francmaçó, pedagog, propagandista i militant anarquista Auguste Louis Faure, més conegut com Sébastien Faure o, familiarment, Sébast. Quart fill dels sis d'una família tradicionalista i conservador; el seu pare, Auguste Faure, negociant de sedes, burgès acabalat, catòlic practicant, partidari de l'Imperi, fou condecorat amb la Legió d'Honor, i el seu desig era destinar el seu fill a la Companyia de Jesús. La mort del seu pare en 1875 el tragué del seminari de Clarmont e Montferrand (Puèi Doma, Auvèrnhe Ròse Aups, Occitània) per consagrar-se a la seva família.

Una observació de la vida real i la lectura lliure, el portaren a la pèrdua de la fe religiosa i a trencar amb el medi burgès on s'havia criat.

El novembre de 1878 s'allistà a la Infanteria per canviar d'aires, però la classe militar el va decebre tot d'una i sortí de la vida castrense com a simple soldat.

Després d'un any al Regne Unit de la Gran Bretanya, esdevingué inspector d'una companyia d'assegurances i es casà, malgrat l'oposició de la seva mare, amb la jove de família protestant Blanche Faure --homònima, però no família, i a partir de 1885 la parella s'instal·là a Bordeus (Gironda, Nova Aquitània, Occitània)--. En aquesta època, ja sense la rèmora religiosa, començà a interessar-se per les qüestions socials, pel lliure pensament i per la militància.

D'antuvi formà part de les files socialistes de Jules Guesde i fou candidat pel Partit Obrer Francès (POF) a les eleccions legislatives d'octubre de 1885, recollint 600 vots. En aquesta campanya descobrí les enormes dots d'oratòria que posseïa. Les seves activitats militants socialista van provocar la separació dels esposos.

Després de divorciat, en 1888 s'instal·là a París (Illa de França), on es col·locà en la «Societat de Viatges i Vacances a Crèdit» i on poc a poc s'allunyarà del guesdisme, gràcies a les lectures de Piotr Kropotkin i Élisée Reclus i a la seva participació en el grup «Les Insurgés du XVIIIe», que agrupava militants de totes les escoles socialistes.

Entre octubre i novembre de 1888 fou delegat al Tercer Congrés de la Federació Nacional de Sindicats (FNS) que tingué lloc a Bordeus-Le Bouscat.

Es diu que la seva «conversió» definitiva a les idees anarquistes sorgí arran d'una reunió electoral a Bordeus en 1888 quan un oponent llibertari li va determinades preguntes compromeses (delegació del poder, democràcia directa, vies per arribar al socialisme, etc.); agafat de sorpresa, reconegué honestament que no podia respondre immediatament a les seves preguntes, però que en la propera reunió de la setmana vinent donaria respostes satisfactòries. Vuit dies després, reconegué al seu opositor i a tota la sala que les respostes del seu partit no li havien convençut i que eren intel·lectualment inferiors a les aportades pels llibertaris i que, des d'aleshores, havia decidit abandonar el POF i unir-se al moviment anarquista.

En 1891 fou un dels creadors del periòdic Almanach anarchiste pour 1892. Entre febrer i novembre de 1892 visqué a Marsella (Boques del Roine, Provença-Aups-Còsta d'Azur, Occitània), on els guanys de les seves conferències antireligioses van permetre la fundació del periòdic L'Agitateur. Aquell mateix any fou gerent i principal redactor de La Vérité. 

En 1894, aprofitant la commoció causada pels atemptats d'Émile Henry, Auguste Vaillant i Sante Caserio, l'Estat francès engegà una enorme repressió vers el moviment anarquista que desembocà en un gran procés judicial començat el 6 agost d'aquell any, conegut com a «Procés dels Trenta». La flor i nata del moviment llibertari d'aleshores (Jean Grave, Charles Chatel, Matha, Félix Fénéon, etc.), acusada de crear una «associació de malefactors», acabà a la barra o fugint cap a Brussel·les (Bèlgica). Un dels moments claus d'aquest procés fou el seu al·legat de defensa. El resultat fou clarificador: 27 absolucions, Faure inclòs, i només tres condemnes per delictes comuns. Després de l'execució de Vaillant en 1894, esdevingué tutor de la seva filla Sinonie.

El seu anarquisme intel·lectual s'oposà tant a l'anarcosindicalisme com a la «propaganda pel fet», posant l'accent en el paper que ha de jugar el suport mutu i l'educació.

Com a talentós orador, va fer nombroses gires propagandístiques arreu de l’hexàgon francès. El novembre de 1895 fou un dels fundadors, amb Louise Michel i Constant Martin, del setmanari Le Libertaire, que fou finançat en gran part gràcies a les seves conferències --unes 150 a l'any--, i on defensà un antisindicalisme furibund.

En 1897 fou el redactor principal del periòdic Les Crimes de Dieu, on reproduïa les seves conferències anticlericals.

A partir de febrer de 1898 es lliurà a la defensa del capità Alfred Dreyfus. Va escriure una carta força més violenta que el J'acusse de Zola, publicà un pamflet (Les anarchistes et l'affaire Dreyfus), multiplicà les conferències i lluità perquè el llibertaris s'impliquessin en un debat que en principi rebutjaven. A partir del 6 de febrer de 1899, amb finançament jueu arrel de l’affaire Dreyfus, començà a publicar el diari Le Journal du Peuple.

Contrari fins a l’any 1903, amb Eugène Humbert, s'embarcà en la propaganda neomaltusiana.

En 1900 redactà i publicà el setmanari Les Plébeiennes. Propos d'un solitaire, on volia demostrar que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda; aquesta actitud fou severament criticada per nombrosos militants anarquistes i fins i tot es publicà una «Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. 

Amb Alfred Naquet emprengué una forta campanya a favor del desarmament unilateral francès en el marc de la mobilització antimilitarista. 

En 1901 fundà a Lió (Lió, Ôvèrgne-Rôno-Arpes, Arpitània) Le Quotidien. Organe de revedication ouvrière.

El gener de 1904 llogà a Le Pâtis, a tres quilòmetres de Rambouillet (Yvelines, Illa de França), una propietat de 25 hectàrees on fundà --amb el suport de molts companys (Stephen Mac Say, la família Casteu, Casimir Albenque, Delaunay, Guentcho, Maxime Olivier, Pierre i Anna Narcisse, Georges Houllé, Julia Bertrand, Tibaldi, Marcel Voisin Mazurka, Lucien Brandt, Rose Herse, Henri Einfalt, Jeanne Lebesne, Colombo, Pietro Morbo, Jean Marquet, etc.)-- una escola llibertària, sota els principis anarquistes de Paul Robin, que bateja «La Ruche» (El Rusc) i que hagué de tancar el febrer de 1917 a causa del conflicte bèl·lic europeu, la Gran Guerra.

Membre de la Francmaçoneria, en 1906 intentà crear amb altres maçons i maçones un falansteri. El 28 de juny de 1884 s’havia iniciar a la Lògia Vérité, del Gran Orient de França (G.O.D.F.), a Bordeus, i en un mateix dia --el 31 d’octubre de 1884-- va passar al grau de Company i seguidament al de Mestre Maçó. El 3 de novembre de 1905 es va afiliar a la Lògia, a París. Durant la Gran Guerra entrà en Somnis (estat en la Francmaçoneria d’aquell membre que s’aparta voluntàriament dels treballs maçònics en lògia) el 20 de desembre de 1917, fora de la Lògia de París, a causa de divergències per la seva posició contrària a les guerres interimperiaistes.

La Gran Guerra provocà grans divergències dins del moviment anarquista, ja que grans pensadors llibertaris, com ara Piotr Kropotkin o Jean Grave, s'alinearen amb la «Unió Sagrada» aliada, mentre altres, com ara Errico Malatesta, van declarar-se decididament antimilitaristes.

Faure fou un dels primers a prendre oberta oposició a la guerra, publicant un manifest (Vers la paix, appel aux socialistes, syndicalistes, révolutionnaires et anarchistes), redactat amb Karl Liebknecht, empresonat a Alemanya amb Rosa Luxembourg,  pel qual fou denunciat pel Ministeri de l'Interior del Govern francès.

A partir d'abril de 1916 publicà el periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), que fou distribuït a les tropes franceses i per això censurat per les autoritats en nombroses ocasions. Louis-Jean Malvy, ministre de l'Interior del Govern francès, l'obligà, sota amenaça d'un consell de guerra, a interrompre la seva campanya antimilitarista, cosa que feu després de publicar Pourquoi je cesse ma campagne contre le guerre; però aquesta campanya fou represa per altres militants anarquistes (Louis Lecoin, Pierre Ruff, Pierre Chardon, Émile Armand, etc.).

En 1918 fou empresonat per haver organitzat un míting prohibit. En aquesta època patí una campanya de calumnies i rumors maliciosos que, unit a una forta pneumònia, el van deprimir física, moral i políticament. No obstant això, creà la impremta «La Fraternelle», on va fer aparèixer a partir de 1922 el periòdic La Revue Anarchiste. 

En 1919 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA).

A partir de 1925 començà a escriure l'Encyclopédieanarchiste, magna obra en quatre volums, formada per milers d'articles (2.893 pàgines) i en la qual col·laboraren 106 prestigiosos intel·lectuals llibertaris de totes les tendències.

En 1928 agrupà al voltant del manifest La synthèse anarchiste els militants que s'oposaven a la transformació de la Unió Anarquista Comunista (UAC) en una organització inspirada en la «Plataforma Arshinov») i on es defensava una estructura de síntesi, que donà lloc a la creació de l'Associació de les Federacions Anarquistes (AFA), oposada a la nova Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). No obstant això, en 1934 retornà a la Unió Anarquista. Aquest mateix any publicà la primera edició de l'Enciclopèdiaanarquista gràcies al suport econòmic de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Paral·lelament continuà amb la seva activitat editorial des de la impremta «La Laborieuse», d'on sorgí la col·lecció «Propos subversifs».

A partir de juliol de 1936, quan tenia 78 anys i sense participar en l’escissió de la Fédération anarchiste de langue française (FAF) en agost d’aquell, es lliurà a una basta campanya de suport a les víctimes de la Guerra Civil de la UA: col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937), fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i viatjà en diferents ocasions a Catalunya. Durant la primera meitat d’octubre de 1936, acompanyat d’Achille Blicq, passà dues setmanes a Barcelona i al front d'Aragó en gira propagandística, visità la Columna Durruti a Bujaraloz (Monegres, Saragossa, Aragó), parlà a Ràdio Barcelona i participà a unes reunions a fi de preparar una eventual  Conferència anarquista internacional. Publicà una sèrie de reportatges a Le Libertaire.

Essent un dels membres del comitè de padrinatge de Solidaritat Internacional Antifeixista es donà el seu nom a l’empordanesa Granja Escuela Sébastien-Faure a la colònia d’infants de Llançà (Mar d’Amunt, Albera marítima, Alt Empordà).

En la Columna Ortiz, el Grup Internacional també va donar al seu honor nom a la Centúria Sébastien Faure (Le Libertaire mencionà per error que es tractava d’un subgrup de la Columna Durruti).

S’oposà a la tàctica de participar en les institucions de l'Estat de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), cosa que el van fer distanciar-se d’aquestes organitzacions i finalment va fer un balanç negatiu --abans ja havia publicat dos articles intitulats «Le pente fatale», en Le Libertaire  del 8 i del 22 de juliol de 1937--.

Durant la Segona Guerra Mundial interimperialista, atabalat pels esdeveniments, es refugià a partir d'abril de 1940 a Roian (Xaranta Marítim, Nova Aquitània, Occitània) amb la seva antiga esposa amb qui s'havia tornat a unir després de quaranta anys de separació.

Fou autor de L'Anarchie en cour d’assises (1891), La famille (1893), La douleur universelle (1895), Le problème de la population (ca. 1908), Les crimes de Dieu, Réponses aux paroles d’une croyante (1909), 12 preuves de l'inexistence de Dieu, Mon communisme (1921), Propos subversifs (12 fascicles que reprodueixien 12 conferències fetes a París entre novembre de 1920 i febrer de 1921), Mon opinion sur la dictature (1921), Les anarchistes: qui nous sommes, ce que nous voulons, la révolution (ca. 1924), La Ruche (1927), La synthése anarchiste (1928), La véritable révolution sociale (1933, amb L. Barbedette, V. Méric i Voline), La naissance et la mort des dieux (1934), Le Dieu que je nie et combats (1946, pòstum), entre d'altres obres. 

Sébastien Faure va morir el 14 de juliol de 1942 a Roian i fou enterrat al Cementiri dels Tells de la localitat.

Amb l'Alliberament, en 1944, es constituí a Lió, per un grup de companys (Valentin Buatois, Benoît Perrier, Claude Badin), la «Societat d'Amics de Sébastien Faure»; també sorgí un altre grup a París, que s’acabà fusionant amb el primer el 24 de juny de 1945.