 |
| Llansola en el Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (París, 1971) |
En
el decurs de la Retirada republicana de primers de febrer de 1939 creuà
el Pirineu Oriental i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers de
la Marenda.
En morir ocupava les secretaries de la
CNT-AIT i de la FAI de Bordeus. En aquells anys passava setmanes a Roses, on visitava al mestre d’aixa i militant anarquista Gaspar Lloret de Aguiar.
Vicent Llansola Renau:
El 6 de gener de
1915 neix a Borriol (Plana Alta, País Valencià) l'anarquista i
anarcosindicalista Vicent
Llansola Renau.
Des d'infant visqué a Barcelona i quan era adolescent s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT). Milità activament amb el seu amic Ángel Carballeira Rego i ja de molt jovenet va ser empresonat per repartir
Tierra y Libertad.
Quan l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, s'allistà en les columnes confederals i lluità al front d'Aragó.
En
el decurs de la Retirada republicana de primers de febrer de 1939 creuà
el Pirineu Oriental i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers de
la Marenda (Costa Vermella,
Rosselló).
Més
tard s'establí a Bordeus (Gironda, Nova Aquitània, Occitània) on en
1942 va ser un dels organitzadors, amb Ponciano Alonso Alonso (Mingo) --amb qui havia coincidi
al camp de concentració--, Pablo Benaiges i Francisco Pérez, de la CNTa nivell local, tot desenvolupant una important tasca en la
CNT-AIT a l’exili d'aquesta ciutat, com també de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Després de la Segona Guerra Mundial interimperialista, assistí al
Primer Congrés de la CNT-AIT en l'Exili que se celebrà el
maig de 1945 i, quan la crisi confederal (divisió entre
antiparlamentaris burgesos i pro Govern de la República en l’Exili),
formà part del gruix cenetista contrari a continuar participant
en les polítiques dels governs republicans exiliats.
Entre 1945 i 1949 fou membre de la
Comissió de Defensa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili i en 1946, amb Mingo i Pablo Benaiges, encarregat de la coordinació del
Comitè Regional de Catalunya de la CNT-AIT en l’Exili des de Bordeus.
Durant
els anys següents fou membre de diversos comitès i delegat a plens i
congressos cenetistes i faistes exiliats: secretari del
Nucli Confederal de La Gironda (1958-1962) i de la Federació Local de Bordeus (1955-1956); delegat per Bordeus al
Ple de Vierzon (1959) i al Congrés Intercontinental (1963); secretari de Coordinació en el
Secretariat Intercontinental (1963-1967 i 1971-1975); membre del Comitè Internacional de Relacions de la
Federació Anarquista Ibèrica (1963-1971 i 1990-1996); delegat de la CNT-AIT en l'Exili en els congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Tolosa de Llenguadoc (1958), Bordeus (1967) i Pouteaux, per la
Norsk Syndikalistik Federation (NSF, Federació Sindicalista Noruega) de Noruega, etc.
En nom de la
FAI, també anomenada internament Família, fou un dels set membres de
Defensa Interior (DI), organisme idoni, també anomenat Consell Ibèric d’Alliberament (CIL) i
Submarí (amb la comissió d’acció anomenada Derribo) creat arran del
Congrés de Reunificació cenetista de Llemotges de 1961 i que
tenia com a finalitat dirigir la lluita armada contra el franquisme a la
Península i atemptar contra la vida del dictador Francisco Franco, a
més de l’òrgan polític intercontinental
CIL, que aplegava a nivell Interior i Exili la CNT-AIT, la FAI i la
Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL).
En 1971 fou delegat de la
FAI, amb Frederica Montseny i José Muñoz Congost, al Congrés de la Internacional
de Federacions Anarquistes (IFA) que se celebrà a París (Illa de França). Aleshores proposà a l’Organització
Anarquista de Catalunya Negro & Rojo, creada en 1970, la seva fusió amb el
Grup Anarquista Perseverancia Ácrata, adherit a la FAI, cosa que es va fer en l’assemblea de l’autobús un diumenge de novembre de 1972 (en l’Acta
de la declaració estratègica bàsica de l’assembles de la Federació Anarquista Regional de Catalunya, adherida a la
FAI s’afirma que “la tasca de l’Anarquisme no s’acaba mai. És una
lluita de dimensions històriques en renovació constant. No hi ha termes
mitjos.”). Més endavant, en 1974 un antic membre de
Negro & Rojo, el professor Gerard Jacas Español va ser
secretari del Comitè Peninsular de la FAI, que va ser substituït en
1976, després del seu empresonament a la Model el setembre de 1975, per
l’arqueòleg Joaquín Pascual (Quimet).
Quan
Miquel-Dídac Piñero va ser perseguit policialment l’abril de 1974 a
causa de la seva activitat al Comitè Solidaritat Presos MIL (1973-1974),
com a secretari de Defensa
de la Federació de Barcelona de Grups Anarquista-Comunistes, adherida a la
Regional de la FAI-IFA, amb la seva fotografia a la premsa convencional i en el
Telediario de TVE, Llansola organitzà el seu pas per la Cerdanya per mitjà del
Pajarito i el seu equip d’evasió per la frontera del Pirineu
Oriental, des de Barcelona a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona,
Occitània). Un dels enllaços entre Vicent Llansola des de l’Exili i
M.-D. Piñero a l’Interior era Rosa Laviña, natural de Palafrugell
(Baix Empordà) i resident a Tolosa de Llenguadoc, on tenia un
restaurant vegetarià.
Vicent Llansola entre 1973 i 1975 presidí el
Comitè Nacional de l'Aliança Sindical Espanyola (ASE). Formà part del penúltim cenetista
Secretariat Intercontinental en l'Exili i com a membre del qual tal assistí al
Congrés de la Borsa Vella de Marsella, l’agost de 1975. L’estiu de 1992 participà en les jornades anarquistes celebrades a Barcelona.
Entre 1963 i 1975 fou redactor del
Boletín Interno CIR, òrgan de la Comissió Internacional de Relacions (CIR) de la
FAI. També destacà com a orador en infinitat de mítings i
conferències: Poitiers (1957), Besièrs (1962 i 1974), Bordeus (1955,
1956, 1959, 1961, 1962, 1963, 1967, 1972, 1973 i 1976), Montceau (1968),
Montalban (1968), La Rochelle (1972), Clarmont d'Alvèrnia
(1972), Marsella (1973), París (1974), etc.
En morir ocupava les secretaries de la
CNT-AIT i de la FAI de Bordeus. En aquells anys passava
setmanes a Roses (Alt Empordà), on visitava al mestre d’aixa i militant
anarquista Gaspar Lloret de Aguiar.
Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara
Cenit i Espoir.
La seva companya fou Julia Rodríguez. El seu germà Primitiu Llansola Renau també fou militant confederal.
Vicent Llansola Renau va morir el 13 de desembre de 1996 a Bordeus i fou incinerat tres dies després.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada