MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 30 de desembre de 1890 neix a Brussel·les (Bèlgica) l’intel·lectual anarcobolxevic rus i comunista llibertari, primer anarquista individualista, Víktor Lvóvitx Kibàltxitx, més conegut com a Victor Serge.

Fitxa policial francesa de Victor Serge.

El pseudònim Victor Serge que el revolucionari rus Víktor Napoleon Lvóvitx Kibàltxitx s’inventà per escriure articles al periòdic anarquista Tierra y Libertad  Victor Serge va ser a Barcelona en 1917, quan va fer una gran amistat amb Salvador Seguí i la parella empordanesa formada per Tereseta Montaner, de Palamós, i Tonet Puig, compositor i sardanista de l’Escala.  

A la Barcelona “plena d’ocells, ballarines i anarquistes”, explica Victor Serge que va seguir molt de prop amb Salvador Seguí les negociacions entre la burgesia catalana avançada i el Comitè Obrer Revolucionari. Al descriure el pis llogat a Barcelona per Tereseta Montaner, de Palamós, i Tonet Puig, de l’Escala, recorda Victor Serge: «Sopàvem sota el llum tremolós d’una làmpada de petroli. A la taula de fusta raspallada, el menjar consistia en tomàquets, cebes, un aspre vi negre, una sopa pagesa. La roba del nen penjava d’una corda. La Tereseta gronxava la criatura: el balcó s’obria cap a la nit amenaçant, la caserna plena de guàrdies armats, la llum vermella, estrellada, de la Rambla. Escrutàvem els problemes de la revolució russa, de la vaga general vinent, de l’aliança amb els liberals catalans, del sindicalisme, de la mentalitat anarquista oposada al renovament de les formes d’organització».  

Victor Serge:   

El 30 de desembre de 1890 neix a Brussel·les (Bèlgica) l’intel·lectual anarcobolxevic rus i comunista llibertari, primer anarquista individualista, Víktor Lvóvitx Kibàltxitx, més conegut com a Victor Serge. Els seus pares eren naródniki («Anant cap al poble», un moviment de socialisme camperol construït sobre entitats econòmiques autònomes, entre diversos pobles, enllaçats entre ells, en una mena de federació que substituïa l'Estat, on la seva primera organització va sorgir en els anys 1860-1870 i es va anomenar Terra i Llibertat [Земля и Воля, Zemlia i Volia]) exiliats a Brussel·les.

L'anarquista Victor Napoleon Lvovich Kibaltchiche, que arriba en 1909 a París (Illa de França) expulsat de Bèlgica, esdevingué el nou company de l’anarquista Rirette Maîtrejean. En les seves memòries [MEMORIAS DE UN REVOLUCIONARIO, Editorial VEINTISIETELETRAS, Madrid (abril 2011)], Victor Serge (Kibaltchiche), afirma haver conegut Rirette Maîtrejean a París, al la seu del periòdic L’Anarchie, del que fou per primera vegada directora, entre febrer i desembre de 1909.

L'agost de 1910 la parella participà, juntament amb 30.000 persones, en el motí nocturn al voltant de la presó de la Santé per intentar salvar la vida del sabater llibertari Jean-Jacques Liabeuf.

El juliol de 1911 Kibaltchiche substituirà, amb Rirette Maîtrejean, Lorulot en la direcció de L'Anarchie, que aquest havia instal·lat a la comunitat llibertària de Romainville (Sena Saint-Denis, Illa de França). En aquesta comunitat la parella trobà alguns companys belgues de Kibaltchiche que s'havien decantat pel il·legalisme anarquista expropiador, integrant-se aquests belgues en la denominada «Banda Bonnot». Aquests anarcoil·legalistes (Edouard Carouy, Jeanne Belardie, Raymond Callemin, Octave Garnier i René Valet) van haver de fugir de Romainville i la parella, mancada de recursos per pagar el lloguer de les terres, es va instal·lar a París, rue Fessart, districte XIX, on continuaren publicant el periòdic. Joves il·legalistes els freqüentaven, com l’anarquista il·legalista nord-català Élie Monnier, guillotinat el 21 d'abril de 1913 i nat a Estagell (Vall de l'Aglí, Rosselló).  

Dos mesos més tard l’afer des «bandits tràgiques» començà.

El 31 de gener de 1912 el seu domicili i redacció del periòdic L’Anarchie fou escorcollat per la policia i Kibaltchiche detingut. Després de diversos interrogatoris, Maîtrejean també fou detinguda el 25 de març de 1912 per amagar dos revòlvers Browning i el febrer de 1913 fou jutjada en el procés encausat contra els supervivents de la «Banda Bonnot» --després de passar un any tancada preventivament a la presó de Saint-Lazare, fou absolta--. En canvi, Victor Serge va ser condemnat a cinc anys de presó per haver donat refugi a Garnier i a Callemin, membres de la «Banda Bonnot». El 3 d'agost de 1915 la parella es casà a la presó de Melun (Sena i Marne, Illa de França) per facilitar l'obtenció de permisos de visita i l'autorització de correspondència.

Victor fou alliberat el 31 gener de 1917 i expulsat de l’Estat francès, com abans ho havia estat de Bèlgica.

El 13 de febrer la parella es traslladà a Barcelona. Més endavant, es va desfer la parella Victor Serge i Rirette Maîtrejean, abans que ell preparés la seva marxa a la Rússia revolucionària. No obstant, ella quedà molt afectada quan s’assabentà de la mort a Mèxic de Victor Serge, el 17 de novembre de 1947.

Enguany se celebra el centenari de la fi de la Gran Guerra europea, doncs l’armistici es va signar l’11 de novembre del 1918. Quan es commemoren aquells anys hi ha qui tendeix a oblidar l’important paper de l’anarcosindicalisme a Catalunya. La guerra i la revolució soviètica del 7 de novembre 1917 van influir en el creixement i l’organització de la lluita social també a la península Ibèrica. N’hi ha bons testimonis documentats.

El pseudònim Victor Serge, del revolucionari rus Víktor Napoleon Lvóvitx Kibàltxitx, fou  inventat per aquest rus a fi d’escriure articles al periòdic anarquista Tierra y Libertad, quan va viure a Barcelona en 1917.

Victor Serge va arribar a la ciutat el mes de febrer de 1917 després d’haver complert cinc anys de presó a l’Estat francès per una suposada vinculació als grups anarquistes de l’entorn de la «Banda Bonnot». El seu interès per la ciutat industrial i comercial catalana i els sectors revolucionaris més combatius havia nascut molt abans. L’any 1909, a París, signà el primer article de la campanya pro-Ferrer i Guàrdia i prengué part activa en les protestes al carrer contra l’execució del fundador de l’Escola Moderna.

La presència de Victor Serge a Barcelona, la seva afiliació al Sindicat de l’Art d’Imprimir de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, sobretot, la seva relació amistosa i d’alt contingut conspiratiu amb Salvador Seguí, El Noi del Sucre, i el fort moviment anarcosindicalista català, és un episodi històric clau en la seva vida, just abans d’anar-se’n cap a Rússia, on el 7 de novembre del mateix any va esclatar la revolució dels soviets (consells obrers, soldats i pagesos sense terra). Victpr Serge s’hi va implicar a fons però, amb el temps, va esdevenir un dels primers crítics del règim stalinisme i dels processos de Moscou que, de retruc, van afectar el seu amic marxista revolucionari Andreu Nin i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) a la República espanyola en guerra.

De l’any 1917 a Barcelona, Victor Serge n’ha deixat un retrat apassionat i molt descriptiu de la vida a la ciutat en plena Primera Guerra Mundial interimperialista. Es tracta de la novel·la Naissance de notre force, editada primer en francès, després en castellà per Ediciones Hoy (Madrid, 1931) i recentment reeditada també en castellà per l’editorial Amargord (2017). En català, malgrat la insistència d’uns quants, encara no s’ha aconseguit que es publiqui. Val a dir que els especialistes la comparen amb grans novel·les proletàries com Siete domingos rojos de l’anarquista aragonès Ramón J. Sender o La Madre de Maksim Gorki. A més, la qualitat general de tota l’obra literària de Víctor Serge ha estat elogiada per molts, com ara John Berger: “No conec cap més escriptor que de veritat es pugui comparar amb Victor Serge. L’essència de l’home i dels seus llibres és en la seva posició davant la veritat”. O Susan Sontag: “Una de les consciències lliures més apassionants del segle XX”.

Victor Serge s’inspira en la figura de Salvador Seguí, que va conèixer molt bé, per crear el personatge del sindicalista Darío de la novel·la. Els diàlegs entre Darío i el jove professor estranger (Victor Serge) són tot un compendi de les qüestions més candents llavors sobre l’anarquisme social revolucionari, l’anarcosindicalisme i la revolució social proletària. L’acció se centra en els preparatius de la vaga general revolucionària de l’estiu del 1917, i les discussions entre els conspiradors. Prendrien el poder o no? “Calia que Darío s’expliqués. Ells no eren homes de poder. Eren llibertaris”, escriu.  

La parella anarquista de Rirette Maîtrejean i Victor Serge, establerta a la Barcelona de 1917, s’allotjà en una habitació a la Gran Via (núm. 416), i militaven al Sindicat d’Impressió de la CNT. Es feren molt amics de Salvador Seguí i d’una parella empordanesa que tenia una mena de pensió en el segon pis del núm. 82 del carrer Hospital, formada per Teresa Montaner i Cabarrocas, de Palamós (Baix Empordà), i del compositor, sardanista i barber Tonet Puig i Artigas, de l’Escala (Baix Ter, Alt Empordà), on s’amagava  Salvador Seguí [Agustí Cabruja i Auguet, Antoni Puig, el barber de l’Escala, a Polítics i escriptors gironins durant la Segona República, Ajuntament de Salt i Diputació de Girona, Girona (1987), pàgines 136-142]. També si allotjava el barber Agustí Castellà i Trulls, de Sant Vicenç de Castellet, tots ells de la CNT [Josep Maria Huertas Claveria, El Noi del Sucre, Revista Triumfo, Madrid (30/02/1973), pàgines. 31-35]. Seguí dormia en una mena de rebost, segons relatà més tard Victor Serge, que ell junt amb Rirette Maîtrejean anaven sovint al pis en reunions del Comitè Revolucionari que preparava la vaga general revolucionària de l’estiu de 1917 o bé per parlar amb Seguí. Segons Frederica Montseny en aquell pis del carrer Hospital --on hi anava Victor Serge, Rirette Maîtrejean i Salvador Seguí-- aleshores s’hi redactava la premsa obrera i llibertària, si reunien els comitès superiors de la CNT en moments de clandestinitat, tot afirmant aquesta militant anarquista que el creixement de la CNT, amb els seus grans moviments reivindicatius d’aquells anys, encerta mesura, va tenir el seu punt de gravetat en aquest habitatge de Teresa Montaner i Antoni Puig [Frederica Montseny, En el cincuenta aniversario de la muerte de Salvador Seguí. Lo que fue la represión de los años 20, al setmanari de la CNT-AIT en l’Exili Espoir, Tolosa de Llenguadoc (11/03/1973), pàgines. 3 i 4]. Victor Serge explica que en aquest pis de la parella Montaner i Puig es gestà la vaga general revolucionària de 1917, on el Comitè Revolucionari, del que forma part el revolucionari rus, volia fer una insurrecció proletària per fer caure la monarquia borbònica [Victor Serge, El nacimiento de nuestra fuerza, Ediciones Amargord, Madrid (2017)].

La parella Teresa Muntané i Antoni Puig es separà, aquest anarquista establí una barberia a l’Escala, i ella fou parella de Salvador Seguí fins al seu assassinat [Josep Maria Huertas Claveria, op. cit. ]. Sobre la vida i activitats de Tonet Puig hi ha el llibre de Rafel Bruguera Batalla Antoni Puig, Tonet. Barber, àcrata i savi. L’anarquisme i la Guerra Civil a l’Escala, CCG Edicions (Girona, juny 2012).

En 1927, establerta de nou a París Rirette Maîtrejean aconseguí el divorci de Victor Serge, que sembla que en 1919 s’havia tornat a casar estant a Rússia.

La descripció que Victor Serge fa de la vida dels obrers a Barcelona en el clima creat per la guerra europea, l’actitud del Govern espanyol i la dels burgesos catalans il·lustra molt bé uns anys decisius.

El moviment obrer a Catalunya de principi del segle passat és un dels més importants d’Europa Occidental. És majoritàriament anarcosindicalista, i partidari del Comunisme llibertari, i té un interès especial per a la cultura i l’educació del país. Malgrat la repressió, la CNT experimenta un creixement enorme. Mai abans cap organització obrera no havia tingut un pes tan important a Catalunya i a l’Estat espanyol. Victor Serge ho va saber intuir. La vaga general política de juliol i la vaga general revolucionària CNT-UGT d’agost de 1917 fracassaren, però, dos anys més tard, el 1919, es va organitzar la de La Canadenca, una de les més importants del segle XX, que durà quaranta-quatre dies. Començà amb l’acomiadament de vuit treballadors i, a poc a poc, esdevingué vaga general. Es va declarar l’estat de guerra, hi hagué tres morts i tres mil empresonats. Finalment, el triomf proletari. Barcelona és la primera ciutat europea en assolir una important reivindicació històrica: la jornada laboral de vuit hores. La figura de Salvador Seguí, l’amic de Victor Serge, fou decisiva en aquesta gran victòria. La burgesia catalana no li ho va perdonar, tampoc que defensi aquells anys que solament el proletariat vol realment la independència nacional catalana, al contrari de la burgesia catalanista de la LligaRegionalista de Cambó i la patronal. Quatre anys després, el 10 de març de 1923, Salvador Seguí va ser assassinat pels sicaris de la patronal catalana al carrer de la Cadena, a Barcelona. Victor Serge era a Moscou, en va rebre la notícia per carta.

En la seva novel·la sobre el seu amic Darío, Victor Serge descriu el Cafè Espanyol, a Barcelona, on va conèixer Salvador Seguí i, a ell, li deien “el Rus”. L’ambient d’aquell cafè caracteritza la Barcelona de la primera guerra mundial. El traduïm del castellà: «El cafè ple de gom a gom tothora, tenia unes fileres de taules més o menys reservades. Els llibertaris ocupaven una part de la terrassa i una doble fila de taules a l’interior, sota els miralls enlluernadors. Els policies, fàcils de reconèixer pel seu aire de falsos obrers, de falsos empleats sense col·locació, per les seves mans pesades, indolents i sospitoses, fetes per a manipular les fitxes del dòmino, empunyar les manilles i atemorir sense soroll. Els policies, atenta l’oïda i inquiets els ulls, formaven un cercle conegut entorn d’un vetllador. Era una vella broma, repetida en intervals d’algunes setmanes, fingir seure a la seva taula per passar-hi la vetllada i fer-los servir pel mosso, que era amic nostre, cafè bullint […] Una pianola omplia el saló d’aires d’òperes o de romances. Entre aquell estrèpit de música mecanitzada podíem discutir entre nosaltres sense por que els policies no ens sentissin.»

Aquesta és la descripció que feia Victor Serge de la repercussió de la primera guerra mundial: «I aquesta ciutat, aquest país, pacífics, nerviosos, feliços, voluptuosos, estesos arran de la mar blavosa, escoltaven els ressons sords de les canonades, sentien bategar el cor penjat de l’Europa ferida i es nodrien de la sang abocada com a lucrativa pastura. Nosaltres treballàvem per a la guerra. Tots, més o menys, érem obrers de fàbriques de guerra. Teixits, cuirs, calçat, conserves, grans peces de màquines, tot, fins a la fruita --taronges perfumades de València-- tot allò que les nostres mans feien, manipulaven, embalaven, era absorbit per a la guerra. La guerra llunyana feia construir fàbriques en aquest país pacífic, les omplia d’obrers, procedents de vegades dels abrasats camps d’Andalusia, de les muntanyes gallegues, de les àrides planures castellanes. La guerra apujava els salaris. La guerra desencadenava aquella febre de viure i de riure, de rebolcar la dona en els divans dels tuguris, de veure voletejar les ballarines de sines nues en els cafès-concerts, perquè després la feina apressada en aquella presència incessant de la mort i de la bogeria era necessari ‘sentir-se viure’.»

També és recomanable l’assaig històric Víctor Serge. La conciencia de la revolución (Laertes, 2017), un treball col·lectiu dirigit per Pelai Pagès i Pepe Gutiérrez. O Victor Serge, l’insurgé, el documental de la xilena Carmen Castillo, víctima de la repressió pinochetista i vídua de Miguel Enriquez, el dirigent assassinat del Moviment de l’Esquerra Revolucionària (MIR en castellà). I, sobretot, una de les obres mestres del mateix Víctor Serge, Memorias de un revolucionario (Veintisiete Letras, 2011), un recorregut per la història dels moments clau en les revolucions del segle XX de la mà d’un protagonista revolucionari indiscutible, crític i molt ben informat. Una reflexió personal àmplia i profunda sobre la revolució social proletària i la seva degeneració amb testimonis inèdits directes sobre Lenin, Trotski, Maiakovski, Gorki, Kropòtkin i altres.

A la Barcelona “plena d’ocells, ballarines i anarquistes”, explica Victor Serge que va seguir molt de prop amb Salvador Seguí les negociacions entre la burgesia catalana avançada i el Comitè Obrer Revolucionari. Al descriure el pis llogat a Barcelona per Tereseta Montaner, de Palamós, i Tonet Puig, de l’Escala, recorda Victor Serge: «Sopàvem sota el llum tremolós d’una làmpada de petroli. A la taula de fusta raspallada, el menjar consistia en tomàquets, cebes, un aspre vi negre, una sopa pagesa. La roba del nen penjava d’una corda. La Tereseta gronxava la criatura: el balcó s’obria cap a la nit amenaçant, la caserna plena de guàrdies armats, la llum vermella, estrellada, de la Rambla. Escrutàvem els problemes de la revolució russa, de la vaga general vinent, de l’aliança amb els liberals catalans, del sindicalisme, de la mentalitat anarquista oposada al renovament de les formes d’organització.»

Victor Serge es va integrar a les patrulles obreres armades que recorrien la ciutat. Tot i tenir un impacte important, les vaga generals de juliol i agost de 1917 fracassaren a causa de la cruel repressió monàrquica espanyola. A Barcelona moriren trenta-tres persones i a Sabadell deu més, totes víctimes de la repressió governamental espanyola. Victor Serge va passar breument pel calabós. Tot seguit va decidir d’anar-se’n a Rússia, on ja hi havia hagut la revolució democràtica de febrer i les jornades proletàries d’abril d’aquell any de glòria revolucionària.

El viatge a Moscou, passant per l’hexàgon francès i la presó, va ser llarg, com també narra en Naissance de notre force.

Militant anarquista comunista revolucionari, la revolució dels soviets el va dur al bolxevisme. El febrer del 1919 arribà a Petrograd i s'uní al nou nat Partit Comunista de V. I. Lenin. Treballà a la Komintern com a periodista, editor i traductor. Representant de la Komintern a Alemanya, treballà en la insurrecció obrera fallida de tardor del 1923. Aquella experiència el dugué als rengles de l'Oposició d'Esquerres, de la qual fou figura cabadal a Leningrad (el nou nom aleshores de Petrograd en honor a V.I. Lenin, i ara Sant Petersburg, en rus Санкт-Петербу́рг, transcrit Sankt-Peterburg).

Allà, poc després, Victor Serge, ja bolxevic amb càrrec, va fer una gran amistat amb Andreu Nin, futur dirigent del POUM des de l’Organització de l’Esquerra Comunista (bolxevic-leninista). Quan aquest va accedir a la Conselleria de Justícia del Govern de la Generalitat de Catalunya el setembre de 1936, va demanar assessorament al seu amic rus, que en donava escrivint cartes obertes al diari La Batalla, la publicació del POUM.

El gener de 1937 aparegué a París un número de Le Crapouillot titulat «De Lénine à Staline», redactar per Victor Serge, i el gener de 1938 un número consagrat a «L'Anarchie», redactat per Victor Serge, Alexandre Croix i Jean Bernier.

Enemic de Stalin i els processos a Moscou contra la vella guàrdia bolxevic de 1917, Victor Serge va ser víctima d’una cruel campanya de difamació, la qual cosa no l’impedí avisar Andreu Nin i els seus camarades del POUM que Stalin planejava eliminar-los, però malauradament no li van fer gaire cas i així van anar les coses a partir del 3 de maig de 1937.

El 1928 havia estat expulsat del Parit Comunista de la URSS i empresonat, però després fou alliberat. Es guanyava aleshores la vida amb novel·les, la majoria de les quals es publicaven a l’Estat francès. El 1933, Victor Serge fou arrestat i deportat als camps stalinistes.

L'abril del 1936, després d'una campanya internacional, fou expulsat de la Unió Soviètica. Aleshores renovà el contacte amb Lev Trotski, però aviat trencaren. Aleshores col·laborà amb Narcís Molins i Fàbregas en la defensa del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). L’estiu del 1937 Nin és assassinat i comença la repressió contra el POUM. Victor Serge organitza a París el Comitè de suport i aconsegueix evitar que assassinin la resta de poumistes detinguts. També va defensar en la nascuda IV Internacional (bolxevic-leninista) que es fes una declaració de simpatia envers els anarquistes espanyols i el POUM. La proposta no va ser ben acollida. Aquest fou l’inici del seu trencament amb Lev Trotski.

El seu amor per Barcelona i els camarades que va fer aquí era tal que el 28 de gener de 1939, quan tot just la ciutat acabava de caure a mans dels franquistes, Victor Serge va escriure al diari socialista belga La Wallonie un article impressionant, Pensons à Barcelone!. El text està recollit a Retour à l’Ouest. Chroniques, juin 1936-mai 1940 (Agone, Marsella, 2010). Com que el llibre no és publicat ni en castellà ni en català, traduïm el darrer paràgraf, tot un manifest de solidaritat i reconeixement: «L’únic pensament d’aquest moment ha de ser de solidaritat total amb la nostra Catalunya ferida, després de trenta anys a l’avantguarda del moviment obrer europeu. Allà es va afusellar Francesc Ferrer el 13 d’octubre de 1909. Ella va formular en 1917, amb Salvador Seguí, pocs mesos abans de l’Octubre rus, el seu programa de transformació social. Amb les mans nues va desarmar l’exèrcit feixista el 19 de juliol de 1936. Amb les Brigades Internacionals, els homes dels dos grans sindicats salven Madrid quatre mesos més tard. Els seus militants sovint van ser enganyats, però mai no van renunciar. Ens han donat l’exemple dels seus Ascasos, els seus Durrutis, els seus Berneris, els seus Andreus Nins, per només esmentar els morts, als quals l’homenatge del record és ben merescut! Als vius, camarades, els cal pa urgentment, ajut, ajut!».

Aleshores de l’ocupació nazi de França, els militants del POUM ajuden Victor Serge a fugir a Mèxic. El 1940 fugí de París, poc abans de la caiguda de la ciutat a mans nazis, i es desplaçà a Mèxic, on va morir a Ciutat de Mèxic (Mèxic) el 17 de novembre de 1947. “He endurat poc més de deu anys de captiveris diversos, he militat en set països, he escrit vint llibres. No posseeixo res”, va escriure a Memòries d’un revolucionari. Els camarades del POUM van reunir diners per a enterrar-lo dignament.