 |
| I Congrés de la Federació Anarquista Italiana (Carrara, 15-19 de setembre de 1945). Marcello Bianconi, quart per la dreta. A la seva dreta Ugo Fedeli. A la gatzoneta Ugo Mazzucchelli. |
El
7 de novembre de 1936, amb altres companys anarquistes (Ugo Guadagnini,
Cesare Teofoli, i Vittorio Ortore), deixà Brussel·les i marxà com a
voluntari cap a Barcelona
a través de la xarxa anarquista de pas del Pirineu establerta a
Perpinyà i d’antuvi s'integrà en la
Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la CNT-AIT i de la
FAI, combatent al front d'Aragó (Monte Pelado, Osca i Almudébar), i després en la
Divisió «Garibaldi», caient ferit en els combats d'Almudébar.
Marcello
Bianconi:
El 30 de desembre de 1898 neix a Bolonya (Emília-Romanya) el
mecànic i propagandista anarquista comunista i anarcosindicalista
Marcello Bianconi. Els
seus pares es deien Alfonso Bianconi i Aldina Argia. El març de 1900 la
seva família es traslladà al barri genovès de Pontedecimo (Gènova,
Ligúria), on després de assistir a classes elementals abandonà l'escola i
es posà a treballar en una fàbrica.
De ben jovenet es mostra actiu en els cercles subversius i va ser fitxat com a «comunista». En aquests anys formà part dels «Arditi del Popolo»
del barri genovès
de Sestri Ponente, amb Elio Caviglia, Francesco Costa, Angelo Dettori,
Giuseppe Giacobbe, Emilio Grassini, Giovanni Mariani, Gino Monti,
Pierino Pesce, Giacomo Pizzorno, Edmondo Sighicelli, Carlo i Dante
Stanchi.
El
2 de maig de 1922 va se condemnat a 18 mesos de presó pel Tribunal
Militar de Venècia (Vèneto) pels delictes d’insubordinació, amenaces i
atac contra un superior,
comesos durant el servei militar.
Apallissat
en diferents ocasions pels escamots feixistes, a finals de 1924, es va
veure obligat a passar clandestinament la frontera francesa. S'establí a
Villeurbanne
(Lió, Ôvèrgne-Rôno-Arpes, Arpitània), on entrà en contacte amb
militants del grup anarquista lionès «Sacco i Vanzetti»,
destacant, segons la policia, «per la violència de les seves accions i
per la seva activa propaganda». En aquesta època va ser inscrit
en el registre de la policia de fronteres.
El desembre de 1925 es casà amb Pierina Coda i dos anys després nasqué el seu fill Enzo.
Durant
tota la seva permanència a l’hexàgon francès mantingué estrets
contactes amb els companys de l'exili polític (Antonio Silvio Casella,
Giulio Conte, Ennio Mattias,
Attilio Scarsi, Egisto Serni, Dante i Roberto Stanchi i altres) i
desenvolupà un intensa tasca propagandística en els cercles de
l'emigració antifeixista.
Per
la seves activitats, va ser expulsat de l’Estat francès i el 4 de
novembre de 1931 va ser detingut per violació del decret d'expulsió.
Un
cop lliure passà a Bèlgica, primer a Brussel·les i després a Lîdje
(Lieja , Valònia), on continuà la seva incansable activitat
propagandística i es relacionà amb destacats
anarquistes (Hem Day, Mario Mantovani, Pasquale Rusconi, Pietro Sini i
altres).
Posteriorment
retorna una temporada a Lió, on restava empresonat l'anarquista Eugenio
Nastini, però en 1934 el trobem de bell nou a Bèlgica, on va ser fitxat
com a actiu
distribuïdor del periòdic Il Risveglio Anarchico.
En 1935, de bell nou a territori francès, entre l'1 i el 2 de novembre assistí al
Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes
Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Yvelines, Illa de
França); promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de
militants d'arreu de l’hexàgon francès, de Suïssa i de
Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi,
Carlo Frigerio, Gusmano Mariani i altres) i donà lloc al
Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè
Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser
Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Carlo Frigerio, Giuseppe Mariani i
Umberto Marzocchi.
El
7 de novembre de 1936, amb altres companys anarquistes (Ugo Guadagnini,
Cesare Teofoli, i Vittorio Ortore), deixà Brussel·les i marxà com a
voluntari cap a Barcelona
a través de la xarxa anarquista de pas del Pirineu establerta a
Perpinyà (Rosselló) i d’antuvi s'integrà en la
Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), combatent al front d'Aragó (Monte Pelado, Osca i Almudébar, Aragó), i després en la
Divisió «Garibaldi», caient ferit en els combats d'Almudébar (Osca, Aragó).
Arran dels «Fets de Maig»
de 1937 i la repressió stalinista, retornà a Bèlgica i s'instal·là a
Brussel·les, on participà activament en la solidaritat amb els
combatents
antifranquistes juntament amb altres companys (Azelio Bucchioni, Mario
Mantovani, Antonio Moscardini i altres).
El 8 de juliol de 1938 va ser detingut en possessió d'armes i empresonat tres mesos.
Un cop purgada la pena, va ser expulsat de Bèlgica i se li va perdre el rastre.
Segons el Ministeri d'Exteriors, s'embarcà a Anvers (Antwerpen, Flandes) cap a Mèxic.
El setembre de 1939 es va confirmar la seva inscripció en la registre de fronteres amb l'ordre de detenció.
L'octubre de 1939 el trobem de bell nou a Bèlgica i demanà al consolat italià el visat per a retornar a Itàlia, via Alemanya.
El
març de 1940 partí de Bèlgica i es traslladà a Alemanya, primer a
Colònia (Nordrhein-Westfalen) i després a Frankfurt del Main (Land de
Hessen).
El
21 de març de 1942 va ser detingut per la policia alemanya i, amb una
ordre d'expulsió d’Alemanya, lliurat l'1 de juny de 1942 a la policia
italiana, que el va detenir
i li va assignar quatre anys de confinament a l'illa de Ventotene
(Latina, Laci).
Després
de la caiguda del feixisme va ser internant per ordre del govern de
Pietro Badoglio, juntament amb altres anarquistes (Giuseppe Bifolchi,
Ernesto Gregori, Giorgio
Jaksetich, Onofrio Lodovici, Emilio Marziani, Ulisse Merli i alres), al
camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Motina, Anghiari, Arezzo,
Toscana), distingint-se en la lluita dels interns per aconseguir
l'alliberament.
A finals de 1943 retornà a Gènova i s'integrà amb altres companys en la lluita partisana, entrant a formar part del
Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) del barri residencial genovès Pontedecimo com a representant comunista llibertari.
Buscat per les tropes de la República Social Italiana (RSI), fugí a les muntanyes per evitar la captura.
De
bell nou a Gènova l'abril de 1945, participà, juntament amb el seu fill
Enzo, també anarquista, en la insurrecció de la ciutat.
Després
de la Segona Guerra Mundial interimperialista fou un dels membres
destacats dels grups anarquistes de la Val Ponçeivia (Gènova, Ligúria) i
milità en la
Federació Comunista Llibertària (FCL).
Força actiu sindicalment, va ser un dels membres més destacats del col·lectiu anarquista local en la
Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball) i fou secretari del
Sindicat Provincial de Descarregadors del port de Gènova.
Gran organitzador, promogué la constitució del
Comitè de Defensa Sindical (CDS) del sector ferroviari i participà en actes contra el desmantellament de la indústria pesada genovesa.
Com a delegat del
CDS, juntament amb Gaetano Gervasio, Umberto Marzocchi, Alberto
Meschi, Lorenzo Parodi, Attilio Sassi i Stefano Vatteroni, formà part
del
Comitè Nacional de la CGIL i participà en els seus tres primers congressos.
A començament dels anys cinquanta, juntament amb anarquistes «confederals» (Pietro Caviglia, Wanda Lizzari i alres), polemitzà amb el grup de companys genovesos
(Antonio Andrea Dettori, Cristoforo Piana, Francesco Rangone i altres) que s'esforçà per reconstruir la
Unió Sindical Italiana (USI).
El
novembre de 1959 assistí com a testimoni de descàrrec en el judici
celebrat a Gènova contra els anarquistes Gaetano Busico, Eugenio De
Lucchi, Gaspare Mancuso i Vincenzo
Toccafondo, acusats d'un atemptat contra el consolat espanyol a Gènova
del 8 de novembre de 1949.
Militant actiu de la
Federació Anarquista de Ligúria (FAL), assistí a gairebé totes les reunions i congressos de la
Federació Anarquista Italiana (FAI) de després de la guerra.
Marcello Bianconi va morir el 13 de setembre de 1959 a Gènova.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada