«No és el primer cop que ho dic: hi ha gent que només necessita
la Bíblia per a explicar-se el món [...] A mi, em passa, ho he de confessar, amb 'El eco de los pasos'».
Andreu Barnils [VilaWeb 11/11/2018]
“Durruti
i jo vam acudir al prec del president Lluís Companys. Era envoltat
d’oficials de l’exèrcit.
En veure’ns, obrint els braços, va exclamar: “Fills meus, gent de la
CNT, avui sou l’única esperança de Catalunya! Oblideu-ho tot i salveu
les llibertats del nostre poble!”
-. Això és tot, Companys? --vaig dir-li--. Em pensava que ens volies aquí per a donar-nos armes.
-. No en tinc, d’armes per a donar-vos. Només volia desitjar-vos molta sort!”.
Aquesta és una del centenar d’escenes impagables que es llegeixen a
El Eco de los Pasos, un dels llibres que han influït de manera
més poderosa el meu cervellet. Són les memòries d’un anarquista català. A
l’escena es veu tot un president de la Generalitat, Lluís Companys,
adonant-se
que la societat civil, en aquest cas el sindicat
CNT, té agenda i projecte propi. Els franquistes s’han revoltat i el
president català veu que, la feina, no la farà pas el govern i prou. La
societat civil, via
CNT, també: ‘Volia desitjar-vos molta sort!’
La
societat civil d’aleshores, a diferència de l’actual, no va pas esperar
en cap cas el poder polític.
Va col·laborar-hi de tu a tu, però es va preparar per compte seu. Fent
via. M’hi ha fet pensar la carta que Jordi Sánchez, president de l’ANC,
va enviar a Puigdemont l’octubre passat demanant que no es fes la DUI.
Ha estat una de les notícies de la setmana. “President, freni.” Lluís
Companys, en canvi, va tenir tota una altra societat civil al seu
costat:
«Quan els militars preparaven el seu cop d’estat, el
Comitè de Defensa confederal de Barcelona els portàvem un avantatge de gairebé any i mig en l’estudi i els plans per a contrarestar la revolta militar. El
Comitè de Defensa confederal existia des dels primers dies de la República. Els
Quadres de Defensa confederal també […].
Faltava decidir un pla, susceptible de donar-nos la
victòria, flexible i previst. Les casernes militars de Barcelona eren
fortaleses de recent construcció, en gran part. No havíem d’atacar-les
en cap cas, perquè hi gastaríem
les poques municions de què disposàvem. Calia deixar sortir les tropes
al carrer i, un cop lluny de les casernes, atacar-les per l’esquena,
sense pressa, intermitentment, perquè fossin elles que esgotessin les
municions i els resultés difícil de tornar a les
bases per refer-se […] Preparar a consciència les fàbriques perquè
posessin en funcionament les sirenes ininterrompudament, creant
condicions psicològiques òptimes per a la lluita; sembrant el pànic
entre els soldats i l’entusiasme entre els obrers. Aïllar
completament les tropes revoltades, tallant-los les comunicacions a peu
i donant-los des de la
Central Telefònica falses notícies sobre l’estat de la lluita a la ciutat.»
Llançar falses notícies des de
Telefónica contra l’equip rival en ple any 1936. Les notícies falses i
Whatsapp de fa vuitanta anys. Això és també el llibre
El Eco de los Pasos.
No és el primer cop que ho dic: hi ha gent que només necessita la
Bíblia per a explicar-se el món. Allà dins, hi troben tot allò
que necessiten: la paràbola de l’ambiciós, de l’horror, del sagrat, dels
mediocres i els rentats, dels traïdors i els germans de vida. Tots els
personatges
que coneixem, explicats dos mil anys abans a Galilea. Tot un entramat
moral que els guia segles després. N’hi ha que troben això mateix a la
Divina Comèdia o a
El capital. Són llibres totals, absoluts, que encapsulen tot un univers. A mi, em passa, ho he de confessar, amb
El eco de los pasos. Una mica sí que em passa. Les memòries de
Joan Garcia Oliver. Un cambrer anarquista que va arribar a ministre de
Justícia en plena guerra. Brutals, també, en moments com aquests, de
tanta confusió,
i en què cal trobar lliçons de vida. El eco de los pasos en pdf: https://anarquismoenpdf.tumblr.com/post/128287760253/juan-garc%C3%ADa-oliver-el-eco-de-los-pasos-1978
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada