Es va procedir a col·lectivitzar no sols les fàbriques, serradores i mines sinó també
molts negocis petits i la distribució comercial, constituint una Cooperativa Obrera Col·lectivitzada.
Per
Negre Verd
Aquesta
és el segon lliurament de la sèrie sobre els incontrolats, vol ser per
una part la reivindicació
d’un relat propi que havíem deixat en mans d’historiadors acadèmics del
sistema, historiadors parcials marxistes pro-PSUC i del bonsime
republicà d’esquerres i finalment en mans del relat clerical. El proper
lliurament estarà dedicat a Vicenç Comas Cruells,
“incontrolat de Vic, més conegut com “el Coix del Carrer Gurb” o “el
Paella”. Podeu llegir el primer lliurament a l’enllaç
[http://negreverd.blogspot.
Puigcerdà, un paradís sense tensions de classe?
Sovint
es pinta el Puigcerdà dels anys trenta com una petita ciutat de
comerciants, hotelers i pagesos
benestants, una ciutat burgesa i liberal, sense conflictes. A Puigcerdà
abundaven les cases senyorials, les torres i els xalets per l’estiueig
dels ricatxos (el mateix 5 de juliol de 1936 a La Vanguardia s’anunciava
que marxaven a Puigcerdà els marquesos de
Mesa de Asta, el duc de Sant Mauro i els acabalats senyors Puig
Roux...).
Els
estiuejants, i amb ells els comerciants, pagesos benestants i hotelers
necessitaven una corrua
de criades i criats, mossos, cotxer, cuineres... subalterns en
condicions laborals de “servitud” generalment pitjors que les dels
obrers industrials o de les indústries extractives.
Puigcerdà
era quelcom més que el luxe de les “idíl·liques” segones residències i
hotels, i tot el
sector econòmic dedicat a satisfer les seves necessitats, també havia
un sector industrial reduït, però fort. Per exemple la Colònia Simón del
tèxtil, les serradores vinculades a l’extracció de fusta als boscos,
les mines de lignit de Das, la fàbrica de llet
condensada SALI i la construcció.
Puigcerdà era doncs, a més d’una ciutat d’estiueig i de comerç, una població obrera i treballadora,
on la CNT i la UGT estaven ben implantades.
Malgrat
les dificultats de sindicació en els sectors dominants de Puigcerdà, el
sindicat d’oficis
varis de la CNT era prou fort. Tenia, en el moment de celebrar el
congrés de Saragossa (1936), 277 cotitzants (que no afiliats o
simpatitzants que eren més).
Si
pensem que Puigcerdà tenia una població d’uns 3.000 habitants, tenim
que el 9% de la població
era cotitzant de la CNT. Si tinguéssim en conte sols la població activa
aquest percentatge pujaria. Si prenem la dada de la població activa el
1930 (dades pel conjunt de l'estat), que era del 40%, llavors la
afiliació seria de més del 22% de la població activa
... la UGT també estava fortament organitzada, sobretot al tèxtil i als
ferrocarrils.
Hi
ha dos fets que remarquen el caràcter proletari i combatiu de la
població, el primer és una revolta
anticarcerària. El dia 4 de maig de 1934 cinc presos es van evadir de
la presó de Puigcerdà, estaven presoners per petits furts i per “vagos y
maleantes” (on s’incloïen els aturats insubmisos), dos dels evadits van
ser capturats i retornats a la presó on un
dels funcionaris va agredir amb extrema violència a un dels presos. A
la població va córrer el rumor de que havia mort degut els
maltractaments i una manifestació massiva es va dirigir a la presó i, a
part de destruir tot el que van poder de les instal•lacions
i alliberar a la resta dels presos (menys un que va voler restar a la
presó), van apallissar a consciencia al funcionari. Tan el pres com el
funcionari van acabar a l’hospital... no sembla l’actitud d’una població
aburgesada i submisa.
El
segon fet va ser una campanya portada a terme per la patronal i
l’ajuntament (governat per la
Lliga) que va culminar amb un tancament d’empreses, el dia 15 de juliol
de 1936, amb l’excusa de donar preferència als treballadors locals
sobre els “forasters”.
La
finalitat declarada era, però, debilitar la força de la CNT. El
telegrama que va enviar l’alcalde
al conseller de treball de la Generalitat deia: “Per protestar que
elements forasters de la CNT absorbeixin treball dels fills i veïns de
la vila, les societats obreres i patronals han declarat l’atur general;
regna la tranquil·litat” (la Humanitat, núm. 1369,
15 de juliol de 1936). Donades les dates en que es va produir, el
projecte antisindical (també anava contra UGT) va naufragar, ja que pocs
dies desprès es va produir la revolució social.
A
publicacions de Puigcerdà i comarques properes (el Pirineu, Renovació,
el Muntanyenc...) lligades
al “republicanisme d’esquerres” ja es parlava el 1932 d’un Sindicat
Local Independent per mirar de treure força als Sindicats de classe,
sobretot a la CNT. Entre d’altres perles deien “l’atur forçós esta
flagel•lant el ram de paletes i no és pas que hi hagi
crisi de la construcció. Per què, doncs, aquest atur forçós en els
paletes. Per la immigració!”, “així hem vist com fins ara l’obrer català
no ha volgut ésser catalanista, i mentre ha renegat de la seva pròpia
raça els altres països d’Espanya han vingut abocant-nos
còmodament tot el proletariat que els sobrava!” (Pirineu 6/11/1932).
La revolució social a Puigcerdà, de juliol de 1936 a l’abril de 1937
L’ajuntament
i les forces de l’estat van restar mudes i paralitzades davant del cop
feixista (de
fet governava la Lliga) i així fou com un grup decidit va procedir a
prendre la iniciativa formant un Comitè Antifeixista que va dirigir, de
fet, la ciutat i bona part de la comarca fins abril/maig de 1937.
Es
van obrir les portes de la presó i es van començar a cremar els
establiments religiosos. En pocs
dies es van destruir els 8 edificis religiosos de Puigcerdà (l’església
de Santa Maria, capelles i esglesioles), un establiment religiós per
cada 375 habitants!!. També es van cremar els arxius parroquials,
notarials i el registre de la propietat... I un cop
cremats els de Puigcerdà la crema es va estendre per tots els pobles de
les rodalies.
L’església de Santa Maria, la més important del municipi, després de ser cremada va ser enderrocada,
deixant sols el campanar com a mirador... encara avui podem trobar aquest campanar solitari.
Es va procedir a col·lectivitzar no sols les fàbriques, serradores i mines sinó també molts negocis
petits i la distribució comercial, constituint una Cooperativa Obrera Col·lectivitzada.
El
seu lema era “la cooperativa no ven, distribueix!” una declaració
radical!!. A la cooperativa
treballaven 185 persones en 28 seccions que anaven des de sastreria
fins fàbrica de lleixiu. Sembla que, cosa que no va passar a tot arreu,
els sous d’homes i dones eren iguals en drets i salaris. També es van
col·lectivitzar les mines de carbó de Das, les
serradores i els treballs forestals, les indústries i alguns masos que
estaven abandonats.
Durant
els primers mesos de la revolució es van assassinar (assassinar: matar
al marge de la llei
i de l'estat) nombroses persones. A la “Causa General” del franquisme
en cita 33 noms (no serien doncs moltes més). Els morts es van produir
entre el 25 de juliol i el 30 d’octubre de 1936, en total 1 militar i ex
regidor, 3 capellans, 9 membres del partit
d’extrema dreta i primoriverista Unidad Patriòtica i somatenistes (els
de la zona “nacional” van incorporar-se a Falange), 3 alts funcionaris
(el notari i 2 secretaris judicials), 4 industrials i “propietaris” i 13
persones d’altres oficis o dels qui no es
coneix la filiació política. Malgrat que no sigui una justificació,
durant aquest període arribaven les noticies de les matances “nacionals”
de Mèrida i Badajoz i els primers bombardeigs sobre Madrid.
Lluny queda la llegenda d’una mena de genocidi comarcal, a més a la collada també anaven a parar
algunes persones executades per el Comitè de Ripoll (en mans de PSUC) i d’altres executades per els carrabiners.
La
literatura clerical/estalinista (que en això es donen la mà) esmerça
esforços en desprestigiar
la Comuna de Puigcerdà, es parla “d’orgies de sang”, de la crema d’un
frare de viu en viu (falsa del tot, ni tants sols surt en cap document
de la Causa General), i d’orgies sexuals amb “infermeres” i “milicianes
de rereguarda”; una ment malaltissa és una
característica dels creient en deu i en l’estat.
L’Antonio Martín, per malnom “el Coix de Màlaga”.
L’Antonio
era un militant anarquista, integrat al grup “Los Solidarios” i
posteriorment al “Nosotros”,
home d’acció, es va especialitzar en el pas d’armes a través de la
frontera, així que el trobem des de finals de la dictadura i durant la
república a les zones de frontereres dels dos cantons de la ratlla,
treballant en diversos oficis, peó de camins, picapedrer,
treballador forestal i agrícola, a la construcció... i, diuen, també el
contraban. El contraban era una manera de viure socialment acceptada
majoritàriament a totes les fronteres del mon. L’Antonio Martin era un
del dinamitzadors i organitzadors del sindicat
d’oficis varis de Puigcerdà.
Es
diu que el 19 de juliol el va agafar a la presó, cosa que no seria
rara, donat el tema del contraban,
les activitats socials que desenvolupava i el clima antisindical que
vivia Puigcerdà els dies abans del colp franquista, però no hi ha res
que pugui provar això.
Va
ser un dels animadors del procés d’anorreament de les esglésies i de
les col·lectivitzacions,
era un dels homes forts del Comitè. Al contrari que en moltes altres
poblacions el Comitè mai van fer moviments per suplantar l’ajuntament i
van mantenir un alcalde d’ERC.
La trampa de Bellver
Feia
temps que el Comitè de Puigcerdà i l’Ajuntament de Bellver forcejaven
al voltant del tema dels
subministraments, l’economia de la zona depenia molt de la ramaderia i
els principals productes, la llet i la carn, es consumien en bona part a
fora i eren estratègicament necessaris per la guerra.
Els
ramaders, a l’estar a la frontera, i tenir família als dos costats,
comerciaven com si no hi
fos, així si els preus eren millors a França es venia el bestiar a
França i si eren millors a España a España... a més en les
circumstàncies d’incertesa que es vivien, tot bon negociant procurava
tenir un coixí a l’altra cantó, en forma de francs dipositats
en algun banc o custodiats per algun parent, això era propi més dels
tractants que dels productors.
El conflicte va girar sobretot al voltant de la carn i del seu preu, una diferència de 50 cèntims
el quilo feia que Bellver es negués a portar bestiar a l’escorxador de Puigcerdà.
Cal tenir en conte que Puigcerdà era el municipi més gran de la comarca, que suportava un gran flux
de refugiats, que no era prou ric en termes agrícoles i que tenia greus problemes de subministrament.
Paradoxalment
en aquest cas s’enfrontaren dues posicions a l’inrevés del que va ser
habitual, els
anarquistes volien centralitzar una part de l’economia de la comarca, i
el poble de Bellver, governat per ERC es volia constituir en cantó
productiu independent, de fet l’alcalde es va ufana sempre que durant la
guerra no van sortir aliments del terme si no
era per intercanvi, o sia sense diners!!.
A
això s’afegia que el Govern volia recuperar el control de l’ordre
públic, especialment de les fronteres
i arraconar als qui volien fer la revolució social al mateix temps que
la guerra, en aquest sentit els comitès de la Seu d’Urgell i de
Puigcerdà eren uns objectius a batre. Al seu voltant es va anar teixint
una xarxa que en el moment precís es va tancar sobre
els revolucionaris dels Pirineus... es va tancar, però no amb els
resultats que esperaven des del govern de la Generalitat. La tensió a
Puigcerdà i a moltes zones de Catalunya era molt alta, amb enfrontaments
puntuals a molts llocs. L’Antonio Martin va ser
assassinat a trets en creuar el pont d’accés a Bellver per parlamentar
amb els atrinxerats allà, junt amb ell varen morir dues persones més,
una d’elles el representant de la Seu d’Urgell Julio Fortuny.
Uns
dies més tard, a redós dels fets de maig, militants del PSUC i Guàrdies
d’Assalt van a Alp, on
dissolen el Comitè, són detinguts 5 membres del POUM i transferits a la
presó de Girona, com que el seu procés s'allarga el detinguts demanen
ser transferits al front, els concedeixen el “favor”, no en tornen vius.
La Cooperativa Popular i les col•lectivitzacions son dissoltes i els seus bens retornats al antics
propietaris, els locals confiscats assaltats i lliurats a les forces estatistes (carrabiners, PSUC, EC, ERC....) o tornats
Als
pocs dies es produeix un succés gens clar, un grup de pistolers, sembla
ser que guàrdies d’assalt
manats pels estalinistes, prenen per sorpresa la serradora de Sant
Martí d’Aravó, empresa col·lectivitzada. Els sis anarquistes que hi
treballaven van ser posats contra la paret i, desarmats i indefensos,
metrallats, i ultimats amb el tret de gràcia.
Amb
aquests sis morts quedava totalment escapçat el comitè revolucionari de
Puigcerdà, molts companys
varen anar a parar a la presó amb acusacions fabricades a mida i alguns
foren “desapareguts”, altres van haver d’amagar-se per no anar a la
presó o a un lloc pitjor, i els anarquistes de nacionalitat francesa que
abundaven a la zona varen ser deportats.
A Barcelona uns dies després es van produir els “fets de maig”, durant els que, en una doble jugada,
el PSUC estalinista es va desempallegar de l’anarcosindicalisme i del Govern Català de la Generalitat.
Va ser una provocació elaborada en la que el sector més revolucionari, la CNT, la FAI i el POUM no
van poder evitar entrar i van patir una autotraició dels seus dirigents.
Els
sectors nacionalistes ERC, EC i d’altres van ser engalipats pel PSUC,
del que coneixien a bona
part dels seus dirigents per haver compartit militància anteriorment, a
Estat Català o al CADCI, el que no van contar és que la fidelitat dels
psuqueros era al “partit” i a Stalin i així van perdre bous i esquelles,
l’Estat Central els va desposseir de tota
competència en Defensa i en Ordre Públic i les forces de l’Estat es van
desplegar per tot Catalunya.
Qui més va sofrir les conseqüències va ser el POUM i els sectors més sans de l’anarquisme que van
ser perseguits i en molts casos exterminats.
Els
fets de Puigcerdà van ser un pròleg del que foren els fets de maig,
allà també els psuqueros
van enredar als homes d’ERC i d’Estat Català per usar-los com auxiliars
en la recuperació del control de fronteres per part de les forces de
l’estat central.
A
la Cerdanya la supremacia d’ERC va desaparèixer al mateix temps que la
del Comitè de Puigcerdà,
l’onze d’agost de 1937, el Comitè Comarcal de la UGT de la Cerdanya
(controlat per el PSUC) informava de la “correcció” d’una anomalia en la
formació dels Sindicats Agrícoles. La “correcció” consistia en anar
visitant pobles dissolent els sindicats de la Unió
de Rabassaires i substituint-los per Sindicats afiliats a la Federació
de Treballadors de la Terra de la UGT, aquestes accions anaven
acompanyades per la substitució d’alcaldes i regidors, substituïts per
membre de la UGT i “algun rabassaire sa”.
L’altra Coix de Màlaga i el flamenc a Catalunya els anys 30
L’Antonio
Martin era de naixença extremeny, no pas d’Andalusia, en documents
policials anteriors
a la revolució surt com “el Cojo” de Málaga res de res. Segurament
l’apel·latiu de Coix de Màlaga forma part d’una tàctica depreciativa
dels seus oponents i comença a aparèixer als diaris catalans a partir de
1936.
Hi
ha un “Cojo de Màlaga” real, Joaquin José Vargas Soto, cantaor gitano
nascut a Màlaga el 1880.
Va ser un artista reconegut, especialista en els cants de llevant, els
més proletaris del flamenc, les mineres, les tarantes i les
cartageneres. José Vargas mai es va avergonyir de la seva coixesa, i la
seva muleta ocupava sempre un lloc preeminent als escenaris
on actuava.
Segurament l’assimilació entre els dos coixos ve donada per el menyspreu de la carcúndia elitista
noucentista per la música gitano/andalusa molt popular a tot Catalunya.
Aquesta expulsió del flamenc i músiques properes de la tradició musical catalana és totalment artificial
i falsa, les comunitats gitanes de Catalunya ja incorporaven a la seva música trets flamencs a mitjans del segle XVIII.
Ja
des de mitjans del segle XIX hi ha nombroses bailaoras i bailaores
catalans d’origen, fins i tot
el cos de ball del Liceu, el 1847, te el gènere com fix, no diguem ja
els nombrosos teatres de Barcelona. Però és en els Cafès Cantants on
s’arrela més el gènere des de finals del XIX, l’Eden Concert, el Dorado,
Ca l’Escanyo a Barcelona, el cafè Soler i la
cerveseria del Siglo a Sabadell, el Roial Concert i el Cafè Paris a
Lleida... A Barcelona tenia la seu espanyola les principals
discogràfiques de musica flamenca (i de tota la música a l’Estat) la Voz
de Su Amo i Parlophon Electric.
Aquells
anys, d’abans de la guerra, van veure néixer l’art de Carmen Amaya i de
la seva tieta la
Faraona, la veu del mallorquí Juanito el Dorado o la música d’una de
los poques dones de l’època guitarristes de flamenc, Matilde de los
Santos.
Entre
les nissagues flamenques destaca la família Borrull, gitanos originaris
de Castelló, instal·lats
a Barcelona, que van destacar en el ball i en la guitarra, Miguel
Borrull pare van fundar i dirigir el Villa Rosa cafè cantant hegemònic
en el flamenc durant tot el període que va de 1915 a la guerra. El seu
fill, també Miguel va continuar el camí del pare
junt les seves germanes.
Miguel Borrull va acompanyar al Cojo de Málaga a la guitarra en nombroses gravacions per la “Voz
de Su Amo”, aquest fet, potser, va ser determinant per que Joaquin José es traslladés a viure a Barcelona.
Finalment transcric una cartagenera minera del Cojo de Málaga:
[https://www.youtube.com/
“A
la oscura galería/ que baja el minero cantando/ A la oscura galería/ Y
aunque cantaba pensaba:/ si deje a la mare mía/ que por mi queda
llorando!!.
El talento y el sentido/ eso no le va al minero/ El talento y el sentido/ Que rompe piedras
blandas o duras/ y sin temerle al peligro/ trabaja en su sepultura.”
MÉS INFO:
Une expérience libertaire en Cerdagne : Puigcerdà sous le
pouvoir des anarchistes (juillet 1936-juin 1937). Jean-Louis Blanchon.
Anarquia i República a la Cerdanya.
J. Pous i J.M. Solé i Sabaté, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988. Aquest llibre, bastant clerical es pot aconseguir a la Xarxa de Biblioteques públiques de Barcelona.
Nacionalistas contra anarquistes en la Cerdaña (1936-1937).
A. Gascón i A. Guillamon, DESCONTROL, Barcelona, 2018.
Curiosament cap dels nombrosos llibres d’A. Guillamon sobre Barcelona i
Catalunya es pot trobar a les biblioteques públiques de la Xarxa de
Barcelona.
El caso de Antonio Martín o la manipulación de la historia para difamar a los anarquistas.
La otra Memoria histórica, o como justificar determinadas muertes. Escrit per Antonio Gascón y Agustín Guillamón. [http://www.sbhac.net/
Flamenco en la Barcelona republicana (1931-1936). M. Madridejoa,
Observatorio del Flamenco.
[https://www.juntadeandalucia.
Mira també:
[http://www.negreverd.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada