 |
| La detenció de Pere Cané Barceló i els seus companys segons el diari madrileny La Acción del 7 de febrer de 1921 |
Pere Cané Barceló:
El 31 d'octubre de 1896 neix al barri del Poblenou de Barcelona el militant anarquista
i anarcosindicalista Pere Cané Barceló, també conegut com
El Noi.
Des de jove va viure a Badalona (Barcelonès Nord), on entrà com a aprenent a la fàbrica de vidre
Costa i Florit, i mantingué una estreta relació amb Joan Peiró Belis. Fou nomenat secretari de la
Societat d'Obrers Vidriers i de la
Federació Local de Societats Obreres de Badalona, en el portaveu de la qual,
La Colmena Obrera, hi col·laborà. Instal·lat a Sevilla
(Andalusia) en 1919 per qüestions de feina i per potenciar
l'organització sindical local, el desembre d'aquell any fou detingut
aquesta ciutat acusat de col·locar
una bomba a la fàbrica de teixits «La María». Jutjat, fou absolt
el 18 de gener de 1922, amb José Vicente Calero, Dolores Carmona,
Eulalia Ordóñez, Carmen Fuentes i Rejano.
Poc després, el 23 de febrer de 1922 va ser jutjat, amb Luis Acedo, José José Vicente Calero i Joaquín
Díaz Arias, per la col·locació d'un explosiu al domicili de José J. Lisen, però també van ser absolts.
En aquesta època se'l considerava el cap del grup d'acció «Los
Charlots», format per Joaquín Díaz, Viera, Luis Ávila, Gallango, Mazón, Graneró i altres.
En 1923 residia a Villaviciosa (Astúries), d'on retornà a Badalona abans de l'establiment de la dictadura
del general Miguel Primo de Rivera.
Entre 1926 i 1927 formà part del
Comitè Nacional Revolucionari de la
Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT) i dels grups anarquistes clandestins contraris al dictador.
El maig de 1929 fugí a l’hexàgon francès, com també el militant Serafí Castelló Pena,
però retornà aviat i fou capturat i empresonat per la seva participació en la vaga metal·lúrgica de la
Metalgraf. Participà en el complot republicà organitzat pel capità Fermín Galán el desembre de 1930.
En 1930, en reconstituir-s’hi la
CNT-AIT, presidí el
Sindicat del Vidre de Badalona i l'any següent assistí al
Congrés Confederal Extraordinari celebrat a Madrid (Castella la Nova) en representació dels sindicats de
Pell,
Fusta, Alimentació i
Arts Gràfiques, i per Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès Nord).
El gener de 1931 va ser detingut, amb Andrés García i Pablo Fortea, per celebrar una reunió clandestina,
però van ser alliberats poc després.
Durant la República fou secretari de la
Federació Local de Badalona de la
CNT-AIT, destacà en el sector cenetista més sindicalista, com Joan Peiró, i signà el «Manifest dels Trenta» l'agost de 1931. Contrari als acords regionals de desembre, fou expulsat junt amb altres militants de
la CNT-AIT.
En 1932 patí un greu atemptat i l'agost de 1933 fou un dels fundadors del
Sindicats d'Oposició de la
CNT-AIT.
Funcionari de l'Ajuntament de Badalona, arran del Sis l'Octubre de 1934 fou detingut, amb Francesc
Caballé Pallàs i Joan Moreot Peras, com a membre de l'Aliança
Obrera, on hi en feien part els
Sindicats d’Oposició, i empresonat fins el març de 1935. L'agost
d'aquest any tornarà a ingressar a la presó per complir una condemna de
sis mesos, acusat de desarmar uns guàrdies municipals el Sis d'Octubre.
Fins aquell moment de la seva vida havia estat
32 vegades a la presó.
Durant els anys de la guerra fou secretari general de la cenetista
Federació Nacional de la Indústria Vidriera i fou responsable de Sanitat i d'Assistència Social del Comitè de Salut Pública de Badalona.
El 19 d'octubre de 1936, amb la renovació de l'Ajuntament de Badalona, fou escollit regidor d'Economia
del Consell Municipal.
En ser nomenat Joan Peiró ministre d'Indústria, ocupà la sotssecretaria d'aquest ministeri, primer
a Madrid (Castella la Nova) i després a València (l’Horta, País Valencià).
De retorn a Badalona, ocupà diferents càrrecs al consistori fins que el 12 de maig de 1938 fou nomenat
alcalde de la ciutat.
A finals de gener de 1939 abandonà l’alcaldia i durant la Retirada d’aquells dies s’exilià passant
la frontera del Pirineu Orient. Després, des de l’Estat francès aconseguí embarcar-se cap a Mèxic.
Des de Mèxic, durant la postguerra fou partidari de les tesis
circumstancialistes i del col·laboracionisme republicà
antifeixista interclassista, i féu costat a la plataforma organitzada
per García Oliver i Segundo Blanco, formant part del grup cenetista
anomenat
Ponència, ocupant l’agost de 1945 el càrrec de subsecretari en el
ministeri d’Agricultura del cenetista José Expósito Leiva del Govern de
la República en l'Exili. El cenetista Horacio Martínez Prieto ocupà la
cartera
de Obres Públiques en aquest govern exiliat que presidí José Giral. Dos
ministeris atorgats a la
CNT col·laboracionista amb el Govern de la República en l’Exili
que van ser considerades dos carteres ornamentals. Segons es recull en
el dossier de la
CNT-AIT
a França (ex Secretariat Intercontinental en l’Exili), publicat en
1978 [Elementos para la comprensión correcta de 40 años de exilio confederal y libertario,
París, CNT en Francia (1978)] alguns cenetistes exiliats
adversaris de la participació institucional interclassista del Govern de
la República en l’Exili van arribar a dir que no tenia prou formació
política ni prou
capacitat pel càrrec governamental que exercia. El mateix dossier de
1978 exposa que la desintegració de les institucions republicanes en
l’exili, en les qual la
CNT col·laboracionista de 1945 quedà sense representació
governamental des de 1947, reduí progressivament el marge de maniobra
dels militants cenetistes favorables a la col·laboració amb els partits
polítics de la
República Espanyola en l’Exili.
Formà part de l'Agrupació
de Militants de Mèxic i en 1965-1966 avalà les tesis del
cincpuntisme cenetista (amb Lorenzo Íñigo Granizo, Francisco
Royano, Saturnino Carod, Sebastián Calvo, Marco Nadal i altres destacats
militants cenetistes de l’Interior). Segons el dossier de 1978, aquesta
entesa militant
amb la CNS franquista a l’entorn d’un programa comú de cinc punts --publicat en el mensual de Madrid
Índice en 1966, fou desautoritzada per la majoria del Moviment
Llibertari tant de l’Interior como de l’exili. Aquest rebuig anà en 1966
des del Comitè Nacional de la
CNT-AIT Interior (Fidel Gorrón), el
Secretariat Intercontinental en l’Exili i la
FAI fins a la CNT vinculada a
l’ASO, la
FIJL i el Grupo Primero de Mayo. Els nous grups post Maig 68 també s’oposen al
cincpuntisme, com ara
Autogestión Obrera (Madrid i Saragossa),
Acción Directa (Madrid, Saragossa i Barcelona),
OCL (Barcelona), Negro & Rojo (Catalunya),
MIL (Catalunya),
GOA (Catalunya), Bandera Negra (País Valencià),
Tierra Libre (País Valencià),
CRAS (Astúries i Andalusia), Batasuna
(Euskal Herria), Acratas (Madrid),
Estudiants Llibertaris de Catalunya i les Balears,
Kronstadt-72 (Nord-est de Catalunya) i altres.
De
tota manera, cal afegir al dossier, el fet que tingué molta implantació
a Madrid, a l’entorn de
la militància anarcosindicalista del Partit Federal, com Eduardo de
Guzmán, i sectors sindicalistes, i també a Barcelona, especialment amb
el
Sindicat d’Espectacles de la
CNT, amb Josep Cases (ex ASO), aconseguint regidors a
l’Ajuntament de Barcelona pel Terç Sindical i fins i tot algun alcalde
de barri, fins a les primeres eleccions municipals postfranquistes.
Va col·laborar en el
Boletín de la Agrupación del Militantes de México. La companya fou Ramona Díaz Miravelles.
Pere Cané Barceló va morir, dos mesos després de jubilar-se de la feina, el 13 de novembre de 1973
a Ciutat de Mèxic (Mèxic DF). 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada