MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST Contra la vaga obrera femenina del 2 d’octubre de 1906, el prefecte dels Pirineus Orientals va decidir enviar un regiment de l’Exèrcit francès, acantonat a Perpinyà, el qual va ocupar l’estació de Cervera de la Marenda

En 1906 vagues de dones treballadores a Cervera de la Marenda i constitució d’un sindicat propi anomenat roig per les autoritats franceses. 

Transbordadores durant la vaga de 1906 

an ser, per la seva repercussió, les primeres grans vagues protagonitzada per dones obrers a l’Estat francès, superior a la Llemotges en 1895. 

Aleshores transbordar taronges dels vagons espanyols als francesos era una feina exclusivament femenina, que ocupava fins a 250 dones de Cervera de la Marenda. 

Ocupació militar de l’estació de Cervera de la Marenda contra la vaga de dones obreres en 1906:   

Amb l’arribada del ferrocarril a la ratlla que divideix Catalunya en dos estats el 1878, la costa de la Marenda es va convertir en un nus de comunicació. Al voltant de les estacions ferroviàries internacionals van créixer dues noves viles, Cervera de la Marenda (Albera marítima, Costa Vermella, Rosselló) i Portbou (Mar d’Amunt, Albera marítima, Alt Empordà). Duaners, ferroviaris i companyies de transport eren el paisatge econòmic i social d’aquestes localitats.

La diferent amplada de via entre Espanya i França també va generar un ofici singular. Les transbordadores eren les encarregades de buidar els vagons espanyols, que bàsicament exportaven taronges, i omplir els vagons francesos. Era una feina exclusivament femenina, que ocupava fins a 250 dones de la població.

Hivern de 1906. Les companyies de transport ja feia tres anys seguits que incomplien l’acord d’apujar 25 cèntims el jornal, i van acabar amb la paciència de les transbordadores, que el 26 de febrer de 1906 van protagonitzar la primera aturada per reclamar l’augment acordat. Al capdavant de les transbordadores hi havia Josefina Pujol, la Papete, que es va erigir en una de les líders obreres més destacades. En aquesta ocasió els patrons van transigir ràpidament. Al cap i a la fi, era un acord que havien d’aplicar i no podien permetre que tots els carregaments de taronges que estaven aturats a l’estació es fessin malbé.

D’aquest èxit inicial va sorgir la idea d’organitzar-se. En una societat on les dones necessitaven el permís del marit o del pare per treballar, el primer sindicat de transbordadores el van constituir els seus marits. Això contravenia les normes d’associació obrera, que circumscrivien la sindicació exclusivament als treballadors. Per això, poques setmanes més tard es va constituir de nou el sindicat. Tot i tenir un nom formal, sempre va ser conegut per treballadores, patrons i autoritats com el sindicat roig.

Al maig es va produir una segona vaga. L’acomiadament de dues transbordadores va encendre la solidaritat de les companyes sindicades. Aquesta vegada, però, l’esquirolatge va ser suficient per fer fracassar la vaga. Una part de les transbordadores van continuar anant a treballar en un moment en què la temporada ja acabava i arribaven pocs trens, de manera que només amb una part de la plantilla es podia fer la feina. En veure això, les vaguistes es fan enfrontar a les que no secundaven la vaga, fet que va provocar la intervenció del sotsprefecte. Les dues obreres acomiadades serien contractades per una altra companyia i no s’iniciarien accions per cap de les parts pels fets derivats del conflicte. Arribava l’estiu i la situació quedava en taules.

Quan a la tardor es va reprendre la temporada de les taronges, el conflicte no va trigar a esclatar i a partir del 2 d’octubre es va tornar a convocar una vaga. Com que en un primer moment l’esquirolatge del sindicat groc permetia seguir mantenint el servei de transbordament, el sindicat roig va decidir bloquejar els accessos a l’estació per impedir que es treballés. Aleshores, el prefecte dels Pirineus Orientals va decidir enviar un regiment de l’Exèrcit francès, acantonat a Perpinyà (Rosselló), el qual va ocupar l’estació. El 29 de novembre, però, les vaguistes van aconseguir ocupar les vies i paralitzar tot el transport ferroviari. L’endemà, però, van ser desallotjades.

El sindicat roig no va poder doblegar la patronal del transport, però va evitar que les seves afiliades es veiessin expulsades de la feina, tal com havien tramat els patrons al llarg d’aquell estiu. Així mateix, les vagues de 1906 van significar l’inici de l’organització obrera femenina a la Catalunya Nord. Si en la primera vaga el paper dels seus marits va ser preponderant, a partir de la primavera la iniciativa recauria en les mateixes treballadores.

La vaga de les transbordadores de Cervera de la Marenda ha estat coneguda molt sovint com la primera vaga de dones obreres de l’Estat francès. Tot i que existeixen algunes vagues precedents, com la de les cosidores de Llemotges (Llemosí, Alta Viena, Occitània) el 1895, la vaga de les transbordadores va ser, per la seva repercussió, la primera gran vaga protagonitzada per dones obrers a l’Estat francès.