Nord-est Llibertari: MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST. El 26 de juliol de 1940 l’anarquista i anarcosindicalista veí de Salt Joan Maurici i Pla, de 27 anys, fou afusellat al mur del cementiri vell de Girona

dijous, 26 de juliol del 2018

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST. El 26 de juliol de 1940 l’anarquista i anarcosindicalista veí de Salt Joan Maurici i Pla, de 27 anys, fou afusellat al mur del cementiri vell de Girona

Era fuster i militava en la FAI i en la CNT-AIT

http://17190.org/wp-content/uploads/2013/02/historia-redaccio-290x290.jpg

Redacció d’un alumne de Salt sobre la miliciana Lina Odena, realitzada el 1937 a l’escola situada a l’edifici de les Dominiques, que havia estat confiscat a l’orde religiosa i convertit en escola pública.

Joan Maurici i Pla:

El 26 de juliol de 1940 l’anarquista i anarcosindicalista veí de Salt Joan Maurici i Pla, de 27 anys, fou afusellat a les sis del matí al mur del cementiri vell de Girona, en l’execució militar de la pena de mort imposada en un consell de guerra sumaríssim d’un procediment d’urgència a la plaça militar de Girona i després de ser conduit pel carrer del Carme de la ciutat. Havia nascut en 1913 a Salt.

Era fuster i militava en un grup de la Federació Anarquista Regional Catalana - Federació Anarquista Ibèrica (FARC-FAI) i sindicalment en la Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT).

Durant la guerra hi van morir 54 soldats de l’Exèrcit Popular que eren veïns de Salt. El franquisme en va afusellar vuit: Jaume Costa i Costa, mecànic; Rafael Puig i Torrents, pintor; Pere Bruchs i Matamala, infermer; Josep Pons i Ordeix, pagès; Isidre Pons i Tomàs, jornaler; Josep Pons i Tomàs, ferroviari; Conrad Canals i Casas, paleta, i Joan Maurici i Pla, fuster. Els morts víctimes dels camps nazis, tots a Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), durant el seu exili foren cinc veïns: Josep Casademunt i Matas, Lluís Franquesa i Pigem, Pau Rei i Roca, Francesc Riera i Granada i Àngel Viñoles i Suñer. Hi va haver un nombre considerable d’exiliats, algun en els anys 1950 i almenys un jove del Front d’Alliberament de Catalunya (FAC) en 1975, que tenia un oncle del POUM exiliat a Marsella (Boques del Roine, Provença - Aups - Còsta d'Azur, Occitània). Hi va haver nombrosos veïns empresonats durant el franquisme, el darrer Xavier Coromines i Mainegre (els anys 1974-1975), militant de l’Organització Comunista d’Espanya - Bandera Roja i membre de les clandestines CCOO, que seria alcalde pel PSC-POSE els anys 1991-1999.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...