Cap al 1915 va fer de mestre l’anarquista i anarcosindicalista Antonio García Birlán, a més de fuster i pagès, en una
escola obrera a Castro del Río, i es diu que a Fuente Vaqueros va ensenyar les primeres lletres a Federico García Lorca.
Salvador Dalí pintà els decorats del primer drama del poeta granadí:
Mariana Pineda. I els dies 5 a l’11 d’abril de 1925, Lorca arribà a Figueres i se’n va anar a Cadaqués, on el poeta va llegir la seva obra
Mariana Pineda davant la família Dalí, en una reunió on també hi
havia el pare del seu amic Salvador, el notari de Figueres Salvador Dalí
i Cusí, que era
lliurepensador, francmaçó, republicà federal i esperantista.
En 1927, Lorca, que havia trobat en l’actriu Marida Xirgu protecció per convertir-se en autor teatral de fama, vivia
entre Barcelona, Figueres i Cadaqués. Acompanyat per Salvador Dalí visità el jaciment arqueològic d’Empúries, a l’Escala.
Per a Lorca, la civilització moderna i la natura són incompatibles.
Federico García Lorca:
El
5 de juny de 1898 neix a Fuente Vaqueros (Vega de Granada, Andalusia)
l’advocat i francmaçó, dibuixant i pintor, poeta, dramaturg i prosista
andalús, també conegut per la seva destresa en moltes altres arts,
Federico García Lorca , que fou assassinat pels
franquistes en un paratge entre Víznar i Alfacar (Granada) la nit del
17 al 18 d'agost de 1936.
Adscrit a l'anomenada
Generació del 27, és el poeta de major influència i popularitat
de la literatura espanyola del segle XX. Com a dramaturg, se'l considera
un dels cims del teatre espanyol del segle XX, juntament amb
Valle-Inclán i Buero Vallejo.
Va
morir afusellat poc després de la revolta militar que provocà de la
Guerra Civil, un crim que escandalitzà el món
i encara escandalitza tothom de bona voluntat, sobretot si es coneix el
fet que el mataren per ser un escriptor francmaçó sense pèls a la
llengua.
Havia
nascut al municipi de Fuente Vaqueros en el si d'una família benestant,
el 5 de juny de 1898, i va ser batejat
amb el nom de Federico del Sagrado Corazón de Jesús García Lorca; el
seu pare va ser Federico García Rodríguez (1859-1945), un hisendat, i la
seva mare, Vicenta Lorca Romero (1870-1959), va ser la segona esposa
del seu pare, mestra d'escola que va fomentar
el gust literari del seu fill. Des dels 2 anys, segons un dels seus
biògrafs, Edwin Honig, Federico García Lorca va mostrar la seva
habilitat per aprendre cançons populars, i de ben petitet escenificava
en miniatura oficis religiosos. La seva salut va ser
fràgil i no va començar a caminar fins als quatre anys. Va llegir a
casa seva l'obra de Víctor Hugo i de Miguel de Cervantes. Com a
estudiant va ser irregular. De nen, el van posar sota la tutela del
mestre Rodríguez Espinosa, a Almeria (Andalusia), ciutat
en la qual va residir amb la seva família entre 1906 i 1909. Va iniciar
el batxillerat de tornada a la seva província natal i va abandonar la
Facultat de Dret de Granada (Vega de Granada, Andalusia) per instal·lar-se a la
Residencia de Estudiantes de Madrid (Castella la Nova) els anys 1918–1928; passat un temps, va tornar a la
Universitat de Granada, on es va llicenciar en dret, encara que mai va exercir l'advocacia, ja que la seva vocació era la literatura.
L’anarquista
i anarcosindicalista Antonio García Birlán (la Vega de Granada,
Andalusia, 26 de maig de 1891 - Barcelona,
20 de juny de 1984) cap al 1915 va fer de mestre, a més de fuster i
pagès, en una escola obrera a Castro del Río (Campiña Este – Guadajoz,
Còrdova, Andalusia), i es diu que a Fuente Vaqueros va ensenyar les
primeres lletres a l’infant Federico García Lorca.
La
ubicació meridional de la Vega de Granada, on es trobava viva
l'herència àrab, el folklore, l'Orient i una geografia
agresta, deixà empremta en tota la seva obra poètica, on els romancers i
l'èpica es fonen de manera perceptible. Després de la seva mare, fou
Fernando de los Ríos Urruti qui va estimular el talent del llavors
pianista a favor de la poesia; així, el 1917 escriví
el seu primer article sobre José Zorrilla y Moral (1817-1893), en el
seu aniversari. Influïren en la sensibilitat del poeta en formació
l’obre de Lope de Vega, de Juan Ramón Jiménez, d’Antonio Machado, de
Manuel Machado Ruiz, de Ramón del Valle-Inclán, d’Azorín
i el cançoner popular.
El 1918 publicà el seu primer llibre
Impresiones y paisajes, finançat pel seu pare. El 1920, s'estrenà en teatre la seva obra
El maleficio de la mariposa, el 1921 es publicà Libro de poemas, i el 1923 s'escenificaren les comèdies de titelles
La niña que riega la albahaca i El príncipe preguntón. El 1927, a Barcelona, va exposar per primer cop els seus quadres.
En aquesta època freqüentà activament els poetes de la seva generació, molts d'ells matriculats en la
Residencia de Estudiantes: Jorge Guillén, Pedro Salinas, Gerardo
Diego, Dámaso Alonso, Rafael Alberti, i sobretot el cineasta Lluis
Buñuel i el pintor Salvador Dalí, a qui després dedicà l'Oda
a Salvador Dalí. El pintor empordanès, per la seva banda, pintà els decorats del primer drama del poeta:
Mariana Pineda.
La
setmana santa de 1925, els dies 5 a l’11 d’abril, Lorca arribà a
Figueres (Alt Empordà) i se’n va anar a Cadaqués
(Alt Empordà) on el poeta granadí va llegir la seva obra Mariana Pineda
davant la família Dalí, en una reunió on també hi havia el pare del seu
amic Salvador, el notari de Figueres Salvador Dalí i Cusí (Cadaqués,
1872 - Figueres, 1950), que era
lliurepensador, francmaçó, republicà federal i esperantista.
En
1927, Lorca, que havia trobat en l’actriu Marida Xirgu protecció per
convertir-se en autor teatral de fama, vivia
entre Barcelona, Figueres i Cadaqués. Acompanyat per Salvador Dalí
visità el jaciment arqueològic d’Empúries, a l’Escala (Alt Empordà).
El 1928 publicà la revista literària
Gallo, de la qual només s'editaren dos números.
El 1929 marxà a Nova York (EE.UU. d’Amèrica). Aleshores ja s'havien publicat, endemés dels ja esmentats, els seus llibres
Canciones (1927) i Primer romancero gitano (1928). Aquesta
última és la seva obra més popular i accessible. A Federico García
Lorca, el molestava molt que el públic el veiés com a gitano. Del seu
viatge i estada a Nova York sorgí
el llibre Poeta en Nueva York.
El 1930 anà a L'Havana (Cuba), on escrigué part de les seves obres
Así que pasen cinco años i El público. Aquell any tornà a la Península, i fou rebut amb la notícia que a Madrid s'estava escenificant la seva farsa popular
La zapatera prodigiosa.
En ésser instaurada la República d’Abril de 1931, Fernando de los Ríos Urruti fou nomenat ministre d'Instrucció Pública.
Sota el patrocini oficial, Lorca fou encarregat de la companyia estatal de teatre
La Barraca, on gaudí de tots els recursos per produir, dirigir,
escriure i adaptar algunes obres teatrals del segle d'or espanyol.
Durant aquest període va escriure
Bodas de sangre, Yerma i Doña Rosita la soltera.
En
1933 viatjà a l'Argentina de la Dècada Infame per tal de promoure
l'escenificació d'algunes obres seves per la companyia
teatral de Lola Membrives i per dictar una sèrie de conferències, de
tal manera que la seva estada fou un èxit: per exemple, la seva
escenificació de
La dama boba --oblidada durant molts anys, descoberta, editada i reeditada per la
Universitat de La Rioja—, de Lope de Vega, va atraure més de seixanta mil persones. Fou cofundador, l'11 de febrer de 1933, de l'Associació
d'Amics de la Unió Soviètica. Entre aquest any i 1936 escriví
Diván de Tamarit, Llanto por Ignacio Sánchez Mejías, que va commoure el món de les lletres hispanes,
La casa de Bernarda Alba i treballava ja en La destrucción de Sodoma quan esclatà la Guerra Civil la nit del 17 al 18 de juliol de 1936 al Protectorat espanyol del Marroc.
L'aprenent d'alquimista català i el gran demiürg andalús es van trobar el 4 d'octubre de 1935. Josep Palau i Fabre tenia
divuit anys, era periodista i crític del diari La Humanitat, i va entrevistar Federico García Lorca quan aquest visitava Barcelona en l'estrena de
Yerma per la companyia de la Margarita Xirgu, al Teatre Barcelona. A l'entrevista, Lorca rememora el fracàs de públic de
Bodas de sangre a Nova York, i com "les crítiques deien
bestieses, com, per exemple, que no es concebia que la gent rústega
parlés d'aquella manera, i coses semblants". Què és allò que no van
entendre els crítics nord-americans? Doncs alguns
dels elements comuns dels drames rurals de la trilogia de l'encierro:
el trasllat de la tragèdia grega als paisatges secs d'Andalusia, les
transicions constants de la prosa al vers i de la paraula a la música,
la ruptura sorprenent del realisme
amb la fantasia poètica. La claustrofòbia i l'opressió de la trilogia,
que completen
Yerma i La casa de Bernarda Alba (aquesta, amb voluntat de
ser un retrat social, fotogràfic, de la trista realitat). La mort i el
silenci esperant al final del camí unes dones enceses pel desig, en un
combat entre la pulsió i
la tradició. La cartellera teatral barcelonina d'enguany ens ha
retornat peces d'aquest Lorca, de la mà de les companyies
Projecte Ingenu i La Perla 29. Bodas de sangre a
Nova York? Alguns intel·lectuals sí que la van elogiar, segons l'autor,
però en general fou tan gran el fracàs que "el crític de
The Times era l'únic que parlava amb solta, perquè
començava confessant que no havia entès absolutament res", li diu a
Palau i Fabre. Lorca assegura que no fa cas de les crítiques, i que "més
que qualsevol altra cosa, m'entusiasma,
per exemple, veure que Yerma agrada a la classe menestral
catalana. Això és per a mi el més gran dels triomfs". I així, se celebra
al llarg d'aquella estada una representació especial de
Doña Rosita la soltera per a les floristes de la Rambla. Bravos,
roses i llorers. Lorca li va dir també a Palau i Fabre: "No em plau
sortir a saludar a escena. Jo pateixo; és una cosa que si pogués,
deixaria de fer. I fins sento una mena d'odi
al públic, llavors. Com unes ganes de venjar-me, perquè pateixo
veritablement". Quaranta anys després de l'assassinat de Lorca,
l'escriptor català rememorà aquella trobada del 1935 amb el poeta, en un
article al diari
Avui (12 de setembre de 1976). Si Lorca li digué a Palau i Fabre que: "Todos somos hijos de Apollinaire",
l'andalús també es referia al públic popular d'una de les seves lectures poètiques, afirmant que "estos son los verdaderos amigos de la poesía".
Aquesta apreciació no és una floreta més, i s'emmarca en una visió de
la funció de l'art que posaria en marxa el teatre universitari i
ambulant de
La Barraca, codirigit per Lorca. "Nosotros
vamos a hacer teatro para el pueblo, en el camino" deien, i entonaven
un himne que feia: "La farándula
pasa / bulliciosa y triunfante / es la misma de antaño / la de Lope
burlón / trasplantada a este siglo / de locura tonante / es el carro de
Tespis / con motor de explosión".
La Barraca
va estar en actiu del 1932 al 1936, fent un repertori (Cervantes, Lope,
Calderón, Tirso, Machado...) en itinerància pels pobles, començant per
Sòria (comarca de Soria, Castella la Vella), amb un entusiasme molt dels
anys de la Segona República. A l'Estat espanyol
analfabeta, allò era com un Netflix teatral. I si Lorca es passejà pels
cortijos, les coves, els camps i els pobles, també va visitar les
illes i els gratacels. Va provocar la deflagració de la poesia amb els
versos del
Poeta en Nueva York (1929-30), on escriu coses impactants i considerades pornogràfiques en aquell moment:
"¡Ay,
Harlem! ¡Ay, Harlem! ¡Ay, Harlem! / No hay angustia comparable a tus
rojos oprimidos, / a tu sangre estremecida dentro del eclipse oscuro, / a
tu violencia granate sordomuda en la penumbra, /a tu gran rey
prisionero, con un traje de conserje."
O un Grito hacia Roma. Són paraules misterioses i exactes, capaces d'enfrontar-se a les allaus fragmentades dels
mass media (o mess media), que enceten significats i se
sostenen autònomes. Ara que la llengua es va estovant amb una brevetat
raquítica i funcional immersa en un flux constant d'imatges memes, això
ens sembla insòlit. I és descobrir
la sopa d'all, o l'ajoblanco, veure el fil que l'uneix amb l'expansió de Whitman, el frenesí de Dos Passos, les greguerías i l'esperpent, la fosforescència
beatnik i el magma spoken word, per acabar avui en el
duende youtuber i l'autotune jondo dels
teenagers del trap, xuletes fent-se selfies amb el rerefons de les runes fumejants d'aquells gratacels.
El 1976, Palau i Fabre veu a Lorca retrospectivament com "un escollit, un home marcat per un destí excepcional",
un destí que "podia ser llegit de dues maneres diferents: amb simpatia o amb antipatia, amb amor o amb odi, amb cordialitat o amb hostilitat".
Un personatge del qual Palau destaca "la seva honestedat intel·lectual,
la seva antidemagògia", sobretot
pel fet que en aquells anys es vivia "en un temps i en un clima de gran
demagògia política per part de dretes i esquerres". El poeta llunyà i
atrapat en un plec de la Història ha estat recordat, al llarg dels anys,
en muntatges d'homenatge i reivindicació.
En són exemples híbrids recents la conferència-acció Pim, pam, pum Lorca (Accidents Polipoètics, 1998), el teatre-document de
Lorca eran todos (Pepe Rubianes, 2006) o l’espectacle pluridisciplinari
Federico García (Pep Tosar, 2017), els dos darrers rituals foscos
que ploren per l'esquelet orfe. Tot i així, l'horror del seu final (com
el de Miguel Hernández, Max Jacob, Pasolini...) no pot enfosquir tota
l'amplitud de l'artista. Palau i
Fabre descriu la persona en plenitud, "desbordant, d'imaginació i de
paraula", amb un riure "estrident però trencat alhora, com el d'un violí
al qual se li peta la corda en el moment de donar la nota més alta". "Andaluz
profesional" li deia Borges, qui en definia la poesia com fruit del pintoresquisme i la broma.
El pintoresquisme i el folklore més tòpic van ser alguns dels fantasmes que van perseguir injustament a Lorca, el poeta
del Poema del cante jondo i el Romancero gitano i, en
part encara avui mantenen la seva obra mal encasellada. Si el cos del
poeta segueix perdut i enterrat, una part del seu cos artístic també va
romandre ocult molt de temps,
i d'alguna manera segueix poc llegit o poc muntat, per críptic o per
inabastable. A l'amagatall
underground, quan treu el cap desconcerta. És el "teatro imposible",
el criptodrama o la lògica poètica desfermada en escena. En temps
revolucionaris, Lorca va anar fent la seva revolució de la imaginació:
Así que pasen cinco años, El sueño de la vida, els guions
Paseo de Buster Keaton i Viaje a la luna (en resposta a
Un perro andaluz de Dalí i Buñuel)... En tornar de Nova York, el 1931 Lorca afirma que "el teatro nuevo, avanzado de formas y teoría, es mi mayor
preocupación". El 1933, la seva opinió "en general, del
actual teatro español" és directament que "es un teatro
hecho por puercos y para puercos". I el 1936 explica: "Mis
primeras comedias son irrepresentables [...]. En esas comedias
imposibles está mi verdadero propósito. Pero para demostrar una
personalidad, y tener un derecho al respeto, he dado otras cosas."
Diu Lorca, parlant d'El Público, escrita el 1930: "No hay compañía que se anime a llevarla a escena ni público que la tolere sin indignarse."
I com és això, aquesta impossibilitat? "Pues
porque es el espejo del público. Es decir, haciendo desfilar en escena
los dramas propios que cada uno de los espectadores
está pensando, mientras está mirando, muchas veces sin fijarse, la
representación. Y como el drama de cada uno es a veces muy punzante y
generalment nada honroso, pues los espectadores en seguida se
levantarían indignados e impedirían que continuara la representación."
Té a veure això amb aquelles "ganes de venjança" envers el públic de
què parlava a Palau i Fabre, el 1935? Segurament. L'autor diu que
El Público "no es una obra para representarse; es, como ya la he definido, Un poema para silbarlo".
Lorca escriu l'obra amb tot l'ímpetu i fugint de la "zona de confort",
que dirien avui. Com un exorcisme contra la depressió que segueix el
fracàs sentimental i contra les burles dels "residentes"
de Madrid, que associaven la seva obra amb els "putrefactes" de la
convenció carca. Enigma per desxifrar i esborrany escapçat d'una
tragèdia metateatral sobre, sota i contra el teatre,
El Público es va fent amb l'encadenat, el xoc i la fusió de les
metàfores, entre els cavalls dels desitjos desbocats contra la disfressa
repressora. L'obra és un camp de batalla on lluiten les màscares de
Nietzsche, l'eclosió de la immaduresa
i el duel contra la forma, que Gombrowicz tractaria a la seva manera
alguns anys més tard. S'endinsa en uns aiguamolls mentals que retrobarem
a "la zona" de Tarkovsky, dóna voltes a la identitat i l'amor
homosexual com a conflicte, recerca i troballa. És el
"teatro bajo la arena" contra el "teatro
al aire libre", o sigui, el teatre comercial, buit, repetitiu i covard. El director li diu al prestidigitador: "¡Hay
que destruir el teatro o vivir en el teatro! No vale silbar desde las ventanas."
Un artefacte, doncs, irreductible temàticament i racionalment
desafiant, que mira endins i enfora i vol trasbalsar, avui i en el
futur, l'art i la vida: "Romeo
puede ser un ave y Julieta puede ser una piedra. Romeo puede ser un grano de sal y Julieta puede ser un mapa." Un dels primers a atrevir-se a muntar aquest
teatre "irrepresentable" va ser el director Lluís Pasqual, en un equip amb Fabià Puigserver i Frederic Amat. Va ser l'any 1986, amb l'estrena d'El
Público al Piccolo Teatro de Milà (Llombardia). Al seu llibre de memòria i homenatge,
De la mano de Federico (Arpa Editores, 2016), Pasqual descriu la peça com "la respuesta en forma dramática a una crisis personal, una respuesta
que parte de las entrañas en un ejercicio de autoinmolación". Aquesta reacció es desplega en un batibull de "profundas
y dolorosas angustias, inexpresables deseos, contradicciones vitales o gritos de denuncia de altísimo voltaje ideológico". Era quelcom que "no
podía contenerlo una forma que ya existiera en la historia del teatro". L'Àlex Rigola va tornar a muntar
El Público el 2015 al Teatro de la Abadía de Madrid i al
Teatre Nacional de Catalunya (TNC), en una posada lisèrgica de
purpurina. Conillets amb bats de beisbol, dunes de sorra cap a la
platea, un fons de cortines pampalluguejant. Escrivia Rigola al
Vòmit a propòsit d'El Público (La Vanguardia, 12 de
desembre del 2015): "Fa uns vuitanta-cinc anys Lorca ja ens oferia
entrar directament dins el seu cap (...) per mostrar que en certs
moments es detestava per
donar al públic només el que aquest directament desitjava: un art
amable que no treia la navalla per esquinçar en el més profund ni la
societat ni a ell mateix." L'espectacle es podia interpretar en clau
arqueològica, però també segons l'estratègia del cavall
de Troia, ja que la metxa del teatre-dinamita s'encenia al TNC, o
sigui al temple de les columnates, els autocars, el soroll del caramel
desembolicant-se i l'olor de marbre amb lleixiu. L'obra va agradar molt,
no hi va haver víctimes ni espectadors
indignats. Clap-clap-clap-clap! Tothom aplaudint! Lorca què diria de
tot això?
L’escriptora anarcofeminista Marietta Federn (Viena (Àustria), 28 d'abril de 1883 - París (Illa de França), 29 de setembre
de 1951) deixà inèdita una traducció a l'alemany del Romancero gitano de Federico García Lorca, un dels seus escriptors favorits.
L’Ateneu
Enciclopèdic Popular de Barcelona (AEP) promogué el recital poètic de
Federico García Lorca i l’actriu Margarita Xirgu al
Teatre Barcelona que es va fer per celebrar la reobertura de
diversos ateneus obrers llibertaris clausurats a conseqüència de la
revolució proletària d’Astúries de 1934 i la proclamació de l’Estat
Català en la República Federal Espanyola per Lluís companys
el Sis d’Octubre. Arrel d’aquest recital, Lorca escriví l’endemà una
emotiva carta als seus pares en la que explicava com es desenvolupà
l’acte que va congregar a milers de persones, dins i fora del teatre.
Lorca conclou dient: “Ha
sido el acto más emocionante de toda mi vida”.
Quan
el cop d’Estat franquista els ambaixadors de Colòmbia i Mèxic a Madrid
van preveure que el poeta pogués ser víctima
d'un atemptat en contra del seu càrrec de funcionari de la República, i
li van oferir l'exili, però Lorca va rebutjar les ofertes i es va
dirigir a la seva casa a Granada per passar l'estiu.
En
aquests moments polítics de la República, algú li va preguntar sobre la
seva preferència política i ell va manifestar
irònicament que se sentia alhora catòlic, comunista, anarquista,
llibertari, tradicionalista i monàrquic. De fet, mai es va afiliar a cap
partit polític i mai va discriminar o es va distanciar de cap dels seus
amics, per cap qüestió política. Va tenir
amistat amb el líder i fundador de la Falange Española,
José Antonio Primo de Rivera, molt aficionat a la poesia. El mateix
Lorca deia del dirigent feixista espanyol: « ... José Antonio. Un altre
bon noi. Saps que tots els divendres sopo
amb ell? Solem sortir junts en un taxi amb les persianetes baixades,
perquè ni a ell li convé que el vegin amb mi ni a mi em convé que em
vegin amb ell.» Se sentia, com ell ho va dir en una entrevista a
El Sol de Madrid poc abans de la seva mort: «Jo sóc espanyol
integral i em seria impossible viure fora dels meus límits geogràfics;
però odio al que és espanyol per ser espanyol només, jo sóc germà de
tots i execro l'home que se sacrifica per
una idea nacionalista, abstracta, pel sol fet que estima la seva pàtria
amb una bena als ulls. El xinès bo està més prop de mi que l'espanyol
dolent. Canto Espanya i la sento fins a la medul·la, però abans que això
sóc home del món i germà de tots. Per descomptat,
no crec en la frontera política.» Després d'una denúncia
anònima, el 16 d'agost de 1936 va ser detingut a la casa d'un dels seus
amics, el també poeta i falangista Luis Rosales, que va obtenir la
promesa de les autoritats faccioses franquistes
que seria posat en llibertat «si no existia denúncia en contra seva».
L'ordre d'execució va ser donada pel governador civil de Granada, José
Valdés Guzmán, que havia ordenat a l'antic diputat de la
CEDA Ramón Ruiz Alonso la detenció del poeta.
Les últimes investigacions, com la de Manuel Titos Martínez, determinen que va ser afusellat la matinada del 18 d'agost
de 1936.
Alguns cacics, molt conservadors granadins tenien rancúnia al pare de Lorca, ja que era un terratinent considerat progressista.
En una entrevista al diari
El Sol, Lorca havia declarat que «a Granada s'agita la pitjor
burgesia d'Espanya», i això va ser la seva sentència de mort. Federico
García Lorca va ser assassinat en el camí que va de Víznar a Alfacar, i
el seu cos enterrat en una fossa comuna
anònima en aquest paratge, sembla junt al cadàver d'un mestre, Dióscoro
Galindo González, i els dels joves anarquistes Francisco Galadí Melgar i
Joaquín Arcollas Cabezas, executats amb ell. La fosa es troba al
paratge de Fuente Grande, al municipi d'Alfacar,
província de Granada. Herbert George Wells envià el despatx següent a
les autoritats militars franquistes de Granada: «H. G. Wells, president
del
Club de Londres, desitja amb ansietat notícies del seu distingit
col·lega Federico García Lorca, i apreciarà força la cortesia d'una
resposta.» La resposta al qual fou la següent: «Coronel governador de
Granada a H. G. Wells. Ignoro el lloc
on es troba D. Federico García Lorca. Signat: coronel Espinosa.»
Després de la seva mort, es publicaren
Primeras canciones i Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín. Antonio Machado escriví el poema
El crimen fue en Granada en 1937, al tema de la mort de Lorca.
El 2009, en aplicació de la
Llei per a la Recuperació de la Memòria Històrica, aprovada pel govern
de José Luis Rodríguez Zapatero, es decideix obrir la fossa on
suposadament hi ha les restes del poeta. Tot i així, no s'hi va trobar
res.
L'equip
d'investigadors que ha buscat a Alfacar (Vega de Granada) la fossa on
hi podria haver hagut les restes de Federico
García Lorca juntament amb tres afusellats més --un mestre d’escola i
dos joves anarquistes--, creu que l'han trobat i conjecturen que les
seves restes van ser exhumades després, segons han explicat. Els
investigadors han presentat l'informe final de les seves
indagacions, promogudes per l'associació cultural Retorn amb Honor,
en què afirmen que han trobat un pou amb terra remoguda i restes d'una
bala i d'un casquet al Peñón Colorado, al terme d'Alfacar. Han admès
que, com que no hi ha "ni ossos
ni roba", és possible que desenterressin les restes de Federico García
Lorca, del mestre republicà Dióscoro Galindo i dels anarquistes
Francisco Galadí i Joaquín Arcoyas, afusellats i enterrats,
suposadament, amb el poeta la matinada del 17 al 18 d'agost de
1936. L'equip multidisciplinari que ha elaborat l'informe creu que les
restes van ser exhumades poc temps després, "quan estaven en fase
cadavèrica no esquelètica". El pou està situat a la zona assenyalada pel
general Nestares, fill de José María Nestares
Cuéllar --cap del Front de Viznar i membre de Falange-- i
l'escriptor i periodista granadí Eduardo Molina Fajardo (1914-1979) com
el lloc dels enterraments. Aquesta última fase de la investigació, que
va començar al setembre i es va acabar
un mes després de remoure 1.347 metres quadrats de superfície i
extreure 4.620 metres de terra, era arqueològica i hi han buscat proves i
restes que demostressin la seva relació amb els fets. La veritat sobre
la mort de García Lorca i els seus companys de
trist destí, han apuntat els investigadors, "no se sabrà" fins que no
vegin la llum uns informes que va fer el policia de Granada José
Mingorance sobre la mort. L'investigador principal, Miguel Caballero, ha
denunciat que "hi ha falta de voluntat política
per donar a conèixer aquests informes", que "haurien de ser" als arxius
del
Ministeri de l'Interior, encara que, ha admès, "no hi ha constància" que hi siguin.
L'univers
lorquià es defineix per un palpable sistematisme: la poesia, el drama i
la prosa s'alimenten d'obsessions --amor,
desig, esterilitat-- i de claus estilístiques constants. La varietat de
formes i tonalitats mai atempta contra aquesta unitat, que té com a
qüestió central la frustració.
Els
símbols: d'acord amb el seu gust pels elements tradicionals, Lorca
utilitza freqüentment símbols en la seva poesia.
Es refereixen molt freqüentment a la mort, encara que, depenent del
context, els matisos en varien força. Són símbols centrals en l'obra de
Lorca:
La lluna: és el símbol més freqüent en Lorca. La seva
significació més freqüent és la de mort, però també pot simbolitzar
l'erotisme, la fecunditat, l'esterilitat o la bellesa.
L'aigua: quan corre, és símbol de vitalitat. Quan està estancada, representa la mort.
La sang: representa la vida i, vessada, és la mort. Simbolitza també el fecund, el sexual.
El cavall (i el seu genet): està molt present en tota la seva
obra, portant sempre valors de mort, encara que també representa la vida
i l'erotisme masculí.
Les herbes: el seu valor dominant, encara que no únic, és el de ser símbols de la mort.
Els metalls: també el seu valor dominant és la mort. Els metalls apareixen sota la forma d'armes blanques, que comporten sempre tragèdia.
La metàfora:
és el procediment retòric central del seu estil. Sota la influència de
Góngora, Lorca maneja
metàfores molt arriscades: la distància entre el terme real i
l'imaginari és considerable. A voltes, usa directament la metàfora pura.
No obstant això, a diferència de Góngora, Lorca és un poeta
conceptista, en el sentit que la seva poesia es caracteritza
per una gran condensació expressiva i de continguts, a més de freqüents
el·lipsis. Les metàfores lorquianes relacionen elements oposats de la
realitat, transmeten efectes sensorials entremesclats.
El
neopopularisme: encara que Lorca assimila sense problemes les
novetats literàries, la seva obra està plena d'elements tradicionals
que, d'altra banda, demostren la seva immensa cultura literària. La
música i els cants tradicionals són presències
constants en la seva poesia. No obstant això, des d'un punt de vista
formal, no és un poeta que mostri una gran varietat de formes
tradicionals; no obstant això, aprofundeix en les constants de l'esperit
tradicional de la seva terra i de la gent: l'esquinçament
amorós, la valentia, la malenconia i la passió.
L'obra
poètica de Lorca constitueix un dels cims de la poesia de la generació
del 27 i de tota la literatura espanyola.
La poesia lorquiana és el reflex d'un sentiment tràgic de la vida, i
està vinculada a diferents autors, tradicions i corrents literaris. En
aquesta poesia conviuen la tradició popular i la culta. Encara que és
difícil establir èpoques en la poètica de Lorca,
alguns crítics en diferencien dues etapes: una de joventut i una altra
de plenitud.
En la de joventut s'inclouen els seus primers escrits:
Impresiones y paisajes (en prosa, encara que no obstant això mostra procediments característics del llenguatge poètic) i
Libro de poemas (escrit sota l'influx de Rubén Darío, Antonio
Machado i Juan Ramón Jiménez); en aquest poema, García Lorca projecta un
amor sense esperança, abocat a la tristesa.
La
Diputació de Granada edita el 1986 una antologia poètica,
seleccionada, presentada i anotada per Andrew A. Anderson. Aquesta
antologia aporta
Suites (1920-1923) i Poemas en prosa (1927-1928). En
Suites es troba ‘Cancioncilla del niño que no nació’, pàg. 71, i en
Poemas en prosa ‘Degollación de los inocentes’, pàg. 150. En aquests escrits el poeta fa referència al drama de l'avortament.
La de plenitud comença amb el
Poema del cante jondo (1921) que, mitjançant la unitat temàtica,
formal, conceptual i l'expressió dels sentiments, deguda en part a la
seva inspiració folklòrica, descriu la lírica
neopopularista de la Generació del 27. En
Primeras canciones (1927), i Canciones (1936) empra les
mateixes formes: la cançó i el romanç. Els temes del temps i la mort
s'emmarquen en l'alba, la nit, la ciutat andalusa i els paisatges
lunars. La mort i la incompatibilitat moral del
món romaní amb la societat burgesa són els dos grans temes del Romancero gitano.
Destaquen els procediments habituals de poesia d'origen popular, i la
influència del compositor Manuel de Falla. No es tracta d'una obra
folklòrica; està basada
en els tòpics amb què s'associa gitano i andalús. Lorca eleva al
personatge romaní al rang de mite literari, com després farà també amb
el negre i el jueu en
Poeta en Nueva York. En el Romancero gitano empra el romanç, en les seves variants de novel·lesc, líric i dramàtic; el seu llenguatge és una fusió del popular i el culte.
Lorca escriu
Poeta en Nueva York a partir de la seva experiència als EE.UU
d’Amèrica, on va viure entre 1929 i 1930. Per a Lorca, la civilització
moderna i la natura són incompatibles. La seva visió de Nova York és
d'angoixa i desolació, pròpia d'un malson.
Per a expressar l'angúnia i l'ànsia de comunicació que l'embarguen,
empra les imatges visionàries del llenguatge surrealista. La seva
llibertat expressiva és màxima, encara que al costat del vers lliure
s'adverteix l'ús del vers mesurat: octosíl·lab, hendecasíl·lab
i alexandrí.
El
Diván de Tamarit (1940) és un llibre de poemes d'atmosfera o
sabor oriental, inspirat en les col·leccions de l'antiga poesia
arabigoandalusina. El tema central és el de l'amor subjecte a
experiències frustrants i amargues; el seu llenguatge
està molt proper al de Poeta en Nova York.
Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías
(1935) és una elegia d'incontenible dolor i emoció que actua
d'homenatge al torero sevillà que tant va fer costat als poetes de la
Generació del 27.
L'obra poètica de García Lorca es tanca amb
Seis poemas gallegos i la sèrie d'onze poemes amorosos titulada
Sonetos del amor oscuro.
Lorca sempre ha comptat amb el respecte i admiració incondicional dels poetes de generacions posteriors a la Guerra Civil.
Considerat un poeta maleït, la seva influència s'ha deixat sentir entre els poetes espanyols del
malditisme.
Llibres de poesia:
Impresiones y paisajes (1918); Libro de poemas (1921);
Oda a Salvador Dalí (1926); Romancero gitano (1928);
Poeta en Nueva York (1930); Poema del cante jondo (1931);
Llanto por Ignacio Sánchez Mejías (1935); Diván del Tamarit (1936) i
Sonetos del amor oscuro (1936).
El
teatre de García Lorca és, amb el de Valle-Inclán, el de major
importància escrit en castellà en el segle XX. És un
teatre poètic, en el sentit que gira a l'entorn de símbols medul·lars
--la sang, el ganivet o la rosa--, que es desenvolupa en espais mítics o
presenta un realisme transcendit i que, en fi, encara problemes
substancials de l'existència. El llenguatge, après
en Valle-Inclán, és també poètic. Sobre Lorca influeixen també el drama
modernista (d'aquí deriva l'ús del vers), el teatre lopesc (evident,
per exemple, en l'ocupació organitzada de la cançó popular), el
calderonià (desmesura tràgica, sentit de l'al·legoria)
i la tradició dels titelles. La producció dramàtica de Lorca pot ser
agrupada en quatre conjunts: farses, comèdies «irrepresentables» (segons
l'autor), tragèdies i drames.
Entre les farses, escrites entre 1921 i 1928, destaquen
La zapatera prodigiosa, en la qual l'ambient andalús serveix de suport al conflicte cervantí, entre imaginació i realitat, i
Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín, complex ritual d'iniciació a l'amor, que anuncia els «drames irrepresentables» de 1930 i 1931:
El Público i Así que pasen cinco años, les seves dues
obres més hermètiques, són una indagació en el fet del teatre, la
revolució i la presumpta homosexualitat --la primera-- i una exploració
--la segona-- en la persona humana
i en el sentit del viure.
Conscient de l'èxit dels drames rurals poètics, Lorca elabora les tragèdies
Bodas de sangre (1933) i Yerma (1934), conjugació de mite, poesia i substància real.
Els problemes humans determinen els drames. Així, el tema de la «solterona» espanyola (Doña Rosita la soltera,
1935), o el de la repressió de la dona i la intolerància en La casa de Bernarda Alba (1936), per a molts l'obra mestra de l'autor.
Obres de teatre:
El maleficio de la mariposa (1920: Teatro Eslava, Madrid);
La niña que riega la albahaca y el príncipe preguntón (1923; casa de García Lorca, Granada);
Mariana Pineda (1927; Teatre Goya, Barcelona); La zapatera prodigiosa
(1930; Teatro Español, Madrid); Retablillo de Don Cristóbal (escrit entre 1923 i 1934; estrenat en 1934, Teatro Avenida, Buenos Aires);
Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín (1926-1929; estrena: 1933, Teatro Español, Madrid);
Así que pasen cinco años (1931; estrena en 1959, Théâtre Recamier, París; estrena en castellà: 1969; Teatro Zócalo, Mèxic DF);
Bodas de sangre (1931; estrena: 1933, Teatro Beatriz, Madrid); Yerma (1934, Teatro Español, Madrid);
Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores (1935; Teatre Principal (Barcelona));
El Público (escrita el 1930-1936; estrenada el 1979; Teatro de la Universidad de Puerto Rico, San Juan de Puerto Rico);
La casa de Bernarda Alba (1936; estrena: 1945, Teatro Avenida, Buenos Aires) i
Comedia sin título (1935-1936, inacabada; estrena: 1989, Teatro María Guerrero, Madrid).
Lorca fou assassinat com a "socialista i maçó" de la Lògia
Alhambra del Gran Orient Espanyol
(G.O.E.), a Granada. Un informe datat el 9 de juliol 1965 de la Prefectura Superior de Policia
de Granada revela que Federico García Lorca va ser assassinat al costat
d'una altra persona i defineix el poeta com a "socialista i maçó",
alhora
que li atribueix "pràctiques d'homosexualisme". En aquest document, que
mostra per primera vegada la versió oficial del franquisme sobre la
mort del poeta granadí, es diu que García Lorca va ser afusellat a
Víznar (Granada) "després d'haver confessat". Aquesta
documentació, que va publicar la Ser i eldiario.es,
recull que el poeta de Fuente Vaqueros va ser enterrat en un barranc a
uns dos quilòmetres del lloc conegut com a Fuente Grande. En l'informe
es relata que Lorca era "un maçó
pertanyent a la Lògia Alhambra en la qual va adoptar el nom simbòlic d'Homero"
i que "estava conceptuat com a socialista per la tendència de les seves
manifestacions i perquè estava vinculat a Fernando de los Ríos, com
també
per les seves estretes relacions amb altres caps d'igual signe
polític". S'indica a més que "estava titllat de pràctiques
d'homosexualisme, aberració que va arribar a ser
vox populi, però la veritat és que no hi ha antecedents de cap
cas concret". El document explica que Lorca va ser detingut en
l'habitatge d'uns seus amics, els germans Rosales, on s'havia refugiat, i
que el lloc va ser envoltat "amb gran aparat
per Milícies i Guàrdies d'Assalt". "Va ser tret del Govern Civil per
forces dependents d'aquest i conduït en un cotxe al final de Víznar
(Granada) i, a l'entorn del lloc conegut com a Fuente Grande, en
companyia d'un altre detingut, les circumstàncies personals
del qual es desconeixen, va ser passat per les armes després d'haver
confessat", afegeix l'informe. També precisa que va ser "enterrat en
aquell paratge, molt a flor de terra, en un barranc situat a uns dos
quilòmetres a la dreta d'aquesta Fuente Grande, en
un lloc que es fa molt difícil de localitzar". Experts en la vida i
obra de García Lorca van destacar la transcendència que té la publicació
d'aquest informe, que documenta la versió oficial del franquisme sobre
l'assassinat, encara que han advertit de les
moltes limitacions i inconcrecions que presenta.
L'hispanista Ian Gibson va destacar la importància que es conegui aquest document, si bé va puntualitzar que en bona
part ja havia estat recollit pel periodista falangista Eduardo Molina Fajardo a
Los últimos días de García Lorca, publicat en els anys vuitanta.
"Aquesta obra ja resumeix el contingut dels documents oficials coneguts
ara", assenyalà Gibson, que ha subratllat la rellevància que, per
primera vegada, es tingui constància fefaent d'un
informe oficial procedent de Granada. No obstant això, l'hispanista es
va referir als "errors colossals" que conté la documentació, cosa que
posaria de manifest que va ser redactada amb informació oral, en
equivocar-se per exemple en el nom de la mare de García
Lorca o en el del governador civil. L'investigador Miguel Caballero,
autor del llibre
Las trece últimas horas en la vida de García Lorca, considerà que
l'informe aportaria intencionadament "confusió" a la mort del poeta en
un intent per "ocultar" els autors reals del seu assassinat per part
dels agents de Granada.
L'historiador i president de l'Associació
per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Granada, Rafael
Gil Bracero, va assenyalar "errors clamorosos" en el relat policial i ha
restat credibilitat a un document oficial "sense signatura ni autoria"
però sí "amb intencionalitat", va
dir.
El
periodista i investigador Fernando Guijarro considerà també en
l'informe la intenció d'ocultar els fets per l'error
que va suposar que l'ordre del comandament franquista de "no tocar"
García Lorca arribés tard a Granada i, en la seva opinió, reforça la
seva teoria que el cos va ser desenterrat dies després, motiu pel qual
no es precisaria el lloc exacte del seu enterrament.
Aquestes apreciacions sobre els documents oficials coneguts ara se
sumen a l'interès vigent que desperta el parador de les restes del poeta
en els terrenys d'Alfacar.
La
Lògia Alhambra núm. 39 del Gran Orient Espanyol (G.O.E.) es va fundar en 1927. En 1933 passa a ser
Triangle, amb la denominació Alhambra II número 39. Després, Lògia
Alhambra núm. 69 del G.O.E., constituïda amb els peticionaris del
Triangle, i es converteix en la Lògia més important a Granada pel
nombre de membres i també pel pes de les personalitats del món polític,
comercial i del mateix Govern de la República, cosa que explica la
persecució franquista dels seus membres,
com ara el poeta Homero. Novament trobem que l’odi reaccionari contra la francmaçoneria universal explica assassinats de poetes.com Lorca, o de militants socialistes, republicans o anarquistes, Joaquim Delgado, de la
Federació Ibèrica de les Joventuts Llibertàries (FIJL).
Bibliografia bàsica:
Álvarez de Miranda, Ángel: «Poesía y religión», en Revista de Ideas
Estéticas, t. XI (1953), pp. 221–251. Budia, Mariam: «Aproximación a las
estrategias creativas en Así que pasen cinco años: tiempo absoluto y
subconsciente», en Teatro, Revista de Estudios
Teatrales, núm. 21 (2007). Colecchia, F.: García Lorca. A selectively
annotated bibliography of criticism
(Nueva York-Londres, 1979). Fernández Cifuentes, L.: García Lorca
en el teatro: La norma y la diferencia (Zaragoza, 1986). García-Posada,
M.: Lorca: Interpretación de «Poeta en Nueva York» (Madrid, 1982).
Gibson, I.: Federico García Lorca, 2 vols. (Barcelona,
1985, 1987). Gil, I.-M. (ed.): Federico García Lorca (Madrid, 1973).
Grande, Félix: García Lorca y el flamenco (Madrid, 1992). Laffranque,
M.: Les idées esthétiques de Federico García Lorca (París, 1967). Mery:
Raramente, una versión infantil de sus obras
Viendo a las flores crecer (Gallicia, 1937). Ramos-Gil, C.: Claves
líricas de García Lorca: Ensayos sobre la expresión y los climas
poéticos lorquianos (Madrid, 1967). Titos Martínez, M.: Verano del 36 en
Granada. Un testimonio inédito sobre el comienzo de
la guerra civil y la muerte de García Lorca (Granada, 2006).
Trobada la fossa de Federico García Lorca, el mestre i els dos joves anarquistes sense les restes d’aquests afusellats pel franquisme
El
cadàvers del poeta i els seus companys de terrible destí vam ser
exhumats poc temps després d’haver estat enterrats al Peñon Colorado
(Alfacar, Vega de Granada), segons els investigadors
 |
| Arqueòlegs en busca del cos de Lorca i els dels companys en una de les últimes excavacions. |
Un informe policial revela que a Lorca el van afusellar per socialista, francmaçó i gai
El Museu del Joguet recorda a Federico García Lorca als 81 anys del seu assassinat
El
centre museístic figuerenc rememora quan el 16 d'agost de 1936 fou
detingut sota el càrrec d'espia i d’esqueres, amic de Fernando de los
Rios, maçó i homosexual.
Assassinat
junt a dos anarquistes i un mestre d’escola pels franquistes en un
paratge entre Víznar i Alfacar la nit del 17 al 18 d'agost de 1936.
Coneixia l’Empordà, especialment Figueres i Cadaqués.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada