El centre museístic figuerenc rememora quan el 16 d'agost de 1936 fou detingut sota el càrrec d'espia i d’esqueres, amic de Fernando de los Rios, maçó i homosexual.
Assassinat junt a dos anarquistes i un mestre d’escola pels franquistes en un paratge entre Víznar i Alfacar la nit del 17 al 18 d'agost de 1936.
Coneixia l’Empordà, especialment Figueres i Cadaqués.
TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 16/08/2017
Figueres/Cadaqués (Alt Empordà).-
La tarda del 16 d’agost de 1936, Federico Garcia Lorca va ser detingut a casa del seu amic, el poeta i falangista Luis Rosales, i empresonat al Govern Civil de Granada. Els càrrecs contra seu eren "ser espia dels russos, estar en contacte amb aquests per ràdio, haver estat secretari de Fernando de los Ríos i ser homosexual", tal com explica Ian Gibson en el seu estudi sobre el poeta i dramaturg andalús. Malgrat els esforços del mateix Rosales i del músic Manuel de Falla per a salvar Lorca, el poeta va ser traslladat, juntament amb altres detinguts, al poble de Víznar (Granada), on passà la nit en una presó improvisada. Possiblement fou afusellat la matinada del 18 d’agost de 1936 a la carretera entre Víznar i Alfacar, i enterrat en una fossa comuna junt amb tres detinguts més. Mai s’ha localitzat el seu cos.
Com cada 18 d’agost, el Museu del Joguet de Catalunya, a Figueres (Alt Empordà, comtat de Besalú), commemora l’aniversari de l’assassinat del poeta i dramaturg situant un parell de roses davant la vitrina on exposem dues de les cartes manuscrites que Federico García Lorca adreçà al joguet més estimat d’Anna Maria i Salvador Dalí i a qui donà el nom: Don Osito Marquina. Les cartes s’exposen junt amb l’ós de peluix a l’àmbit de l’exposició permanent del Museu 'Els vint primers anys de Salvador Dalí'.
La historiadora i reconeguda biògrafa de Lorca, Antonina Rodrigo, va escriure l'estiu de 1987: "Don Osito Marquina, que en el seu cos flonjo conserva les empremtes de l´Anna Maria Dalí i de dos artistes universals del segle XX, Federico García Lorca i Salvador Dalí, en sobreviure a la infantesa dels seus amos, traspassà la frontera del seu temps, i aquesta feliç circumstància avui permet que el puguem admirar al Museu del Joguet de Catalunya de Figueres."
Assassinat junt a dos anarquistes i un mestre d’escola pels franquistes en un paratge entre Víznar i Alfacar la nit del 17 al 18 d'agost de 1936
El 5 de juny de 1898 neix a Fuente Vaqueros (Vega de Granada, Andalusia) el poeta, dramaturg, prosista i francmaçó andalús, també conegut per la seva destresa en moltes altres arts, Federico García Lorca , que fou assassinat pels franquistes en un paratge entre Víznar i Alfacar (Granada) la nit del 17 al 18 d'agost de 1936.
Adscrit a l'anomenada Generació del 27, és el poeta de major influència i popularitat de la literatura espanyola del segle XX. Com a dramaturg, se'l considera un dels cims del teatre espanyol del segle XX, juntament amb Valle-Inclán i Buero Vallejo. Va morir afusellat poc després de la revolta militar que provocà de la Guerra Civil, un crim que escandalitzà el món i encara escandalitza tothom de bona voluntat, sobretot si es coneix el fet que el mataren per ser un escriptor francmaçó sense pèls a la llengua.
Havia nascut al municipi de Fuente Vaqueros en el si d'una família benestant, el 5 de juny de 1898, i va ser batejat amb el nom de Federico del Sagrado Corazón de Jesús García Lorca; el seu pare va ser Federico García Rodríguez (1859-1945), un hisendat, i la seva mare, Vicenta Lorca Romero (1870-1959), va ser la segona esposa del seu pare, mestra d'escola que va fomentar el gust literari del seu fill. Des dels 2 anys, segons un dels seus biògrafs, Edwin Honig, Federico García Lorca va mostrar la seva habilitat per aprendre cançons populars, i de ben petitet escenificava en miniatura oficis religiosos. La seva salut va ser fràgil i no va començar a caminar fins als quatre anys. Va llegir a casa seva l'obra de Víctor Hugo i de Miguel de Cervantes. Com a estudiant va ser irregular. De nen, el van posar sota la tutela del mestre Rodríguez Espinosa, a Almeria (Andalusia), ciutat en la qual va residir amb la seva família entre 1906 i 1909. Va iniciar el batxillerat de tornada a la seva província natal i va abandonar la Facultat de Dret de Granada per instal·lar-se a la Residencia de Estudiantes de Madrid (1918–1928); passat un temps, va tornar a la Universitat de Granada, on es va llicenciar en dret, encara que mai va exercir l'advocacia, ja que la seva vocació era la literatura.
Cap al 1915 va fer de mestre l’anarquista i anarcosindicalista Antonio García Birlán (la Vega de Granada, Andalusia, 26 de maig de 1891 - Barcelona, 20 de juny de 1984), a més de fuster i pagès, en una escola obrera a Castro del Río, i que es diu que a Fuente Vaqueros va ensenyar les primeres lletres a Federico García Lorca.
La ubicació meridional de la Vega de Granada, on es trobava viva l'herència mora, el folklore, l'Orient i una geografia agresta, deixà empremta en tota la seva obra poètica, on els romancers i l'èpica es fonen de manera perceptible. Després de la seva mare, fou Fernando de los Ríos Urruti qui va estimular el talent del llavors pianista a favor de la poesia; així, el 1917 escriví el seu primer article sobre José Zorrilla y Moral (1817-1893), en el seu aniversari. Influïren en la sensibilitat del poeta en formació Lope de Vega, Juan Ramón Jiménez, Antonio Machado, Manuel Machado Ruiz, Ramón del Valle-Inclán, Azorín i el cançoner popular. La ubicació meridional de Granada, on es trobava viva l'herència mora, el folklore, l'Orient i una geografia agresta, deixà empremta en tota la seva obra poètica, on els romancers i l'èpica es fonen de manera perceptible. Després de la seva mare, fou Fernando de los Ríos Urruti qui va estimular el talent del llavors pianista a favor de la poesia; així, el 1917 escriví el seu primer article sobre José Zorrilla, en el seu aniversari. Influïren en la sensibilitat del poeta en formació Lope de Vega, Juan Ramón Jiménez, Antonio Machado, Manuel Machado Ruiz, Ramón del Valle-Inclán, Azorín i el cançoner popular. A diferència d’Antonio Machado i gran part dels escriptors i poetes d’aquell temps, Federico García Lorca, com humanista de simpaties llibertàries, entenia la qüestió de les nacionalitats ibèriques i defensava l’autodeterminació catalana. Coneixia a fons la problemàtica catalana.
El 1918 publicà el seu primer llibre Impresiones y paisajes, finançat pel seu pare. El 1920, s'estrenà en teatre la seva obra El maleficio de la mariposa, el 1921 es publicà Libro de poemas, i el 1923 s'escenificaren les comèdies de titelles La niña que riega la albahaca i El príncipe preguntón. El 1927, a Barcelona, va exposar per primer cop els seus quadres.
En aquesta època freqüentà activament els poetes de la seva generació, molts d'ells matriculats en la Residencia de Estudiantes: Jorge Guillén, Pedro Salinas, Gerardo Diego, Dámaso Alonso, Rafael Alberti, i sobretot Lluis Buñuel i Salvador Dalí, a qui després dedicà l'Oda a Salvador Dalí. El pintor empordanès, per la seva banda, pintà els decorats del primer drama del poeta: Mariana Pineda.
Lorca, de Barcelona a Figures i a Cadaqués i altres indrets de la Costa Brava
La setmana santa de 1925, els dies 5 a l’11 d’abril, Lorca arribà a Figueres i se’n va anar a Cadaqués (Alt Empordà, comtat de Peralada) on el poeta granadí va llegir la seva obra Mariana Pineda davant la família Dalí, en una reunió on també hi havia el pare del seu amic Salvador, el notari de Figueres i Salvador Dalí i Cusí (Cadaqués, 1872 - Figueres, 1950), que era francmaçó, lliurepensador, republicà federal i esperantista.
En 1927, Lorca, que havia trobat en l’actriu Marida Xirgu protecció per convertir-se en autor teatral de fama, vivia entre Barcelona, Figueres i Cadaqués.
El 1928 publicà la revista literària Gallo, de la qual només s'editaren dos números. El 1929 marxà a Nova York. Aleshores ja s'havien publicat, endemés dels ja esmentats, els seus llibres Canciones (1927) i Primer romancero gitano (1928). Aquesta última és la seva obra més popular i accessible. Federico García Lorca, el molestava molt que el públic el veiés com a gitano. Del seu viatge i estada a Nova York (USA) sorgí el llibre Poeta en Nueva York. El 1930 anà a L'Havana (Cuba), on escrigué part de les seves obres Así que pasen cinco años i El público. Aquell any tornà a la Península, i fou rebut amb la notícia que a Madrid s'estava escenificant la seva farsa popular La zapatera prodigiosa.
En ésser instaurada la República d’Abril de 1931, Fernando de los Ríos Urruti fou nomenat ministre d'Instrucció Pública. Sota el patrocini oficial, Lorca fou encarregat de la companyia estatal de teatre «La Barraca», on gaudí de tots els recursos per produir, dirigir, escriure i adaptar algunes obres teatrals del segle d'or espanyol. Durant aquest període va escriure Bodas de sangre, Yerma i Doña Rosita la soltera. El 1933 viatjà a l'Argentina de la Dècada Infame per tal de promoure l'escenificació d'algunes obres seves per la companyia teatral de Lola Membrives i per dictar una sèrie de conferències, de tal manera que la seva estada fou un èxit: per exemple, la seva escenificació de La dama boba --oblidada durant molts anys, descoberta, editada i reeditada per la Universitat de La Rioja—, de Lope de Vega, va atraure més de seixanta mil persones. Fou cofundador l'11 de febrer de 1933 de l'Associació d'Amics de la Unió Soviètica. Entre aquest any i 1936 escriví Diván de Tamarit, Llanto por Ignacio Sánchez Mejías, que va commoure el món de les lletres hispanes, La casa de Bernarda Alba i treballava ja en La destrucción de Sodoma quan esclatà la Guerra Civil la nit del 17 al 18 de juliol de 1936 al Protectorat espanyol del Marroc.
L’escriptora anarcofeminista Marietta Federn (Viena (Àustria), 28 d'abril de 1883 - París (Illa de França), 29 de setembre de 1951) deixà inèdita una traducció a l'alemany del Romancero gitano de Federico García Lorca, un dels seus escriptors favorits.
L’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona (AEP) promogué el recital poètic de Federico García Lorca i l’actriu Margarita Xirgu al teatre Barcelona que es va fer per celebrar la reobertura de diversos ateneus obrers llibertaris clausurats a conseqüència de la revolució proletària d’Astúries de 1934 i la proclamació de l’Estat Català en la República Federal Espanyola per Lluís companys el Sis d’Octubre. Arrel d’aquest recital, Lorca escriví l’endemà una emotiva carta als seus pares en la que explicava com es desenvolupà l’acte que va congregar a milers de persones, dins i fora del teatre. Lorca conclou dient: “Ha sido el acto más emocionante de toda mi vida”.
Quan el cop d’Estat franquista els ambaixadors de Colòmbia i Mèxic a Madrid van preveure que el poeta pogués ser víctima d'un atemptat en contra del seu càrrec de funcionari de la República, i li van oferir l'exili, però Lorca va rebutjar les ofertes i es va dirigir a la seva casa a Granada per passar l'estiu.
En aquests moments polítics, algú li va preguntar sobre la seva preferència política i ell va manifestar que se sentia alhora catòlic, comunista, anarquista, llibertari, tradicionalista i monàrquic. De fet, mai es va afiliar a cap partit polític i mai va discriminar o es va distanciar de cap dels seus amics, per cap qüestió política. Va tenir amistat amb el líder i fundador de la Falange Española, José Antonio Primo de Rivera, molt aficionat a la poesia. El mateix Lorca deia del dirigent feixista espanyol: « ... José Antonio. Un altre bon noi. Saps que tots els divendres sopo amb ell? Solem sortir junts en un taxi amb les persianetes baixades, perquè ni a ell li convé que el vegin amb mi ni a mi em convé que em vegin amb ell.» Se sentia, com ell ho va dir en una entrevista a El Sol de Madrid poc abans de la seva mort: «Jo sóc espanyol integral i em seria impossible viure fora dels meus límits geogràfics; però odio al que és espanyol per ser espanyol només, jo sóc germà de tots i execro l'home que se sacrifica per una idea nacionalista, abstracta, pel sol fet que estima la seva pàtria amb una bena als ulls. El xinès bo està més prop de mi que l'espanyol dolent. Canto Espanya i la sento fins a la medul·la, però abans que això sóc home del món i germà de tots. Per descomptat, no crec en la frontera política.»
Després d'una denúncia anònima, el 16 d'agost de 1936 va ser detingut a la casa d'un dels seus amics, el també poeta i falangista Luis Rosales, que va obtenir la promesa de les autoritats faccioses franquistes que seria posat en llibertat «si no existia denúncia en contra seva». L'ordre d'execució va ser donada pel governador civil de Granada, José Valdés Guzmán, que havia ordenat a l'antic diputat de la CEDA Ramón Ruiz Alonso la detenció del poeta.
Les últimes investigacions, com la de Manuel Titos Martínez, determinen que va ser afusellat la matinada del 18 d'agost de 1936.
Alguns cacics, molt conservadors granadins tenien rancúnia al pare de Lorca, ja que era un terratinent considerat progressista.
En una entrevista al diari El Sol, Lorca havia declarat que «a Granada s'agita la pitjor burgesia d'Espanya», i això va ser la seva sentència de mort. Federico García Lorca va ser assassinat en el camí que va de Víznar a Alfacar, i el seu cos enterrat en una fossa comuna anònima en aquest paratge, sembla junt al cadàver d'un mestre, Dióscoro Galindo González, i els dels joves anarquistes Francisco Galadí Melgar i Joaquín Arcollas Cabezas, executats amb ell. La fosa es troba al paratge de Fuente Grande, al municipi d'Alfacar, província de Granada. Herbert George Wells envià el despatx següent a les autoritats militars franquistes de Granada: «H. G. Wells, president del Club de Londres, desitja amb ansietat notícies del seu distingit col·lega Federico García Lorca, i apreciarà força la cortesia d'una resposta.» La resposta al qual fou la següent: «Coronel governador de Granada a H. G. Wells. Ignoro el lloc on es troba D. Federico García Lorca. Signat: coronel Espinosa.»
Després de la seva mort, es publicaren Primeras canciones i Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín. Antonio Machado escriví el poema El crimen fue en Granada el 1937, al tema de la mort de Lorca.
Memòria Històrica
El 2009, en aplicació de la Llei per a la Recuperació de la Memòria Històrica, aprovada pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero, es decideix obrir la fossa on suposadament hi ha les restes del poeta. Tot i així, no s'hi va trobar res.
L'equip d'investigadors que ha buscat a Alfacar (Vega de Granada) la fossa on hi podria haver hagut les restes del poeta i escriptor Federico García Lorca juntament amb tres afusellats més --un mestre d’escola i dos joves anarquistes--, creu que l'han trobat i conjecturen que les seves restes van ser exhumades després, segons han explicat. Els investigadors han presentat l'informe final de les seves indagacions, promogudes per l'associació cultural Retorn amb Honor, en què afirmen que han trobat un pou amb terra remoguda i restes d'una bala i d'un casquet al Peñón Colorado, al terme d'Alfacar. Han admès que, com que no hi ha "ni ossos ni roba", és possible que desenterressin les restes de Federico García Lorca, del mestre republicà Dióscoro Galindo i dels anarquistes Francisco Galadí i Joaquín Arcoyas, afusellats i enterrats, suposadament, amb el poeta la matinada del 17 al 18 d'agost de 1936. L'equip multidisciplinari que ha elaborat l'informe creu que les restes van ser exhumades poc temps després, "quan estaven en fase cadavèrica no esquelètica". El pou està situat a la zona assenyalada pel general Nestares, fill de José María Nestares Cuéllar --cap del Front de Viznar i membre de Falange-- i l'escriptor i periodista granadí Eduardo Molina Fajardo (1914-1979) com el lloc dels enterraments. Aquesta última fase de la investigació, que va començar al setembre i es va acabar un mes després de remoure 1.347 metres quadrats de superfície i extreure 4.620 metres de terra, era arqueològica i hi han buscat proves i restes que demostressin la seva relació amb els fets. La veritat sobre la mort de García Lorca i els seus companys de trist destí, han apuntat els investigadors, "no se sabrà" fins que no vegin la llum uns informes que va fer el policia de Granada José Mingorance sobre la mort. L'investigador principal, Miguel Caballero, ha denunciat que "hi ha falta de voluntat política per donar a conèixer aquests informes", que "haurien de ser" als arxius del Ministeri de l'Interior, encara que, ha admès, "no hi ha constància" que hi siguin.
L'univers lorquià es defineix per un palpable sistematisme: la poesia, el drama i la prosa s'alimenten d'obsessions --amor, desig, esterilitat-- i de claus estilístiques constants. La varietat de formes i tonalitats mai atempta contra aquesta unitat, que té com a qüestió central la frustració.
Els símbols: d'acord amb el seu gust pels elements tradicionals, Lorca utilitza freqüentment símbols en la seva poesia. Es refereixen molt freqüentment a la mort, encara que, depenent del context, els matisos en varien força. Són símbols centrals en l'obra de Lorca: La lluna: és el símbol més freqüent en Lorca. La seva significació més freqüent és la de mort, però també pot simbolitzar l'erotisme, la fecunditat, l'esterilitat o la bellesa. L'aigua: quan corre, és símbol de vitalitat. Quan està estancada, representa la mort. La sang: representa la vida i, vessada, és la mort. Simbolitza també el fecund, el sexual. El cavall (i el seu genet): està molt present en tota la seva obra, portant sempre valors de mort, encara que també representa la vida i l'erotisme masculí. Les herbes: el seu valor dominant, encara que no únic, és el de ser símbols de la mort. Els metalls: també el seu valor dominant és la mort. Els metalls apareixen sota la forma d'armes blanques, que comporten sempre tragèdia.
La metàfora: és el procediment retòric central del seu estil. Sota la influència de Góngora, Lorca maneja metàfores molt arriscades: la distància entre el terme real i l'imaginari és considerable. A voltes, usa directament la metàfora pura. No obstant això, a diferència de Góngora, Lorca és un poeta conceptista, en el sentit que la seva poesia es caracteritza per una gran condensació expressiva i de continguts, a més de freqüents el·lipsis. Les metàfores lorquianes relacionen elements oposats de la realitat, transmeten efectes sensorials entremesclats.
El neopopularisme: encara que Lorca assimila sense problemes les novetats literàries, la seva obra està plena d'elements tradicionals que, d'altra banda, demostren la seva immensa cultura literària. La música i els cants tradicionals són presències constants en la seva poesia. No obstant això, des d'un punt de vista formal, no és un poeta que mostri una gran varietat de formes tradicionals; no obstant això, aprofundeix en les constants de l'esperit tradicional de la seva terra i de la gent: l'esquinçament amorós, la valentia, la malenconia i la passió.
L'obra poètica de Lorca constitueix un dels cims de la poesia de la generació del 27 i de tota la literatura espanyola. La poesia lorquiana és el reflex d'un sentiment tràgic de la vida, i està vinculada a diferents autors, tradicions i corrents literaris. En aquesta poesia conviuen la tradició popular i la culta. Encara que és difícil establir èpoques en la poètica de Lorca, alguns crítics en diferencien dues etapes: una de joventut i una altra de plenitud.
En la de joventut s'inclouen els seus primers escrits: Impresiones y paisajes (en prosa, encara que no obstant això mostra procediments característics del llenguatge poètic) i Libro de poemas (escrit sota l'influx de Rubén Darío, Antonio Machado i Juan Ramón Jiménez); en aquest poema, García Lorca projecta un amor sense esperança, abocat a la tristesa. La Diputació de Granada edita el 1986 una antologia poètica, seleccionada, presentada i anotada per Andrew A. Anderson. Aquesta antologia aporta Suites (1920-1923) i Poemas en prosa (1927-1928). En Suites es troba "Cancioncilla del niño que no nació", pàg. 71, i en Poemas en prosa "Degollación de los inocentes", pàg. 150. En aquests escrits el poeta fa referència al drama de l'avortament.
La de plenitud comença amb el Poema del cante jondo (1921) que, mitjançant la unitat temàtica, formal, conceptual i l'expressió dels sentiments, deguda en part a la seva inspiració folklòrica, descriu la lírica neopopularista de la generació del 27. En Primeras canciones (1927), i Canciones (1936) empra les mateixes formes: la cançó i el romanç. Els temes del temps i la mort s'emmarquen en l'alba, la nit, la ciutat andalusa i els paisatges lunars. La mort i la incompatibilitat moral del món romaní amb la societat burgesa són els dos grans temes del Romancero gitano. Destaquen els procediments habituals de poesia d'origen popular, i la influència del compositor Manuel de Falla. No es tracta d'una obra folklòrica; està basada en els tòpics amb què s'associa gitano i andalús. Lorca eleva al personatge romaní al rang de mite literari, com després farà també amb el negre i el jueu en Poeta en Nueva York. En el Romancero gitano empra el romanç, en les seves variants de novel·lesc, líric i dramàtic; el seu llenguatge és una fusió del popular i el culte.
Lorca escriu Poeta en Nueva York a partir de la seva experiència als EUA, on va viure entre 1929 i 1930. Per a Lorca, la civilització moderna i la natura són incompatibles. La seva visió de Nova York és d'angoixa i desolació, pròpia d'un malson. Per a expressar l'angúnia i l'ànsia de comunicació que l'embarguen, empra les imatges visionàries del llenguatge surrealista. La seva llibertat expressiva és màxima, encara que al costat del vers lliure s'adverteix l'ús del vers mesurat: octosíl·lab, hendecasíl·lab i alexandrí. El Diván de Tamarit (1940) és un llibre de poemes d'atmosfera o sabor oriental, inspirat en les col·leccions de l'antiga poesia arabigoandalusina. El tema central és el de l'amor subjecte a experiències frustrants i amargues; el seu llenguatge està molt proper al de Poeta en Nova York. Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías (1935) és una elegia d'incontenible dolor i emoció que actua d'homenatge al torero sevillà que tant va fer costat als poetes de la generació del 27.
L'obra poètica de García Lorca es tanca amb Seis poemas gallegos i la sèrie d'onze poemes amorosos titulada Sonetos del amor oscuro. Lorca sempre ha comptat amb el respecte i admiració incondicional dels poetes de generacions posteriors a la Guerra Civil. Considerat un poeta maleït, la seva influència s'ha deixat sentir entre els poetes espanyols del malditisme.
Llibres de poesia: Impresiones y paisajes (1918); Libro de poemas (1921); Oda a Salvador Dalí (1926); Romancero gitano (1928); Poeta en Nueva York (1930); Poema del cante jondo (1931); Llanto por Ignacio Sánchez Mejías (1935); Diván del Tamarit (1936) i Sonetos del amor oscuro (1936).
El teatre de García Lorca és, amb el de Valle-Inclán, el de major importància escrit en castellà en el segle XX. És un teatre poètic, en el sentit que gira a l'entorn de símbols medul·lars --la sang, el ganivet o la rosa--, que es desenvolupa en espais mítics o presenta un realisme transcendit i que, en fi, encara problemes substancials de l'existència. El llenguatge, après en Valle-Inclán, és també poètic. Sobre Lorca influeixen també el drama modernista (d'aquí deriva l'ús del vers), el teatre lopesc (evident, per exemple, en l'ocupació organitzada de la cançó popular), el calderonià (desmesura tràgica, sentit de l'al·legoria) i la tradició dels titelles. La producció dramàtica de Lorca pot ser agrupada en quatre conjunts: farses, comèdies «irrepresentables» (segons l'autor), tragèdies i drames.
Entre les farses, escrites entre 1921 i 1928, destaquen La zapatera prodigiosa, en la qual l'ambient andalús serveix de suport al conflicte cervantí, entre imaginació i realitat, i Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín, complex ritual d'iniciació a l'amor, que anuncia els «drames irrepresentables» de 1930 i 1931: El público i Así que pasen cinco años, les seves dues obres més hermètiques, són una indagació en el fet del teatre, la revolució i la presumpta homosexualitat --la primera-- i una exploració --la segona-- en la persona humana i en el sentit del viure.
Conscient de l'èxit dels drames rurals poètics, Lorca elabora les tragèdies Bodas de sangre (1933) i Yerma (1934), conjugació de mite, poesia i substància real.
Els problemes humans determinen els drames. Així, el tema de la «solterona» espanyola (Doña Rosita la soltera, 1935), o el de la repressió de la dona i la intolerància en La casa de Bernarda Alba (1936), per a molts l'obra mestra de l'autor.
Obres de teatre: El maleficio de la mariposa (1920: Teatro Eslava, Madrid); La niña que riega la albahaca y el príncipe preguntón (1923; casa de García Lorca, Granada); Mariana Pineda (1927; Teatre Goya, Barcelona); La zapatera prodigiosa (1930; Teatro Español, Madrid); Retablillo de Don Cristóbal (escrit entre 1923 i 1934; estrenat en 1934, Teatro Avenida, Buenos Aires); Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín (1926-1929; estrena: 1933, Teatro Español, Madrid); Así que pasen cinco años (1931; estrena en 1959, Théâtre Recamier, París; estrena en castellà: 1969; Teatro Zócalo, Mèxic DF); Bodas de sangre (1931; estrena: 1933, Teatro Beatriz, Madrid); Yerma (1934, Teatro Español, Madrid); Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores (1935; Teatre Principal (Barcelona)); El público (escrita el 1930-1936; estrenada el 1979; Teatro de la Universidad de Puerto Rico, San Juan de Puerto Rico); La casa de Bernarda Alba (1936; estrena: 1945, Teatro Avenida, Buenos Aires) i Comedia sin título (1935-1936, inacabada; estrena: 1989, Teatro María Guerrero, Madrid).
Assassinat com a "socialista i maçó" de la Lògia Alhambra del GOE, de Granada
Un informe datat el 9 de juliol 1965 de la Prefectura Superior de Policia de Granada revela que Federico García Lorca va ser assassinat al costat d'una altra persona i defineix el poeta com a "socialista i maçó", alhora que li atribueix "pràctiques d'homosexualisme". En aquest document, que mostra per primera vegada la versió oficial del règim franquista sobre la mort del poeta, es diu que García Lorca va ser afusellat a Víznar (Granada) "després d'haver confessat". Aquesta documentació, que va publicar la Ser i eldiario.es, recull que el poeta de Fuente Vaqueros va ser enterrat en un barranc a uns dos quilòmetres del lloc conegut com a Fuente Grande. En l'informe es relata que Lorca era "un maçó pertanyent a la lògia Alhambra en la qual va adoptar el nom simbòlic d'Homero" i que "estava conceptuat com a socialista per la tendència de les seves manifestacions i perquè estava vinculat a Fernando de los Ríos, com també per les seves estretes relacions amb altres caps d'igual signe polític". S'indica a més que "estava titllat de pràctiques d'homosexualisme, aberració que va arribar a ser vox populi, però la veritat és que no hi ha antecedents de cap cas concret". El document explica que Lorca va ser detingut en l'habitatge d'uns seus amics, els germans Rosales, on s'havia refugiat, i que el lloc va ser envoltat "amb gran aparat per Milícies i Guàrdies d'Assalt". "Va ser tret del Govern Civil per forces que depenien d'aquest i conduït en un cotxe al final de Víznar (Granada) i, a l'entorn del lloc conegut com a Fuente Grande, en companyia d'un altre detingut, les circumstàncies personals del qual es desconeixen, va ser passat per les armes després d'haver confessat", afegeix l'informe. També precisa que va ser "enterrat en aquell paratge, molt a flor de terra, en un barranc situat a uns dos quilòmetres a la dreta d'aquesta Fuente Grande, en un lloc que es fa molt difícil de localitzar". Experts en la vida i obra de García Lorca van destacar la transcendència que té la publicació d'aquest informe, que documenta la versió oficial del règim franquista sobre l'assassinat, encara que han advertit de les moltes limitacions i inconcrecions que presenta. L'hispanista Ian Gibson va destacar la importància que es conegui aquest document, si bé va puntualitzar que en bona part ja havia estat recollit pel periodista falangista Eduardo Molina Fajardo a Los últimos días de García Lorca, publicat en els anys vuitanta. "Aquesta obra ja resumeix el contingut dels documents oficials coneguts ara", assenyalà Gibson, que ha subratllat la rellevància que, per primera vegada, es tingui constància fefaent d'un informe oficial procedent de Granada. No obstant això, l'hispanista es va referir als "errors colossals" que conté la documentació, cosa que posaria de manifest que va ser redactada amb informació oral, en equivocar-se per exemple en el nom de la mare de García Lorca o en el del governador civil. L'investigador Miguel Caballero, autor del llibre Las trece últimas horas en la vida de García Lorca, considerà que l'informe aportaria intencionadament "confusió" a la mort del poeta en un intent per "ocultar" els autors reals del seu assassinat per part dels agents de Granada. L'historiador i president de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Granada, Rafael Gil Bracero, va assenyalar "errors clamorosos" en el relat policial i ha restat credibilitat a un document oficial "sense signatura ni autoria" però sí "amb intencionalitat", va dir. El periodista i investigador Fernando Guijarro considerà també en l'informe la intenció d'ocultar els fets per l'error que va suposar que l'ordre del comandament franquista de "no tocar" García Lorca arribés tard a Granada i, en la seva opinió, reforça la seva teoria que el cos va ser desenterrat dies després, motiu pel qual no es precisaria el lloc exacte del seu enterrament. Aquestes apreciacions sobre els documents oficials coneguts ara se sumen a l'interès vigent que desperta el parador de les restes del poeta en els terrenys d'Alfacar.
La Lògia Alhambra núm. 39 del Gran Orient Espanyol (GOE) es va fundar en 1927. En 1933 passa a ser Triangle, amb la denominació Alhambra II número 39. Després, Lògia Alhambra núm. 69 del GOE, constituïda amb els peticionaris del Triangle, i es converteix en la Lògia més important de Granada pel nombre de membres i també pel pes de les personalitats del món polític, comercial i del mateix Govern de la República, cosa que explica la persecució franquista dels seus membres, com ara Homero. Novament trobem que l’odi reaccionari contra la Francmaçoneria Universal explica assassinats de poetes.com Lorca, o de militants socialistes, republicans o anarquistes, com el Joaquim Delgado.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada