 |
| Robert Louzon milicià a l'Aragó (1937). |
Frederica Montseny recordava que Louzon
« infatigable, acudint arreu amb el seu petit cotxe, arborant el
cordó de la Legió d’Honor guanyat al front durant la guerra de 14-18.
Aquesta petita cinta obria moltes portes que, sense ell, haurien restat
tancades... » i així van poder sortir clandestinament
del camp d’Argelers de la Marenda molts companys, com fou el cas de
Germinal Esgleas i Francesc Isgleas. Ell també va acompanyar Frederica
Montseny a Sant Llorenç de Cerdans per visitar el seu pare,Joan Montseny
(Federico
Urales), empresonat i pel qual Louzon va fer totes les gestions indispensables a fi d’aconseguir el seva alliberament.
 |
| Una de les obres importants de Robert Louzon. |
Després de doctorar-se en Dret amb una tesi sobre la propietat de les mines a França i d'aconseguir
un diploma per diversos estudis científics a l'Escola
de Mines, va esdevenir enginyer de diverses
mines
espanyoles i després va ser director de la fàbrica de gas
de Saint-Mandé (Val-de-Marne, Illa de França). Ben aviat es va veure atret per les idees socialistes i en 1899 es va adherir a un grup d'estudiants
col·lectivistes i es va incorporar al Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR), de Jean
Allemane, partidari de
la vaga general insurreccional.
La lectura del periòdic d'Émile
Pouget,
Le Père Peinard,
va fer d'ell un anarquista.
Amic d'Hubert
Lagardelle, va escriure
en Le Moviment
Socialiste
articles contra la intel·lectualitat establerta.
En 1906, amb l'herència paterna, va comprar un immoble --al carrer de la
Grange-aux-Belles, 33--
amb la finalitat d'establir la seu de la
Confederació General del Treball (CGT), un fet que va implicar la pèrdua de la seva feina a la fàbrica de gas.
Company de Pierre
Monatte, va col·laborar
en La Vie Ouvrière,
on va denunciar els tripijocs de les fàbriques de gas.
En 1913 es va instal·lar a Tunísia, on va ser propietari d'una explotació agrícola pionera en l'experimentació
dels mètodes d'agricultura moderna.
Durant la Gran Guerra va lluitar com a capità de zuaus, encara que com internacionalista es va mostrar
contrari al conflicte bèl·lic.
En 1919 es va adherir al
Partit Socialista de Tunísia. En aquesta època va col·laborar en
L'Avenir Sociale,
òrgan del Partit Comunista de Tunísia.
En 1921 va ser demandat per «difamació vers els oficials de l'Exèrcit francès». En sortir de la presó
va dirigir un periòdic en àrab que va ser prohibit i que li va implicar un procés com a màxim responsable.
En 1922 va ser novament condemnat a sis mesos de presó per haver publicat un fullet i un poema en
àrab considerat un atac contra la República francesa al Magrib.
Un cop alliberat, va ser expulsat de Tunísia i es va instal·lar a la Còsta d'Azur vivint de rendes.
Molt influenciat per l’anàlisi marxista, va especialitzar-se en els estudis econòmics i en la teoria
del sindicalisme revolucionari.
En aquesta època va freqüentar assíduament la
Universitat Popular «L'Émancipation».
Després, amb Pierre Monatte, es va afiliar al
Partit Comunista Francès (PCF), col·laborant en
L'Humanité, que abandonà el desembre de 1924 arran de les expulsions de Pierre Monatte, d'Alfred Rosmer i
Delagarde, i per considerat
que el Partit s'havia «russificat».
A partir de 1925 va participar en la fundació de la revista
La Révolution Prolétarienne,
on publica nombrosos articles de fons i manté la rubrica: «Notes
économiques». Fou, durant molts anys, el secretari de redacció, ja que la revista
s’imprimia aquest moment a Canes (Alps Marítims, Provença -
Alps - Còsta d'Azur, Occitània) on residia. Entre 1933 i 1934, fou des
de les columnes de la revista, un dels principals animadors de la
campanya per a l’alliberament
de Victor Serge, aleshores encara empresonat a la URSS.
L'agost de 1936, comissionat per la
Confederació Nacional del Treball (CNT-AIT), va marxar a Fes (Marroc) amb la missió de contactar amb els nacionalistes del
Comitè d'Acció Marroquí (CAM) per impedir el reclutament al Rif de tropes natives per a l'exèrcit franquista.
El febrer de 1937, malgrat la seva avançada edat i la seva malmesa salut, va combatre una temporada
als fronts d'Aragó enrolat en el Grup Internacional de la
Columna Durruti juntament amb Simone Weil.
Li deien El Abuelo.
Novament a l’hexàgon francès, va col·laborar amb Louis
Lecoin en
Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA) i en el seu setmanari. També publica a La Révolution Prolétarienne
nombros articles sobre els problemes de la guerra i de la revolució a la Península. En el setmanari de
SIA publica escrits referents a les lluites anti-colonials. Fou membre junt entre altres amb Jean-Pierre
Finidori
et Daniel
Guérin del
Bureau de défense des peuples coloniaux
constituït el novembre de 1938 dins SIA.
En el decurs de la Retirada de gener-febrer de 1939, Robert Louzon es trobava a Perpinyà (Rosselló)
i publicà a la revista de SIA aquesta crida, centrada en la
situació desesperada al camp de concentració francès d’Argelers de la
Marenda (Costa Vermella, Rosselló): «Dans
le camp de concentration d’Argelès des dizaines de milliers d’hommes
sont sans nourriture et sans abri. Chaque nuit des dizaines meurent.
Baraquements ou tentes et un minimum de nourriture sont indispensables.
Intervenez d’urgence»
(cf. SIA, núm. 13, 9 de febrer de 1939). En el número següent,
tracta de la massa humana tancada al camps de Sant Cebrià de Rosselló i
d’Argelers de la Marenda amb el títol «Els assassinats organitzats » en
dona testimoni
de la situació concentratària al Rosselló: «C’est
un crime inouï, monstrueux…qui est en train de se
commettre à l’heure qu’il est en Roussillon… Plus de 100.000 hommes,
soldats de l’armée catalane ou civils, parqués comme des bestiaux sur
les plages d’Argelès et de Saint-Cyprien, à 20 kilomètres de Perpignan,
sont en train de mourir de faim et de froid,
en attendant de périr de la dysenterie et de la typhoïde… La vérité est
que si ces hommes d’Argelès et de Saint-Cyprien meurent de froid et de
faim (sans compter les coups) c’est parcequ’on veut qu’ils meurent. On
veut l’hécatombe des rouges d’Espagne. Pourquoi
la veut-on ? On la veut d’abord par férocité. La bourgeoisie est une
classe féroce… Dès qu’elle craint pour ses privilèges, elle voit rouge.
Pour la rassurer, il lui faut périodiquement un bain de sang. Elle a
massacré 20.000 ouvriers parisiens en juin 1848,
elle en a massacré 30.000 en mai 1871… N’ayant pas l’occasion pour le
moment de se livrer à une saignée du prolétariat français, la
bourgeoisie française la remplace par une saignée du prolétariat
espagnol… Si vous en doutez, lisez la presse, plus particulièrement
la presse régionale, depuis le réactionnaire
Indépendant de Perpignan, jusqu’à la «radicale»
Dépêche
de Toulouse, ou écoutez les conversations des bourgeois, vous serez fixés
» (cf. SIA, núm. 14, 16 de febrer de 1939). Frederica Montseny recordava que Louzon
« infatigable, acudint arreu amb el seu petit cotxe, arborant el
cordó de la Legió d’Honor guanyat al front durant la guerra de 14-18.
Aquesta petita cinta obria moltes portes que, sense ell, haurien restat
tancades...
» i així van poder sortir clandestinament del camp d’Argelers de la
Marenda molts companys, com fou el cas de Germinal Esgleas i Francesc
Isgleas. Ell també va acompanyar Frederica Montseny a Sant Llorenç de
Cerdans (Vallespir) per visitar el seu pare, Joan
Montseny (Federico Urales),
empresonat i pel qual Louzon va fer totes les gestions indispensables a fi d’aconseguir el seva alliberament.
El 31 de juliol de 1939, arrel del seu article «La
Tunisie aux Tunisiens», aparegut a la revista
SIA, fou condemnat culpable amb Jeanson a 18 mesos de presó i 500 francs francesos de multa mentre que els responsables de
SIA, Faucier, Lecoin et Vintrignier foren condemnats a 2 anys de presó i a pagar1.000 francs francesos.
En 1939 va signar amb Louis
Lecoin el full volant
Paix immédiate,
fet pel qual va ser processat davant un consell de guerra, però fou absolt.
Detingut a començaments de 1940, per ordre del ministre Mandel, fou tancat primer en un camp de concentració
a l’Hexàgon, i després, durant un any al camp de Bossuet, al sud d'Algèria.
Alliberat l’agost de 1941, torna a Canes on durant els anys d’ocupació alemanya no manté cap activitat
militant.
En 1947 va reprendre la seva activitat militant des del grup de
La Révolution Prolétarienne,
de Pierre Monatte,
publicant regularment en la reapareguda revista la secció «Notes
d’économie et de politique», en to mol lliure i sovint paradoxal que susciten força vegades ardents polèmiques.
Amb la salut molt malmenada, retirat a Canes, durant els anys cinquanta va redactar, administrar
i imprimir la revista Études Matérialistes.
Profundament crític amb el totalitarisme stalinista a la URSS, va interessar-se pel sistema de Tito
a Iugoslàvia, on va viatjar sovint.
El setembre de 1960 va ser un dels signants del «Manifest
dels 121» que reivindicava el dret a la insubmissió durant la guerra colonial francesa d'Algèria.
Fascinat per Xina, va fer els 80 anys a Pequín.
Entre les seves obre podem destacar
L'économie capitaliste. Principes d'économie politique
(1925), Impérialisme et nationalisme, deux grands courants du capitalisme moderne
(1929), La déchéance du capitalisme (1930),
La contrarrevolución en España
(1938), L'ère de l'impérialisme (1948),
La Chine. Ses trois millénaires d'histoire, ses cinquante ans de révolution (1954),
La dialectique scientifique, celle des choses et celle de l'esprit (1970),
Cent ans de capitalisme en Algérie (1830-1930) (1998,
pòstuma), entre d'altres.
Robert Louzon va morir el 8 de setembre de 1976 a Antíbol (Alps Marítims, Provença - Alps - Còsta
d'Azur, Occitània). Poc abans encara havia publicat a
La Révolution Prolétarienne un reportatge sobre el seu viatge a Xina, efectuat en 1974, als 92 anys. El seu pensament va influir força en Daniel Guerin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada