Va abandonar la seva professió d'enginyer de camins, que va exercir arreu de l'Estat (Catalunya, Castella, País Basc, Aragó i Andalusia), construint gran nombre de carreteres i línies ferroviàries --durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, en llocs com ara Espinavessa-Sant Martí Sesserres-Cabanelles, Borrassà, Avinyonet de Puigventós, Peralada, Vilafant, Llers, Ventalló, Figueres, Sant Miquel de Fluvià, Vilabertran i Navata, a l’Alt Empordà, Sant Esteve d’en Bas, les Planes d’Hostoles i Santa Pau, a la Garrotxa, Blanes, a la Selva marina, Crespià i Banyoles, al Pla de l’Estany, Sarrià de Ter, al Gironès, Vilopriu i la Vall d’Aro, al Baix Empordà, o a Montesquiu, Tavèrnoles, Vilanova de Sau i Collsuspina, a Osona, la vall de Ribes (Ripollès), entre moltes altres , que desprès va classificar i va publicar--, per ocupar-se de la direcció literària de l'editorial barcelonina Seguí. En aquest context publicà Costums empordanesas. Dinars de morts, honras grassas (1887). També hi ha una obra pòstuma: La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria i supersticions recollits a Catalunya a l’entorn dels anys 1864 i 1917 (publicada en 1987).
Cels Gomis i Mestre:
El 6 de gener de 1841 neix a Reus (Baix Camp) el geòleg, enginyer, folklorista, divulgador científic i escriptor anarquista Cels Gomis i Mestre --certs autors citen Mestres erròniament--. Cap al 1850 s'instal·là a Madrid (Castella la Nova) amb la seva família. En aquesta ciutat va començar a estudiar la carrera d'enginyer de Camins, Canals i Ports. En 1862, abans de deixar els estudis sense obtenir el títol, va tornar a Catalunya per treballar en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc (Conca de Barberà).
Va intervenir en la Revolució de Setembre de 1868 i durant l'assalt de l'ajuntament de Barcelona va conèixer el Valentí Almirall Llozer (1841-1904), amistat que conservarà tota sa vida, malgrat les discrepàncies ideològiques.
En 1869 va esdevenir secretari del «Club dels Federalistes», presidit pel Valentí Almirall, i formà part de la redacció de la publicació El Estado Catalán, periòdic fundat pel Valentí Almirall i Manuel de Lasarte Rodríguez-Cardoso (1830-1901).
El febrer de 1869 va ser candidat del Comitè Republicà Federal de Barcelona i l'abril va participar en les reunions prèvies a l'anomenat «Pacte de Tortosa», signat entre les forces federals dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, i en la revolta d'octubre d'aquell any, protagonitzada pels federalistes «intransigents» va jugar un paper preeminent. Després de l'aixecament federal d’octubre de 1869 va haver de fugir a l’Estat francès i a Suïssa.
En l'exili suís va conèixer M.A. Bakunin i el 22 de gener de 1870 es va afiliar a la bakuninista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista a Ginebra, exercint-ne de secretari de la secció ginebrina.
De bell nou a la Península el març de 1870, va participar activament en l'organització de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'antuvi a Zumarraga (Urola Garaia, Gipuzkoa, País Basc, Euskal Herria) i després a Madrid, presidint el primer acte públic de la Federació Madrilenya de la Internacional; afiliat com a mecànic, va exercir el càrrec de secretari de Propaganda i va ser secretari del consell de redacció del primer òrgan oficial de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT La Solidaridad entre 1870 i 1871.
Va ajudar a la formació llibertària dels integrants del primer Consell Federal de la FRE de l'AIT cedint-los alguns dels seus llibres --de Proudhon, Courier, Blanc--, a més d'altres fullets.
Durant l'any 1871, i dins el context de la persecució de Sagasta a la Internacional, va formar part de la comissió que s'entrevistà amb el governador de Madrid per a protestar contra l'actuació de la «partida de la porra», en un banquet de solidaritat francoespanyola convocat pels internacionalistes.
El març de 1873, residint a Amposta (Montsià), Francesc Tomàs i Oliver, en nom de la Comissió Federal, li va encarregar la traducció de la memòria del Congrés de les seccions angleses de l'AIT i li va demanar que treballés per la constitució de la federació local d'aquesta localitat.
El 30 de març de 1874 es va casar amb la madrilenya Dolores Perales, amb qui tingué set fills.
En 1876 es va traslladar a Barcelona i, amb Almirall i Conrad Roure, va realitzar una intensa tasca cultural, folklòrica i esportiva de caire catalanista; i a partir d'aquesta data dedicà molt de temps a realitzar estudis del folklore català que foren publicats.
Va formar part del comitè de gestió dela barcelonina Biblioteca Arús i va col·laborar en importants revistes anarquistes, com ara Acracia, El Productor, La Tramontana, etc.
Durant la dècada dels vuitanta va publicar una sèrie d'articles sobre l'emigració que van ser molt comentats.
El 14 de juliol de 1885 va participar en el Primer Certamen Socialista de Reus. Partidari de l'organització, en 1889 va criticar el moviment anarquista que es preocupava poc d'aquest aspecte, alhora que criticava força les pràctiques violentes de certs cercles àcrates.
En 1908 es va ocupar d'un projecte per portar aigua a Barcelona des d'Esparreguera (Baix Llobregat).
En 1909 va perdre el braç esquerre en un accident quan feia els estudis preliminars d'aquest projecte, però va continuar escrivint i en la convalescència va redactar el llibre Cantares.
Després va abandonar la seva professió d'enginyer de camins, que va exercir arreu de l'Estat (Catalunya, Castella, País Basc, Aragó i Andalusia), construint gran nombre de carreteres i línies ferroviàries --durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, en llocs com ara Espinavessa-Sant Martí Sesserres-Cabanelles, Borrassà, Avinyonet de Puigventós, Peralada, Vilafant, Llers, Ventalló, Figueres, Sant Miquel de Fluvià, Vilabertran i Navata, a l’Alt Empordà, Sant Esteve d’en Bas, les Planes d’Hostoles i Santa Pau, a la Garrotxa, Blanes, a la Selva marina, Crespià i Banyoles, al Pla de l’Estany, Sarrià de Ter, al Gironès, Vilopriu i la Vall d’Aro, al Baix Empordà, o a Montesquiu, Tavèrnoles, Vilanova de Sau i Collsuspina, a Osona, la vall de Ribes (Ripollès), entre moltes altres , que desprès va classificar i va publicar--, per ocupar-se de la direcció literària de l'editorial barcelonina Seguí. En aquest context publicà Costums empordanesas. Dinars de morts, honras grassas (1887).
Membre de l'Associació d'Excursions Catalana i més endavant del Centre Excursionista de Catalunya. Amb una gran cultura, va escriure moltíssim, tant en català com en castellà, especialment sobre literatura, lingüística, agricultura, meteorologia, botànica, geografia, excursionisme, etc., i fins i tot llibres de text per infants que van ser molt populars.
Organitzà la Biblioteca Arús, fundada el 1895 amb documentació del moviment obrer i de la Francmaçoneria, en tant que donatiu testamentari de Rossend Arús Arderiu (1845-1891). Tradueix i redacta nombrosos textos adreçats a l'ensenyament: lectures per a infants que volen superar els tòpics i divulgar el coneixement de la història, la geografia, els cicles naturals o les tècniques agrícoles.
Era un ferm partidari de la raó i del coneixement científic com a instruments de transformació de la societat i de millora per a les classes populars.
Entre les seves obres cal esmentar Programa de literatura oral catalana (1883), Lo Llamp y'ls temporals (1884), La lluna segons lo poble (1884, reeditada en edició facsímil en 1999), La vall d'Hostoles (1885), Aubada i capvespres. Poemes (1887, en col·laboració), Costums empordanesas. Dinars de morts, honras grassas (1887), Meteorologia y agricultura popular ab gran nombre de confrontacions (1888, reeditada en 1998), Tradicions de Cardó (1890), Botánica popular ab gran nombre de confrontacions (1891; reeditada en 1983 sota el títol Dites i tradicions populars referents a les plantes), Cantares castellanos (1892), Cantars catalans (1893), Cantares i dictats tòpichs de Catalunya i del reste d'Espanya (1900), Rudimentos de la agricultura española (1900), De las plantas y sus aplicaciones (1895), Dictats tòpichs catalans (1901), Literatura popular catalana (1910), Zoologia popular catalana (1910), Geografia general de Catalunya (Barcelona) (1910), La bruixa catalana (obra pòstuma, 1987).
La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria i supersticions recollits a Catalunya a l’entorn dels anys 1864 i 1917 (1987, pòstum), etc. Signats amb les seves inicials C. G. M. publicà a Sabadell dos opuscles plenament anarquistes, El catolicismo y la cuestión social (1886) i A las madres (1887).
Va traduir i prologar al castellà el llibre d'Almirall Lo catalanisme (1902).
Cels Gomis i Mestre va morir el 13 de juny de 1915 a Barcelona.
El 3 de maig de 2001 el seu arxiu personal va ser cedit per la família a l'Arxiu Històric Municipal de Reus. El seu nét, Cels Gomis i Serdañons, s'ha dedicat a recuperar, estudiar i editar materials de son avi.
Els mesos d’octubre, novembre i desembre de 2015 es celebrà --en el marc del centenari de la seva mort-- a Reus un cicle d’activitats sobre la figura de Cels Gomis i Mestre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada