Baix la pressió cada vegada major dels bombardejos feixistes sobre Barcelona deixà la ciutat i treballà en l’hospital de Figueres. Passar la frontera amb el seu company, Agustín Buján, que canvià el seu nom pel de José Insúa, i al Portús foren separats i en tren traslladada a Montpeller i després al departament d’Ain per anar a parar al castell alpí de Belley, fins que en els inicis de la Segona Guerra Mundial les refugiades foren portades en tren de nou fins a la frontera espanyola. Les autoritats franceses van plantejar el dilema entre ser entregades als franquistes o entrar en un camp de concentració. Catalina va ser internada al camp d’Argelers de la Marenda, mentre el seu company treballava en una mina al nord de França, d’on fugí el febrer de 1940 i anà al camp per ajudar-la a fugir. Des de Perpinyà anaren a Montalban.
Catalina Silva Cruz:
El 6 de gener de 1917 neix a Casas Viejas (aleshores un veïnat de Medina-Sidonia, La Janda, Cadis, Andalucia), ara Benalup-Casas Viejas, l’anarquista Catalina Silva Cruz, en una família llibertària. Havia complert un segle de vida quan va morir a Montalban (Tarn i Garona, Migdia Pirineu, Occitània) l’11 d’agost de 2017, on vivia des del 1947, ja que no va voler mai tornar a viure en la Península des del seu exili en 1939. Els records eren massa dolorosos i el que va veure en alguns viatges esporàdics no li va agradar. La Catalina era l’única testimoni que quedava viva de la matança burgesa de Casas Viejas, que el 1933 van posar en perill l’autoritat de Manuel Azaña al capdavant de la Segona República espanyola.
Catalina era la segona criatura de les vuit que van tenir Juan Silva González i María Cruz Jiménez, filla de Francisco Cruz Gutiérrez, conegut com a Seisdedos. De nena, amb la família, vivia en el paratge d’Algámitas, a la finca Zapatero fins el trasllat familiar al poble de Casas Viejas. La major era María (1915), dita La Libertaria, i a Catalina la seguien Carmen (1919), Francisco (1921), Juan (1923), Manuel (1925), Antonia (1927) i José (1929). Germana de María Silva Cruz, compartí amb ella vida i vicissituds fins l’estiu de 1936. Acudí a mítings, anava al sindicat cenetista, pertanyia al grup anarquista femení Amor y Armonía creat en 1932, abans de la insurrecció comunista llibertària de 1933, i va estar present en aquell incident que enfrontà a la seva germana María amb el guàrdia civil García.
Els fets de Casas Viejas fou un episodi catalitzador de la caiguda del govern de Manuel Azaña, encara que posteriorment tornaria a ocupar la presidència del govern el 1936.
L'11 de gener de 1933, en el marc d’un intent social revolucionari peninsular de caire anarcocomunista, va tenir lloc en la localitat que actualment es diu Benalup-Casas Viejas un procés insurreccional camperol protagonitzada per un grup d'anarquistes afiliats a la CNT-AIT, que va implantar el Comunisme llibertari, destituint l'alcalde i intentant prendre la caserna de la Guàrdia Civil, on es trobaven un sergent i tres agents del cos armat. Immediatament, assabentat el Govern de la República, va enviar forces de la Guàrdia Civil i de la Guàrdia d'Assalt, que van entrar a trets al poble, van incendiar la casa on s'havien refugiat alguns dels dirigents de la insurrecció, entre ells l’anarquista Seisdedos, que va morir en l'incendi amb la seva filla, i després van procedir a una sèrie de judicis sumaríssims, i n'afusellaren participants i sospitosos d'haver intervingut en els fets. Coneguts els fets en la resta d'Espanya, es va produir un gran escàndol periodístic i parlamentari. Per 170 vots a favor i 130 en contra, les Corts aprovaren la creació d'una comissió d'investigació sobre els esdeveniments el 24 de febrer. La comissió, la formaven Manuel Muñoz Martínez, Joan Puig i Ferreter, Gabriel Franco, Poza Jonquera, Fernando González Ungla, Luis Jiménez de Asúa, Miguel García Bravo-Ferrer, Lara, Botella i Casanueva. El 15 de març, la comissió elabora un informe definitiu en el qual reconeix l'existència dels afusellaments. No obstant això, el Govern de la República guanya una moció de confiança el 24 de març per 210 vots contra 1. Nogensmenys, aquest fet va fer perdre molta popularitat al gabinet d'Azaña i, a la llarga, seria una de les causes de la seva caiguda en les eleccions de novembre de 1933.
CNT va descriure els fets com: "Va ser una ràtzia de mercenaris de la legió en un aduar rifeny". El juliol de 1934, 26 camperols de Casas Viejas van ser jutjats pels delictes de possessió d'armes de guerra i execució d'actes contra les forces armades. Deu en foren absolts i, dels restants, 1 és condemnat a 6 anys de presó, 4 a 5 anys, 2 a 3 anys, 6 a 2 anys i 3 a 1 any.
L’11 de gener de 1933 Catalina s’aplegà, amb el mateix entusiasme i il·lusió que molta més gent del camp gadità, a la proclamació del Comunisme llibertari. Ella, al final de la seva vida encara defensava que si els altres pobles agrícoles d’Andalusia no haguessin restat quiets tot hagués anat d’una altra manera. Participà en el subministrament d’aigua i menjar als que s’instal·laren en les barricades a l’entrada del poble. Després, quan la força policial entrà a Casas Viejas, se’n va anar a casa junt amb la seva mare i el seu pare. Des de casa seva, molt a prop de la de Seisdedos, fou testimoni de l’assetja policial i cóm els guàrdies cridaven a les persones encerclades: “¡Asesinos, asesinos!”, “¡Os vamos a matar a todos!, ¡salid, salid, cobardes, comunistas!”. La gent tancada no contestava, tenia la porta obierta i la llum apagada. Cap a la una de la matinada, Catalina, per a tranquil·litzar la seva mare, que no deixava que plorar, es va dirigir a la cabana i fa aconseguir accedir al seu interior. Aleshores, li van dir que se’n vagi. A la sortida la van descobrir els guàrdies i li van disparar uns trets, sense ferir-la. Després fou quan els guàrdies van incendiar. La seva germana María va poder arribar a la casa familiar tremolant, amb el cabell socarrimat pel foc i amb un ferida de bala en una cama. Van restar dins de casa fins que es va enfonsar la cabana. Aleshores van sortir i s’en van anar a la de la seva àvia paterna. Allà hi havia uns veïns, la seva tia Sebastiana amb els seus fills, els pres de Manuela Lago i cinc o sis criatures. A l’alba van aparèixer els guàrdies cercant els homes. Al pare de Catalina se’l van emportar mentre la seva esposa insistia en que feia uns dies que estava enllitat a causa d’un catarro pulmonar. Defensa que no es veritat el que, a vegades, es diu que l’havien deixat lliure i, que després, el van tornar a arrestar. Al cap de poc temps es van sentir trets. Aleshores, Catalina i Mariana Lago va anar a la cabana i van veure per terra un piló de cosos de jornalers. Alguns encara es movien i queixaven. Tornaren a casa i, al cap d’un temps, tornaren al corral de la cabana. Els cossos ja no hi eren. Tot seguit la gent sobrevivent se’n anà a la Torre de Benalup, on s’amagà. Aquets fets sagnants van conviure sempre més en ella i sobre els que no va deixar de pensar-hi ni una sola nit.
El 13 de gener Catalina i Mariana tornaren a Casas Viejas per recollir aliments. Hi havia molta gent refugiada a la Torre de Benalup i tenia fam. Catalina sempre se’n recordà de que la dona de la botiga de comestibles les hi va emplenar el cistell de menjar, sense voler cobrar, i les hi va dir que fugissin doncs hi havia rumors de que anaven a bombardejar el poble. En la fleca les hi van donar unes barres de pa. L’endemà tothom va tornar a Casas Viejas i, poc després, la Guàrdia Civil arrestà la seva germana María. Catalina amb la seva tia Sebastiana es van dirigir l’oficina de Correus, on esperaren el cotxe en que anava a Medina. Ambdues presenciaren como els guàrdies empenyien a María sota la plutja que queia mentre el guàrdia García li deia: “¡Tú te vas para allá!, ¡No tienes derecho a estar aquí dentro! ¡Mójate! ”.
Catalina, els seus germans i la seva mare restaren a Casas Viejas fins que les autoritats instaren a que els més petits anessin a una colònia escolar en Cadis. Com que la situació era angoixosa ho acceptaren. La seva mare es quedà amb ella i la seva germana Carmen. Aleshores una delegació de la CNT les hi va dir que era lamentable que fossin els culpables dels assassinats aquells que se’n feien càrrec dels orfes. La CNT proporcionà casa a Cadis, mestres per a la mainada i una pensió mensual. Una situació que poc a poc fou empitjorant. L’ajuda econòmica es va tornar més irregular i de menor quantia fins el punt que la subsistència no es podia solucionar ni amb el suo del treball que aconseguí en una perruqueria on li pagaven un petit jornal i menjava les sobres. La seva tia emmalaltí i la seva mare, desfeta per tot plegat, va patí un avortament. Miguel Pérez Cordón --qui ja havia començat la seva relació amb María Silva, fou qui les hi va aconsellar que se’n vagin a viure a Paterna (La Janda, Cadis, Andalusia), on era possible que se les podia ajudar a millorar la seva existència i els més petits poguessin començar a aprendre un ofici. En 1934 s’instal·laren primer en una habitació gran, una espècie de graner. Després trobaren allotjament en una casa del carrer Alcalá. La seva situació millorà gràcies a una pensió de 250 pessetes acordada en el Congrés de Diputats de la República per a las famílies de les persones assassinades en el corral de la cana incendiada per la força policial. Els germans petits foren llogats en una sabateria de Paterna de Rivera i el major treballava amb seu veí que era paleta. Les germanes i la seva mare cosien i tallaven roba per a home. Fins l’estiu de 1936 Catalina restà a Paterna i festejà amb Diego Díaz Ríos, que li deien Diego Planes per la seva capacitat de pensar coses. Va conèixer Diego a la sabateria, on també treballaven els seus germans menors, Juan i Manuel.
Com molta gent de Paterna de Rivera, a partir del 18 de juliol de 1936, Catalina anava al carrer Real a escoltar les notícies que uns aparells de ràdio transmetien. La nit del 23 de juliol, quan els militars colpistes ocuparen la població, es tancà a casa. Davant de la seva porta, al carrer, assassinaren un dels seus veïns, que era un dels més destacats militants cenetistes de Paterna de Rivera, Miguel Barroso. Fins a poder arribar a la zona governamental republicana, Catalina restà a Paterna de Rivera i va fer viatge cort a Zapatero, la finca on havia viscut durant la seva infantesa, als anys vint. Allà havien cercat refugi els seus germans Francisco, Juan i Manuel i un cosí. Quan tornaren al poble, de dia estaven amagats al camp i de nit tornaven a casa. A més, procurà ajudar a fugir a la gent amagada des de juliol, com Diego, el fill de l’alcalde, Ramón Dávila, que estava amagat a la Fábrica de Luz i allà, Catalina, en un cistell, sota unes botelles, li va portar diners i una pistola que la mare de Diego Dávila li entregà pel seu fill perseguit.
Quan els feixistes segrestaren la seva germana María sabia que la matarien, cosa que succeí en la Laguna de la Janda (Tarifa, Camp de Gibraltar, Cadis, Andalusia) el 24 d’agost de 1936. De nit sentia el soroll dels motors dels camions al passar i pensava que, en un d’ells, hi anava la seva germana, que de fet estava sentenciada des de la matança de Casas Viejas en 1933. Davant aquesta situació de perill personal manifest fugí de Paterna de Rivera. Durant setmanes, abans i després d’abandonar el poble, milers de veïns de les localitats de la contrada anaven caient en les grapes dels militars feixistes colpistes. Marxà sola, en el camino se li va aplegar Isabel Gómez i tres veïns del poble, en una penosa marxa nocturna per camps i muntanyes fins arribar, al cap dfe tres dies, fent camí de nit, a La Sauceda, a Cortes de la Frontera (Valle del Guadiaro, Serranía de Ronda, Màlaga, Andalusia), on s’havia establert una feble línea de front. S’hi quedà uns dies fins que el seu cunyat, Pérez Cordón, anà a recollir-la i se l’emportà a Ronda (Serranía de Ronda, Màlaga). Allà s’hi quedà fins poc abans de l’ocupació de la població per les tropes franquistes, quan fugí a peu entre milers de persones fins arribar a un poble en el que vivia un segador que havia conegut quan anava aquest a segar a Paterna de Rivera. Després, en un cotxe amb un carrabiner, arribà a la ciutat de Málaga, on trobà Ordoñez, un cenetista que havia treballat amb Cordón en un periòdic de Ronda de Rivera, que la buscava i li proporcionà allotjament. A mesura que passaven els dies i el setge de Màlaga es tancava s’embarcà amb un grup de cenetistes gaditans, entre els que hi havia Manuel Delgado de Alcalá de los Gazules i María Luisa Cobos de Jerez, fins a Cartagena (Campo de Cartagena). Durant uns dies s’allotjà en una pensió on hi havia gaditans refugiats o que treballaven en l’Arsenal. Després se’n va anar a Los Dolores (Cartagena, Campo de Cartagena) on s’instal·là en una casa requisada junt a Florentina Cabezas Malias, l’esposa del comandant d’Infanteria de Marina Andrés Pérez del Río, condemnat a mort en un consell de guerra franquista i assassinat a Cortes de la Frontera, on havia estat alcalde per Izquierda Republicana (IR). Durant uns mesos treballà en un molí en el que també hi treballaven altres refugiats de Paterna de Rivera, com ara Manuel Delgado, Francisca Ortega, José Vega, Domingo Payés i Miguel Barroso. A vegades anava a la ciutat de Cartagena on es veia amb el seu cunyat Pérez Cordón, que era redactor del diari local Cartagena Nueva. En 1937, de nuo, la pressió dels bombardejos feixistes i de les derrotes republicanes impulsà el grup de refugiats en que es trobava Catalina a marxa a Barcelona, ciutat on trobà Agustín Buján Vilas, un anarcosindicalista gallec, de Santa Eugenia de Ribeira (Barbanza, Lugo) que havia conegut en 1933 quan fou a Cadis a entregar una ajuda als orfes de Casas Viejas. Catalina s’allotjà en casa d’una família de Cadis mentre a treballava en una fàbrica del barri de Sant Andreu i on va conèixer Carmen Zaragoza. Ambdues s’instal·laren en un pis del carrer Diputació. Catalina patí un accident al caure d’un tramvia. S’uní sentimentalment a Agustín Buján, qui va ser el seu company fins a la mort d’aquest el 29 de juny de 1994.
Sota la pressió cada vegada major dels bombardejos feixistes sobre Barcelona deixà la ciutat i treballà en l’hospital de Figueres (Alt Empordà). Allà, amb la caiguda de Barcelona, arribà el seu company per recollir-la i fugir a l’altra banda del Pirineu. Abans de passar la frontera, Buján canvià el seu nom pel de José Insúa, que fou el que utilitzà fins a la mort. Al Portús (Vallespir) fou separada de Buján i en tren traslladada a Montpeller (Erau, Occitània) i després al departament d’Ain (Auvernia-Roine-Alps) per anar a parar, junt a altres dones, en el castell del municipi alpí de Belley, fins que la proximitat del front alemany en els inicis de la Segona Guerra Mundial interimperialista transformà la fortificació en una caserna de l’Exèrcit francès i les refugiades foren portades en tren de nou fins a la frontera espanyola. Abans d’arribar al control franquista, i després d’un motí de les dones, les autoritats franceses van plantejar el dilema entre ser entregades als franquistes o entrar en un camp de concentració. La gran majoria optà per quedar-se internades en un camp. Catalina va ser internada al camp d’Argelers de la Marenda (Rosselló), mentre el seu company treballava en una mina al nord de França, d’on fugir el febrer de 1940 i anà al camp de concentració per ajudar Catalina a fugir. Des de Perpinyà (Rosselló) anaren a Montalban (Tarn i Garona, Occitània) en on Bujan hi tenia un amic que podia ajudar-los. Portaven a José, l’infant que havia nascut uns mesos abans. En un immoble sense agua, ni electricitat, ni sanitaris, s’instal·laren fins que, amb l’ajuda d’altres refugiats, Buján poder treballar en una central elèctrica.
Gràcies a l’ajuda de Lucía Sánchez Saornil, la poeta cenetista que treballava en una oficina nord-americana d’ajuda als exiliats, va aconseguir el permís familiar de residència, però els alemanys enviaren a Agustín Buján a una Companyia de Treball a Bordeus (Gironda, Nova Aquitània) durant la guerra. Catalina es mantingué a Montalban amb José i Agustín, el seu segon fill. José morí de meningitis el juliol de 1943. Quan els aliats començaren a bombardejar Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània), marxà a viure a pagès fins a la retirada alemanya l’agost de 1944. Després es reencontrà la parella i en 1949 van néixer Estrella i en 1949 Universo. Fou una de las milers de famílies exiliades que no tornaren a Península fins l’obertura política posterior a la mort del dictador Francisco Franco. Quan va passar la frontera de viatge Catalina encara guardava la por d’aquella tragèdia proletària a Casas Viejas el 12 de gener de 1933.
L’11 d’agost de 1917 va morir a Montalban Catalina Silva Cruz. La premsa peninsular es va fer ressò, de manera destacada d’aquesta defunció. Casas Viejas de 1933 encara està present.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada