En 1922 va assistir a la Conferència cenetista de Saragossa, on va protestar contra la repressió bolxevic a l’anarquisme de Rússia i va rebutjar un pla que pretenia crear un comitè fort amb sou elevats format per Pestaña, Seguí, Carbó, Peiró, J. M. Martínez i ell mateix.
En aquesta reunió va ser designat delegat a la conferència berlinesa preparatòria del Congrés de l'AIT d'aquell any.
En maig de 1922 va assistir a la Conferència Regional Catalana cenetista de Blanes.
Galo Díez Fernández:
El 16 d'octubre de 1884 neix a Bilbao (Bizkaia, País Basc, Euskal Herria) el militant anarquista i anarcosindicalista Galo Díez Fernández. De jove va tenir aficions taurines i va arribar a torejar. Entre 1913 i 1914 escriu en els periòdics anarquistes El Látigo, de Barakaldo (Gran Bilbao, Bizkaia, País Basc, Euskal Herria), i El Trabajo, de Logronyo (La Rioja).
Va ser en juny de 1915 l'instigador del Motí del Pa de Vitòria-Gasteiz (Araba, País Basc, Euskal Herria). En 1918, ja un militant influent i gran orador de la Confederació Nacional del Treball (CNT), escriu en Tierra y Libertad, època en la qual vivia a Éibar (Debabarrena, Gipuzkoa, País Basc, Euskal Herria) i treballava als tallers d'una armeria. Durant els següents anys va canviar freqüentment de domicili (Vitòria-Gasteiz, Bilbao, Logronyo, Donostia, Tolosa) a causa de la necessitat d'alimentar la seva família nombrosa.
En 1917 va signar el Manifest d'Éibar contra la guerra i va representar la Regió Nord en la Conferència Nacional Anarquista de Barcelona de 1918. L'any següent va ser un dels més actius opositors a la bolxevització de la CNT al Congrés de la Comèdia. En febrer de 1920 va representar Éibar en el Congrés del Nord a Logronyo i durant aquest any va fer mítings i conferències al País Basc (Zaramillo, Durango, Vitòria-Gasteiz...).
El 14 de febrer de 1921 va ser detingut en una reunió celebrada a Santander (Cantàbria, Castella la Vella).
A proposta seva es va celebrar l'Assemblea de Madrid d'agost de 1921 que va suposar el començament de la fi de la influència bolxevic (Maurín, Nin, Ibáñez, Arlandís, etc.) en la CNT.
En 1922 va assistir a la Conferència cenetista de Saragossa, on va protestar contra la repressió bolxevic a l’anarquisme de Rússia i va rebutjar un pla que pretenia crear un comitè fort amb sou elevats format per Pestaña, Seguí, Carbó, Peiró, J. M. Martínez i ell mateix. En aquesta reunió va ser designat delegat a la conferència berlinesa preparatòria del Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquell any.
En maig de 1922 va assistir a la Conferència Regional Catalana cenetista de Blanes (la Selva marítima).
Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure molt precàriament a Tolosa (Tolosoaldea, Gipuzkoa, País Basc, Euskal Herria) fent de cobrador d'una fàbrica de màquines de cosir.
En 1923 va representar els sindicats d'Éibar en el Ple de Mataró (Baix Maresme) i va fer mítings amb Subero.
Amb la instauració de la República va continuar militant, encara que no amb la lluentó dels anys passats, i va participar activament am Manuel Pérez en la recuperació i enfortiment de la CNT de Gipuzkoa.
En 1931 va participar per Errenteria, Tolosa i Donostia en el Congrés Confederal, participant posteriorment en una gira de difusió dels acords per Altsasu (Nafarroa), Barakaldo, Iruña (Nafarroa), Lizarra (Nafarroa), Zangoza (Nafarroa), Bilbao, Santurtzi (Bizkaia), Durango (Bizkaia) i altres poblacions d’Euskal Herria, amb Manuel Pérez i Domingo Germinal.
Quan va esclatar la guerra el juliol de 1936, va formar part del Comitè del Front Popular de Tolosa i poc després es va traslladar a València (l’Horta, País Valencià), on va representar la CNT del Nord en el Comitè Nacional de la CNT en qualitat de vicesecretari, realitzant gairebé tasques burocràtiques de poca entitat i convertit al revisionisme cenetista i al circumstancialisme llibertari, ell que abans havia estat un ferm defensor de l’anarquisme social revolucionari, defensant la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i la col·laboració en el Govern basc. Durant aquests anys va ser un incondicional d'Horacio Martínez Prieto.
En febrer de 1937 va representar el Comitè Nacional de la CNT-AIT en el Congrés Col·lectivista de Casp (Baix Aragó-Casp, Aragó), en juny va intervenir en un míting a València i en setembre, com a vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT, va ser enviat a investigar els desastres causats per Líster a la col·lectivitats aragoneses --el seu informe, amb Royo i Amil, és del 16 de setembre de 1937--. També va ser l'encarregat de fer arribar al dirigent del PSOE Indalecio Prieto la disposició cenetista de fer-li constat contra els stalinistes.
Galo Díez va morir el 25 de juliol de 1938 a la platja del Saler (València, l’Horta, País Valencià) ofegat després de patir una congestió.
Va col·laborar en la premsa anarquista: Acción Libertaria, CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica, El Látigo, La Lucha, Semilla Roja, Solidaridad Obrera, El Trabajo, Tierra y Libertad, Vida Obrera, El Vidrio, etc.
Va escriure el pròleg al llibre de Felipe Alaiz Vida y muerte de Ramón Acín i és autor de La mujer en la lucha social (1922), Esencia ideológica del sindicalismo (1922), Apariencias (1923), De julio a julio (un año de lucha) (1937, en col·laboració), Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (1937, en col·laboració), entre altres.
Horacio Martínez Prieto va escriure una biografia (Semblanza y personalidad de Galo Díez) que roman inèdita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada