Va ser agafat en els fets del Palau de la Música, a Barcelona, del 19 de maig de 1960 i vilment apallissat a la truculenta Prefectura de la Via Laietana cosa que li va produir una contusió renal important.
Durant la seva vida va ser empresonat durant tres anys entre la presó Model, la de Carabanchel i la de Sòria.
En setembre de 1968 a la casa de la família de Damià Escuder va ser detingut Oriol Solé Sugranyes, quan treballava a Girona, i condemnat a dos anys de presó pel TOP, sota l'acusació de propaganda il·legal i associació il·lícita.
Damià Escuder i Lladó:
El 16 d’octubre de 1934 neix a Sarrià de Ter artista i destacat activista independentista, cristià i budista, socialista i ecologista llibertari, considerat un personatge de múltiples facetes, Damià Escuder i Lladó en una família catòlica practicant. El seu pare era metge. Va estudiar a la acadèmia Coquard de Girona i a l'Institut. En aquella època jugava a basket. A la universitat va estudiar química amb molt bones notes. Va iniciar l’aventura amb un seu amic per muntar una fabrica de pintures però quan va començar a anar be deixar-la per dedicar-se als seus ideals socials, polítics, filosòfics i catalans.
Va ser agafat en els fets del Palau de la Música, a Barcelona, del 19 de maig de 1960 i vilment apallissat a la truculenta Prefectura de la Via Laietana cosa que li va produir una contusió renal important.
Durant la seva vida va ser empresonat durant tres anys entre la presó de la Model de Barcelona, la de Carabanchel (Madrid) i la de Sòria.
Damià Escuder, en temps de l’Assemblea de Catalunya, insisteix que cal una organització forta que protegeixi les assemblees ja que flaira el perill de manefleries dels partits i diu que calen templers assemblearis compromisos amb l’esperit i valents defensors de la independència de l’Assemblea. Durant la Transició constituí amb amigues i amics la Taula de la Catalunya Vella i fou molt actiu en la campanya de 1977 per a la salvaguarda dels aiguamolls de l’Alt Empordà.
El seu pintar no té cap model, és personal i expressa els seus pensament, la seva vira, les seves angoixes i les seves experiències. És inqualificable, inconstant i no-definit. Cada quadre o dibuix seu només ell podia dir el que era i el que representava. Des d'uns Sant Jordis esotèrics a uns Budes simples però ben estructurats. Des d'una època fosca amb pintures de colors foscos i tètriques a resplendents i de colors brillants. Dibuixos recargolats amb alguna nora i moltes vegades amb Catalunya present en forma d'unes 4 barres. No n'hi ha dos d'iguals. Sèries de Budes, sèries de vaixells víkings amb les 4 barres catalanes a les veles. Murals de gran dimensió al costat de petits quadres amb dibuixos. Veure la seva obra te pot complaure o no, però segur que sortiràs intrigat.
Hi havia afinitats entre l’Escuder i Lluís Maria Xirinacs. Pensadors, cristians heterodoxos, catalans visionaris, profetes en l’òrbita de Ramon Llull, Arnau de Vilanova, Verdaguer. Dues personalitats molt complexes i genials com l’Escuder i Xirinacs. Que a més de ser homes d’acció política i social eren dos esperits religiosos, contemplatius i esotèrics. Pensadors, filòsofs metafísics, estudiosos de les noves concepcions científiques naturals de l’Univers que les volien conciliar amb la seva fe cristina. Aquestes inquietuds els portaren a ser una mena de religiosos panteistes, cristians spinozians. I en el cas del Damià creient en les religions orientals i en especial en el budisme. Ara s’està redescobrint la vida i obra de Damià, en una exposició i un llibre. La diferència de Xirinacs i Damià Escuder, amb històries de repressió política com semblants, ja que Escuder també fou empresonat, torturat, multat, perseguit, marginat per les seves idees. Que el feren que abandonés estudis, feines, família... per dedicar-se amb cos i ànima durant anys les vint-i-quatre hores del dia treballant per difondre les consignes de l’Assemblea de Catalunya. El dionís solar del Damià Escuder sempre actuava d’amagat, conspirant, reunint-se amb gent, donant idees, consignes, ordres. Ell sempre estava al darrere movent els fils, gent, accions. Amagat perquè sabia, tenir por de la policia franquista, que el tenia a la llista entre els independistes catalans més perillosos i actius a causa del seu pensament socialista llibertari. Per això s’amagava i vestia d’hippie contracultural dins les comunes barcelonines dels seus amics: Racionero, Pau Riba, Pepe Ribas (Ajoblanco). I a part es reunia amb els Quico Abadal, Rudolf Guerra, Jaume Sobrequés, Manuel Costa-Pau, Arvadi Oliveres, etc. Damià era un cristià primitiu, pagà, lúdic i hedonista, artista, vital, bon vivant... li agradava tant la bona taula, les drogues, els porros, les Voll Damm, la ratafia. I va tenir moltes amigues i xicotes, segons ha escrit l’artista gironí Lluís Bosch Martí.
Amb motiu del cinquè aniversari de la seva mort, la Càtedra d'Art i Cultura Contemporanis de la Universitat de Girona (UdG) el dijous 17 de novembre de 2016, a la sala de Graus de Lletres, dedicà una jornada a Damià Escuder. Maria Josep Balsach, directora de la Càtedra, feu la presentació d'una jornada que comptà amb les intervencions de Lluïsa Faxedas, directora dels Encontres de la Càtedra; Joan Escuder, germà de l'homenatjat i el sociòleg Jordi Sobrequés, que parlà sobre Damià Escuder, el profeta. L'acte va incloure la projecció de l'entrevista a Damià Escuder ‘La Catalunya subterrània’, de 1977. Hi va haver una taula rodona amb Pepe Ribas, cofundador de la revista Ajoblanco, el músic Pau Riba i els artistes Enric Ansesa i Lluís Bosch Martí, que el va qualificar de budista llibertari. Una segona taula rodona comptà amb Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau; l’historiador Isidre Molas (que va compartir cel·la a la presó quan ambdós militaven en el FOC-FLP) i els historiadors de l'art Narcís Selles i Jaume Vidal. Explicà Joan Escuder que de la vida del seu germà van destacar tres facetes: la de l'antifranquista catalanista, la de l'artista i la del religiós.
En la inauguració a Girona, en el marc del cinquè aniversari, de l'exposició Girona Cord, dedicada a Damià Escuder, durant els parlaments, el seu germà Joan demanà a Lluís Bosch Martí que expliqués el contingut del retrat-retaule multidimensional i esotèric de la fantàstica i plural personalitat d'un català gironí tan complex, contradictori, inquiet i inquietant com en Damià Escuder, que exposà les seves militàncies polítiques, les seves tortures, els seus empresonaments durant el franquisme. Tot plegat havia passat a Barcelona, on ell vivia des dels seus anys d'estudis universitaris. Ambdós artistes gironins es van conèixer durant la seva exposició La Gàbia, dirigida per la pintora M. Llonch i a l'ombra del poeta Josep Tarrés. El resultat fou un enamorament-fascinació total, reflectit pel que va escriure Bosch Martí en un dels millors articles dels molts que ha escrit sobre en Damià, titulat Demian Undaris, un nou Allan Gisberg català. Eren els anys en què, després de sortir de la presó de Sòria (Castella la Vella), Damià viatja per Europa, fins a Londres (Anglaterra), on es tornà hippy contracultural, interessat en les filosofies orientals, especialment en el budisme zen, que aniria aprofundint fins a la seva mort. Amb la Maria, la seva companya, van traduir al català el llibre del monjo tibetà Lama Yeisme LosalViure el Dharma. És curiós, segons Bosch Martí, en un cristià de soca-rel, també fins a la mort, que freqüenta l'esperit i les idees postconciliars de Joan XXIII dels monjos de Montserrat, amic del pare Minobis, l'abat Escarré i dels fundador de la HOAC i de l'Arcadi Oliveras, de Justícia i Pau i d'en L. M. Xirinacs, on junts serien els pares espirituals i activistes més carismàtics de l'Assemblea de Catalunya. Doncs Damià, com Xirinacs, segons Bosch Martí, com dos nous Ramon Llull, el seu espiritualisme els portaren a aspirar a la síntesi lumínica, unió de totes les religions i alhora conciliant ciència i religió, raó i fe, catalanitat i universalitat. El seu principal amic i deixeble, l’ecologista Nani Rocas, és el que en la presentació del seu retaule pintura ens fa un resum dels més important articles escrits sobre la complexa i contradictòria personalitat plural del místic, visionari i alhora humanista i vitalista d'un contemplatiu activista revolucionari de caire llibertari com en Damià. Que, paradoxalment, català, cristià i budista llibertari, que al matí practicava ioga i al migdia anava a la missa catòlica del Pi, a Barcelona. Bosch Martí, autor marxista de simpaties llibertàries, va destacar que ell mateix tot i ser un gran amic, fascinat per Damià, no participa de les concepcions esotèrico-espiritualistes del nou Ramon Llull català, sols compartien l'admiració pel filòsof Spinoza i el seu panteisme filosòfic. Damià ho volia ser tot, reconciliant tots els sabers, déus, religions i pensadors. En les contínues visites a l’estudi de Bosch Martí, trucades, trobades a Girona i Barcelona, Escuder sempre volia reconvertir-lo a les seves idees --espiritualistes--, Bosch Martí li seguia la veta escoltant-lo --meravellat pel seu geni, creativitat i compromís polític-- que és com a representant d'una de les seves taules d'activista de l'Assemblea de Catalunya, en la qual més participava. Bosch Martí, repetint un cop més com a lliure pensador, ciutadà del món, internacionalista, filomarxista, heterodox llibertari, no ha estat mai ni nacionalista ni independentista. I contestant a en Joan, germà d'en Damià, Bosch Martí explicà els continguts plàstics i filosòfics de l'oli, pintat en dues teles, que fan un retaule a l'estil pictòric del que en Damià en deia pintura tibetana catalana, com per relació amistosa cultural, era una expressió de les idees i cosmologies polítiques del Damià més secret, esotèric i visionari. És un gran retrat d'en Damià pèl-roig com un sol, entre un Van Gogh, un Buda, Crist, Moisès, rodejats d'àtoms, planetes, galàxies, centrats en l'Alfa i l'Omega, la Creu, la Lluna i el Sol, que és el Damià, entre uns blaus celestials. I als quatre cantons hi ha els quatre punts negres de l'Assemblea de Catalunya (llibertats democràtiques, amnistia, estatut d’autonomia i dret a l’autodeterminació, quart punt que els líders de l’Assemblea van trair segons Xirinacs i Escuder durant la Transició), entre unes espirals verdes, herbes de la vida i l'amor en perpetu moviment entre les flamarades de les quatre barres vermelles i grogues, que a dalt i a baix es converteixen en multicolors arcs de Sant Martí. I al mig, l'estel roig, per a uns del judaisme, per a altres de la independència de Catalunya i per als darrers com a símbol de la revolució de les lligues comunistes, des d'Spartak a la Comuna de París, als soviets de l'octubre rus de 1917, passant per Bunaventura Durruti i Che Guevara. En Damià, al llarg de tota la seva vida, va viure i interpretar totes aquestes idees, personatges i, com Ramon Llull i l'anglès William Blake, es va tornar místic perquè la revolució i la creació de la Jerusalem celestial sobre la Terra no és possible fer-la en comunitat-pàtria terrenal. Per això, Damià mai va deixar de ser contemplatiu cristià, budista, cabalista creient en la immortalitat i reencarnació de l'ànima connectada a la llum, al centre, a l'alfa i omega d'un univers infinit, que com va manifestar l’agost de 1992, durant l’enterrament de la urna funerària de Judith Davis, a la finca de les Mulleres, a Palauborrell (Terraprim, Viladamat, Alt Empordà), els àtoms d’un ésser viu incinerat després de la mort tornen a l’energia del cosmos.
Segons el sociòleg Jordi Sobrequés i Callicó cinquanta anys d'amistat ininterrompuda amb Damià Escuder, mai esbardellada per cap patacada. Aquesta és la constatació que se'm va fer evident en el moment que es va assabentar del seu traspàs. Conscient de la seva singularitat, i de la dificultat d'encaix en el seu entorn, va bastir al voltant del seu jo una sòlida superestructura (que a vegades feia fins i tot por), per tal de protegir-lo; gosaria dir, de blindar-lo. El va ajudar el fet que la natura, o millor, l'herència familiar, li regalés una salut esplendorosa i un optimisme vital incombustible. Per alguns, entre els quals m'incloc, Damià Escuder (1934-2011) habitava el primer pis de la genialitat, encara que per d'altres era el primer pis dels llampats. Així d'extremes eren les apreciacions que suscitava. Va mig inventar i practicar el que anomeno el seu “mètode fabulatori de metamorfosis d'estructures simbòliques”. En Damià va passar per ésser un guru del moviment hippy. I ho va ésser, però d'una manera especial. D'aquella època recordo una reunió del nostre grup amb dos o tres monjos en el convent dels Caputxins de Sarrià. En Damià –l'únic que es confessava cristià– va defensar la concordança entre l'ideari hippy, és a dir, l'alliberament individual, la pau, l'amor i la fraternitat universal, i els principis bàsics de l'evangeli de Jesús. Per acabar recomanant –vehementment-- la ingesta de la substància bioquímica sagrada, l'LSD, com el millor mitjà per accedir a la contemplació de la Divinitat i molt especialment per a la comprensió del misteri de la Santíssima Trinitat. Hi ha dos trets, permanents i punyents, en la trajectòria vital del nostre personatge. Un és la fidelitat, la identificació amb Catalunya, i l'altre és la inquietud i cavil·lació religiosa. Formava part d'aquell grup de persones que, amb una sòlida formació científica, un dia descobreixen que la ciència els queda petita i els és opressora. Són pensadors que com en Damià lamenten el triomf del racionalisme cartesià a qui fan culpable d'haver assassinat el jo, i busquen per la via del subconscient i inconscient arribar a la saviesa. Predicava que més enllà del cosmos, del temps, de l'espai, de tot el que es mou i canvia, hi ha la realitat veritable, la veritat fonamental. I atès que tot es troba en la ment, i que l'univers és mental, tot passa dins la ment individual. Una cosa és segura, en Damià va cavil·lar, rumiar, barrinar i maquinar amb frenesí; i sense recórrer a l'LSD. Algú ha dit que no li calia, perquè el seu cervell ja el produïa per si mateix. No ho sé. Pot ésser. El fet és que com a expert psiconauta va viatjar amb la imaginació dins una totalitat extrasensorial configurada, segons la meva opinió, la meitat per l'idealisme platònic, i l'altre per les religions orientals. De conviccions visiblement panteistes, segons Jordi Sobrequés, va ésser per temperament i per filosofia, decididament, rotundament, antinihilista. Si calgués situar-lo en algun dels corrents filosòfics, potser el més adient fóra la tradició hermètica, en la qual s'inclouen personatges com Ramon Llull, Arnau de Vilanova o Giordano Bruno. Els seus postulats filosoficoreligiosos foren de naturalesa sincrètica, i no ho dic en cap sentit pejoratiu. De fet, totes les religions són el resultat d'operacions de sincretisme; alimentant-se, les unes de les altres, de les seves respectives impostures. Escuder, en els últims anys suggeria la imatge d'un vaixell que ha navegat i fondejat en nombrosos ports... als quals nosaltres, per entendre'ns, els posarem un nom: col·lectius ecologistes, feministes, llibertaris, anarcosindicalistes, comunes hippies, de solidaritat amb els presos, de cristians de base, de Pax Cristi, esotèrics, budistes, hare-krishna i Assemblea Democràtica de Catalunya i molts d’altres. En Damià, que estava posseït per una ardent febre especulativa i per un capteniment singular, es va manifestar, sempre, com una figura carismàtica. L'afalagava que li diguéssim que el vèiem com un maquis, com un emboscat hàbil per infiltrar-se a l'interior de qualsevol territori religiós fins a descobrir-ne i fer seu el tresor. Tots els que hem tingut la sort de freqüentar en Damià sabem de quina manera en les converses et portava a volar per un cosmos poblat de figures i formes fonedisses, enlluernadores i esbojarrades; on els mots esclataven com guspires dins un firmament gramatical malabar; i a la velocitat del llampec, estupefacte, anaves i venies d'un concepte a l'altre, i acabaves amb el cervell xarbotat, xipollant dins un safareig mental ple d'imatges i metàfores genials i extravagants. En tals circumstancies, esgotat i per fugir, acostumava a dir-li: “Mira, Damià, tant que t'agrada a tu tot això de les religions, per què no en fundes una i... et folres?”. Però no, el seu tarannà religiós no donava per convertir-lo en un mediocre empresari clerical; la seva imposant personalitat carismàtica era de naturalesa profètica. Mestre, guru, patriota, artista, sí, però sobretot profeta.
Militant actiu del Front Obrer Català, FOC (adherit al FLP i ESBA, Organitzacions Front), ideòleg d’aquesta organització socialista catalana i participant en la seva organització interna. Va tenir de professor Manolo Sacristán. En aquesta època llegia Freud, Jung i altres. Va fer amistat amb Kiki Abadal, Rodolfo Guerra, Lluís Avilés, Isidre Molas i Josep Maria Picó, tots futurs dirigents del PSC.
Durant el primer acte autoritzat de la CNT-AIT a Catalunya, celebrat a Mataró en 1976, quan acompanya a militants cenetistes, com Gerard Jacas i Miquel-Dídac Piñero, s’aixecà amb una bandera negra en oposició a la proposta d’un sector del Comitè de Catalunya d’una fortament contestada aliança sindical amb UGT i SOC, quan encara l’imperialisme occidental volia marginar --per stalinistes i del bloc de Moscou-- CCOO.
Va ser apallissat a la Prefectura Superior de la Via Laietana de Barcelona en maig de 1960, empresonat a la Model de Barcelona
Patí presó a Carabanchel, compartint cel·la amb Nicolás Sartorius, i també a Sòria amb Isidre Molas, Rodolf Guerra i altres militants del FOC, on van rebre ajuda de la CNT. Anys durs que el marcarien cap al seu activisme político-social-artístic-
En setembre de 1968 a la casa de la família de Damià Escuder va ser detingut Oriol Solé Sugranyes, quan treballava a Girona, i condemnat a dos anys de presó pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP), sota l'acusació de propaganda il·legal i associació il·lícita, purgant la pena a Jaén (Andalusia).
Va participar activament en la creació de l'Assemblea de Catalunya, va ser l'impulsor i ideòleg de la mateixa. Va rebutjar públicament la seva dissolució i desaparició tant que va seguir fent reunions clandestines i conspirant en una sèrie d'activitats radicals catalanistes. Va dedicar tot el seu temps a treballar per l'Assemblea alliberat sense sou segons explica el seu amic Lluís Bosch Marti.
Durant la campanya per a la salvaguarda dels aiguamolls de l’Alt Empordà va fer amistats per tota la vida, amb Lluís Alsina, Nani Rocas, Miquel-Dídac Piñero i altres ecologistes, integrant-se més endavant en campanyes d'Alternativa Verda.
Damià Escuder i Lladó va morir a Barcelona el 15 d’agost de 2011. Fou enterrat a Girona després d’un multitudinari funeral d’amistats al temple del Mercadal. L'any 2016 Girona va donar el seu nom a un carrer a Domeny (Girona).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada