 |
| La matança de la Rambla ha donat lloc a moltes mostres populars de dol . |
Així s’ha desplegat l’estratègia de difamació contra l’independentisme després de la matança de la Rambla.
Segons VilaWeb els principals mitjans espanyols han barrejat, des del primer moment de la matança, els atemptats amb el procés d'independència.
Germà Bel acusa l’Estat d’usar els atacs contra el procés sobiranista català.
El diputat ho assimila al post 11-M, i diu que la ministra Soraya Sáez de Santamaría dicta a la premsa.
Soraya Sáenz de Santamaria va pressionar el PSOE dijous a la nit per passar a alerta cinc i fer sortir l’Exèrcit al carrer, però Mariano Rajoy no va ser partidari d'apujar el nivell d'alerta.
Xirinacs ja va advertir en 1978 de les maquinacions dels Estats per aprofitar-se del terrorisme a fi d’augmentar el poder dels governs sobre la gent.
[Barcelona (República Catalana) 21/08/2017]
L’AMIC DEL POBLE
Segons informa VilaWeb no feia ni una hora que una furgoneta havia atropellat desenes de persones a la Rambla de Barcelona quan, encara enmig del pànic i de la confusió, El Periódico publicava una “exclusiva” amb aquest titular: ‘La CIA va avisar fa dos mesos als Mossos d’Esquadra del risc d’atemptat a la Rambla de Barcelona’. Tot un cop contra el cos policíac autonòmic català que des del primer moment de l’atemptat va assumir la investigació i la cerca dels autors de la matança.
En la notícia, no hi ha cap font contrastada que certifiqui la veracitat d’aquesta informació (“segons que ha pogut saber aquest diari”) i cap altre mitjà de comunicació internacional no n’ha informat ni li ha donat credibilitat. De fet, un mitjà del prestigi de The Economist s’hi ha referit però sense donar-li gaire crèdit: “El Periódico, un diari, diu que la CIA va advertir Espanya d’un atac imminent a Barcelona, però sembla que hi manquen detalls específics”.
The Washington Post desmenteix El Periódico
L’actuació dels Mossos en les hores posteriors --van aturar l’atemptat de Cambrils, van detenir presumptes membres de la cèl·lula, van establir la connexió entre ells en poc temps i van fer una gestió mesurada de la informació que difonien a la xarxa-- ha fet que no hi hagués dubtes sobre la professionalitat del cos. No solament això, sinó que també han rebut elogis, com els que recull el diari The Washington Post, on hi ha una veu experta --i identificada-- que contradiu El Periódico. El director del Centre Internacional per a l’Estudi de la Radicalització i la Violència Política de Londres, Peter Neumann, declara: “Jo no diria que les autoritats catalanes hagin fracassat a gran escala. De fet, s’han preparat de manera sistemàtica per prevenir atacs aquests últims anys.” I posa l’exemple de la manera com van evitar el 2008 “un gran atac contra la xarxa de transport públic”.
El País i El Mundo ataquen menys de dotze hores després
La notícia d’El Periódico va sobtar, pel moment en què es produïa i contra qui anava adreçada. Però va tenir poc recorregut, i en aquelles primeres hores després de l’atemptat eren les autoritats catalanes qui informaven i donaven explicacions de la situació de crisi. Silenci per part del Govern espanyol; Rajoy va trigar set hores a comparèixer, sense admetre preguntes i deixant de banda els Mossos en la reunió a la Delegació del Govern espanyol. Malgrat això, l’endemà mateix de l’atemptat, els dos principals diaris de Madrid, El País i El Mundo, atacaven en sengles editorials el Govern català i els polítics catalans per l’independentisme. I ho feien arran de l’atemptat de Barcelona. Rajoy era aplaudit.
Vegem-ho. El País deia: “Celebrem que Rajoy hagi decidit d’encapçalar, juntament amb la Delegació del Govern a Catalunya, la supervisió de les operacions de resposta a l’atac.” I afegia: “Lamentablement, el brutal atemptat terrorista que ha viscut Barcelona coincideix amb un moment de màxima confusió política a Catalunya. Un atac com aquest ha de ser un toc d’atenció que retorni a la realitat les forces polítiques catalanes que, des del govern, el parlament o els moviments per la independència, han fet de la quimera secessionista l’única activitat de l’agenda política aquests últims anys. És l’hora d’acabar les absurditats democràtiques, la violació flagrant de les lleis, els jocs d’enganys, els tactismes i els oportunismes polítics.”
Bassets i la ‘turismofòbia’
Aquell mateix dia el director adjunt d’El País Catalunya, Lluís Bassets, publicava aquest article en què alertava dels perjudicis d’un dels debats principals dels procés d’independència, que és el del paper dels Mossos. Concretament, deia que el debat sobre quina autoritat havien d’obeir els Mossos d’Esquadra podia causar “una fissura en la seguretat de tothom”, cosa que “de ben segur” voldrien “aprofitar els terroristes”. A més, vinculava l’atemptat amb la campanya d’Arran contra la pressió turística. “Les expressions i pintades que designen els turistes com a terroristes han trobat un ressò sinistre en l’atemptat. Segur que els seus eixelebrats autors no van arribar tan lluny en la seva imaginació, com tampoc no és lícit de pensar que les ments dirigents del terror hagin atès específicament aquestes crides de connotacions criminals. Però l’efecte sagnant hi és, a pocs dies de les apel·lacions contra els estrangers. El més suau que es pot dir és que hi ha una frivolitat irresponsable i en bona part culpable en les organitzacions polítiques que han emprès aquestes campanyes d’agitació caire xenòfob i, lògicament, també en els que s’associen amb ells o requereixen els seus vots parlamentaris.”
El Mundo recupera la difamació de Fernández Díaz
En canvi, l’atac d’El Mundo recuperava una campanya de difamació contra polítics independentistes que havia començat Jorge Fernández Díaz quan era ministre de l’Interior, en què tant ell com mitjans espanyols relacionaven directament independentisme i gihadisme. El Mundo deia en l’editorial de l’endemà de l’atemptat que Catalunya era “l’autonomia en què la comunitat islàmica presenta més símptomes de fonamentalisme”. Afegia: “Això hauria de fer reflexionar les autoritats catalanes sobre una política d’acollida en què de vegades els interessos electoralistes, vinculats a l’independentisme, han passat davant de la seguretat nacional.”
En l’editorial d’avui encara ha anat més lluny: “Avui no podem oblidar com el nacionalisme ha anat alimentant una veritable bomba en afavorir l’arribada d’immigrants de països musulmans en detriment dels de països hispanoparlants, com a part de l’estratègia de ruptura d’Espanya. Així, s’ha contribuït a convertir Catalunya en un dels centres neuràlgics per a grups salafistes. Res d’això explica per si sol un acte de barbàrie. Però els responsables polítics estan obligats a reflexionar i a actuar en conseqüència.”
Les paraules manipulades de Puigdemont
No solament hi ha hagut l’expressió d’una línia editorial antiindependentista enmig de la tragèdia dels atemptats de Barcelona i Cambrils. També hi ha hagut mostres de manipulació per a mirar de reforçar aquesta tesi que barreja el procés independentista amb els atemptats. L’exemple més clar és el d’unes declaracions de Carles Puigdemont el divendres a Onda Cero, que són tergiversades i difoses a pràcticament tots els mitjans de comunicació espanyols, amb titulars com aquest: ‘Puigdemont: “Els atemptats no canviaran el nostre full de ruta sobre el procés”‘.
Arran d’aquestes suposades declaracions, el ninotaire Peridis ha publicat aquesta vinyeta a El País. Una vinyeta que ha causat una enorme polseguera a la xarxa. Sobretot pel fet que es basa en una manipulació.
Política catalana de seguretat pública
En efecte, l’entrevistador d’Onda Cero demanava a Puigdemont si l’atemptat modificava “d’alguna manera els plans del Govern de Catalunya respecte del procés independentista”. I la resposta del president de la Generalitat va ser aquesta: “És que no entenc que tingui absolutament res a veure. El que no canviarà en absolut serà la nostra política de seguretat pública. Em sembla que barrejar el que ha de ser una prioritat de resposta a l’amenaça terrorista i l’atenció a les víctimes amb unes altres coses és literalment miserable.”
Més exemples de mitjans espanyols que segueixen aquesta mateixa línia, només un dia i mig després de l’atemptat. El Español diu en l’editorial de dissabte: “Les actuals circumstàncies han posat de manifest com n’és d’absurda la independència. No és possible en una Europa subjecta a atacs com els que acabem de patir a Espanya […]. Ni Brussel·les no pot consentir que Catalunya sigui un risc per al continent com a porta d’entrada del terrorisme islamista, ni Catalunya no es pot permetre de quedar fora de la xarxa d’auxilis mutus de la Unió Europea. És a dir, més enllà de l’Estat, la Unió Europea mateixa no permetrà mai aquesta escissió dins seu […]. Puigdemont i els qui amb ell donen suport a la independència haurien d’aterrar a la realitat.”
Un altre front obert aquestes últimes hores per part d’alguns diaris té a veure amb la presència o l’absència de pilones a la Rambla, que eventualment haurien impedit que la furgoneta accedís al passeig central. De pilones, no n’hi ha, i aquest fet ha estat presentat com un enfrontament entre l’ajuntament d’Ada Colau i el govern de Carles Puigdemont. Per exemple, La Vanguardia titulava així aquesta notícia: “Colau culpa el Govern per la manca de proteccions a la Rambla”.
Tota aquesta ofensiva mediàtica s’ha esdevingut pràcticament des del primer moment de l’atemptat. El diputat de Junts pel Sí Germà Bel ho ha fet notar amb una sèrie de piulets en què ha posat alguns d’aquests exemples que hem examinat i ho ha interpretat així: “Avui és el dit de Soraya Sáenz de Santamaría que marca el camí als propietaris i directius de mitjans consumits pel deute. I el post 17-A consisteix a alterar la naturalesa del debat polític a Catalunya, vinculant atemptats i independència. Igualet que l’11-M.”
El diputat Germà Bel assimila l’ofensiva política del PP a l’entorn de la matança de la Rambla al post 11-M, i diu que la ministra Soraya Sáez de Santamaría dicta a la premsa.
 |
| Germà Bel reacciona. |
El diputat de JxSí Germà Bel va acusar el dissabte el Govern espanyol d’intentar usar els atacs gihadistes de Barcelona i Cambrils contra el procés sobiranista català a través de mitjans de comunicació afins, tot mirant de “vincular atemptats i independència” per “alterar” el debat polític a Catalunya. En un seguit de tuits, Bel va recordar que el govern del PP, després de l’11-M a Madrid, ja va voler influir els mitjans per intentar “treure partit de l’horror” en les eleccions de tres dies després, a través de les trucades d’Aznar a diversos directors. “No els va sortir bé, però no van escarmentar”, va dir Bel, que creu que ara intenten alguna cosa “igual”.
El diputat, de fet, va indicar a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría que veu “el dit” que “marca el camí a propietaris i directius de mitjans consumits pel deute”, en al·lusió a la foto de fa uns mesos on se la veu alliçonant diversos directors i periodistes catalans. Bel va posar d’exemple un article divendres i una vinyeta publicada dissabte al diari El País que contraposen independentisme i dol pels atacs --que el conseller de la Presidència, Jordi Turull, també va qualificar de “vergonya” i “misèria”--, però va augurar que l’intent “fracassarà” perquè la majoria de ciutadans espanyols “no són ximples”: El procés “no l’aturaran ni tanta devastació moral ni les clavegueres de l’Estat”.
Soraya Sáenz va pressionar el PSOE dijous a la nit per passar a alerta cinc i fer sortir l’Exèrcit al carrer, però Rajoy no va ser partidari d'apujar el nivell d'alerta.
 |
| Soraya Saéz de Santamarí, la falcó del govern Rajoy vol possar més llenya al foc. |
El president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, va arribar a Barcelona dijous, quan feia moltes hores que una furgoneta havia causat una matança a la Rambla. Es va adreçar a la seu de la Delegació del Govern espanyol al Principat de Catalunya, on es va reunir amb el delegat, Enric Millo, i amb representants de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil.
Va cridar molt l’atenció que no hi hagués els Mossos, però també el paper poc destacat de Soraya Sáenz, que feia mesos que havia agafat la direcció de l’anomenat ‘dossier català’, segons informa VilaWeb.
Segons que ha pogut saber VilaWeb, dijous a la nit la vicepresidenta del Govern espanyol va pressionar el PSOE perquè acceptés d’apujar l’estat d’alerta al nivell cinc, que implicava la presència de l’Exèrcit al carrer.
La direcció del PSOE es va manifestar contrària al desplegament de militars. Així i tot, hi va haver converses entre alguns dirigents del partit fins a altes hores de la nit per a discutir la proposta. Finalment, la direcció del PSOE va confirmar a Soraya Sáenz que no veien bé el desplegament de l’Exèrcit --que tenia l’inconvenient afegit de no saber-se si havia de ser a Catalunya o a tot l’Estat espanyol-- ni d’elevar l’alerta a cinc. Segons fonts coneixedores de les converses, Soraya Sáenz actuava amb molta agressivitat, “com si fos la presidenta” del Govern espanyol.
Tanmateix, Mariano Rajoy es va mostrar contrari a aquest desplegament en totes les declaracions i converses de les mateixes hores. Des del moment que arribà a Barcelona, el president del Govern espanyol va descartar sempre davant tots els seus interlocutors el pas de l’alerta quatre a cinc. Un dels arguments que adduïa era l’experiència de França, on la presència de l’Exèrcit al carrer no ha millorat la situació. Aquest argument, segons les mateixes fonts, l’havia fet servir també el Ministeri de Defensa, poc disposat a fer el pas que proposava Soraya Sáenz.
Llegir Lluís Maria Xirinacs
 |
| Lluís Maria Xirinacs quan es platava davant el Palau de la Generalitat. |
Davant la convocatòria a Barcelona el pròxim dissabte per la nova Passionària, Ada Colau, d’una manifestació de ‘No tenim por’, encapçalada per Felip VI, Rajoy, Puigdemont i ella mateixa, es aconsellable tornar a llegir un escrit de l’amic Lluís Maria Xirinacs, publicat al diari Avui el 12 de novembre de 1978, un article impensable que actualment es publiqués en un diari burgès (aleshores la dictadura democràtica burgesa era més feble que ara a la premsa convencional catalana):
“Costa d'entendre com hi ha encara algú que desitgi manar. Recordo que en temps no gaire llunyans, en els diferents Estats europeus, sovint els partits d'esquerra s'estimaven més romandre a l'oposició que entrar a formar part del govern en condicions no favorables. Ara, en canvi, sembla que s'ha desvetllat un desfici per manar amb tanta força que els partits d'oposició no reparen en condicions. Manar sigui com sigui. Per ells, tota altra actitud és pur testimonialisme. No hi fa res que per a manar calgui defensar uns punts exactament oposats al propi programa. O que et facin caminar amb les mans en comptes de fer-ho amb els peus. O que hagis de matar els teus propis amics. Tant se val. Primer, manar. Després, des de dalt, ja rectificarem el timó en la recerca de la direcció que ens convé.
“Costa d'entendre com hi ha encara algú que desitgi manar. Recordo que en temps no gaire llunyans, en els diferents Estats europeus, sovint els partits d'esquerra s'estimaven més romandre a l'oposició que entrar a formar part del govern en condicions no favorables. Ara, en canvi, sembla que s'ha desvetllat un desfici per manar amb tanta força que els partits d'oposició no reparen en condicions. Manar sigui com sigui. Per ells, tota altra actitud és pur testimonialisme. No hi fa res que per a manar calgui defensar uns punts exactament oposats al propi programa. O que et facin caminar amb les mans en comptes de fer-ho amb els peus. O que hagis de matar els teus propis amics. Tant se val. Primer, manar. Després, des de dalt, ja rectificarem el timó en la recerca de la direcció que ens convé.
Realment avui dia manar és una cosa ben tèrbola. ¿Es pot manar, per exemple, sense recórrer a mètodes com els que utilitzen els serveis secrets d'intel·ligència dels grans Estats que es reparteixen el món? ¿Pot candorosament esdevenir alternativa de poder un partit que renunciï a programar campanyes desestabilitzadores consistents en atemptats, segrests, explosions, sabotatges, assassinats d'alts càrrecs del propi bàndol, si cal, per a atreure adhesions al propi programa? Si un vol ser un governant eficaç no pot parar-se en petits escrúpols. Cal aliar-se amb les forces internacionals o, millor, multinacionals de la desestabilització, que és la forma fina de referir-se al terrorisme. Quan surt dels despatxos d'alts executius la idea pren el nom de desestabilització. Després, encara amb aquest nom digne, viatja en el cap d'uns agents pagats pel pressupost dels Estats i, per tant, de tots nosaltres, els honrats ciutadans. Més tard la idea es transforma en un paquet d'armes o d'explosius que se subministra a qualsevol grup d'activistes d'idees revolucionàries o reaccionàries, segons convingui, prèvia la infiltració d'algú que dissimuladament guiarà el punt de mira cap a l'objectiu prefixat. Aquí ja es produeix la metamorfosi. La desestabilització es transforma en terrorisme. Les mans brutes que maten entren en acció i s'amaguen acuradament les mans netes que manen matar. Després esclata la flor sagnant del terror i la tragèdia en una família. I se sembra abundosa la llavor de la por en tota la població.
Finalment, les mans netes preparen un decret antiterrorista, una llei antiterrorista, un article 55 de la Constitució antiterrorista, una campanya massiva de manifestacions antiterroristes. La població espantada, obsessionada, vota sí a tot el que digui el papà govern, omnipotent protector de tots els bons ciutadans. I desapareix per a tothom el dret a la inviolabilitat de domicili, el secret de les comunicacions telefòniques, postals, telegràfiques. I et poden tenir dies i dies a la comissaria sota la més lleu sospita de la policia”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada