L'any 1957 va creuar el Pirineu pel Vallespir, entrant al Ripollès junt amb Josep Lluís Facerias i Luis Agustí Vicente havent d’eludir els controls en les carreteres i camins del trajecte cap a Barcelona. El 19 d’agost van haver de beure aigua bruta d’una riera. A l’arribar a Sant Joan de les Abadesses Josep Lluís Facerias va anar a comprar menjar mentre Agustín i Fiaschi s’havien quedat amagats al cementiri.
El 22 d’agost arribaren a Sant Quirze de Besora i mentre Facerias i Fiaschi agafaven les bicicletes en direcció a Vic, Luis Agustín va agafar el tren fins a Sant Andreu de Palomar.
Goliardo Fiaschi:
El 21 d'agost de 1930 neix a Carrara (Massa-Carrara, Toscana) el militant anarquista i partisà Goliardo Fiaschi, també citat com Gogliardo Fiaschi.
El 9 de setembre de 1943, quan tenia 13 anys, es va unir a la Resistència de la seva zona; per ser-hi admès va dir que en tenia 15. Les forces aliades acabaven el juliol d'aquell mateix any a Sicília, Benito Mussolini havia estat detingut per ordre del rei d’Itàlia i un govern encapçalat pel mariscal Pietro Badoglio havia capitulat el 8 de setembre, el mateix dia que els aliats desembarcaven a la Península, a Salern (Campània), on el febrer de 1944 s’instal·là el govern Badoglio. Els antifeixistes de Carrara van confiar Fiaschi la tasca de fer-se amb l'armament abandonat per les tropes italianes que desertaven, una missió d'alt risc que va portar a terme per al Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) i que va proporcionar les primeres armes als partisans. Com que encara era molt jove, podia ser usat com a correu o per transportar armes sense despertar sospites.
Ràpidament va aprendre a muntar i a usar un variat arsenal, fets que el van portar a integrar-se en la formació llibertària «Gino Lucetti», que estava, juntament amb altres organitzacions, integrada en el CLN, fins al 31 de desembre de 1944. En aquestes dates les reserves d'aliments s'havien esgotat a Carrara i la gent estava desesperada i esquelètica; el perill provenia de per tot, dels nazis, dels feixistes i dels bombardeigs aliats. A Fiaschi li van ser confiades una sèrie de missions a Marina de Carrara i a Avenza (Massa-Carrara, Toscana), on l'explosió d'un arsenal el va deixar mig enterrat. A Bonascola (Carrara), on s'havia creat una unitat partisana sota el comandament d'Alcides i havia començat la distribució d'armes als pagesos, i on també es va patir un bombardeig aliat, va ser un assidu participant en les seves missions. En una ocasió va passar amb un carro per un control de carreteres feixista i per fortuna no el van aturar.
A últims de desembre de 1944 Fiaschi va decidir creuar les línies alemanyes per unir-se a les forces angloamericanes que havien posposat la continuació del seu avanç fins a l'abril; s'havien topat amb les últimes línies de defensa alemanyes (cadenes de fortificacions amb camps minats, xarxes de filferros i nius de metralladores) en aquesta banda dels Alps, la Línia Gòtica, que creuava Itàlia en diagonal des de Pisa (Toscana) fins al mar Tirrè.
Quan el mes de desembre acabava, Fiaschi va començar la seva marxa per unir-se a les forces aliades al front nord de Pietrasanta (Luca, Toscana). La seva mare va caminar una bona part de la ruta amb ell, intentant convèncer-lo que quedés amb la seva família. A Bergiola (Massa-Carrara, Toscana) es va trobar amb alguns partisans i junts van anar cap a Ancona (Marques), on se'ls va unir una columna de civils que també volien creuar les línies. Amb alguna dificultat i 14 expedicionaris menys, probablement la majoria despenyats pels roquissers, arribaren a la seva destinació. Fiaschi es va presentar al post de comandament, on li van dir que la seva presència no era necessària, i l'enviaren al front d'Abetone (Pistoia, Toscana), amb la Tercera Brigada Costrignano de la Divisió Mòdena, a l'Emília. Li van donar unes granades i una sten, en el maneig de la qual era destre.
Durant l'ofensiva aliada que va concloure l'abril de 1945 amb l'atac al Mont Lancio, on les fortificacions van ser assaltades a plena llum del dia sota el foc enemic, Fiaschi va ser la segona persona que va assolir el cim, després del seu oficial Filippo Papa. Poc temps després, van haver de fer front a un contraatac alemany. Pressionaren sobre Fanano, Sestola, Pavullo, Sassuolo i finalment Mòdena, poblacions de la província de Mòdena (Emília-Romanya). L'avanç va ser molt difícil, sobretot perquè les carreteres estaven minades i només pogueren traspassar-les en fila índia, mentre es feia front a una acarnissada resistència nazi alemanya. A Mòdena, la unitat de Fiaschi va desfilar sota una pluja de flors, amb Fiaschi obrint la marxa com a portaestendard.
En aquelles dates, els partisans italians estaven aconseguint grans resultats rere les línies alemanyes. A Carrara, Gènova (Ligúria), Torí (Piement), Milà (Llombardia) i altres ciutats, aquestes brigades guerrilleres obligaren els nazis a rendir-se i quan els aliats arribaren ja tenien la situació sòlidament controlada. La campanya italiana, amb el seu avanç lent, dolorós, sagnant, a través d'àrees muntanyoses, que semblava que no s'acabaven mai, s'acostava al final.
Preocupat per la seva família i per els seus companys que havia deixat a Carrara, Fiaschi va partir cap al seu poble a peu perquè no pogué trobar cap cavall. A prop d'Abetone, quan ja havia recorregut 90 quilòmetres, el va recollir un vehicle nord-americà i el va portar fins a Bagni di Lucca (Lucca, Toscana), a uns 25 quilòmetres d'Abetone, on va restar a l'ajuntament descansant uns dies. Després, un oficial nord-americà el va acompanyar fins a Carrara, on va poder reunir-se finalment amb la seva família.
Ugo Mazzucchelli, el comandant de la formació anarquista «Gino Lucetti», va lliurar Fiaschi una menció del general Harold Alexander, que havia comandat l'entrada a Mòdena, en reconeixement del seu paper en la resistència a Carrara.
Després de l'Alliberament, va tornar a treballar a les pedreres de marbre de Carrara, com ho feia des que tenia vuit anys juntament amb el seu pare i el seu oncle.
En 1956, quan s'encarregava del local del grup anarquista «Pietro Gori», situat al carrer Canal del Riu de Carrara, Fiaschi va conèixer els resistents anarquistes Josep Lluís Facerías i Luis Agustín Vicente, coneguts a Itàlia com Alberto i Mario Mella, respectivament. Es va plantejar unir-se a la lluita a Catalunya contra el dictador Francisco Franco i intentar atemptar contra ell. Durant el campament llibertari fet a Villa Paradiso de Marina de Carrara, de l'1 de juliol al 31 d'agost de 1956, Fiaschi va estar a punt d'ofegar-se accidentalment.
A finals de 1956 va passar a l’hexàgon francès en busca de Francesc Sabaté Llopart (el Quico), però aquest ja havia partit a finals de novembre cap a l’Interior juntament amb altre grup guerriller. Quan va arribar a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) a finals de novembre es va posar malalt com a resultat de l'accident de Villa Paradiso i els companys el portaren a una base al Pirineu perquè es recuperi.
El març de 1957 Josep Lluís Facerías i Luis Agustín Vicente arribaren a Occitània des d'Itàlia. Vicente visità Fiaschi diverses vegades i li va mostrar retalls de la premsa italiana on es deia que la policia el buscava perquè creien que estava involucrat en l'assalt d'una sucursal del Banco di Casale e del Monferrato, realitzat a Villanova d'Albenga (Savona, Ligúria), d'on es van portar un milió i mig de lires el 15 de gener de 1957. Facerías li va dir que després de la seva tornada a Itàlia podria aportar nombroses proves que era a Occitània quan l'expropiació revolucionària va tenir lloc i que, per tant, era innocent. Però el que Fiaschi volia en aquell moment era unir-se a la lluita contra Franco. Facerías li va suggerir que l'acompanyés en una incursió a Barcelona per a la qual s'estava preparant, i Fiaschi va acceptar. La finalitat de la missió guerrillera era la d’executar l’antic anarcosindicalista traïdor Aniceto Pardillo Manzanero, que acabà treballant a la rotativa del diari La Vanguardia.
El 15 d'agost de 1957 Facerías, Fiaschi i Agustín partiren cap a Barcelona, aprofitant la festivitat d’aquell dia, sortint de Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Migdia Pirineu,Occitània) i passaren a la frontera del Pirineu al Vallespir, i es van trobar que hi havia una visible vigilància de la Guàrdia Civil, reforçada amb patrulles que feien la ronda, cosa que els obligà a recular cap al territori francès. El 16 d'agost es va posar a ploure i, finalment, el dia 17 la va tornar a creuar entrant al Ripollès plovent cap al tard, a les 20.40 hores, junt amb Josep Lluís Facerias i Luis Agustín Vicente, els seus acompanyats. Van haver d’eludir els controls en les carreteres i camins del trajecte cap a Barcelona. El 19 d’agost, quan encara eren al Pirineu i tenien buides les cantimplores, van haver de beure aigua bruta de la riera ja que en el proper mas hi havia vigilant una parella de la Guàrdia Civil. A l’arribar a Sant Joan de les Abadesses (Ripollès) Josep Lluís Facerias va anar a comprar menjar ja que a causa del retard en el passar la frontera havien acabat les provisions que portaven des de Tolosa de Llenguadoc. Luis Agustín Vicente i Goliardo Fiaschi s’havien quedat amagats al cementiri de la població, quan tornà Facerias es trobà amb el fet que Luis Agustín havia fugit camp enllà al veure una parella de la Guàrdia Civil, que finalment no el va veure ni tampoc a Fiaschi, que no es mogué del lloc. Vint minuts després, en el moment d’emprendre el camí en bicicleta, aparegué de nou Luis Agustín.
El 22 d’agost arribaren a Sant Quirze de Besora (Osona) havien de passar per força davant la caserna de la Guàrdia Civil. Facerias passà el primer i al cap de 10 minuts Fiaschi. Luis Vicente no va voler córrer el risc i havia dit a Fiaschi que es separava del grup i que es trobarien en un punt convingut de Barcelona. Mentre Facerias i Fiaschi agafaven les bicicles en direcció a Vic (Osona), ciutat que deixaren de costat, i arribaren al Tibidabo, la muntanya que envolta Barcelona i que s'hi connecta per tramvia i telefèric, el 27 d’agost, --on s’instal·laren en una cabana camuflada en el bosc de Sant Medir-- després de fer una volta per camins del Montseny i Granollers (Vallès Oriental) i la serra de Marina i Mataró (Maresme), Luis Agustín va agafar el tren fins a l’estació de Sant Andreu de Palomar, a Barcelona, i després amb bicicleta fins a Sabadell (Vallès Oriental), on el diumenge 26 d’agost va trobar refugi a casa del company Emilio Tena Gorrita, una mala decisió ja que durant la matinada del 27 d'agost --hores abans de l’arribada al Tibidabo de Facerias i Fiaschi-- la policia va envair el domicili de Tena i va fugir per la finestra del bany al jardí, però la casa estava encerclada i finalment va ser detingut.
A les 19:30h del 29 d'agost, Facerias baixà a Barcelona després de dir-li al seu amic que havia quedat amb «un company» i que tornaria a mitja nit a tot estirar. Si per alguna raó no tornava, Goliardo Fiaschi s’hauria de traslladar a una base de la qual li va donar detalls. Fiaschi li va acompanyar durant part del trajecte i quan tornava al refugi, just a l’entreforc dels camins de la Casa de la Mina i de Sant Medir, al Tibidabo, va ser detingut per sis agents emboscats i de paisà de la Guàrdia Civil de la caserna de Travessera de Gràcia, a Barcelona, van arrestar Goliardo Fiaschi.
Facerias havia dit a Fischi que no aniria a trobar Luis Agustín quan havien anat ambdós a Barcelona el dia 28, cosa que descarta una filtració de Luis Agustín amb l’emboscada de la Brigada d’Investigació Social contra Josep Lluís Facerias el 30 d'agost, que li costarà la vida.
Sobre la detenció de Fiaschi resulta que la Guàrdia Civil vigilava la muntanya del Tibidabo des de feia tres dies.
Facerias va ser assassinat a Barcelona el 30 d'agost a les 10:45h, de manera que es creu que l'hora de la cita havia estat ajornada, sense dubte per donar temps a preparar l'emboscada en la qual el van matar. El desconegut «company», amb qui Facerias es volia trobar, l'havia venut a les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat.
En les diligències de la policia que hi ha en el sumaríssim guardat al Govern militar de Barcelona s’explica que Facerias, Goliardo i Agustín (que la policia li diu El Metralla) van entrar de França en bicicleta (cosa que es falsa). L’últim, però, a mig camí no ho va veure clar, es va separar del grup i se’n va a casa d’un amic a Sabadell. Faceries i el Goliardo van arribar a Barcelona i es van instal·lar en una barraca de Collserola. Segons el sumari el mateix 28 d’agost, la policia va enxampar El Metralla perquè el domicili del seu amic de Sabadell era vigilat (d’aquí la imprudència d’Agustín). Segons l’atestat de la policia, El Metralla va cantar la cita (cosa impossible, ja que segons el mateix Facerias no hi havia cap cita amb Agustín aquell 30 d’agost, i simplement es tracta de tapar el delator, que segons l’historiador Ricard de Vargas Golarons va ser un pagès Terrassa, que seria el desconegut «company»).
Sobre les diligències policials de l’assassinat de Facerias només queden dos fulls: la nota d’obertura de diligències i la interlocutòria d’arxivament del cas. Entre aquests dos papers, hi hauria d’haver hagut la investigació policíaca i judicial: declaracions, testimonis, autòpsia, proves balístiques i de tota mena, l’informe del Clínic, etc. Però no hi havia res. L’expedient de l’assassinat de Faceries ha desaparegut com molta documentació franquista, segurament abans de les eleccions legislatives del 15 de juny de 1977 o quan guanyà les eleccions el PSOE.
Al passeig Urrutia, cantonada amb Pi i Molist, uns policies de paisà van veure venir Facerias en bicicleta per la vorera. De sobte, la Policia i la Guàrdia Civil el van tirotejar des del mur del manicomi i Facerias va caure a terra, davant la porta de l’Institut Mental de la Santa Creu,. Segons el testimoni presencial de l’advocat defensor dels veïns del Turó de la Peira en la catàstrofe de l’aluminosi, José Molina i el seu cosí Josico, que aleshores eren uns nens que estaven al carrer per jugar, des de dos angles de visió complementaris, Facerias va caure en una emboscada mil·limetrada. La Policia i la Guàrdia Civil l’esperaven. Algú havia cantat la cita sota tortures, segurament el pagès de Terrassa. No va tenir temps de defensar-se amb l’arma de foc i no va arribar a llançar una bomba de mà que portava perquè va veure dos nens davant seu. No se sabrà mai què va passar pel cap de Facerias en aquells moments, el cert que en els últims instants de la vida va salvar de la mort unes criatures de Nou Barris, cosa que l’honra, i no poder morir matant agents del franquisme, els que el van cosir a trets a l’instant. Facerias estava estès a terra, de panxa enlaire, amb la camisa blanca plena de sang. Encara era viu. Va mirar les dues criatures i es van creuar les mirades. Ell manipulava un artefacte amb les mans. De cop, un policia va cridar, en castellà: “Compte, que llançarà una bomba!”, i es nens se’n van anar corrents, espantats. Havia estat una trampa mortal de policies de la Prefectura de Via Laietana i guàrdies civils de la caserna de Travessera de Gràcia, una execució policial del franquisme encoberta com si fos un “enfrontament armat”, l’altra versió de la tristament cèlebre “llei de fugues”. A més a més, la causa instruïda al Govern Civil es va arxivar, però també ha desaparegut. Tot això desmunta la versió oficial que pretenia fer creure que va ser un enfrontament a trets.
La fotografia de l’anarquista Facerias sortí a la portada del setmanari madrileny El Caso. ‘La mort del bandoler’, anunciava a tota plana. Es podia llegir: “Encerclat per la policia barcelonina, el tristament cèlebre atracador i assassí J. L. Facerias ha estat crivellat a bales a la capital catalana. D’aquesta manera s’ha posat fi a una vida dedicada al crim i a una amenaça constant per a la societat”. La portada i les pàgines interiors publicaven fotografies del lloc de l’emboscada, del mateix Facerias, i dels seus companys Goliardo Fiaschi i Luis Agustín Vicente, El Metralla, detinguts un dia o dos abans. Tant El Caso com La Vanguardia Española deien que la Policia havia disparat en defensa pròpia. Segons ells, Facerias s’hi havia encarat amb una pistola Walter P.38, en el tiroteig va quedar greument ferit i va acabar morint a l’Hospital Clínic. Tota la premsa del règim franquista es desfeia en elogis al “brillantíssim servei” de la Policia i la Guàrdia Civil.
La versió del franquisme, l’única existent, deia que la Policia havia vist un tipus sospitós, que el van identificar, li van cridar l’alto, l’home va treure una pistola, i ells li van disparar un tret al turmell. L’home va quedar repenjat contra el mur, es va aixecar, es va llançar pel desnivell i, aleshores, el van cosir a trets. No era veritat, això, perquè els nens l’havíen vist córrer. En realitat, com s’ha anat sabent amb el pas dels anys, a Josep Lluís Facerias l’esperava un contingent important de policies de la Brigada Político-social i guàrdies civils per parar-li una emboscada. Estaven situats en els pisos alts de dos edificis, a banda i banda de Pi i Molist, i dalt del mur de l’Institut Mental, que era molt alt. També hi havia agents de paisà a peu de carrer. El van tirotejar des de tres punts alts, que triangulaven la seva posició, pel davant i pels costats. Era un blanc perfecte. No hi havia escapatòria possible. El van metrallar com un gos rabiós. Sabien perfectament qui era, tot i que El Caso va tenir la barra de titular ‘El bandoler ha estat identificat per les empremtes dactilars’.
En el lloc on van assassinar Josep Lluís Facerias, farà 60 anys, ara hi ha una placa a terra que recorda el fet: ‘Josep Lluís Faceries. Militant llibertari. Mort en aquest lloc en una emboscada de les forces de la Dictadura. El 30 d’agost de 1957. A les 10.45 del matí.’ Fa més de quinze anys que, cada 30 d’agost, un grup de persones, entre les quals hi ha el testimoni José Molina, els testimonis del barri, la Marxa Homenatge als Maquis, historiadors, poetes, com Ricard de Vagas Golarons, i vells i joves anarquistes, celebren un acte d’homenatge al guerriller llibertari, en el lloc on va caure cosit a trets. Ara és la plaça de Las Madres de la plaza de Mayo, que també tenen una placa a terra, al costat de la del guerriller anarquista. Els organitzadors de l’homenatge reivindiquen que la plaça s’anomeni Josep Lluís Faceries. Memòria i justícia històrica. I del barri.
Per la seva banda, Goliardo Fiaschi, jutjat davant un consell de guerra sumaríssim el 12 d'agost de 1958, va ser condemnat a 20 anys i un dia; Luis Agustín Vicente a 21 anys i quatre mesos de presó, i Emilio Tena, a 4 anys i sis mesos. Els tribunals militars eren tot una escenificació de bufons de Francisco Franco: sabres sobre la taula, cosa que sempre impressiona els processats civils, i a la paret un santcrist acompanyat per la fotografia del general Franco. Les sentències estaven programades abans de la celebració del judici militar sumaríssim.
Fiaschi havia complit cinc mesos quan li va arribar la notícia de la mort del seu pare, Pietro.
Després de complir un total de set anys, 11 mesos i 14 dies, sortí de la presó el 14 d'agost de 1966, però fou lliurat a les autoritats italianes, que havien sol·licitat la seva extradició pel cas del banc Casale, expropiació en la qual no havia participat. Fiaschi va demanar una revisió de la sentència, que havia tingut lloc sense ser-hi ell present -- in absentia-- el 12 d'abril de 1960, però li fou denegada. Va ser portat a la presó de San Giorgio di Lucca (Lucca, Toscana).
L'octubre de 1971 el traslladaren a la penitenciaria de Lecce (Pulla) i finalment a Porto Longone (Illa d’Elba, arxipèlag Toscà, Livorno, Toscana), on va passar 13 mesos aïllat per les seves contínues protestes i demandes d'excarceració.
Durant anys va enviar als seus amics des de les presons espanyoles i italianes precioses postals decorades per ell mateix.
Després d'una perllongada campanya per al seu alliberament, va ser indultat i alliberat de càrrecs el 30 de març de 1974. Entre les presons de l’Espanya franquista i l’Itàlia demòcrata burgesa havia passat per 48 establiments penitenciaris.
De tornada a Carrara, Fiaschi es va convertir en una figura senyera del moviment anarquista local. Va impulsar una llibreria i el Cercle Cultural Anàrquic --que actualment porta el seu nom-- i va ser un dels promotors de la recuperació de l’ocupació del Teatre Germinal situat, per a desesperació dels poderosos de la ciutat, a l'edifici més important de la plaça principal de Carrara. Teatre ocupat per partisans anarquistes quan va ser alliberada Carrara en 1945, es va mantenir com a focus irradiant d'activitat anarquista –també s’hi fundà l’agost de 1968 la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA)-- fins que finalment les autoritats italianes el van desallotjar en 1990.
Després de les celebracions del Primer de Maig de 1999, que sempre havia ajudat a organitzar, va anunciar que patia un càncer terminal.
Goliardo Fiaschi va morir el 29 de juliol de 2000 a Carrara. Centenars d'anarquistes van acudir al seu funeral en aquesta ciutat de la Toscana, donant-li el comiat tot agitant banderes roges i negres i cantant himnes anarquistes. Les seves despulles descansen junt a les dels anarquistes Gino Lucetti i Steffano Vatteroni, que van intentar executar Mussolini, i les de Giuseppe Pinelli, defenestrat en una comissaria milanesa en 1969 quan l’afer Valpreda, maquinació contra l’anarquisme italià, per trobar un cap de turc, i el PCI, aquest per raons electorals, muntat per GLADIO.
Goliardo Fiaschi va morir després d'acabar les memòries, que havia començat a escriure anys abans i que encara romanen inèdites.
L'any 1974 l'historiador llibertari Antoni Téllez Solà publicà el llibre La guerrilla urbana. Facerías, on aporta preciosa informació sobre aquest destacat militant anarquista i també sobre Goliardo Fiaschi i Luis Agustín Vicente. En 2002 el cineasta Carles Balagué estrenà la pel·lícula documental La Casita Blanca. La ciudad oculta, que explica accions de Facerias i altres companys de la guerrilla anarquista, i en 2006 l'escriptor i advocat Josep Maria Loperena va publicar la novel·la Ulls de falcó, basada en la vida de Facerias, un dels màxims exponents de la guerrilla urbana llibertària catalana. Ricard de Vargas Golarons i altres llibertaris preparen un assaig sobre Facerias i la guerrilla anarquista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada