dimarts, 8 d’agost de 2017

468) CRÒNICA QUATRE-CENTRES SEIXANTA VUIT DE LA CROADA DE L’ESPANYA NEGRA

Resultat d'imatges de Sense desobediència no hi ha independència.Som a la fase final, que ha de garantir l’èxit del referèndum de l’1 d’octubre, un desafiament inèdit en la història del país que ens alliberarà de la monarquia hereva de Franco i legitimada per Carrillo, González i Jordi Pujol.   
Equidistàncies trampa i stalinisme en acció.  
  


[Barcelona (República Catalana) 08/08/2017]  
L’AMIC DEL POBLE  

Ens acostem a la data clau de l’1 d’octubre. Falten exactament 53 dies i l’estiu es presenta més càlid que mai, políticament parlant. El 16 d’agost, la mesa del Parlament de Catalunya es reunirà per tal d’admetre a tràmit la llei del referèndum d’autodeterminació, la norma que ha de permetre la votació. És previsible que aquest acte administratiu provoqui una reacció immediata del Govern espanyol i, tal com acostuma a succeir, que acabi suspesa pel Tribunal Constitucional del Regne, igualment com la reforma del reglament que hauria de permetre’n el tràmit en el termini mínim possible. El TC ja ha advertit que la desobediència pot comportar conseqüències penals.
Una vegada aprovada la llei del referèndum, caldrà que sigui signat el decret de convocatòria, un acte que es farà de forma col·legiada per part de tots els membres del Govern de la Generalitat.
A finals d’agost i a principis de setembre, també està prevista l’aprovació de la llei de transitorietat jurídica, una norma que ha de permetre el trànsit de l’autonomia a l’Estat propi.
El xoc entre les dues institucions, doncs, es desencadenarà a mitjan agost, la data en què es preveu la primera reunió del Consell Executiu després del parèntesi de les vacances d’estiu. En aquell moment, comprovarem fins a on estan disposats a arribar les dues parts en conflicte --els governs català i espanyol-- i qui comet el primer error,  una qüestió prou important si tenim en compte que el Principat de Catalunya s’ha convertit en un centre d’atenció internacional.
El Govern de la Generalitat s’ha compromès a posar les urnes i, si la votació és favorable, es produirà una declaració d’independència dos dies més tard de la proclamació del resultat. Si no ho és, es convocaran unes eleccions autonòmiques per tal de resoldre l’atzucac.
Ens trobem, doncs, a la recta final d’un procés d’autodeterminació que va començar a partir del 2010, quan es va poder comprovar, any rere any i elecció rere elecció, l’hegemonia del sobiranisme, després de molts anys de predomini de l’autonomisme. El compte enrere ha començat. El Regne d’Espanya podria desaparèixer si a partir d’un tros de la Península, el més nord-oriental, es desprèn i altres pobles ibèrics segueixen el camí, tot proclamant i consolidant repúbliques pròpies i sobiranes.

Equidistàncies trampa i stalinisme en acció 
El secretario general de Podem Catalunya, Albano Dante Fachin, durante la rueda de prensa que ha ofrecido hoy para explicar el plan de trabajo y la hoja de ruta de la organización en el proceso de construcción del nuevo político que aglutinará a las izqui
El secretari general de Podem Catalunya, Albano Dante Fachin. 
A menys de dos mesos de l’1-O mantenir el relat unionista que el referèndum d’autodeterminació no es farà al Principat de Catalunya és més un acte de fe que un fonament sustentat en evidències. Encara que no estem convençuts que finalment no es pugui fer ja que Rajoy es capaç de venir a Barcelona l’1 d’octubre a dirigir el segrest policial de les urnes del referèndum (i potser el tancament del Palau de la Generalitat i la seu del Parlament de Catalunya), però passi el que passi l’1 d’octubre el gran repte polític al país es generarà el dia 2 d’octubre si guanya el sí, o si la repressió de l’Estat impedeix anar a votar  pel no, com vol fer Podem Catalunya i els stalinistes chavistes de Podemos volen impedir fent fora Albano Dante Fachin, o pel sí, com volem nosaltres des del marc anarquista comunista revolucionari de la Mediterrània en lluita.
No tenim cap dubte que en el cas que Rajoy no aconsegueixi segrestar les urnes l’endemà de l’1-O l’unionisme no acceptarà el resultat. Però resulta cada cop més incomprensible determinades equidistàncies existents en algunes elits stalinistes de debò de Catalunya en Comú. Perquè la implementació d’una victòria del sí no és un fet nacionalista burges català. Suposa la capacitat del Parlament de Catalunya d’activar lleis tan importants com la de pobresa energètica, d’emergència d’habitatge, o l’aplicació de taxes com la dels bancs, nuclears o la de les operadores de telefonia per impulsar la indústria cultural del nostre país. Totes, mesures en què Catalunya en Comú està d’acord i que el Tribunal Constitucional del Regne ha suspès. Independitzar-se no ja de l’Estat espanyol sinó de les imposicions d’un Constitucional que no permet ajudar la gent amb menys recursos i que està instrumentalitzat pels poders polítics i oligàrquics no hauria de ser cap problema per a ningú que es digui d’esquerres. Per això entenem la valenta discrepància de dirigents com el podemista Albano Dante Fachin, el dirigent trotskista d’EUiA David Companyon o altres comuns que no es veuen amb cor de dir a la gent  que el que toca és acatar decisions antisocials fins no se sap quan es pugui desallotjar del poder el PP. I és que hi ha equidistàncies que són una trampa incomprensible. Perquè els comuns haurien de tenir present que l’independentisme no és l’enemic, sinó la via perquè les esquerres, almenys quan siguin majoria, puguin aplicar les seves polítiques de forma real al Principat de Catalunya. L’equidistància provocada per no sé quina malfiança cap a l’independentisme només suposa acatar les imposicions oligàrquiques actuals i subordinar-se a un ordenament jurídic que no permetrà mai a un hipotètic govern d’esquerres fer polítiques socials efectives des d’una autonomia encotillada i tutelada. Aquesta és la qüestió, junt amb la ruptura de la monarquia hereva del franquisme, dictadura que la va imposar i PCE, PSOE i Convergència la van legitimar amb les eleccions constituents monàrquiques del 15 de juny de 1977 i la Constitució del Regne de 1978, que nosaltres no vam votar en aquell referèndum monàrquic com tampoc vam participar en les eleccions de 1977 que havien convocat Suárez, Martín Villa i el Borbó, amb el suport dels procuradors de les Corts franquistes. Solament per això mateix cal proclamar la República Catalana, sigui amb referèndum o sense. Les masses tenen la darrera paraula. Cal triar entre República Catalana o Regne d’Espanya. Triar la República es fer possible obrir la ruta vers la revolució proletària.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada