dissabte, 27 de maig del 2017

“Cal destecnificar, humanitzar i socialitzar tot el que té a veure amb la gestió de l’aigua” . Entrevista d’Ariet a Edurne Bagué, membre de la Taula de l'Aigua a Terrassa i d'Aigua és Vida, en motiu de la Tercera àgora de l'aigua a la ciutat de Girona.

Edurné Bagué, doctoranda en antropologia social, especialitzada en aigua, societat i cultura /Carles Palacio
E. Bagué, doctorada en antropologia social, especialitzada en aigua, societat i cultura. 
“No es tracta només de recuperar la gestió de l'aigua, sinó de replantejar el model”.   
“El servei de l'aigua és públic, el que es concessiona és la gestió”.  
“Hi ha una visió molt tecnocèntrica, en comptes de reflexionar sobre un nou paradigma, es busquen només solucions des de la tecnologia”.  


  
TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 27/05/2017 
Girona (Gironès).-   

Llegim una entrevista d’interès a l’antropòloga Edurne Bagué a cura del web ARIET.CAT.
Edurne Bagué és llicenciada en Antropologia per la Universitat de Barcelona, col·labora amb l'Observatori DESC i doctoranda d'antropologia social al CIESAS DF, amb l'especialitat en aigua, societat i cultura. També és membre de la Taula de l'Aigua a Terrassa i d'Aigua és vida.
En motiu de la la Tercera àgora de l'aigua a la ciutat de Girona, organitzada per la Plataforma Aigua és Vida, aprofitem per parlar amb ella perquè ens expliqui la feina que s'està fent des de la Taula de l'aigua a Terrassa i què opina sobre la remunicipalització de l'aigua i com s'hauria de gestionar.

-. Normalment les entitats i col·lectius fan referència a “remunicipalitzar l'aigua, per acabar amb la corrupció i per abaratir la factura”. La realitat és així de senzilla?
-. No. És molt més complicat. Per exemple, no sempre es pot abaratir el preu de l’aigua, ja que depèn de com estigui essent la gestió, de si tens l’accés a prop o no, i/o de quines infraestructures necessites per portar l’aigua. D'altra banda, "públic" no és directament igual a més transparència i més democràcia. Per això es posa tan d’èmfasi en el model de París, perquè és un exemple que no es tracta només de recuperar la gestió de l'aigua, sinó de replantejar el model. Cal destecnificar, humanitzar i socialitzar tot el que té a veure amb la gestió de l'aigua.  

-.  Per què algunes de les campanyes per la remunicipalització s’han centrat molt en els sobrecostos, en comptes de centrar-se en el control i fiscalització de la gestió de l'aigua?
-. En un primer moment es van centrar contra la privatització, però posteriorment s’ha començat a parlar de “gestió pública i més democràtica”, i ha entrat tot això del “comú”. Si estem parlant d’allò públic, en els termes legals actuals de gestió pública, com entenem el comú? Ens hauríem de preguntar, el comú implica una gestió més participada que té a veure amb formes d’organització, drets i deures, i responsabilitat? O el comú queda sintetitzat en el símbol del que és públic i llavors és la delegació, perquè el que és públic ja som totes encara que no hi participem de cap manera?
 Crec que la tensió és aquesta. Hi ha gent que està demandant que la gestió “pública” no té per què traduir-se en una gestió aïllada de les persones. Aquí és on entraria la noció del “comú”, que es relaciona amb la transparència i la fiscalització. 

-. Entenc, per tant, que hi ha diferències entre “comú” i “públic”?
-. El que crec que està passant és que queda molt bé parlar de “públic” perquè vesteix, indica que estàs promovent canvis estructurals importants, tot i que en el fons és només una eina de discurs. Et pots trobar que sota el control social ciutadà hi ha un interès de fiscalització fruit de la desconfiança que es vincula amb uns plecs i condicions de gestió més estrictes, amb més auditories i més control. Però això no necessàriament va acompanyat de més participació en termes d’estar en l’espai de presa de decisions, més transversalitat, ni més horitzontalitat. En canvi, hi ha gent que entén el control ciutadà com voler estar a l'espai de presa de decisions.    
-. En el nostre cas, quin tipus de model de gestió existeix?
-. El servei de l'aigua és públic. Dit d'una altra manera, la competència del servei d’aigua, sempre és pública, i el que es concessiona és la gestió. Llavors, aquesta gestió pot ser delegada a un privat o feta des d’una de les formes de gestió directes existents.

-. Llavors podríem parlar més de “pública concessionada” i/o “pública directa”?
-. Sí, o pública directa o indirecta.
-. I indirecta seria a través de...
-. Mixta o concessió. Partenariat públic privat, o concessió.

-. I aquí, anem parlant tota l’estona de públic, comú, privat... però on quedaria el terme col·lectiu, o col·lectivització?
-. Aquest és el debat que està sobre la taula. Però no és el mateix la col·lectivització que la cooperativitat. Una cosa que podria servir i que seria un invent a mig camí entre cooperativa i societat mercantil pública seria que poguessin ser els propis usuaris com uns socis cooperativistes, és a dir, que el capital inicial per formar la societat mercantil municipal fos directament la suma dels usuaris.

-. Hi ha exemples en el marc actual de cooperatives que gestionen el servei d’aigua?
Si, per exemple a Olesa i Terrassa. En el cas de Terrassa hi ha 3 operadors, un d’ells una petita cooperativa que és de principis del segle XX. Aquests casos són reductes de formes d’organització pròpies del moment de l’aparició del servei. El que passa és que s’està posant ordre al sistema regulador i de gestió, i això implica una homogeneïtzació. La Llei d’aigües de 1985 diu que les concessions de pous o altres fonts de captació no poden ser de més d’una durada concreta. I si sumes fins a l’últim contracte, surt que cap el 2060 l’Agència Catalana de l’Aigua ha de tenir el control de totes les captacions d’aigua de Catalunya.
Des del meu punt de vista, aquests intents reguladors d’alguna manera continuen el procés de consolidació de les estructures liberals de l’estat-nació. Això comença a principis del segle XIX amb les primeres lleis d’aigües, amb l’Estat com un ens controlador, que va marcant quins són els marcs competencials de la resta d’institucions. Tot i que és contradictori, ja que alhora que passa això la Generalitat ha externalitzat Aigües Ter Llobregat, per exemple.

-. Entre les tasques que fa la Taula de l'Aigua hi ha alguna proposta sobre quin ha de ser el model de participació?
-. Elles han fet un document de diagnòstic sobre formes de models legals i també de principis. És on parlen del Consell Ciutadà de l’Aigua. Es pretén que aquest espai no sigui només de debat i que després uns altres acabin decidint què s'ha de fer. Actualment, s'estan buscant mecanismes perquè el Consell sigui un espai de construcció de coneixement des de diferents actors, com les associacions de veïns, col·lectius ecologistes, universitats, regidories, treballadors, etc.
Aquest espai, a part de recollir les inquietuds de la ciutadania, també faria una anàlisi per poder anar més enllà pel que fa a la construcció del model. D'allà haurien de sortir les directrius del pla director que el ple ha d'aprovar perquè després el consell d'administració ho tradueixi en el seu vessant tècnic.

-. Què penses del concepte de l'aigua paga l'aigua, és real?
-. Depèn. En una visió tancada i aïllada del medi del cicle urbà de l’aigua, es pot fer un càlcul dels costos del servei i que això sigui el que es paga a la factura. Amb la taxa això seria més fàcil i transparent i permetria tenir més elements per garantir la sostenibilitat econòmica del servei, que és el que es busca amb el precepte l’aigua paga l’aigua, ja que dificultaria situacions generalitzades com la d’Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter SA (AGISSA), que amb el cànon de l’aigua va finançar la col·lecció Santos Torroella. Per això plataformes com la Taula de l’aigua demanden que s'implementi la taxa.

-. Però si anem a una visió més integrada del servei urbà d’aigua en relació amb el medi, què passa amb el precepte l’aigua paga l'aigua?
-. Crec que s'està evolucionant a molts nivells alhora, des d'una linealitat que fins a cert punt era molt superficial. Tenia a veure amb una lògica molt tècnica i molt aïllada de la complexitat. Quan el paradigma de gestió de l'aigua està completament en mans de l'enginyeria i passa per un sistema supertecnificat de la xarxa i de la distribució, potser es veu com un circuit tancat i fem això de l'aigua paga l'aigua. Però quan comences a tocar el medi ambient i el pacte social, la cosa ja no és tancada. Això vol dir que els costos ja no estan associats directament a l'energia i al bombeig de l'aigua, sinó que s'hi han d'incloure coses que ja no són tan mesurables, i que passen pels valors.
Personalment, aquesta idea que l'aigua paga l'aigua o que qui contamina paga són idees que em grinyolen. Ens hauríem de preguntar, per què es contamina més? Perquè hi ha unes polítiques europees que fomenten més una agricultura que no una altra? Per què ha de pagar més el pagès perquè contamina quan qui afavoreix certes polítiques són lobbys que estan a Brussel·les? Aquests debats no s'estan tenint, i quan es tenen és des de l'àmbit tècnic, quan aquí el problema és de paradigma del propi servei.
Creiem que podem utilitzar l'aigua -també urbana- sense ser conscients de l'impacte que això genera en l’entorn, amb una visió molt tecnocèntrica, ja que davant de la problemàtica que existeix, en comptes de reflexionar sobre un nou paradigma, busquem només solucions des de la tecnologia.

-. Tot i tenir aquesta visió tecnocèntrica, actualment hi ha algú que es plantegi la presa de decisions d'una altra manera?
-. Des del moment que la gent pot decidir coses perquè hi ha una formació darrera, es produeix un trencament. I això els fa molta por. Primer de tot ens hauríem de fer diferents preguntes, que per mi són clau, com quin és el coneixement que es necessita. No hauríem d'ampliar el ventall de les fonts de coneixement per millorar la manera d'entendre la gestió? I quin paper tenen els valors en tot això? Actualment hi ha una concentració de poder a partir del coneixement i del poder de la informació. Per tant, aquí es tractaria de desencotillar el coneixement expert, perquè, efectivament, la tecnologia és important, però cal una reflexió de quin tipus de tecnologia i cap a on va dirigida. Dirigim la tecnologia per seguir mantenint una ciutat com Barcelona que viu del turisme?

-. Per què hi ha un qüestionament més generalitzat de la gestió actual de l'aigua?
-. En veritat, la gestió de l'aigua, com qualsevol altre recurs, és un reflex d'una societat. Per què ara es qüestiona el servei? No és un problema tecnològic, és un problema de canvi de mentalitat, provocat per diferents elements, com una conjuntura de crisi.
També s'ha generat un nivell de dissociació entre els imaginaris i la realitat tan gran, que entra en crisi, i hi ha una reflexió molt profunda de què passa i sobretot de la relació que existeix entre el ciutadà i el dret al servei. El més interessant de la Taula és que la reflexió que està fent va més enllà de la que s'han fet mai polítics i tècnics. La Taula de l'aigua s’ha fet preguntes i ha obert portes que jo no he vist en altre cap lloc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada